Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dimecres, 3 de juny de 2009

Poemes de Barna i dona





POEMES
DE BARNA
I DONA


Joan Fort i Olivella©




Sant Miquel de Campmajor
1997 



SUMARI

I

Sentiments comuns                              
Demà
Homenatge a l’esdrúixola 
Creixença                  
Entre el bosc i els papers

Eixample 

El tren de les vint hores
Tornant amb el Garrotxa-exprés

Al Barça
Operació plena de lluna
Què hem de fer si el Barça perd?


II

Els folis tuquejants
Poder oxidat
Cada matí
Excursió 
Pedraforca
Mirant l’ambient
Amb les cames i amb el cor 


III

Bach a la Catedral
Glops
A la Rambla
Al Bistrot
La Biblioteca del Seminari

Dates assenyalades
Fi d’any
Cap d’any


IV

La mandra del matí                    
Insecte
A l’entorn d’on he nascut
El raconet de Falgons
Formosa vall

Plaça plena de rotllanes
Captard d’Aplec a Sant Feliu

Entrant plujós
Vida i paraula
Camí del Callís
El pi 
Sa Roncadora
Cel de tardor



V

La resposta                              
El silenci sonor de les paraules
Oda a l’amor silent
Olors
Entre gustos
Corceles
Romanç electoral

El primer plor
Divagació de Nadal
Pregària tendra de Nadal
Oració a la Verge dels Desemparats


VI

Maria
Pena d’amor
Contra rellotge
Pensaments foscos
El cor s’angunia



I

          
             Mas, cada vez más honda
                        conmigo vas, ciudad,
                        como un amor hundido,
                        irreparable.

                        A veces ola y otra vez, silencio.
Jaume Gil de Biedma


                        Barcelona,
els teus fills no t’acaben d’entendre,
                        bruixa frenètica,
                        matalàs d’esperes.

                        Pere Quart



Sentiments comuns

Repenjat a la barana del balcó,
un vell plora;
repenjat a la paret de casa seva,
un nen plora;
repenjat a l’ampit de la finestra,
un home plora;
repenjat de colzes sobre un llibre,
un noi plora:
el món és una vall de llàgrimes.

Assegut en un  banc de la plaça,
un vell canta;
assegut en el seu tamboret,
un nen canta;
assegut, mig estirat, al gran sofà,
un home canta;
assegut còmodament de culs a terra,
un noi canta:
el món és un cor desafinat.

Dempeus sota un plàtan corpulent,
dos vells parlen;
dempeus damunt la sorra de la platja,
dos nens parlen;
dempeus davant la porta del despatx,
dos homes parlen;
dempeus al bell mig d’un corredor,
dos nois parlen:
parlar és molt necessari.

Aixecant la bruta i pesada aixada,
un vell crida;
aixecant una malmenada joguina,
un nen crida;
aixecant el paper i la negra ploma,
un home crida;
aixecant amb les mans una pilota,
un noi crida:
el món crida i no s’entén.

Els homes manifestem els pensaments,
els sentiments,
les tristeses,
les alegries,
els projectes,
traiem a fora el que portem a dins
i queda palpitant en l’aire
un plor, un cant, una paraula, un crit,
un interrogant per a contestar,
una contesta que no arriba mai.

1ª· setmana d’octubre de 1975

Demà

Algú plorarà com un nen a sa mare,

algú cridarà demanant impossibles,
algú demanarà justícia en va;
algú llegirà un discurs quasi etern,
algú tocarà música estrident,
algú cantarà algun cant de protesta;
algú agafarà ben fort una escopeta,
algú dispararà fusells carregats,
algú reeixirà deixar la presó;
algú tocarà el xiulet en un camp,
algú anirà darrera una pilota,
algú correrà per arribar a la meta;















algú escalfarà de bell nou motors,
algú llaurarà la terra encara eixuta,
algú sembrarà pensant en el demà;
algú anirà amb la cara ben bruta,
algú buscant aigua anirà molt lluny,
algú extraurà les entranyes del planeta;
algú escriurà un poema molt llarg,
algú seguirà qualque investigació,
algú acabarà la seva llarga tesi,
com ahir i avui, com ara i sempre,
buscarà amb afany guanyar-se aquest pa
que tant cosa portar a casa nostra.

17 d’octubre de 1975



Homenatge a l’esdrúixola


Pàl·lida, càndida, lànguida esdrúixola…
Tímida, rítmica, líquida mímica…
Tònica, lírica, eufòrica música…
Tètrica, herrèrica, homèrica mètrica…

Parla pesada i passada de moda,
forma d’escriure sens causa ni fi,
record de la història de gent egoista
que es vol fer veure i no sap què dir.

1ª· setmana de setembre de 1975


          Creixença

Terra endins he pedalat

terra enllà fins m’he ensorrat,

pels carrers de la ciutat
he crescut i m’he esfumat.

Ara veig be les xemeneies grises,
entrant per l’A 17, passat Montcada,

i la pols del ciment, eixams urbans,

els semàfors vermells, cues molt llargues,

el neguit persistent, instants eterns,

passos-cebra lligats a banda i banda.

La llarga Diagonal,
l’Obelisc i Verdaguer,

–l’Atlàntida en el somni

i el Canigó al carrer–.

I el Paral·lel il·luminat
per un Molino que no gira,

i aquest Colom que han netejat
perquè s’acosta un any, i mira!



25 de febrer de 1985


Entre el bosc i els papers


A Barcelona m’esperen arxius
perquè els sostregui uns quants quilos de pols,


altres desitgen que els obri els badius
per entonar esperats si-bemolls.

