P E
O N
E D
M I
E N
S S
DE TERRA
Joan Fort i Olivella©
Girona, 1983
Girona, 1983
A
les terres catalanes
i
als que com jo
les
han estimat
i
han lluitat
per
la seva llibertat
i
la seva grandesa.
Sumari
La vida del pobre poema
LES ALBES INTANGIBLES
Poesia
Plomes blanques
Interrogatori incontestat
Tresor gelat i ben guardat
Camí de la vida
Boiram somort
Refugi enmig de la neu
Estany Tort en pleniluni
II. ONADES
La pau sota l’aigua
Els innocents de la mar
Jocs innocents
Esguard roent
Margarida
Noia mirant per la finestra
III. NAMASTÉ MONTSERRAT!
IV. CONSTANTS
El missatge d’Ibn ‘Hazm
La cruel guerra
Noces d’argent
La fi del patir
La inesperada
Condol
V. CARRERS
Torres d’orgull
Un matí a Girona
Piscines de San Francisco
A les palpentes
Llibertat entre parets
Siurana
TRES FRAGMENTS D’UN PAÍS FRAGMENTAT
Presentacions
Això
Proclama
Trilogia de l’alçada
Quid facierit?
Sant Crist de la Trinitat
Campanar de Sant Miquel
Trilogia dels companys
Francesc Català
Rosalia
Pere Verdaguer
Trilogia del caliu
Les veus de la muntanya
La dama del Pertús
Els colors de la mar
AD GERUNDAM INMORTALEM
Trilogia dels esqueis
A un gironí que està a França
Emprius
Aulines
Trilogia comarcal
La plaça
Destins reflexionats
Banyoles
Trilogia sentimental
Jordi
Montserrat
Jordi i Montserrat
ET BARCINO SED NON CLVNIA
Trilogia momentània
El viatge del canvi
Universitas 80
Harmoniarum dialectica
Trilogia placial
La plaça de Vicent Martorell
La plaça Reial
La plaça del Rei
Trilogia dels serveis
Bibliotecària d’art
Casa oberta als enganats
Bibliotecària de Catalunya
Oració interrogatòria
La vida del pobre poema
Terra endins neix el poema,
arrelat, ben arrelat;
és la terra el seu gran tema,
la seva arma de combat.
Quan hi neix traça l'esquema
d'una ullada a l'envelat,
la tonada que el fonema
crearà molt animat.
Guaita el mar i la muntanya
i la plana que es fa estranya
a la ullada del nou nat.
Guaita el cel tacat d'estrelles
i unes galtes molt vermelles
quan el vegin acabat.
17 d'octubre de 1983.
LES ALBES INTANGIBLES
ardua per praeceps uadit iter.
Ovidi
Quant l'aura doussa s'amarzis
e'l fuelha chai de sul verjan
e l'auzelh chanjan lor latis,
e ieu de sai sospir e pres,
qu'iueu anc no l'agui en poder.
Cercamon
No sento el ronc del tro en el cel núvol
ni veig sota sos peus les ones tèrboles.
Jacint Verdaguer
Poesia
He entrat en una taverna
feta de versos i estrofes,
neta de mots com de mofes:
és alba que m'enlluerna.
Pel mig de rosers i vinyes
va passant un pelegrí.
Deixen sol el branc les pinyes.
Es daura tot el camí
Estimar la poesia
és estimar l'abandó,
és agafar ço que un dia
va deixar-se un bon senyor.
És poesia... amor.
Poesia és puresa.
Poesia és la flor
d'un amor pur, d'infantesa.
El món és tan ploraner
que té molta poesia.
És el vers l'amic primer
que em crida quan s'alça el dia.
19 de desembre de 1971.
Plomes blanques
Blancs ocells, de volada a voltes plàcida,
trepitgen el meu cap de serradures
deixant tot un estol d'estrelles blanques,
s'endinsen en llur vol per les cingleres,
pels camins –còsmics– del subconscient.
Núvols superbs s'aixequen dalt del cel
–ocells purs que m'alegren el viatge–.
Sense ocells, la pujada es fa molt crua;
amb ocells, la crosta és molt més tova.
Encara que s'enfonsin els peus –massa–,
les ales són més grans per enlairar-se.
Acompanyeu-me pels camins del món
saltironant contents de blanca en branca,
per que no siguin les blanques més obstacle,
barrera l'arbre nu, ni les espines
bosc de penúria innombrable i fosca.
Tan sols tronc de roser, perquè la rosa
no s'humitegi amb la saó de terra,
i així puguem pujar, seguint l'olor,
devers cimals de pell humida, blanca,
des d'on guaitar les valls encar dormides
sota el mantell brodat de fresca sang
per a guarir dels homes les febleses.
25 d'abril de 1976.
trepitgen el meu cap de serradures
deixant tot un estol d'estrelles blanques,
s'endinsen en llur vol per les cingleres,
pels camins –còsmics– del subconscient.
Núvols superbs s'aixequen dalt del cel
–ocells purs que m'alegren el viatge–.
Sense ocells, la pujada es fa molt crua;
amb ocells, la crosta és molt més tova.
Encara que s'enfonsin els peus –massa–,
les ales són més grans per enlairar-se.
Acompanyeu-me pels camins del món
saltironant contents de blanca en branca,
per que no siguin les blanques més obstacle,
barrera l'arbre nu, ni les espines
bosc de penúria innombrable i fosca.
Tan sols tronc de roser, perquè la rosa
no s'humitegi amb la saó de terra,
i així puguem pujar, seguint l'olor,
devers cimals de pell humida, blanca,
des d'on guaitar les valls encar dormides
sota el mantell brodat de fresca sang
per a guarir dels homes les febleses.
25 d'abril de 1976.
I
ESTANYS
És la neu i la pedra i la pura fredor
Josep Sebastià Pons
Interrogatori incontestat
Esvelt xiprer que cerques la inabastable altura.
Esvelt xiprer que aguaites el nevat Pirineu:
Escolta la cantúria del benèfic Orfeu.
Escolta de l'Eurídice la infernal tortura.
Formal xiprer que guies cascuna criatura.
Formal xiprer que ens portes del vent la freda veu:
Digue'ns on és la porta que ahir restava en peu.
Digue'ns qui l'ha cremat per fer la nit menys dura.
En l'arca sempre fosca del pesantós brancatge
conserves les centúries, la roba del passat.
Podria acompanyar-te en tan formós viatge?
Al teu cost hi ha pedres que els homes han cremat.
Ens donaran les branques, per una nit, hostatge?
Ensenya'ns, si n'ets guia, camins d'eternitat.
11 de gener de 1974.
Tresor gelat i ben guardat
(Estanys de Mulleres)
Estanys gelats al mes d’octubre,
estanys gelats, gelats tot l’any:
el sol no gosa acaronar-vos,
i si ho fa, és un instant.
Teniu la pell en extrem dura
–la llum és pols en vostres mans–,
davalla neu de les altures
per al blanqueig del vostre cap,
us tiren pedres sense cura,
mes resistiu com un tità,
vol abeurar-se el vent que passa,
però de tots seguiu el pas,
quan cada nit baixa la lluna
mofeu el bes gelant l’esguard.
En vostre rostre el temps no passa:
hivern i estiu, tot és igual.
!Quin secret guardeu entre línies,
quin secret que serveu tan gran,
que ningú el veu, sia qui sia,
estanys gelats, gelats tot l’any!
–¿És un fill de la mare terra
que mai ningú no ha estimat,
que a mercè de les tempestes
ja de petit el va deixar?
–És un tresor que ningú mira,
de qui ningú s’ha recordat.
Sols té gravada aquesta rima
d’un noble cor que l’ha albirat.
25 de novembre del 1975.
Camí de la vida
S'escorre opac el suc després de la nevada.
La càrrega molesta cada brancada escombra.
Li costa més de fondre's arreu on toca l'ombra.
Blanquegen els camins, negregen els terrossos.
El nas treuen amb mandra, encarcarats, els cossos.
Fumegen vaporoses les llars de la contrada.
