Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dimecres, 25 de novembre de 2009

El valor de l'arbre

-->
-->
Els arbres són com els homes,
tenen una vida llarga,
d’ençà que neixen amarga,
moguts pel vent com les ones,
trepitjats per les persones
que esqueixen els seus braços
perquè els ocellets més mansos
no hi puguin pas reposar
ni s’hi puguin repenjar
per fer migdiada els gansos...
L’arbre és humil, juganer,
amic dels petits minyons,
que contents més no poder
darrera d’uns branquillons
esperen si l’amic ve.
I quan pel seu davant passa
aquell qui els està cercant,
darrera d’una rabassa
surten els amics cantant:
“Sempre es conservi la raça
d’aquest roure corpulent.
Ara el roure està content,
prô els infants se n’han anat
i allí resta trist, i creix,
i somriu quan sota ell neix
un bolet primaveral...
És com un gran monument
que la vista ens fa alçar
vers aquell qui el va crear
per purificar l’ambient.
Posades té a la terra
les arrels fondes i fermes
perquè en temps de secà
no perdi sa cara verda.
Difícil és per al roure
créixer dret com una espelma,
i més quan plantes malignes
el punxen per les muscleres.
Però ell quan guaita el cel
per veure la gran estrella
i contemplar l’univers
i les plantes més novelles,
veu pel cim de tot això
que una llum sa vista cega
i li diu:
-­­­­Gràcies a mi
Pots veure aquestes belleses-.
Quin valor el d’una gla
per fer a les bardisses guerra,
i amb noblesa triomfar
sortint també de la terra!
Després d’una llarga vida,
Que al capdavall és un drama,
el vell roure és capolat
per una fressosa màquina.
D’ell en fan bocins de pa
que s’ajunten en gran barra
per més tard, un altre jorn,
fer-ne un banc on repenjar-se
aquells que quan era vell
sota seu feien migdiada.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor, 26 de març de 1973
1r. Premi del concurs escolar del Dia Mundial de l’Arbre 1973

El trist comiat d'un arbre


Ha passat l’estiu
i amb ell la calor;
ara amb la tardor
tot queda mustiu.

Sols resten les cendres
d’aquell bosc cremat;
negres han quedat
aquells verds pins tendres.

L’home és tan dolent
que amb enveja i fúria
crema la boscúria
ajudat pel vent.

El foc és petit
quan tot just comença.
Ningú els pins defensa
la rogenca nit.

Quan la nit avança
poquet a poquet
cap al regueret
ja molt s’abalança
i agafa el camí
de la gran conquesta
amb marxa molt llesta.

Dalt d’un puig un pi
pressent ja la mort
que se li acosta.
Ara molt li costa
de tenir conhort
al constant vigia
del lluent estany.
La pluja d’enguany
quin bé li faria!

Prô guanyen altura
Les flames cruels
i perd els anhels
la verda natura.

El pi es veu vençut
quan aquells malvats
per tots els costats
el deixen ben brut.

El cor li emmascaren
mes l’ànima no,
car és gran l’amor
amb els que es separen.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor
16/10/1973
Amb motiu del foc produït als boscos del Casot.

dijous, 19 de novembre de 2009

Tan lluny i tan a prop

Estem molt lluny i molt a prop
El càncer ara ens acompanya.
La ferotgia d’aquest cop
prest ens allunyi la migranya.

Els pensaments volen isards
damunt la pluja i les collades,
i els veig passar com àgils dards
ben empesos per les ventades.

En el dolor ens trobem immersos
i tontament ens aclapara.
A mi em priva de fer versos.
La depressió em surt molt cara.

I de retop et pica a tu
i caus també en un gran pou.
Aquí el remei més oportú
riure i pensar, malgrat que ens cou.

Ens cal molt seny per superar-lo,
diàleg i gran voluntat,
amb valentia afrontar-lo
foragitant-lo d’un plegat.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor,
25 d’octubre de 2009