I amors incerts amb brodats voravius,
daurats i eteris com regis estols,

–belles troballes d’autèntics ressòls

al gran Eixampla dels cors fugitius–


Gairebé res, tanmateix, per un jove
nat i criat entre els bosc i els papers,

gats i coloms convivint en un cove.

Gairebé tot per a un ésser sensible
a tots els vents, més llunyans o propers,

i al so superb del saxo i del tible.


27 de juliol de 1984



                             Eixample














                                    I
                De Provença a València
                hi ha cases, balconades,
                bancs i caixes, cullonades,
                adoquins, quitrà o essència.

                D’aparadors macarrònics
                fins a models detestables,
                des de fills d’homes notables
                fins a néts de casos crònics.

                Fins i tot hi ha casos clínics
                i burletes aparcats,
                traficants desauciats
                i taxistes un pèl cínics.

                Hi ha de tot, i en abundància,
                menys hortes de les que encanten;
                verdures també, es vanten,
                amb una certa arrogància.

                     20 de novembre de 1984



               II

Els metros per sota,    
els busos per dalt,
són tota una flota
a punt per l’assalt.

Trens de Sarrià
que baixen brunzents
i s’han d’esperar
en llocs adients.

Parades en nombre
i amb bars abundants
sota la penombra
de plàtans gegants.

Parades de flors,
de fruita i de gràcia:
s’hi venen olors
a camp i a fal·làcia.

Atractius diversos
per no estar parat,
ni fer el disbarat
d’anar a escriure versos.

30 de setembre de 1984


                        III















Us heu fixat mai en les cantonades,
l’espai modelat amb la mes gran cura?
Estucs floralescs, rajoles cromades,
balcons fets amb gust per la curvatura.

Vitralls amb figures, prou estilitzades
com per fer enlairar l’esguard més atent,
permeten de veure cortines brodades
que el sol acarona amb raig complaent.

Als balcons hi ha flors i darrera els vidres
cadires reixades o amb tous tapissats,
rellotges de peu, bufets o clepsidres,
pianos de cua o cossos nuats.

Darrera el piano, unes mans de plata
que esperen la tarda amb certa recança
per tocar una fuga o bé una sonata
i acollir la nit amb molta gaubança.

30 de novembre de 1984



                     IV

Roger de Llúria i Roger de Flor,
noms que ens reporten records d’almogàvers,
de Neopàtria fins al Partenó,
columnes gràcils tornades cadàvers.

Mar de Cartago, d’Atenes, de Roma;
mar d’Astarte, Tànit, i Afrodita;
mar faraònic, croat, talaiòtic;
mar, ben mirat, on tenir una cita.

Tantes creuades i tants de rosaris,
i encara et resta l’empremta del turc !,
sols que són negres, avui, els corsaris,
les espècies que vetlla llur urc.

Mai tant com ara una bassa d’oli,
quiet, lluent, resplendent de dia,
i, quan te'l mires amb llum de petroli,
Roger de Mort, si això no canvia.

30 de novembre de 1984


                  V  

La nit repeteix el gest hàbil
de deixar pas a l’albada
i el metro ja torna a córrer
per sota l’urbs foradada.
Quant més va, tant més sovint
se sent passar sota casa:
tot tremola part de dins
–pessigolles sota l’ala–.

Dins el pati un cor afina:
són veus blanques de pinsans.
Un xiulet d’home ocellívol
els ajuda a harmonitzar.
Sovint paren per prendre aire
i mirar barrots enllà.
No tarden, però, a encetar
l’obertura d’un nou cant.

Colomins blancs i grisosos
fan assemblea al Nou Camp.                 
Decideixen, quan hi ha quòrum,
per ara anar pasturant,
mentre els nens encara dormen
i l’herbei manté humitat
–gust de nit a frec d’albada
gust de núvol augustal–.

Algun que altre perd l’oremus,
s’acosta a una balconada,
li respon un sí joiós
i repeteix la jugada.
Algun alça el cap airós
i s’en torna a omplir la panxa
–no fos cas que fos calenta
quan hi tornés per menjar-ne–.

31 de juliol de 1985                                                     

 

                      VI

Els llòbrecs voltants de la catedral          
són ara buits de música ambulant.
Porta Ferrissa és oberta a l’espai
–immesurable– de la Rambla buida.

Al capdamunt, la cervesa arbitra
acurats judicis entorn de grans punts,
fent cantonada amb gelats troncocònics
i entrades fosques vers metros tancats.

Busos cada hora. I mentrestant
l’home camina i el cercle s’eixampla
fins que l’ofusca el gran horitzó.
                  
Quan ho pregunta, veu que s’ha passat,
que ja anava bé però s’ha desviat
i que ha tardat el mateix que amb el bus.
                       


El tren de les vint hores

Damunt les dues vies tot xerrica
el tren que surt de terme “a les vint hores”;
del túnel surt tan blau com quan s’hi fica,
més blau que no era el mar fins aleshores.

Als autos que transiten fa la guitza,
corrent tant com les corbes li ho permeten;
el trànsit –tot senyor– l’immobilitza,
darrera les barreres es sotmeten.

Fa cursa amb les ventades del Maresme,
l’oreig fereix xiulant agudament,
voleien les gavines totes d’esma
veient la seva marxa persistent.

Arbredes de la Selva deixa enrere
sense fer fum ni cas dels bufadors,
va amb el temps just per ser a Cervera
a l’hora en què l’esperen revisors.
                       