Es fa llarg el camí, la pujada es redreça,
són la mare i el fill com una única peça,
llur silenci pregon un gemec aclapara:
–Ens portarà enlloc aquest camí fangós?
–Pot néixer res de bo en kàrstic esquistós?
–Un home vell pot ser algun bon dia pare?
S'emporta el bosc pregon l'alè de les paraules.
Acusen peus i espatlles els còdols cantelluts.
–Roman llunyà tot poble, els horitzons perduts?
Uns ocellets assagen un cant sens pentagrama
–la tendra veu d'un nen n'inspira tot programa–,
la terra, que era sorda, escenifica faules.
22 de desembre de 1974.
Boiram somort
Al carenat fronterer s'estintolen
mandroses boires com abans d'ahir.
Espessos tels que l'horitzó enterbolen,
somorts, porucs, lentament sobrevolen
el cel i el dia del país veí.
En cambra de dol somiquen vilatges.
Les valls més pregones retiren cataus.
L'enuig del misteri ensuma els boscatges.
Ensopit goteja l'ale dels ferratges
assajant dubtós si caus si t'ajaus.
Mes el pastor retroba les dreceres
i el boscater sap l'arbre que ha de caure.
S'hi veuen prou les dones xafarderes,
com sap el nen, d'estudi, les tresqueres.
Sols l'estranger no troba on anar a raure.
Damunt la boira, impera l'amplitud
i el sol besa la terra sens complexos.
El vent et fa volum, decrepitud.
aleteja el voltor, esmaperdut,
dels jocs de la penombra tots perplexos.
9 de novembre de 1979.
Refugi enmig de la neu
En glops de neu el cel es fon,
que no engoleix la terra dura,
als arbres nus posa una untura,
del fosc camí prepara el son.
Tinc fix l’esguard en la natura
devers un clar del bosc pregon,
consiro un ràfec i un escon
on covajar rostre i figura.
Boca closa, peus remullats,
regat el front de suor freda,
es gira i veu, en la fageda,
aigua, fum, parets i teulats,
sincer oferiment d’estança.
La lluna que fa el ple s’atansa.
30 d’abril del 1979.
Estany Tort en Pleniluni
Al captard l’estany pentina
ventetgívola crisàlide,
s’enrogeix la cara pàl•lida
de la lluna que s’inclina.
El gel, envejós, tremola,
esperant l’escalf del llavi,
no l’ofèn el greuge savi
del braç que se li estintola.
Rellüen els cristalls.
La llum que jau balba
s’encén en foc d’encenalls.
Blanquegen les muntanyes.
És la nit esperit d’alba
furgant dormides entranyes.
25 de novembre del 1980.
II
ONADES
Te deix, amor, la mar com a penyora
Carme Riera
La pau sota l'aigua
De la platja ençà albirem
la mar blava en moviment:
–Per què dorms tan neguitosa.
Tems la fúria dels déus?
–Tens el vent per tot motor,
o ho és qualsevol peix,
o ho és l'home mateix
amb les barques i vaixells
En la mar –diuen– hi ha pau.
Doncs, per què el combat etern
de les ones amb les penyes?
–No hi ha, al teu fons agrest,
més pau que en la superfície?
–Què hi veu en el fons immens
el qui hi davalla segur,
sens por de trobar l'infern?
L'astre-llum que ens il·lumina
al mar es nega i es perd.
A la mar sempre és de nit
i és estel qualsevol peix
que, vestit de coloraines,
en faron es converteix
i s'esforça a mantenir
el govern, fràgil, dels seus.
–Seran les ones de dalt
causades per mil vaixells,
per tempestes i mestrals,
o per tants d'éssers vivents
que, per mantenir el seu tros,
combaten ferotgement
com els homes i les feres
per l'hortet, el bosc i el tren?
–Per què no romans, mar, llisa?
Molt mòbils tens els relleus!
–Perquè no només els homes
guerregen tossudament.
En el fons de l'oceà
moren el peix i la serp
en la guerra quotidiana,
en el ball dels innocents.
27 de setembre de 1973.
Els innocents de la mar
Lluiten i lluiten sens brega
per lliurar l'etern combat.
Lluiten amb armes molt nobles,
mes romanen desarmats,
sens canons ni negres míssils,
sols escuts molt rovellats.
Llurs trompetes ja no sonen
ni les volen escoltar,
llurs trinxeres res no paren:
resten tots desemparats.
Lluiten i lluiten sens brega
per lliurar l'etern combat.
Demanen, potser demanen,
veure un cel i un cel ben clar.
Delegen, volen, desitgen,
sentir un sol d'alliberats.
Aguaiten, fiten, esguarden
on dormir arrecerats:
fugir volen del domini
d'algun anònim magnat.
Lluiten i lluiten sens brega
per lliurar l'etern combat.
No manquen tampoc fronteres
en els regnes de la mar:
per a fuire'n necessiten
el carnet d'identitat.
Pidolen, ploren, pregonen
ço que mai no els han donat:
sojornar tranquils un dia
sens que siguin desvetllats.
És llur lluita una aventura
per lliurar l'etern combat.
Maig de 1975.
Jocs innocents
Contempla un vell la mar enjugassada
i els jocs del dia dels seus néts infants,
la sorra fina de la platja aimada
escapolir-se de les seves mans
–tot tendresa i tot dolçura–
que fan d'una pedra dura
tot joguina i tot encant.
Grans caravanes de tràfec d'escuma
adelerats els vailets persegueixen,
un cop i un altre molt brava s'esfuma
i unes topades llurs cors oprimeixen
–l'escuma no és fidel,
la mar es mostra rebel
als ents que la desconeixen–.
Tornen lassats a la platja tranquil·la
on els espera el bon vell assegut.
L'un damunt l'altre valent ja s'enfila
mentre els contempla el vellet commogut
–un granet damunt la testa
li recorda semblant gesta
en la seva joventut–.
El mar és blau i molt bellugadís.
Les il·lusions d'escuma, passatgeres.
Els amples horitzons del paradís
grisoses difuminen primaveres
de mil minyons navegants
amb la vida entre les mans
que és jove i salta barreres.
4 de desembre de 1976.
Esguard roent
Els ulls tan penetrants d'aquesta noia
tenen un deix de virus fugitiu,
si els reflecteix, ja lassos, la mòbil claraboia
dels ulls enormes del cuc locomotriu.
Recorren planes de lletra anglossaxona
amb roentor que crema aigües de riu,
i es llencen vèlids, al cap de qualque estona,
enllà dels vidres bruts de tedi viu.
Belluguen lívids fuetejant l'espai,
talment guspires en foc del més joliu,
espurnejant, com soc hagi fet mai.
Només es tanquen per esclatar amb més fúria
i escatar ingràvids les venes de l'estiu
que l'alienin de la hivernal penúria.
Maig de 1982.
Margarida
Fina ets, ram d'esveltesa.
No sé que té ta bellesa
que em fascina i em captiva.
Serà la bruna altivesa?
Potser serà que ets griva
–pels peixos–, espill que es besa.
Les pinedes tens per casa
i les platges per bressol,
a l'escalf d'un sol que abrasa.
L'aigua tens per més consol,
i t'hi lliures de la brasa
alçant vers estels el vol.
Et mous entre les palmeres
amb posat de nen feliç,
pervivint les primaveres.
La música és el pastís
que et sadolla més de veres
quan arriba el temps precís.
M'ofereixes els cabells
i em deleixes amb les sines
a cavall d'esvelts camells.
M'embadaleixen les nines
mentre fem de passarells
per les amples valls marines.
Vivim en jove desvari
encadenant pensaments
en un llarg anar i tornar-hi.
Compartim els sofriments
penjant-los al gran armari
dels més precisos moments.
16 de juny de 1980.
Noia mirant per la finestra
Fines cortines tapaven l’horitzó,
però transparentaven espais claríssims.
Eren freds els llençols d’aquell llit amplíssim,
minsa la cambra malgrat tanta claror.
Què amagaran els lleus plecs de les cortines?
Què servaran els baldons sempre tancats?
Bellugaran potser translúcides nines...,
O lluiran farons de carros alats?
