Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

divendres, 25 de març de 2011

El cost humà de l'or mexicà

La ciutat de Pachuca, capital de l’estat d’Hidalgo i situada a un centenar de km. del D. F., i algunes poblacions i hisendes properes foren famoses a l’època colonial per les seves mines d’or i plata, que atragueren molta població hispana i anglesa en busca de riquesa, però aquesta població vivia i treballava en condicions molt dures i hi deixà sovint la vida. Una recent excursió a tres d’aquests indrets em va permetre copsar que seva bellesa no amaga aquesta dura realitat.


Els prismes basàltics de San Miguel Regla recorden una mica la cinglera de Castellfollit de la Roca i altres formacions a Sant Joan les Fonts i el Sallent. Una passarel•la permet passar d’un costat a l’altre, i veure a més les 6 cascades, una dita de la Rosa, que acaben de dotar el conjunt d’una espectacularitat i bellesa notables. Els llocs per menjar que hi ha també són nets i agradables.

Una mica més avall hi ha la ex hisenda de Santa María Regla, arranjada una part com a hotel, i l’església i els forns i demés zona d’explotació de l’or i la plata per a visites turístiques.

Mentre el guia ens va explicant amb tota cura de detalls les condicions tècniques i humanes del treball en aquell indret, situat com els que visitàrem després a més de 2.600 m. d’alçada fan posar la pell de gallina. També sorprèn una mica la verge negre, que prové de Chipiana (Cadis). Aquesta fou la primera hisenda de plata de la regió.

La història de tot aquest rodal va molt lligada a la persona de Pedro Romero de Terreros. El 1743 s’associa amb José Alejandro Bustamante y Bustillo, qui havia aconseguit des del 1739 permís per explotar la mina la Vizcaína de Real del Monte. Al morir Bustamante el 1750 va quedar en poder seu. Fou l’única que s’explotà durant els darrers 60 anys del segle XVIII. El 1746 tenia 900 famílies de treballadors. El 1760 és nomenat Conde de Regla per Carles III. El 1760-1762 construeix les hisendes de Santa María, San Francisco, San Miguel i San Antonio Regla, i mor el 1781 deixant una gran fortuna i passant a la posteritat com la persona més rica de tota Amèrica, però ara també sabem les condicions d’esclavitud en què treballaven aquella gent. http://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_Romero_de_Terreros

Al segle XIX són els anglesos procedents de Cornwell els que exploten i treballen en aquestes i altres mines, com la de Dolores, donen a la població de Real o Mineral del Monte un caire especial, amb les seves cases amb cobertes metàl•liques i rogenques, i els qui el 1862 construeixen el seu propi cementiri en un turó que domina la població, on encara es poden veure 620 tombes totes orientades cap a Anglaterra i algunes amb signes maçònics, menys la d’un pallasso, que ho està cap al D. F.

El conductor de la combi que ens va baixar ens explicava que ell va treballar a la darrera mina que va funcionar fins que es va tancar fa 18 anys, i que hi havia un túnel molt gros que anava fins a Pachuca, que en línea recta es troba a uns 8 km. Encara ens van quedar ver veure la mina de Acosta i el museu de la Salut, prou interessants pel seu interès didàctic i per copsar tota la complexitat i la duresa de la vida a dintre.

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 24 de març de 2011

dimarts, 8 de març de 2011

París, Venècia i Roma

Aquestes tres grans ciutats, rellevants per la seva història, el seu art i la seva gent, són l’escenari principal de tres pel•lícules recents, guanyadores de premis i de 4 Óscars en el darrer cas.


Paris, je t’aime segueix alguns moments de la vida de moltes persones que busquen en aquella ciutat la comunicació, l’amor, l’humor i fins i tot entendre la vida i la mort davant la tomba d’Òscar Wilde. Entre elles hi ha la catalana Isabel Coixet. La càmera es mou per barris i llocs molt diversos, generalment de nit i retratant ambients i situacions molt xocants, intentant reflectir el ritme que s’hi viu i com la seva màgia atrapa tant als turistes com a la població cosmopolita que hi viu.

El Turista és un film d’acció que comença amb un recorregut en tren d’alta velocitat de Paris a Venècia de la parella protagonista (Angeline Jolie i Johny Depp), i allà se’ns van mostrant algunes vistes aèries de la ciutat i voltants i altres més a peu pla dels palaus i indrets més impressionants, però sobretot dels canals, que tanta importància han tingut en la seva història. Veient la persecució espectacular amb la policia que s’hi produeix, no parava de pensar en els milers d’històries i persecucions de tota mena que aquells canals i ponts han hagut d’haver presenciat.

I El Rito, insipirada en un llibre de Matt Baglio basat en fets reals, té com a protagonista principal i just mereixedor de l’Óscar a Anthony Hopkins, passa a Roma, on un seminarista nord-americà (Michael Kovak, protagonitzat per Colin O’ Donoghue), que havia treballat a la funerària de la seva família, és enviat a un curs sobre exorcismes, i viu al costat del seu mestre, Anthoni Hopkins en el film, una sèrie de casos molt durs de possessió pel dimoni, que la seva fe titubejant no serà suficient per vèncer, i necessitarà de l’ajuda de la germana d’una persona que també ho ha patit. Aquí, a part de la importància del mal al món (500.000 casos d’exorcismes als Estats Units) i de la dificultat de lluitar contra ell en totes les seves formes, voldria ressaltar la munió de gats que hi ha a Roma, i que no per reiteradament comentada deixa de causar una forta impressió en l’espectador.

http://www.verycreer.com/index.php?option=com_content&view=article&id=278:el-rito&catid=15:editoriales&Itemid=28

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 de febrer de 2010

dilluns, 7 de març de 2011

Una boda força peculiar

Aquí la gent per les festes d’1, 3, 15 anys, bateigs, comunions, casaments i fins i tot morts sol tirar força la casa per la finestra, però aquest cas que va explicar un venedor de fruita del mercat a la meva cunyada és força peculiar.

Dissabte a la mitja tarda. En aquesta hora al mercat d’Atlixco quasi no hi ha gent, i les taules i parades estan quasi buides, cosa força estranya. Hi Arriba una parella que s’acaba de casar amb una criatura als braços a menjar uns tacos de cecina amb els pocs convidats a la boda.

La cecina són uns trossos molt grossos de carn de vedella que es van separant primer en capes molts fines i després en petits trossos. Immediatament alguna de les venedores de flors els regala un ram, les que couen cecina també els conviden, i un dels músics que hi havia per allà tocant una guitarra els dedica alguna cançó. De manera que mengen i beuen alegrament, fins acaben llançant el ram de núvia, que va a parar a una dona gran, així com la corbata. Heus ací doncs com els va sortir la festa improvisada i quasi gratis!

Em va recordar una boda a la que ens van convidar a Apulco, un lloc molt bonic de la Sierra Norte de Puebla, i a la qual pertany la fotografia que encapçala aquest comentari.

©Joan Fort i olivella
Atlixco, 7 de març de 2011