Tornant amb el Garrotxa-exprés                       

El sol s’en va a la posta
rere un núvol esperxat,
mentre un avió d’Ibèria
aterra amb normalitat.
L’userda ben rampinada
espera el proper ruixat,
o millor una assolellada
per entrar havent embalat.
L’herbei respira rosada,
tots els arbres humitat,
i dins el Garrotxa-exprés
se sent un blus esquerdat.
Una dona de pell bruna
explica el seu bronzejat
prop de les runes d’Empúries
i el seu gloriós passat,
mentre un nen amb ulls grisosos
mira el sol tot animat
i escolta mil i una històries
d’exàmens i adversitats.
I quan arriba el peatge
veig un gos gros i estirat
i gent que paga amb la tarja
per no anar tan carregat.                    

Juny de 1995




              Al Barça

Si fa no fa no fem res més
que repetir la llei del pèndol,
malgastar temps, força i diners
en col·locar molts i grans rètols.

Anar a Sevilla per fer gols
i anar a Alacant per treure el públic
d’una enfangada general
que no hi ha “Guerra” que l’aturi.

Guanyar al Numància a dures penes
i al Madrid amb més soltesa,
fer amb l’Espanyol un partidàs
i al Manzanares migradesa.

Ensopegar fins amb el Ràcing,
amb el Sevilla i el València,
i empatar a Sarrià
per perdre tots la paciència.



    Operació plena de lluna

Quan la ciutat resta a les fosques,
pendent d’un gol d’en Maradona,
la suma d’ànsia per les mosques
i de vergonya per la mona,

en queda una ària de les tosques
per escoltar entre llotja i lona
o el reeggae just perquè les rosques
premin prou tota l’estona

del batlle, enguany Nadala d’or,
pels mèrits front al ministeri
de no morir enfront l’invasor,

sigui francès o en franc declivi
que el tenia en captiveri
si no és quan el propi arribi.

17 de maig de 1989



Què hem de fer si el Barça perd?

Què hem de fer si el Barça perd?
Posar-se a llegir el diari,
desar somnis a l’armari
i mirar com tot és verd.

Cal fer farina de formiga,
que encara no està pas tot perdut,
cal millorar molt el xut
si volem guanyar la lliga.

Que per a ser campions
potser calen menys milions
i més compenetració.

Jugar a escacs amb l’Espanyol
per mirar de fer algun gol
amb molta imaginació.

5 de novembre de 1997



 
II

                                                                                                            
Cada cimal és senyor de reialmes
 i va nafrat de magnífics senyals
                           i pel damunt dels estrèpits i calmes
                           parla de lluny amb els altres cimals.

                           La boca és una arruga,
                           però tota la pell és boca
                                       quan sent, la carn, de vegades, la fuga.
Guerau de Liost

     Els folis tuquejants

És ma tesina. Ha florit tan vella              
que l’autor ni l’ha gosat tocar,
darrera cada tuca una mamella,
darrera la mamella, un ciutadà.

Tot lo Pyrene és un estol de fades,
ciris en mà entonant l’Onomasticon,
furgant tocoms d’allunyades contrades
darrera indrets en sentit perifrasticon.

Deixeu que us digui què en pensa l’autor
de tant de cim punxegut o arronsat:
són per pujar-hi i fer de tutor.

Que estudiar-los des de casa estant
fou gosadia que han boicotejat
des que són tucs, i d’això fa bastant.

Sant Miquel de Campmajor, 28 de març de 1985                       
(amb el degut usdefruit de l’autor, traspassat).



                                          Poder oxidat

 
Quan omplir el full resulta tan difícil
que el primer punt ja sembla un punt final
i un hom no ha escrit, encara, l’esborrany
de testament, capítols ni inventari
de tot el que pot viure en aquest món
–a més del reuma crònic dels compactes–,
no són paraules ço que el paper vol,
sinó un parell d’idees definides:

Que quedi clar que el qui donava fe
sovint no s’esmerçava en conservar-la.
I que, com que la tinta era molt àcida,
LA TINTA DELS D’HISENDA NO HA SERVIT
PER PRESERVAR LA FE QUE CONTENIA,
sinó per segellar les obertures
del claustre caputxí no amortitzat
pel diner públic en ferros enterrat.

Girona, 30 de gener de 1988



               Cada matí

Cada matí em parlava una tuca                   
i em desvetllava amb el seu respir.
Jo no la veia, ni alçada la boira
d’aquesta vall garrotxina a desdir.

El seu parlar era altívol i dur,
però clar de perfils, tot i no entendre´l,   
i amb deixos antics en el seu gran fur.

Tot i venir de lluny, jo la sentia,
però no puc plasmar el que em transmetia
ni contar-ho prou bé i dignament .

Em deia els cims tan bé i sense dubtar
que no me la creia, com ens sol passar,
fins que no hi pujava pausadament.          

                     
                    Excursió

Hem sortit tard i la boira era espessa,       
mes l’hem vençut sense fer massa fressa
i ara el sol és molt clar i resplendent.

Hem deixat arbres de fulla caduca,
avets rostits i prats de festuca,
i ara estem sols amb el sol i amb el vent.

Tenim records pels muntanyencs difunts.
Que amb vosaltres pugem ben amunt,
i Déu ens pugi amb ell a la glòria.

També en tenim perr als altres germans
dels estimats Països Catalans:
no hi ha fronteres per a la memòria.