Els peus trepitgen una tova catifa
I el fred mosaic de motllura bisbalenca.
El fràgil vel que el vent remou, es trenca...
Rebrollen aigües en onajosa calma.
Un veler reposa en solellada balma.
Enllà, una casa per formosa rifa.
8 de juny de 1980.
III
NAMASTÉ MONTSERRAT!
I
Poques vegades
la llunyania
pot devenir
tan ideal.
Poques vegades
un so tan bell
es pot desprendre
d'uns mots estranys.
Poques vegades
amb tants pocs mots
humanes llengües
poden dir tant.
No és l'home qui va inventar les veus.
No és l'home qui va engegar els sorolls.
No és l'home l'intèrpret ver dels déus.
Foren les pedres
l'Adam i Eva
en delectar
la solitud.
Foren les aigües
els primers nens
que un jorn saberen
que eren muts.
Foren les boires
els primers precs
per abolir
la senectut.
.JPG)
II
Boires i aigües fressaren viatge
pel món quiet de les roques dormides,
per les cavernes –pregones– del llenguatge.
Tenien tant per dir-se els viatgers
i era tant lleu el pes del seu bagatge
que n'eixí un cant com llur primer plaer.
Els rocs es desvetllaren,
sentiren dintre seu
l'afany del tercer espai.
Suaren cagaferro,
reblaren llur duresa
amb l'eina del desmai.
Obriren les parpelles.
Una amical presència
foragità l'esglai.
Començà el joc dels sons i el so de la juguesca.
El món –que era tauló– va ja sentir-se taula
i començà a pensar, engresca que s'engresca.
No he conegut companys ni joc més agradable.
No he perseguit atletes ni més atlètic doll.
En va cercaré orquestra de veta més estable.
III
Desig d'ingravidesa,
deler de flor de neu
sens por de neu ni allau.
Enyor de vol fugaç,
d'empenta momentània
per fuire del catau.
Inútil plany d'atzur,
del joc de cartes màgic
d'un ser que no fos blau.
I vet ací que s'acostà a l'estança
un nou amic, petit i àgil de cos.
Cuetejant, fugí tota recança.
Tots entonaren un himne magnífic
amb greus i aguts i alegres intermezzos.
Tot l'embolic fet de color pacífic.
Vingué l'instant suprem.
Es feu present l'essència
–l'humana omnipresència–.
Quedà astorada, balba.
Cregué impossible crim
semblant magnificència.
I s'esvaí del món,
plorant a devessalls,
Sa Santedat Prudència.
IV
Però es cansà del mal la fera humana
i va entaular conversa amb els progènits.
Els preguntà per llur bellesa plana.
Les pedres, boira i aigua el convidaren
a caminar al ritme del planeta,
a sil·labar amb l'oreig l'ensinistraren.
I compassà els bufecs,
sincronitzà amb la brisa
l'estrés i la frisança.
I acugulà el magí,
alliçonà els seus membres
en l'art de la gaubança.
Els retrobà el matí,
embadalit tot ell
del ritme i de la dansa.
Se l'endugué amb els seus l'ocell que s'enlairava.
Camí del parc del gel, sentí sentors s'insomni.
Li féu que s'adormís. Tot l'univers s'alçava.
.JPG)
Poques vegades
la llunyania
pot devenir
tan ideal.
Poques vegades
un so tan bell
es pot desprendre
d'uns mots estranys.
Poques vegades
amb tan pocs mots
humanes llengües
poden dir tant.
Octubre - desembre de 1981.
IV
CONSTANTS
Vivim de mort, i no ens és grat,
morim d'amor, i no s'hi pensa.
Carles Riba
El missatge d'Ibn Hazm
–Què és l'amor, gran aimador?
–La natural passió
per l'encant del sexe antònim,
visió i pensament
girats obsessivament
vers l'esguard d'un ser anònim.
L'amor deixa enrere els límits,
la llengua desfà dels tímids
i il·lumina l'obtús,
generós torna l'avar
i a tots ens fa apreciar
la vàlua del mancús.
Els poetes? Arquitectes
dels sentiments més correctes
amb l'espai, obert, del cor
–camafeu dins els humans
d'anímics batecs gegants
duts pel món (encís, dolor)–.
10 de juny de 1983.
La cruel guerra
La tropa està formada,
la música està a punt,
espera el crit de marxa
per anar qui sap a on.
Espera el crit d'alerta
per prendre el llarg camí,
la dura caminada
devers qui sap quin front.
Les armes rellueixen,
té el sac sentors de net,
esperen que la lluita
els ompli de galons.
Esperen que la lluita
farà més gran llur nom,
el joc de les batalles
l'estrella del seu sol.
L'estrella dóna ordres,
enyora el ver combat,
espera que la sang
li porti sang al cos.
Espera que la sang
li doni nova llum,
més força perquè lluï
l'estrella del seu sol.
Romans amb ulls plorosos,
t'emplena un gran neguit,
esperes sigui broma
com d'altres d'aquest món.
Esperes sigui broma,
no vera torbonada,
que encara aital tempesta
no assoti el teu fi cos.
Demanes –ansiosa–
ajut a tots els déus,
esperes que els qui manen
diran no hi ha cap front.
Esperes que els qui manen
no vulguin veure sang,
s'esborri de ments tèrboles
el nom d'aqueix malson.
Romans, –mirada fixa–
embadalida amb mi,
esperes que no et toqui
l'esquer tan verinós.
Esperes que no em toqui
la inevitable sort,
que el nom del qui tu estimes
no vagi a un altre lloc.
Madrid, maig de 1982.
Noces d'argent
Què és el temps?
–Quelcom que corre
romanent hom aturat
en el racó de la vida,
un camí tot ombrejat
pels arbusts de la riquesa,
les presons, la llibertat
que s'inclinen devers l'aigua
reflectint llur tronc daurat
que ens enlluerna i trastorna.
Les alzines i els pins blancs,
els arços, les romegueres,
són corrues d'entrebancs
que ens fan cercar el punt precís
on el riu s'estrenyerà,
que ens fan cercar la mà ferma
per poder-lo superar
i fer junts el llarg camí.
Què és l'amor?
–L'etern combat
per passar a l'altra riba
i el torrent, motor irat
que corre sense adonar-se
que és el temps qui l'ha guanyat.
És una lluita sens treva,
un signe de fe immortal
en aquell cos compassiu
que el braç estirà lleial
per saltar l'immens abisme
del voler a l'estimar.
És amor gran desventura
que les penes fa doblar,
llarga guerra sens cartutxos
per la pau de l'endemà,
un demà d'un quart de segle
d'estirar el colze i el braç.
12 d'octubre de 1983.
La fi del patir
Veig allà baix, a la fi de la vida,
una gran porta, i algú l'està obrint.
Ho fa amb gran pausa, parant l'embranzida,
mes té al davant multituds penedint.
(La mort és un reclam
que el gos fa al caçador,
del jutge que té fam
d'un càstig pel traïdor.
Un pas del pati a l'hort,
un salt de trampolí,
la cita amb el destí,
el nombre de la sort).
Veig desvetllar del sojorn turbulent
ments enfangades en fangars immensos,
veig allitar-se i dormir llargament
mans fatigades d'estirar jorns tensos.
31 de gener de 1972.
La inesperada
... I arriba la mort,
de pressa, de pressa,
sens fer ni un sol tort,
sens dir si la vessa.
... I arriba la mort,
de pressa, de pressa.
No truca la porta
ni porta cap nom,
mes tot s'ho emporta
sols fent com Colom.
No truca la porta
ni porta cap nom.
No et dóna el bon dia!
ni et diu bona nit!,
mes duu malvasia
que et deixa adormit.
No et dóna el bon dia!
ni et diu bona nit!
No et diu si té gana,
tampoc si va xop,
només t'encomana
la set del seu glop.
No et diu si té grana,
tampoc si va xop.
No mana ni prega
ni fa cap instància,
la llei de la sega
és la circumstància.
No mana ni prega
ni fa cap instància.
10 de desembre de 1982.