      
Pedraforca
Muntanya nua,
colpida pel crim dels quatre vents;
muntanya bruna,
crema pel foc abrasador;
muntanya mare,
enganyada pels fills de la brasa;
muntanya aspre,
d’herba regada amb sang humana;
muntanya seca,
la blasfèmia allunya els núvols;
muntanya meva,
damunt he ofert mon sacrifici;
muntanya sola,
traïda per cent mil promeses;
muntanya fosca,
la nit embolcalla ta neu clara;
muntanya nau,
navegant en un mar de boira;
muntanya far,
de lluny coneixem el teu bell rostre,
que s’alça sobirà de nostra terra
per enlairat la vista cansada
de contemplar fang i pols, renyines
entre els fills de sa família.

Fills que no gosen alçar la vista
perquè la teva mà els fa por,
s’els torna la calba blanca,
entre núvols es perd el seu cor,
llur mà es vol recolzar i patina,
llurs peus ja no saben caminar.

La mare prou que gemega i crida,
però les orelles resten tapades
dels que la podrien escoltar…
Els fills volen que l’abaixis,
però per veure hi cal pujar…

1 de febrer de  1976


Mirant l’ambient










Al Canigó encara hi ha neu
i tramuntana a l’horitzó,
però també bufa el montzó,
no pas aquí, sinó al meu cor.

Aquest Nadal vaig ser al desert,
i ens hi va ploure –paradoxa–;
suara al mar hi havia boxa
entre caw-boys i desconcert.

Aquest Sant Jordi no ha plogut,
i vendre molt ha plagut
al personal lligat al ram.

Tothom content. Ram-pataplam.
Vaig a l’arxiu amb ànim nou.
El cel és gris. Encara plou.

Girona, 29 d’abril de 1986


Amb les cames i amb el cor

Amb les cames i amb el cor,
i el cap pel damunt de tot,
fem camí devers els cims,
que no són sinó turons
amb vedells, bocs i moltons,
i un piló de rodamóns.

El camí és llarg i penjat,
té racons de soledat
i silencis molt pregons.
Pren alçada, il·lusions.
Si és que el vèrtic et fa por,
perd la por al sol i al dolor.

Veig un sostre burilat:
“Valga’m Déu quin disbarat!”          
Pensar que algú hi ha dormit,
fins menjat i divertit!
Quin silenci! Serenor.
Pren-t’ho bé si no tens por.


III

Van passar estacions, el cicle de les fulles:
tendres, grasses, grogoses, roges de sol que es tornen
cendra d’aram, imatge de la carn.
Narcís Comadira



Bach a la Catedral

Fan rock a la Pia Almoina
i Bach a la Catedral,
la nit és molt xafogosa
i l’aire ple d’humitat
Les voltes fermes escolten
un Kyrie molt afinat
i veus de tons molt diversos
entonant el mateix cant.
El prec elevat ressona
per l’espai de la gran nau,
s’omplen els cors de l’aroma
del Tabor i Josafat.
El cant esdevé en el Gloria
simfonia edificant
sobre el cap del gran Messies,
de Pere, Jaume i Joan.
Les pedres d’aquesta volta
són el que són perquè han pujat
sobre la base segura
de la fe i la caritat.
Aquesta fe que en el Credo
es fa palesa a desgrat
de pessics i escopinades
que plouen per tots costats.
Mentre escolto el cant del Sanctus
medito la santedat
de molta gent estimada
que al cel deu haver arribat.

I dono gràcies al Pare
per la veu que ens ha donat,
que ens permet cantar a estones
com rossinyols ensenyats.

Girona, 13 de juny de 1997



Glops

 
A la Devesa sona un rap
i el reggae hi treu el cap.
De les illes traça vies
totes plenes d’harmonies.
Harmonies de colors,
blanc i negre entorn dels cors.
Cors que parlen d’amistats
fetes a cops de veritats.
La veritat és que és senzill
ballar al so d’un saxo grill.
Més estrafet un rock dur
sortit d’un cor immadur.

Girona, 14 de juny de 1997


A la Rambla

                    
A la Rambla gironina                            
hi ha gent molt alta i fina
que conversa en to festiu.
La mainadeta que passa
fa córrer els gelats que és massa:
estem al fort de l’estiu.

“Viure i escriure, no són sinònims?”,
va i es pregunta en Joan, confús.
Escriu, no trobessis pas un refús
que t’impedís de posar alguns antònims.

El destí humà té quelcom de tràgic,
però també té un punt de màgic
i fins i tot, o millor, dramàtic.
Viure d’esquena, llegir en un àtic,
fer-se simpàtic a qui et cau gros
és tanmateix quelcom prodigiós.

1 d’agost de 1986


Al Bistrot

Un dos, després un tres,
i ja van tres cartes més,
damunt d’una taula vella
i al mig d’un marbre blanc,
llis, nu, quasi lluent,
amb tot d’aigües concèntriques,
i uns gots a mig buidar.
Uns dits fan un dibuix,
amb alè molt carregat
d’alcohol i toxines,
però aviat s’esmunyen
devers la bossa negre
cap al paquet mig buit
que acaba de comprar.
En surt una capseta
amb una parelleta
del gran Toulouse-Lautrec
ballant al Moulin Rouge
un rigodon o un vals.

Un dos, després un tres,
es cobreixen de fum
i pel marbre ja oneja
un bateau mouche gegant
dels que corren pel Sena,
darrera les finestres,
glaçades part de fora,
i entelades per dins,
damunt dels adoquins.


Dates assenyalades

 
L’alegria d’haver retrobat
l’amic a qui han aprovat.
Per molts anys, i molta sort.
Que si et toca Tremp o Sort
tindràs la neu ben a prop
i et refaràs bé del cop.

Sant Roc, perdó si no t´he venerat.
Ha estat perquè vivia un xic tancat
entre parets de guix i de ciment.
A la gaveta ha brollat el forment:
bon pa i bon vi i alegria sens fi–
per sant Feliu diu que tot té la fi–.                                                                                            
Abans pagaven els delmes i els censos:
eren moments per a tots molt tensos.
Ara la renda per als molt morosos:
la vida passa també per als fosos.
Tot té sortida al Mercat de les Flors:
gelats, pastissos, barrufets i amors.


 
Fi d’any

 
El captard d’aquest fi d’any
he passat per casa teva,
perquè una de ta lleva
se n’ha anat d’aquest món-pany.

Hi he trobat un bolerany
de gent que semblava hereva
–o dels dolços la romeva–
amb por de no haver-ne un tany.

Jo he comprat un bon bracet
d’una pasta estarrufada
amb sang de crema al galet.

I un record de vostres mestres,
que entre somni i passejada
sortien de mans molt destres.


Cap d’any

Una anyada que s’acaba
és com un camp ja segat,
rostit per la gelada,
que ara espera la llaurada
que el capgiri d’un plegat.

Una amiga que et saluda
des de l’auto del promès,
una abraçada premuda
amb la força ja vençuda
pel record del darrer bes.

Una anyada que comença
amb més fred que l’any passat
ens promet sense temença
el tupí d’un refredat
i del llit que tot ho agença.

Matinades sense el rastre,
vagarós, d’una cometa,
amb la llum, ara, d’uns Astres
perquè els brodi un destre sastre
en la senyera més neta.

27 de desembre de 1986




IV

        La mar com orgue ronca; la lluna s’hi emmiralla;
        Escampa l’olivera l’ombratge dolç i humit;
        un temple apar natura on tot batega i calla,
        mentre un estel i un altre de l’infinit davalla
torna a l’infinit.
                                   Joan Alcover

La mandra del matí

 
La mandra del matí,
l’eterna lluita de cada jornada,
no ens vol deixar obrir
els ulls a la tènue llum de l’albada,
difusa, mig tapada,
per la boira, grisa i molt enganxosa.
En el cel que clareja
la boira es barreja
amb el fum, la resta teranyinosa
del foc, que ens revifalla
i ens il·lumina el cor de pensaments
amb llurs guspires que marxen brunzents…
Però el foc crema, calla,
és humil, res no diu
de qui l’ha fet cremar.

El cor compassiu
de la mare, que batega i treballa,
s’obre de bat a bat per a escalfar,
per ordenar la llar,
i amb recança puc dir:
la mandra del matí,
l’eterna lluita de cada jornada,
no ens vol deixar obrir
els ulls a l’eterna llum de l’albada.

15 de gener de 1975
  

Insecte

Rantells, quina bestiola !
Mosquits, quin animalot !
la contínua molèstia
dia i nit al teu cantó.          
Sempre només calla i vola         
i es prepara per quan pot
clavar-te amb tota la fúria        
el seu afilat fiblot.

De moment tens la butllofa
i un trosset menys del teu cos;
ell se n’emporta una amoreta
que no sent ni per dissort.
Si tens bona punteria
potser el caçaràs al vol
i requiescat in pace
l’etern mortificador.

Sinó, molta paciència
i un feix de resignació,
pesada és la convivència
amb aquest animaló.
I no el vulguis fer entrar en tractes
que d’això en sap un piló,
mil negocis tira en doina
des de l’any de la picor.

3 de setembre de 1975
           


A l’entorn d’on he nascut

A l’entorn d’on he nascut
he vist vaques, bous i esquelles,
fems, adobs, conills i ovelles,
cabres, bocs, i un celler brut.

Grans moments de solitud,
i molts cors de grans parelles
desdonant despulles belles
en olor de multitud.

Bardisses i teranyines,
grans trones i un gran escon,
minicars, bicis i nines.

Moltes eines amb motor,
blat de moro, suc, segon,
però gens de desamor.



El raconet de Falgons.         

Des de casa estant albiro
de la vall tots els voltants,
i el racó que més admiro
és petit prô ple d’encants.

El clima és molt agradable,
el paisatge acollidor,
un record molt entranyable
tinc al cor d’aquest racó.

El bosc, de mates i alzines;
l’església, d’un art molt antic;
les herbes són perles fines
i els camps com pa de pessic.

També hi ha granges de polls,
però són força allunyades.
No marxis, doble els genolls
com has fet moltes vegades

i pensa en sant Ferriol
que sempre les ha vetllades,
enviant-hi un raig de sol
quan surt a les matinades…

15 de setembre de 1972


Formosa vall












Verd d’un verd de veritat[1] i treball,
aquesta vall, com tantes de muntanya,
té al seu cor alguna cosa estranya
que la fa tendra, dolça al capdavall.

Els bullidors, sortint en devessall,
emprenen de seguida amb calma inclosa
el camí meandrat de la resclosa
fins a trobar-se el Ser sense aturall.

La quietud de les vesprades crues,
els matins gràcils després del gran ruixat,
les migdiades d’estiu, atrafegat,
i el telèfon, que no para a les dues.

I la cançó de la unitat volguda,
però torbada per usos personals,
i alguns gestos tan paradoxals
com munyir la mamella bonyeguda.