Condol
Ha mort un poble, immers en l'oblit.
Molt angoixosa ha estat l'agonia,
cap metge n'ha avançat el diagnòstic,
ningú li ha preguntat què l'afeblia
–si una hepatitis o un càncer de pit–,
mes s'ha acomplert el més fatal pronòstic.
Ha mort un poble immers en l'oblit.
El recordaven els vells boletaires.
El recordaven els vells caçadors,
quan nets eren els boscos i no gaires
les fresses ni escorcolls les llargues nits,
i molt escassos els nocturns tutors.
Ha mort un poble, immers en l'oblit.
Desconegut pels homes de ciutat,
que passen pel costat i ni se'l miren.
Desconegut pel poble immediat,
posat de cinc sentits a conduir
enginys gegants que sense mans no giren.
Ha mort un poble, immers en l'oblit.
La seva guerra no ha quedat impresa;
és un silenci de llarga durada,
que sols el temps en el riu ha esculpit
i el riu conserva de tota escomesa.
Ha mort un poble, immers en l'oblit.
No es sent el cor que lentament bombava;
els ulls, la veu, s'han apagat sens més.
No s'ha mogut del llit que l'aguantava;
sols l'olivera d'ell s'ha compadit,
l'afònic cant dels llagrimeigs darrers.
Ha mort un poble, immers en l'oblit.
Les restes cauen a la terra dura
per fer-se pols de l'ample viarany
que embrutirà l'humà desvergonyit.
És la corona d'humana natura,
el comiat d'un agraït company.
25 de juliol de 1975.
V
Torres d'orgull
Centinelles d'acer que emmerleten les places,
Un matí a Girona
Piscines de San Francisco
A les palpentes
Llibertat entre parets
S D’
T U
N N
E
M T P
G R A
A E Í
R S S
F
FRAGMENTAT
medalla de plata dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà del 1984.
Presentacions
Ai Maria. Ai Maria!
Si ho jurés no m’ho creuria,
Per això ho dic en sisenes.
En un dia i una nit
un nou llibre he enllestit,
el segon, i de poemes.
No sé pas com s’ha gestat,
–tant de pressa com ha anat–
sens cap tipus de problemes.
Deu ser això del solstici,
que a la ment dóna caprici
de trencar tots els esquemes.
Va de tres embolicat.
Tres fragments d’un país fragmentat
és el títol que li atorgo.
Els fragments són en llatí.
Així són de bon sentir
per als qui els sona a sorgo.
Cataloniam Septentrionalem,
et Gerundam inmortalem,
et Barcino, sed non Clunia,
que el país ja saps quin és,
i es debat amb tot el pes
el passat amb gran angúnia.
Cada part té nou poemes,
dividida està en tres temes
de tres poemes cadascun.
Cada tema és Trilogia.
la sentimental t’envia
el qui això escriu amb gran punt.
El tercer d’aquesta trinca
ja l’hauràs rebut, i vinga
l’acompanyament joliu.
També n’hi ha de comarcal,
momentània i placial,
de l’alçada i del caliu.
Dels companys i dels serveis,
i encara dels esqueis
on s’arrela la nació.
Nacionalista sóc jo.
I no dubto en posar “Això”
com a títol del preludi.
Al títol es refereix
aquest títol amb un deix
de llachisme fet d’estudi.
El segueix un d’igual curt,
La “Proclama” de l’absurd
–per alguns tan absurd és–.
Hi proclamo clarament
que som poble en tot moment,
perquè el nostre a fe que ho és.
Aquí tens sintetitzat
tot un llibre i un estat
de coses, que no de fets.
Si ho ha estat, ara no ho és
ni potser ho serà mai més.
Això ho sabran nostres néts.
Visca Catalònia!
Són els versos els mateixos
i té el cant el mateix to,
sols que els mots fan altre so
i l’accent té uns altres deixos.
Deixa’m dir-te que un poema
pot dir més que un vers tot sol,
més que el tot pot ser un llibre,
pot dir res i pot dir molt.
Deixa’m dir-te que aquest llibre
no és res si tu no ho vols,
que pot dir-te tant un vers
com ser el llibre un plat de pols.
Deixa’m dir-te que aquests versos
no són res ni són quelcom,
sinó allò que vols que siguin,
un mal somni o un bon son.
Deixa’m dir-te que una estrofa
és un tot vestit de joc,
prô no és res sinó té versos,
i no és vers sinó té mots.
Deixa’m dir-te que t’estimo
com el vers i com el plor,
com estimo la paraula
que surt des del més pregon.
Deixa’m dir-te que ets poeta
si dels versos fas cançons,
si palpita amb tu el poema
quan llegeixes els seus mots.
Deixa’m dir-te que existeixes,
que ets del vers la veu i el so,
que al poema dónes el to
i les pàgines vesteixes
amb grans dosis de dolçor.
Coneixes l’univers on transcorre
la petja que ha gestat molts dels poemes.
No és pas en un moment que ara s’esborra
el pas per nostres ments de molts esquemes.
Els vostres noms surten escrits en aquests folis,
però hi ha més en aquests versos espontanis,
hi ha l’ús adelerat de molts de bolis
i l’armament contra els costums forans.
Això
Fragments d'un poble fragmentat,
filons d'un foc que no s'apaga,
espurnes vives d'un combat
que va de Salses fins a Fraga.
Caliu encès en l'espadat
d'algun penyal d'alta nissaga,
perennes cendres que al sembrat
li donen forces si fa vaga.
Aromes pures de coster
que duen "costa" dins l'aroma
i volen lluny com la coloma.
Esperit franc, grec i berber,
que s'esperona igual que vola
a ajudar el poble que tremola.
17 de juny de 1983.
Proclama
Jo tinc una convicció,
i ho diré amb tota gaubança:
viu un Poble, una Nació,
té mils d'anys... i encara dansa.
L'he vist agafant camins
vers el Nord de l'Occitània,
l'he vist enfilar destins,
Madrid, la Mediterrània.
L'he vist coronant els cims
de llunyanes serralades,
l'he vist amagar-se al fons
de les fosques fondalades.
L'he vist repoblant el pla,
de vergers sembrant la serra,
l'he vist cavar-se el fossar
i fer viure el que ella enterra.
L'he vist amb la boca closa
com pregava solitària,
l'he vist amb la veu fibrosa
com cantava solidària,
l'he vist amb veu rovellosa
com cantava llur grandària.
Catalunya, gran Nació:
té amplitud... i té fondària.
11 de setembre de 1982.
RVUSCINO
V
CARRERS
Els matins a ciutat, quan l'aigua es queixa
Raimon
Torres d'orgull
Centinelles d'acer que emmerleten les places,
com volent enlairar les nostres vistes escasses
pel damunt dels envans de maó i de ciment
que en un tres i no res haveu encimbellat,
no us somou, tanmateix, ni el vent tramuntanat
que gronxola els xiprers amb flauteig insistent.
Arribeu fins i tot un trosset més enlaire,
mes aquests no caldrà que ningú els pinti mai,
i es serveixen solets la beguda i el menjar.
Vosaltres sense humans sou bocois sense vi,
enginys morts de paper sense lletra ni si,
heu de fuire volant mal que sigui d'escaire.
Construïu nius d'ocells que els ocells ja no trien,
fabriqueu uns eixams on les mels es floreixen,
sembreu jardins de flors que florir no podrien
com van créixer i florir, i més alts arribaren,
els xiprers que l'indret, sobirans presideixen,
com demà ho pensen fer, i per viure es preparen
sense abelles ni flors ni ocells de dues potes,
sols la flor de l'orgull, que és la més gran de totes.
12 de desembre de 1975.
Un matí a Girona
Boira, calitja, cel tenebrós,
envolten la ciutat adormida;
fressa, brogit, sadoll de vida
corren per l'asfalt grisós.
La gent va esparverada
i frena d'un cop sec,
causat pel gran ofec
de pressa malgastada.
A dintre l'estació
impera monotonia,
el silenci, l'harmonia,
el fum que ennegreix el cor
de l'home que res no espera.