9 de juny de 1996




Plaça plena de rotllanes

Les places han estat fetes
per a trobar-s’hi la gent,
per a comprar i vendre coses
i escoltar instruments de vent.

I la plaça de Banyoles
per les festes segueix sent
la Major de la sardana
per al goig del seu Foment.

Hom s’hi troba a gust ballant-hi
i escoltant-ne cap al tard,
quant el temps perd gust de card.

I pensa en retornar-hi
un altre any, com de costum,
que és de la vida el perfum.                             

23 d’octubre de 1996






Captard d’Aplec a Sant Feliu

Un reguitzell de tronades i llampecs
sintonitzava la vall a cada tarda,
fruita i sembrats tremolaven de basarda
tot el semblant trastornat pels espetecs.

Cors abrandats acompassen els batecs
quan del Far fuig la boirada, molt isarda,
mentre el poble fumeja ira covarda
de quatre barres que cremen cors ressecs.

Els Arbres d’en Casals acullen la gentada
que l’endemà hi acut, devota d’una fada
que embadaleix els cors i omple tot desig.

El càlid raig de sol que la diada tanca
arriba com un bes que enrogeix cada branca,
i la senyera daura l’alè del darrer esquitx.
           
           

Entrant plujós

Entra estiu amb jorn de pluja,
els blats ja rossos s’enfosqueixen,
ansiosos de sol s’esvaeixen
i, rajant de suor i remullat, s’assopluja
el pagès rera el menjar, el pastor rera el ramat,
atrapats com el ciclista pel previst accelerat.     

S’humiteja la pell, el cor i la terra
de la pagesia marcida temps ha.
Cada dia es va cavant el fossar
mentre pacient la femada enterra.
Es va menjant la biga del pensament
el degoter que arriba amb el sol ponent.

Van caient les flors de la gran magnòlia
pel pes d’un ocell que hi penja les grans ales.
Li costa molt pujar tantes escales
a l’home vell que el reuma no perdona.
La xafogor traspua tot el cos
i no hi ha gana ni de fer un bon mos.


 
Vida i paraula

Al cor de les paraules hi ha la vida entera.
El tronc d’una palmera que algú veu destacar,
el cant d’una cardina i el cap d’una somera,
i aquella primavera que intenta despuntar.

El sol que s’endevina i un alè d’esperança,
el dia que camina i sense recular
s’en va cap a la posta sense altre cobejança
que il·luminar els planetes per tornar a començar.

El cel tot ple d’estels o negres nuvolades
amb perfils d’animals de tètric tarannà
que juguen i es belluguen donant-se batzegades
i esclatant en tempesta  després d’un bon  dinar.

La terra que tremola amb magnes terratrèmols
i amaga grans cavorques al cor dels seus volcans,
i dins de les grans selves, cada cop més escasses,
els rèptils més policroms que es pugui imaginar.

I l’aigua que traspua aquesta terra ingrata
per a fer-la amorosa al nostre treballar
i produir verdures i fruita deliciosa
que porta la paraula al nostre paladar.

Sant Miquel de Campmajor, 24 de desembre de 1995
           



Camí del Callís














Quan tot és fosc, en aquest mar de boira,
i el sol despunta per poder esclatar,
hom deixa de dormir o somniar
per agafar el llarg camí del Loira.

Deixa la plana i emprèn la pujada
vers el casal obert a la gran vall,
i l’adecenta per rebre l’entall
de la gent maca que es deleix d’albada.

La pedra sua encrestalls de sutge
de nits passades de fum i desdeny
pel pagès bru de tarannà ferreny
que la deixà sens gaire por del jutge.

I a les parets dels marges del voltant
broten com fongs ortigues i bardisses,
tot fent-les més verdoses i estantisses
quant més les deixis que vagin pujant.

L’esforç amb què unes mans dures crearen
aquest prodigi d’art i de beutat
be prou mereix seguir essent portat
amb tanta cura com els qui l’alçaren.

23 d’octubre de 1996

El pi

 











Penjant damunt l’abim d’un vaixell de roca
 té de corbada proa llur arrugada soca
damunt la mar, que amb l’escuma s’exhala,
 fa el seu brancam delícia l’arrecerada cala.

A un metre de la sorra, la salabror recela;
la platja solitària llur copa cobricela,
els aliments conserva mentre la gent es banya
i fa de menjador quan la pluja els afanya
a prendre posició més prest que una gasela.

S’enfila pels costers de bracet amb les vinyes,
allarga cada branca amb un pomell de pinyes;
s’enfila pels serrats, germà de la ginesta,
i fins la plaça de gala presideix en la festa.



Sa Roncadora

Llotges obertes a la mar daurada.
Mar de març. Mar encantada.
Les gavines cerquen niu
entre els alts penya-segats
mentre hi ha qui a les mans porta
garotes fins a la platja.

Cales de la Costa Brava,
teniu tot el regust de mar salada
quan porten la callera al paladar.
Alguns caiacs ressegueixen les coves
i algunes barques esperen el vent
que entre els vials se’ls obri camí
per la mar llisa amb tocs de carmí,
i tregui el cos vermell de les garotes.

Sa Roncadora et fa sentir petit,
i et veus lliscar per les grans parets llises
fins a la mar ritmada i juganera,
que aspira a ser pirata.
Ara la mar ja té colors de plata
i es va adormint amb la nit temptadora.
És que ha trobat aquí a sa Roncadora
un lloc per respirar amb tranquil·litat.