La gent passeja, llegeix,
volta entorn d'allò mateix:
tot esperant... desespera.
S'acosta la vinguda
del cuc fosc i allargat
que va vers la ciutat:
la vida somoguda.
Porta-li llest un repàs d'alegria,
l'alegre cant del fer generós;
obre sens por la porta del clos,
dóna-li entrada a la llum del dia.
12 de novembre de 1974.
Piscines de San Francisco
Un sol de foc rosteix les plantes,
escalfa totxos i formigó:
es veuen caure les persianes,
tancar cortines i porticons.
La roba pesa, el treball cansa,
fins són incòmodes llit i poltrona:
els peus esquitllen devers l'escala,
sense adonar-se'n ja són al hall.
L'aigua els espera amb mans ben amples,
fix els albira un raig de sol;
llencen les mans inútils màscares
i abracen l'aigua de blaus ullols.
Ixen lliscosos pits i espatlles,
deixen que els besi el sol d'agost:
els acull, lassos, l'herba segada
i l'ample rus de vius colors.
Gràcies, vestit, de crema cara;
mercès, cortina, d'aigua i suor:
serveu d'arrugues i de cremada
tanta finesa com formosor.
Madrid, 16 d'agost de 1980.
A les palpentes
Ments vagant pels carrers a mitjanit,
ulls creuant travesseres a les fosques,
veus seguint voravies plenes d'ombres,
sons volant xamfrans buits fins de mosquits.
Petites pantalles propaguen productes,
diminuts cassets repeteixen dades,
volants giratoris calculen mesades,
alberguen parets devessalls de dubtes.
Els sentits troben el portal barrat,
se'ls barra el pas a la propera riba
(la porta oberta dia rera dia
ha oblidat jorns, neguits ha soterrat).
Li deixem per companya nostra firma
i desfem el camí que ens hi menà
a cavar els fonaments per un demà
que confús i esquinçat l'atzur perfila.
29 de desembre de 1976.
Llibertat entre parets
Per la finestra esquifida
s'esquitllen bufs d'aire lliure,
s'infiltra un sol que fa viure
la nostra carn adormida.
Enfront, la porta ferrada
de caminar ens deslliura,
de treure el nas i somriure
desdiu la reixa barrada.
Només la menja ens visita
i uns galons per compromís ..:
d'algú sovint es sospita.
Perquè no hi manqui tortura,
nostre cap prou malatís
emprèn camins de lectura.
Madrid, 26 de juny de 1980.
Siurana
Fon el cel en crepuscular sospir
–rica catifa de teixit eteri–,
porta les teles de fil d'encanteri
a pells trèmules de pausat glatir.
Sedós fumeja el fatigós respir
–volàtil fil desprès del viure aeri–,
alçant el vol vers l'àgil captiveri
del serpentí inconscient finir.
Se sent un vent de vida entre parets
i engalanar el silenci de rialles
mentre camines pels camins estrets.
Se sent un cant de vida en cada estada:
segures canten dèbils romanalles
del tron perenne celebrant l'albada.
25 de novembre de 1980.
... als companys
enterrats
en combat
arriscat
per fer un pas
endavant.
T U
N N
E
M T P
G R A
A E Í
R S S
F
FRAGMENTAT
medalla de plata dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà del 1984.
Presentacions
Ai Maria. Ai Maria!
Si ho jurés no m’ho creuria,
Per això ho dic en sisenes.
En un dia i una nit
un nou llibre he enllestit,
el segon, i de poemes.
No sé pas com s’ha gestat,
–tant de pressa com ha anat–
sens cap tipus de problemes.
Deu ser això del solstici,
que a la ment dóna caprici
de trencar tots els esquemes.
Va de tres embolicat.
Tres fragments d’un país fragmentat
és el títol que li atorgo.
Els fragments són en llatí.
Així són de bon sentir
per als qui els sona a sorgo.
Cataloniam Septentrionalem,
et Gerundam inmortalem,
et Barcino, sed non Clunia,
que el país ja saps quin és,
i es debat amb tot el pes
el passat amb gran angúnia.
Cada part té nou poemes,
dividida està en tres temes
de tres poemes cadascun.
Cada tema és Trilogia.
la sentimental t’envia
el qui això escriu amb gran punt.
El tercer d’aquesta trinca
ja l’hauràs rebut, i vinga
l’acompanyament joliu.
També n’hi ha de comarcal,
momentània i placial,
de l’alçada i del caliu.
Dels companys i dels serveis,
i encara dels esqueis
on s’arrela la nació.
Nacionalista sóc jo.
I no dubto en posar “Això”
com a títol del preludi.
Al títol es refereix
aquest títol amb un deix
de llachisme fet d’estudi.
El segueix un d’igual curt,
La “Proclama” de l’absurd
–per alguns tan absurd és–.
Hi proclamo clarament
que som poble en tot moment,
perquè el nostre a fe que ho és.
Aquí tens sintetitzat
tot un llibre i un estat
de coses, que no de fets.
Si ho ha estat, ara no ho és
ni potser ho serà mai més.
Això ho sabran nostres néts.
Visca Catalònia!
Són els versos els mateixos
i té el cant el mateix to,
sols que els mots fan altre so
i l’accent té uns altres deixos.
Deixa’m dir-te que un poema
pot dir més que un vers tot sol,
més que el tot pot ser un llibre,
pot dir res i pot dir molt.
Deixa’m dir-te que aquest llibre
no és res si tu no ho vols,
que pot dir-te tant un vers
com ser el llibre un plat de pols.
Deixa’m dir-te que aquests versos
no són res ni són quelcom,
sinó allò que vols que siguin,
un mal somni o un bon son.
Deixa’m dir-te que una estrofa
és un tot vestit de joc,
prô no és res sinó té versos,
i no és vers sinó té mots.
Deixa’m dir-te que t’estimo
com el vers i com el plor,
com estimo la paraula
que surt des del més pregon.
Deixa’m dir-te que ets poeta
si dels versos fas cançons,
si palpita amb tu el poema
quan llegeixes els seus mots.
Deixa’m dir-te que existeixes,
que ets del vers la veu i el so,
que al poema dónes el to
i les pàgines vesteixes
amb grans dosis de dolçor.
Coneixes l’univers on transcorre
la petja que ha gestat molts dels poemes.
No és pas en un moment que ara s’esborra
el pas per nostres ments de molts esquemes.
Els vostres noms surten escrits en aquests folis,
però hi ha més en aquests versos espontanis,
hi ha l’ús adelerat de molts de bolis
i l’armament contra els costums forans.
Això
Fragments d'un poble fragmentat,
filons d'un foc que no s'apaga,
espurnes vives d'un combat
que va de Salses fins a Fraga.
Caliu encès en l'espadat
d'algun penyal d'alta nissaga,
perennes cendres que al sembrat
li donen forces si fa vaga.
Aromes pures de coster
que duen "costa" dins l'aroma
i volen lluny com la coloma.
Esperit franc, grec i berber,
que s'esperona igual que vola
a ajudar el poble que tremola.
17 de juny de 1983.
Proclama
Jo tinc una convicció,
i ho diré amb tota gaubança:
viu un Poble, una Nació,
té mils d'anys... i encara dansa.
L'he vist agafant camins
vers el Nord de l'Occitània,
l'he vist enfilar destins,
Madrid, la Mediterrània.
L'he vist coronant els cims
de llunyanes serralades,
l'he vist amagar-se al fons
de les fosques fondalades.
L'he vist repoblant el pla,
de vergers sembrant la serra,
l'he vist cavar-se el fossar
i fer viure el que ella enterra.
L'he vist amb la boca closa
com pregava solitària,
l'he vist amb la veu fibrosa
com cantava solidària,
l'he vist amb veu rovellosa
com cantava llur grandària.
Catalunya, gran Nació:
té amplitud... i té fondària.
11 de setembre de 1982.
RVUSCINO
A DE
GI L'AL
LO ÇA
TRI DA
A en Josep Sebastià Pons,
que amb l'àngel de Serrabona
reposi al cel dels Sons.
Quid facierit?
Si l'àngel de Serrabona
fos baixat a Perpinyà
a veure la darrera ona
del cinema vist i clar
Un disgust s'emportaria,
es posaria a ballar,
ploraria o bé riuria,
o marxaria a pregar?
Ballaria el darrer tango
o el darrer de l'envelat,
la sardana o el fandango,
o bé el rock més esverat?
Passejaria amb en Lorca
o al palau d' "el dissortat",
agafaria la forca
o el coet més propulsat?
Cantaria en grans estances
o del blanc més blanquejat,
o faria humils romances
o sonets d'un so glaçat?
Cridaria a tots els àngels
a fer un ball agermanat,
o diria als grans arcàngels
que manessin fos plegat?
Jo no ho sé ni ho vull saber,
no sóc àngel ni angelat,
i si ho fos o tingués ales
volaria a Montserrat.
17 de juny de 1983.
Sant Crist de la Trinitat
Molta cera s’ha cremat
sota el Crist que en Majestat
els Aspres vetlla tothora.
Molt treball dins molts eixams,
pels camins, esqueis i camps,
recollint la millor flora.
Molts de peus hi han fet parada
per deixar de la pujada
la pols i el pes sostinguts.
Molts de peus hi han pujat prests
per deixar aplanats i llests
viaranys desconeguts.
Moltes hores hi ha marcades
als cantells i a les arcades
pels cisell de la suor.
Moltes hores de silenci
en uns ulls que sens que hi pensi
em miren al fons del cor.
passeja amb mirada clara
pels clots dels ulls ametllats.
Esguarda els aspres i els rasos,
i els clots carregats de masos,
el cel i el mar blavejats.
La Presència de Déu Fill
camina com un espill
pel vestit i pel posat.
L’angoixa i la sepultura,
la pols i la terra dura
esguarda amb gran dignitat.
Tot l’Amor de l’Esperit
sobrevola deseixit
pel rostre de la contrada.
Dóna un bàlsam de consol
al Llàtzer i al Russinyol
que hi paren llur cavalcada.
23 de juliol del 1983.
Campanar de Sant Miquel
Quina veu que tens tan clara
campanar de Sant Miquel!
Cada agost se't veu encara
resplendir com un estel.
Es passegen pels teus claustres
catalans dignes del vell
qui et picà la prima pedra
o el marcà del darrer cantell.
Se sent dir mil i una frase
en la llengua dels novells,
dels novells quan et vestiren
dels més petris oripells.
Com ressona la veu clara
d'en Casals –pau tingui al cel!–.
Cada agost se us veu encara
resplendir com un estel.
17 de juliol de 1983.
A
GI DELS
LO COM
TRI PANYS
A l'Alberti de Sobre los Ángeles,
que amb llurs ales m'enlairaren
fins a alçades insospitades.
Francesc Català
Les pedres dus al cor, i el cor no et pesa,
ans va glatint pel món de l'art subtil
parlant de l'esperit que du gentil
la pedra que la mà de l'home besa.
Et canten melodies de pobresa
amb veus més afinades que l'estil
–que duen a les galtes amb febril,
modèlica i xamosa senzillesa–.
I tu cantes l'amor a la bellesa
i el bell amor a l'oci juvenil
–que crea tant al maig com a l'abril
el verb més embriac de lluïdesa–.
17 de juny de 1983.
Rosalia
Hi has viscut i n'has portat sentors
que entonen melodies de to gàl·lic,
banyades en l'alè de so metàl·lic
d'un català d'infant meticulós.
Te n'han quedat records de ver i flors
filferro casolà quasiespiràl·lic
que dóna al vi color i gust agradós.
I gent que abandonava el parlar propi
perquè l'enlluernava talment opi
el "clus" vocalitzar de llengua d'oil.
I pobles que es quedaven amb les cases
soletes i xacroses com els ases
quan l'amo se n'allunya per gasoil...
17 de juny de 1983.
Pere Verdaguer
Te'n vas endur l'espill del nostre estany
al mig del cor del pla rossellonès,
perquè el de Salses tingués un company més
que l'ajudés a fer de torsimany.
Amb ell reflexes la fe del nostre poble
en la represa del fer alliberat,
en la victòria que sempre ens han negat
malgrat guanyar-la silent o a so de cobla.
Amb ell escampes la llum que a aquelles aigües
agafa els blaus més vius i els tons més clars,
la llum que tots duem als blancs altars
dels déus ibèrics que ens fan llum i paraigües.
Amb ell contemples el nas de la Nació
que salta onades d'atur i de diglòssia,
i que s'amaga, igual que santa Oròssia,
a les cavernes de santa Tradició.
17 de juny de 1983.
A
GI DEL
LO CA
TRI LIU
Al Machado de Cotlliure,
que s'acomiadà del viure
amb l'esguard del seu somriure.
Les veus de la muntanya
En un veral, a prop de la frontera,
escolto atent diàlegs de lloguer
d'uns gratacims amb urpes d'esparver
guanyant un pas, que sona a breu barrera.
Enllà el ressò té un deix tot estranger,
mentre que ací de llengua falaguera.
Bramula el cel, es torna talment fera;
refaig el pas..., i torno al meu recer.
Per un tractat signat pel foll de torn
avui aquests verals parlen en franc.
Tot muntanyeny que hi suï fetge i sang
sentirà el pes del pas que en un mal jorn
feu deixar molts mils d'hores de suor
per fer un país vestit amb gran finor.
Març de 1974.
La dama del Pertús
La piràmide m'ha pres
per llegum de mala vida,
o potser ha estat el pagès
qui s'ha vist sense sortida.
Ara són els camions
elefants de llarga trompa,
els remolcs són com vagons
–tant d'alçada i tant de pompa–.
Els Països Catalans
aquí tenen la frontera
amb els Francs, que els Occitans
tant de fosa com de vera.
A la fira de Lió
hi ha un donzell amb molta espera:
vol la dama dels fils d'or
per robar-la tota entera.
17 de juny de 1983.
Els colors de la mar
Té la mar prop d'Argelers
un color de fel i cendra:
és del fel de molts milers
que la vida els veren prendre.
Té la mar prop de Cotlliure
el color d'Andalusia,
de Castella i del mal viure
que és pensar molts cops la via.
Té la mar prop de Banyuls
el color de sang ferida,
sang ferida pels insults
dels soldats eixits de brida.
Té la mar per tot arreu
tot un pòsit color crema,
color vi del que beureu
els qui aneu a la verema.
17 de juny de 1983.
AD GERUNDAM INMORTALEM
A
GI DELS
LO ES
TRI QUEIS
Als qui lluiten pels emprius,
bo i posant-hi tots els brius
mentre encara siguin vius.
A un gironí que està a França
.JPG)
terra d'obrers, de músics i homes grans,
font de llegendes, de rius i de mil cants
sortits d'esqueis i d'erma carrerada.
Castells de comtes d'angèlica morada,
del poble humil palaus exuberants,
front on lluitaren germans contra germans,
bosc de tothom i dels senglars estada.
Fiscon d'on surt la música de cobla
i el vent d'una alenada sense fi;
roureda ferma, austera alzina, altívol pi
tot temps reverdejant i d'esguard noble;
flama perenne, treball a pas de dansa,
sou finestró obert a l'esperança.
9 de febrer de 1975.
Emprius
Des dels Emprius té la selva el semblant
amorosit per la boira escumosa,
que fidel sempre a l'alba de rosa
la renta un xic amb aromes d'encant.
El Montsoriu surt del bany refrescant
com cavaller que el seu elm es proposa
lluir i lluitar amb ardor capriciosa
com la humitat que n'oxida el tallant.
S'escola el Ter fent el colze precís
dels Pirineus a la mar llevantina,
que llueix ones talment brillantina.
Guaiten els cims com s'arrela l'encís
i com llurs aigües regalen vergers
de la Tordera fins lluny d'Argelers.
19 de juny de 1983.
Aulines
Us arreleu al rocam i als esqueis
damunt el cingle pujant vers l’avim,
no teniu por a la mort ni a n’el crim,
acostumats a no veure reis.