     Cel de tardor

Era el mar ple d’estels
i els estels plens de llum,
la llum plena d’ensurts
i els ensurts plens de cel.

Era el cel ple de mar
i el mar ple de coralls,
els coralls plens de talls
i els talls plens de metalls.

Els metalls d’aquell mar
imantaven l’escuma,
i el seu so persistent
la bondat de la nit.

La nit fresca d’octubre
olorava a perfum,
pluja tènue dels arbres,
ball rodó dels incerts.                                               
Incerts vents de bonança
després d’aires de foc…
El desert no s’atansa
si hi posem tots un poc

Girona, 18 d’agost de 1987           



V
Del pur ambient que deixa vostra estela
mor a Magdala un llantió de nits
Joaquim Foguera


La resposta


                                               Qui soc jo?
                                                                                                                    Descarta allò que no ets
i fes-te la pregunta
una y altra vegada,
                                               a l’interior de tu mateix.

Una veu que crida en el desert? No.            
Un esquitx de la onada del desig? No.
Un poeta que somia estant despert? No.
Una albada esqueixada pel bell mig? No

O potser sí, i no m’ho crec.
Un home altet que quan s’enfila cantusseja
si no es desmaia, i “catacrec”,
–ara ja sé perquè la vista em parpelleja–.

Si porto ulleres és perquè m’hi veig,
però no ben be, i molt m’en falta,
per arribar a emportar-me’n el torneig
de botifarra a la ciutat malalta.

Un dormilega que es desperta a estones
i gaudeix amb les coses més comunes,
un caminant que viatjant amb dones
va sobre rodes o damunt les dunes.

Febrer 1986


El silenci sonor de les paraules

                 I en la paraula, el vent;
                 i en la cançó, l’onada:
                 tot fa camí en el verb
                 i corre en la corranda.

El silenci sonor de les paraules
s’ionitza en l’humor del pensament,
s’emfatitza en un guió de faules
a la ràdio sense antenes de la ment.

Dalt del cim de l’onada del meu cos
és la boira com l’escuma fa no fa,
cabellera que s’esfuma com un gos
s’encrespa com la veu del meu germà.
                       
Sintonies de ressons inoblidables
va i m’enterren a nivell de mar
o m’enlairen fins a cotes desitjables
on la terra ja és amfíbia o Maremar.
           
El silenci quasi agut de la visió
es torna greu tothora en enraonar-se,
i s’eternitza en l’angoixant funció
de les paraules en enamorar-se.

Febrer de 1986


Oda a l’amor silent

Amor silent
que em dus el vent
en un moment
del cap al tard.

Mira l’esguard
d’aquest isard
que mai fa tard
de tant rabent.

Guaita l’encís
enyoradís
d’aquest pastís
que ara ja es cou.

I l’enrenou
del rovell d’ou
que va i es mou
sense permís.
                        
Parets de guix  
de Mora o Flix
on passa e ix
l’Ebre estimat

per un forat
d’un vell estat
quatribarrat
per l’autopista.

L’art del taxista
que es perd de vista
i ara despista
el poli armat.

Guaita l’encant
d’aquest nou cant
del vianant
encuriosit.

I aquest gran crit
amorosit
pel gran brogit
de l’urbs gegant.


Olors

L’olor de peix fregit
se'm posa dins el pit
i em causa un gran neguit
força encarallador.

L’olor del tornadó
em provoca picor,
i em recorda el sabor
d’un plat tot ple de raps.

L’olor de l’oca amb naps
em porta on tu no saps
i m’emporto uns anaps
amb què menjar el vi amb mel.

L’olor de beixamel
cobreix com un gran vel
el hall del gran hotel
on sovint fas sojorn.

L’olor de vi i suborn
em porta fins al jorn
en què el savi de torn
s’ha presentat a pèl.


Entre gustos…
  
Sóc fort, prô no m’agrada gens el fort
en el rostit o el brou de cada dia,
ni notar el pebre en les salsetes,
menys en la salsa a la vinagreta,
que és l’escull on cullo els cargols.

Les cols farcides i les de Brussel·les
també m’encanten, igual que el meló.
Les llepo, les suco i en faig pilonets
al plat de terrissa, curull de records
d’horts conreats amb prou patiment.

Les botifarres dolces, i el conill dolç també,
són plats com pocs per llepar-s’hi els ditets,
cansats de frankfurts xucats amb mostassa
menjats a corre-cuita per alts executius
amb música country i un llarg cafè amb gel.

Però l’arròs blanc sol, tacat de salsa verda
entra a l’estiu d’allò que es diu més bé;
uns talls de lluç, fregit o a la romana,
de segon plat, o un bon suquet de peix,
i un gelat de trufa o un sorbet de nata.

Girona, agost de 1987
        

Corceles

 
Que le den morcilla al gato
y le den jamón al perro,
y hamburgesas al gemelo
para que disfrute un rato.

Se lo comen enseguida,
mas hambrientos que el sultán,
que arañaba las heridas
de los súbditos del clan.

Luego escupen en la jarra
y la lamen observando
aquel gol que paró Zarra.

Barren todos los despachos
de papeles, bucheando
a los tres que no son machos.
Girona, 19 d’agost de 1987



Romanç electoral

Digui, senyor Roca.
- Que quina hora toquen?
- És l’hora d’Europa,
la del culen-woguen.

- Els OTAN Pidolen
entrar al Parlament?
- Per nosaltres volen
igual d’armament?

- I els moros, pobrets,
els deixem que es morin ?
- Pobrets i alegrets,
amb or i petroli.