Us enamora la flor d’edelweis,
però de veure-la us priva el plugim,
i la distància que allunya el sublim
de les persones amb pobres jerseis.
Gaudiu del viure penjat i arriscat
i no deixeu el fullam per ben res,
car la nuesa us fa feredat.
Fruïu del món des d’un catre florit
que l’aventura del viure suspès
es posa sempre per digne vestit.
20 de juny de 1983.
A
TRI CO
LO MAR
TRI CAL
Als qui lluiten per esser,
perquè són o volen ser
i no els deixen del tot fer.
La Plaça
i no els deixen del tot fer.
La Plaça d'aquesta vila
és senzilla i complaent,
té vellura que refila
i la força del jovent.
I
Les voltes són el sopluig
quan la pluja es fa present,
els plàtans ens donen l'ombra
quan el sol és molt roent,
les cases fan de pantalla
quan a fora hi bufa el vent.
II
El cotxe que no té pressa
tard o d'hora hi trob seient;
les motos també n'hi troben,
fet a mida i escaient;
les bicis no són problema,
tot pilar les rep atent.
III
Els plàtans fan de cadira
als pardals i al pensament,
no oblidant-se quan hi passes
de llençar-te algun present,
com volent que te'n recordis
que qui vola és més potent.
IV
Perfecte sonoritat
ofereix al gran client,
quan toca la nostra dansa
la bellesa és fa evident,
envelat millor no troba
sardanista conscient.
La plaça d'aquesta vila
és senzilla i complaent,
té vellura que refila
i la força del jovent.
Novembre de 1977.
Destins reflexionats
Al santmiquelenc universal
en Lluís de la Casota.
No t'has fixat cap cop al collet de Rodeja,
l'esguard deixant planar per l'aire que clareja
devers el terraprim i el golf llunyà de Roses?
O bé, a poc a poc, sens fer força als pedals,
deixant el gas al mínim per veure bé els fondals,
curulls de pinzellades d'albades lluminoses?
Tenia raó en Pla quan deia que al collet
comença la Garrotxa, fa fi l'Empordanet,
s'amaga el mar, la plana, i un llac d'anomenada.
Tenia raó en Pla quan veia a Sant Miquel
un poble de muntanya amb boira al cobricel,
–ja ho saps– amfiteatre de terra humitejada.
I Emporion teatre (amb Medas per teló),
la terra que creuaren August i Escipió,
on fa Na Tramuntana un cant de bon sentir...
Enmig d'ambdós estadis, un coll que no hi arriba
(portal, portell, collet), un pas sense saliva
que hem fet moltes vegades, al vespre o al matí.
Tu i jo som dos pastors. Tu vas amb la sardana
a veure la mar blava que emmarca la gran plana,
i el cant de la sirena t'hi ha fet obrir casal.
Jo tiro sempre amunt, devers la neu perenne,
recerco amb gran deliri la petja de Pirenne,
pujant de tuc en tuc, cimal rera cimal.
Quan jo m'apropo al mar, m'espanten les onades,
em bat Na Tramuntana quan corro vers les fades,
m'aturo a consirar... i penso en moviment.
L'estany d'en Coromina, i el gran, el de Banyoles,
llurs aigües sense escuma, que solquen barqueroles,
són pròlegs d'aquest mar que ens mulla el pensament.
.JPG)
Mes ve la sireneta, i em parla d'altres costes,
de cels plens d'escultures on reben tots els hostes,
de vinyes vora el mar i d'horts de les hespèrides.
Em tempta amb el festeig, m'acosta aquest paisatge;
m'embadaleixo d'ell tot fent-hi romiatge:
fent dodecasíl·lab canto les efemèrides.
2ª quinzena de febrer de 1983.
Banyoles
En els rius ploren les nimfes,
que no hi veuen gaire clar;
en els pous ploren les aigües,
que s'acaben d'eixugar;
a l'estany ploren les tenques,
que un salmó les vol pescar.
I
Els captards a les Estunes
és bona hora per pensar
quants de sols i quantes llunes
han passat d'un temps ençà.
Els capvespres als Desmais
fa molt bo de recordar
quants turistes fent de xais
els han vist sens desmaiar.
II
A la Plaça i a Porqueres,
als Turers com al Vilar,
et recordes de qui eres,
del qui fores per remar.
A les Rodes i a la Draga,
a Martís i a Serinyà,
et recordes que si et vaga
tornaràs a ser... demà.
17 de juny de 1983.
A SENT
GI TI
LO MEN
TRI TAL
Als qui heu vist els sentiments
transformar-se en sofriments
per passió sempre amb augments.
Jordi
I
Has perdut i has començat
a jugar altra vegada,
has après a endevinar
que qui perd és perquè bada.
Has seguit aquest camí
una i tres i deu vegades,
mes també has sentit a dir
que no es fa camí debades.
II
T'has trobat embolicat
en la troca del qui pensa,
en la troca del cansat
de la por a la defallença.
T'has endut el teu destí
per Ibèria i Mequinences,
i has tornat amb el verí
al destí de les defenses.
III
Tot cansat, desesperat,
de la pols d'aquesta terra,
a les neus has emigrat,
que a les neus es fon la guerra.
Brut i trist i dissortat,
has tornat per no fer esguerres,
i amb els bancs t'has enfrontat
com qui lluita amb veres serres.
IV
Gens vençut ni anorreat,
has refet tota la història,
del destí t'has adonat
que no vol escapatòria.
Al destí t'has abraçat
i cridat com mil victòries,
i el destí t'ha acceptat
per fer glòria a les memòries.
17 de juny de 1983.
Montserrat
I
T'han escoltat les fades en consell.
–El meu és viure, reviure, somriure,
estimar el món com s'estima un ocell,
estudiant el que tot té de lliure.
II
S'han reunit les fades novament:
–En el neguit, hi ha un pèl de salabror,
una abraçada del pou de sofriment
quan el matí ens obra una altra flor.
III
Han fet concili, i el quòrum s'ha acomplert:
–Per la finestra, sols veig foscor i penombra,
sols sento els crits de l'únic que ara és cert,
la nuvolada que la llum escombra.
IV
Resten plegades, i escolten l'espurneig:
–Si canto al dia, em respondrà la nit?
–Si canto a l'aigua, em respondrà l'oreig?
–Si canto un nom, em respondrà un sentit?
17 de juny de 1983.
Jordi i Montserrat
Dos cors es busquen, allà en la mar interna
que un jorn cobria la Selva gironina
–de les Gavarres, a on la Calma fina–,
terra on Girona de segles que governa.
Dos cors es busquen, per fer una treva eterna,
feta de lluita diària i gegantina.
De dies, pels carrers, vers l'altre l'un camina;
de nit, dalt d'un estel, no cal lluna i llanterna.
Els cors porten dos noms, i són noms de la terra,
de jove cavaller –gentil fins en la guerra–
i Verge Moreneta que vetlla dalt la serra.
Les mans han tocat ferro, patit pudor i misèria,
menjat la pols d'exili a coll del brau d'Ibèria.
La pau és llur emblema; l'amor, la seva dèria.
5 de juny de 1983.
ET BARCINO... SED NON CLVNIA
MO
A MEN
GI TÀ
GI TÀ
LO NI
TRI A
A en Miquel, amb sentiment,
perquè ha viscut ardidament
amb la grandesa del moment.
El viatge del "Canvi"
Estic sol en el vagó
llegint paraules de "Canvi":
el sol de Napoleó
serveix de taula de canvi
al pentàgon del terror.
La rosa i el puny de França
la mà donen als ibèrics
per punir la cobejança
dels ferotges fills quimèrics
del poder de la venjança.
Aquells crits de "Viva el Papa"
que ressonen a quincalla,
són de "gràcies" quan s'escapa
del poder de la metralla
que pretén dominar el mapa.
Aquell Papa pelegrí,
quan se'n va a la perifèria,
recull pluges a desdir,
i la Moreneta –sèria–
li diu que és molt dur el destí.
Una veu americana
amb accent de Pell de Brau
prediu: si no s'agermana,
aquell continent esclau
serà carn d'aquell qui el mana.