- La base de Rota
serà a Gibraltar ?
- Un túnel per sota
i els ianquis al mar.

- Té noi, vols pa amb oli,
o dos ous ferrats ?
- Per si ve la poli
els tinc ben posats.
   
- Però, què cony dius ?
Quina bestiesa !
Era en el món vius
del pa amb hamburguesa.

- Ja ho veig, senyor Roca,
que heu ben guanyat l’Open.
És l’hora d’Europa,
la del culen-woguen.



El primer plor
L’home, quan engendra, destrueix.
Josep Palau i Fabre

El primer plor d’un nadó,
el somriure que ara esbossen
els seus llavis i els seus ulls,
la contumàcia del plor
quan es va trobant esculls
i joguines que es capbussen,
són la creu de la il·lusió,
i el nostre destorb, a estones
l’escuma que fan les ones
del mar on es mou sens por.

26 de desembre de 1986


Divagació de Nadal

Aquell camí fosc
que porta a l’altura
recau i es detura
en un racó llosc.

Un bosc d’aulinelles
et porta records
de tarongers bords
i dringar d’esquelles.

Camines feixuc
i l’ànima et pesa,
la suor que et besa
et fa creure ruc.

T’atures un xic
a pensar què et passa;
el bou, la mulassa
et mira el melic.

T’asseus una estona,
rosegues un brot,
et ve al cap un mot
i el nom d’una dona.


Hi menges un mos
i un trago de vi,
et tornes sentir
molt més coratjós.

Reprens la pujada
amb l’esperit nou,
l’ocell que es remou
t’enduu la mirada.

I la cançó neix
als llavis morats:
“si som quatre gats
per què fem l’Aleix”.

La vida és prou dura
i els canvis tan grans
que ens calen aglans
per fer confitura.

Nadal de 1995


Pregària tendra de Nadal

Oh cor d’aquesta Nit
que allunyes la falsia,
dus l’alegria al pit
i als cors una harmonia.

Oh cor d’aquest infant
que ens omples de cançons
i ens treus del nostre cant
la cremor dels canons.

Fes que bombegi el nostre
sang neta arreu del cos
fins que il·lumini el rostre.

Bombeja fins als ulls
la sang del gest formós,
que empeny tots els esculls.

Nadal de 1996, anant cap a Banyoles




Oració a la Verge dels Desemparats

Ajuda aquests desgraciats
a ser una mica més sensats
i a no fer tants disbarats,
com destrossar camps i ciutats
i matar els béns més preuats
com els infants desauciats
de la vida i llurs embats
abans de ser infantats.


València, 30 de setembre de 1996





VI

Només passa el que s’estima
Àlex Susanna

Tot s’ha extingit, però l’amor perdura
Vicent Andrés Estellés

Queda’t on ets i encén-me la mirada
Miquel Martí i Pol

Maria

Amor que parles amb verbs consirosos
de l’amistat i de saber escoltar,
digue’m si pots, amb gestos agradosos
quina és la meta del teu caminar.

Vols horabaixes de riques lectures
o uns pocs minuts de fràgil somiar?
La joventut ha deixat pas a l’hora
de les batalles per l’inefable pa.

Sento per tu una incerta agonia:
és com el nostre pa de cada dia
que no per conegut s’em fa pesat.

Com més t’assaboreixo més m’adono
del que patí Jesús i potser en Fono
davant dels dubtes tètrics de Pilat.

10 de juny de 1996


Pena d’amor
               
L’amor té al seu jardí unes roses roges
i al cap uns pensaments agosarats,
pensa en guanyar la partida als orats
i fer patir als que pensen en goges.

No fem pas com les vaques boges
ni juguem pas al joc dels disbarats,
que prou que ho són sovint tants atemptats
i tantes tones de taronges loges.

La vida n’està plena de ferums
però també abunden els perfums
que arrenquen passions desenfrenades.

Ens diuen “a les pedres punyalades”.
Però com puc gosar clavar el punyal
i sentir encara “l’amor tot s’ho val”?

10 de juny de  1996


Contra rellotge

La vida és un marge gris
on es malgasten els nervis
amb un desgast imprecís
mogut pels atacs dels serbis.

12 de gener de 1996

Prô com un quadre d’en Gris
tu cal que sempre preservis,
i que fins i tot conservis,
l’harmonia del pastís.

No et deixis portar pel goig
d’una victòria abans d’hora;
tu fes com aquell qui és boig.

No esperis l’atac ferotge
llençat potser a deshora
en lluita contra rellotge.

10 de juny  de 1996




Pensaments foscos

Quan tot és clar, menys la nit que és tan fosca
i les entranyes del vell pescador,
un hom accepta ben a contracor
que hom pugui perdre contra un pes mosca.

Potser em cal jugar com el Màgia d’Osca
per sobreviure al gran deshonor
de perdre a casa amb pena i dolor
per haver-se passat un xic de rosca.

Que prou que ho veig que ha estat un error
pensar guanyar sense entrenar-se massa
i confiar en la meva cuirassa.

10 de juny de 1996




El cor s’angunia

El cor s’angunia de tantes paraules
que surten rugoses d’un pensar subtil.

L’amor desplega la mirada clara
del pensament vers qualsevol indret,
la munió de Pensaments que planen
damunt el cos del ser més inquiet.

A l’autocar, 8 de juny de 1997


[1] Traducció d’un vers de José Maria Valverde, escoltat a Catalunya ràdio en un programa en homenatge a la seva poesia.