Tanmateix la veu d'un poble
va donant el veredicte
a favor de la veu noble
que ha guanyat el teleadicte
arribant al cor del Poble.
Ve que arriba al seu termini
el comboi de les vint hores.
S'esperen per passar amb l'INI
les velles locomotores
els comptes del "resti i dini".
17 de novembre de 1982.
Universitas 80
Nosaltres l'hem estrenat,
els homes de transició.
Amnistia i Llibertat
amb tots guanyen un graó.
L'Estatut d'Autonomia
fou un èxit dels polítics.
Molts seguiren nostre via,
però tots amb moments crítics.
La Reforma i la Ruptura
cercaren "terceres vies".
Vingué el Canvi i la Fractura,
i un concert fet d'harmonies.
El País i la Nació
han fet mils jocs de paraules,
fins el Pi de Formentor
ha après a explicar-se en faules!
Als carrers hi havia Vagues
i a les fàbriques Atur;
han parlat Santis i Fragues
del que és pur i el que és impur.
A les aules el Silenci
ha regnat degudament.
Sols un cop ha fet presenci
el que sempre està latent.
Corredors amunt i avall
s'ha mogut el personal.
Tothom ha ballat el ball
anticonstitucional.
El bar, tan concurregut
com la set ens ho demana.
La Bíblio-marxa-xut,
el Gol del Fum a DEPANA.
El campus, un Hospital
on l'herbei és Medicina,
la Salut pel molt Malalt
que no el cura l'Aspirina.
Arreu campa el Feminisme
i el Dret a usar del seu Cos.
Ínter i Nacionalisme
es barallen pel seu mos.
Les parets, pilars i portes
són l'Espai de la Il·lusió:
"Universitatis mortes
procul sunt" de llur neutró.
18 de juny de 1983.
Harmoniarum dialectica
I
És la tendència
amb excrescència
a fer essència
d'equivalència.
És la sansònia
de Valençònia:
–No vull colònia
de Catalònia.
El cant de guerra
de la desferra
d'un Madrid-terra
que se'ls esguerra.
II
–Cal fer país,
cal fer país.
–Espanya bis,
no gràcies, pisss.
És el mugró
tan llefiscós:
–Prendre-me'l no,
és el meu tros.
–Per si es partís
el gran pastís
cal ser precís:
no al desencís.
III
Que ja comença,
que tot s'ho pensa,
el búnquer llença
llur gran defensa.
Els pro-mossàrabs
parlen dels àrabs,
els pro-moriscs
parlen del fiscs.
Va fent-se extensa
la defallença.
Tot és temença.
–Aquí cal pensa.
IV
Contraofensiva
televisiva,
qualque missiva
molt comprensiva.
–Això és la Meca,
la Discoteca,
prou xerrameca:
perdó al qui peca.
–Fora recel:
Això és el cel,
clavell de mel
amb gust d'arrel.
14 de juny de 1983.
A
GI PLA
LO CI
TRI AL
Als qui no tenen cap plaça
on sentir plàcidament
el pes de l'hora que passa.
La plaça de Vicent Martorell
El sol d'hivern hi cau plàcidament
i el cerquen vells i joves i mainada,
tots ansiosos d'haver sobre la ment
la llum del dia que els tenen ofegada.
El sol d'estiu hi sura suaument
entre el brancam que oneja amb marinada,
i jau tranquil a l'aigua complaent
on es remulla la mansa colomada.
Tot l'any hi troben seient predisposat
els vells amics de fer la migdiada
o de llegir quelcom prou adequat.
La nit hi és fresca, i el dia ben amable,
tot hi és present per fer la nostra estada
un refrigeri del més recomanable.
16 de juny de 1983.
La plaça Reial
Hi arriben onades de joves ramblaires,
l'oreig hi destina l'ardit navegant,
hi esclata el diàleg, la gresca i el cant.
Allà tots es parlen i es tornen cantaires.
Tot got ve que s'omple –curull fins als caires–
de líquids polícroms i gel refrescant,
l'espessa boirina de fum ofuscant
es fa una entelèquia que vola pels aires.
La nit hi és albada per moltes persones,
per molts de progectes camí ben descrit,
si veuen el sud enmig de les ones.
El dia hi és tarda i espera angoixosa
de l'ànima humana que arriba amb la nit
–estel del matí enmig la nit closa–.
8 de juny de 1983.
.JPG)
La plaça del Rei
Cóm hi ressona la veu de Ses Illes
bo i modelada pels foscos cantells,
que atents escolten talment jovencells
.JPG&container=blogger&gadget=a&rewriteMime=image%2F*)
llaüts i flautes lassades de milles!
i els pantalons tant de joves com vells,
per sentir el cant d'aquells màgics joiells,
de sal i d'aigua tots ells fills i filles!
Vetlla la torre del rei en Martí
molts papers vells i papirs venerables
que el mar i els homes han dut fins ací.
Vetllen les voltes del digne museu
la vida impresa per mans remembrables
en la nuesa de cada carreu.
8 de juliol de 1983.
A
GI DELS
LO SER
TRI VEIS
Al personal de molts serveis
que no ha vist mai com als esqueis
hi floreix l'heura i l'edelweis.
Bibliotecària d'Art
El veig darrera la taula
ficant-nos dins el fitxer,
enganxant-nos amb un clip
amb els llibres que ens convé.
Amb claus obres els armaris
on rau la clau del saber,
i ens portes amable els llibres
perquè el curs s'acabi bé.
Et surts sovint de la sala
ignorant tots el perquè,
i tornes plena de llibres
que no caben als bufets.
T'enrotlles amb gràcia magna
amb tot el departament,
mes no negues la rialla
als alumnes forasters.
Ens serveixes amb llestesa,
ens informes amb deler,
i ens fots fora quan és hora
–mestressa del gai saber–.
29 de maig de 1981.
Casa oberta als enganats
La seva barba davalla en diagonal
tota ella feta un pam de reverència,
tota ella feta un crit a la presència
del bon menjar, complet i puntual.
Porten els ulls l'esguard d'humà cabal
per les esferes que hi ha damunt l'essència,
i els peus feixucs els pas de diligència
pel fosc mosaic que aguanta racional.
La seva porta, on ja s'emparra l'heura,
és sempre oberta a aquell qui gana té
i amb un bon mos es vol passar la neura.
A les parets hi cap tota expressió
que sigui digna d'eixir fora el carrer,
tal és l'espai on menja la il·lusió.
16 de juny de 1983.
Bibliotecària de Catalunya
Arreu, riuets d'arrugues; la veu aperduada
dispara humor encès pel cràter dels teus tancs,
demana amb insistència fer front als esvorancs
amb cures d'emergència, remeis d'alta volada.
Camins de senectut enmig de papers blancs
et corren pels cabells de mena platejada,
i et passen per les venes de tela encartronada
deixant-hi fins més rastre que al cap d'aquells més punks.
Segueixes el camí d'aqueix desfet cometa
que vola per aquí dalt deixant-hi la cueta,
encara que es reserva el cap i la jaqueta.
Planeges davallant i voles en veu baixa
devers el gran planeta del mestre que fou d'aixa,
assaig d'historiador amb pensa de poeta.
17 de juny de 1983.
Oració interrogatòria
Són blaus ara els cels de Ses Illes?
Es viu el Pi mític, Senyor?
Relluen les aigües tranquil·les
del mar d'Agustí i de Plató?
Son seques les síquies dels àrabs?
Hi reguen a Banyalbufar?
Conserven els rites mossàrabs
i els càntics entorn del minbà?
S'hi canten rak'as panteistes
o salms destriats de David,
o himnes de tons naturistes
el cos gens feixuc de vestit?
Voleia pels aires En Jaume
o regna el semblant d'Albertí,
o campa el projecte fantasme
de fer-ne un de sol, de país?
Preguntes aquestes són tristes
per home d'endins com sóc jo,
contestes no cerco ni pistes,
escriure-les sols, que és millor.
20 de juny de 1983.
.JPG){kind=link}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada