Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dijous, 24 de desembre de 2015

El sentit de la història


Abans d’acabar aquest any, que ha estat molt dur per a mi,  us voldria recomanar tres llibres d’història, d’extensions i temàtiques molt diferents, però que junt amb moltes cançons i músiques d’arreu del planeta m’han ajudat a passar-lo una mica millor, m’han servit per reflexionar sobre el sentit de la història, de la vida, del Nadal, de la poesia i moltes coses més, i així també espero que ho pugueu fer vosaltres, amics lectors, que amb les vostres visites a aquest blog  feu que per mi tingui algun sentit escriure cada entrada.

El més petit i de temàtica més llunyana en el temps, ja que es remunta a la protohistòria, és el que es titula Vida y costumbres de los pueblos ibéricos, de Santiago Valiente Cánovas, publicat el 2007 dins una col·lecció de divulgació ja per sí mateixa prou interessant, i  que d’alguna manera lliga amb el més gruixut, com explicaré més endavant.

El sol nom del seu autor ja ens diu molt, i anar llegint l’exposició que fa sobre el tema ens convida a mirar les runes i les troballes arqueològiques dels diversos llocs de la Península Ibèrica, explicades d’una manera força entenedora, amb una mirada de la contraposició de dues cultures, la oriental i la occidental, que ens ajudi a entendre moltes coses fins i tot de la realitat actual i política d’aquests pobles, tant diferents en alguns aspectes que fa difícils molts acords i situacions.

La importància que dóna a la cultura tartèssic a, a la que dedica tot el primer capítol, i als minerals que la van fer possible,  que expliquen per sí soles moltes coses, no ens han de fer perdre de vista la de la cultura ibèrica, que l’autor segurament no coneix tant bé com la celta, pel fet que la major part de la bibliografia original està escrita en català i ell va haver d’acudir a la que està en castellà, cultura i llengua que per als pobles dels Països Catalans és molt importat, i sobre la qual encara ens falta molt per descobrir i entendre degudament.

El més gruixut és el del salmantí Francisco Rodríguez Adrados, titulat El reloj de la historia, publicat el 2007 i actualitzat el 2010. Amb una llarga trajectòria com a hel·lenista, indianista, lingüista, historiador i polític, fa que la seva persona i obra puguin ser matèria de moltes pàgines i comentaris, perquè donen molt de sí i són molt enriquidores i fins polèmiques.

En aquest llibre defensa la hipòtesi que els grecs van produir un canvi essencial, el descobriment de l’individualisme i de les formes de pensament, d’art, de política i Ciència connexes amb ell. De manera que la cultura greco-occidental amb una síntesi amb el Cristianisme, ha arribat fins a nosaltres, iniciant el camí de la unitat de l’espècie humana, influint en totes les demés cultures (p. 27).

Anant des dels orígens de la humanitat fins al l’actualitat, defensa que els Estats Units van salvar a Europa del nazisme i del Comunisme, i ara mateix estan intentant salvar-la de l’integrisme islàmic.

Analitzant les diferents societats, cultures i sistemes polítics, conclou que totes han desenvolupat grans fortificacions i grans sistemes viaris i han usat l’escriptura per organitzar-se, comunicar-se i difondre els coneixements adquirits, tendint a convertir-se en grans imperis teocràtics unificats.
La Democràcia, inventada pels grecs, és el que dóna joc i vida a totes les societats actuals, on tradició, modernització i reacció lluiten en un món globalitzat en un difícil equilibri.

Però la seva visió excessivament conservadora i centralista de la recent història d’Espanya fa que en parlar del fet nacional català demostri una manca d’enteniment total, arribant a dir coses com que “los nacionalismos envenenaron toda la vida nacional, incluso su jefe más inteligente, Cambó en Cataluña, contribuyó a ello”. I, respecte al castellà després de la Constitució del 78, que “eso de la obligación de aprenderlo y el derecho a hablarlo, no se respetó nunca, frase que per desgràcia estem massa acostumats a escoltar i és absolutament falsa, cosa fàcilment comprovable als carrers i les escoles de Catalunya.

Per això és molt convenient contrastar-la amb l’anàlisi que des de l’esquerra marxista en va fer l’any passat un historiador català amb una llarga trajectòria i prestigi com és Josep Fontana Lázaro a La formació d’una identitat, on desmunta absolutament la visió que la historiografia tradicional catalana i espanyola han vingut fent de la història de Catalunya.

En efecte, partint de la idea que “la identitat és, per a mi, una realitat que neix d’una  llarga experiència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang”, dóna una visió d’aquesta història des del 785 molt més realista del nostre passat, que permet entendre millor  tota la història política de Catalunya i fins d’Espanya, el procés independentista i els resultats de totes les eleccions que hi ha hagut des de mitjans del segle XIX, inclosos els del 27S i el 20D.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 24 de desembre de 2015.

dimarts, 22 de desembre de 2015

Aquest Nadal plantaré una olivera



Aquest Nadal plantaré un xiprer
a la nostra nova casa
perquè tingui perspectiva
devers el cel infinit.

Aquest Nadal plantaré una olivera
a la nostra nova casa
perquè hi regni la pau
des del seu primer moment.

Aquest Nadal plantaré una alzina
a la nostra nova casa
perquè no perdi mai el verd
ni l’escalfor ni l’amor
cap a aquella terra aspra
però plena d’amistat.

Aquest Nadal plantaré una parra
a la nostra nova casa
perquè no hi falti el pa i el vi
de la Fe i de l’Esperança
que tots dos portem a la sang
amb caritat renovada.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 26 de novembre de 2015
Poema llegit al Recital de Nadal dels Amics de les Lletres Garrotxines,

Celebrat al Casal Marià d’Olot el 13 de desembre de 2015

dijous, 17 de desembre de 2015

El nostre Nadal a Mèxic



Des de l’any 1973 que solo escriure una o vàries nadales, primer en felicitacions d’en Ferrandis o en l’ordinador, i des del 2009 les publico amb fotografies, al meu blog Poesia, història i fotografia. Però el Nadal de 1998 vaig conèixer als Amics de les Lletres Garrotxines al recital que van fer a l’església de Santa Maria del Tura d’Olot, i des de llavors que participo en els seus recitals, fins i tot des d’aquí a Mèxic, llegint i enviant-los i publicant-me els poemes en els llibrets i en l’antologia 20 anys. Antologia poètica que van editar aquest estiu.

Vaig escriure per al número extra de Nadal de 2009 del setmanari La Comarca d'Olot, un article titulat “Nadal entre flors”, el text del qual s'ha publicat en part aquest any combinat amb aquest, i ara al meu blog, en el qual explicava una mica les tradicions nadalenques d’aquest país i concretament d’aquí a Atlixco, on es conreen, s’exporten i es fa una fira de la Pasqua, Nadala  o Nochebuena, aquesta flor vermella de Nadal que s’ha popularitzat a tot el món.

Llavors encara no es feia la Villa Iluminada, una  manera que va trobar l’Ajuntament de la 2 veces Heroica Ciudad de Atlixco i ara Pueblo mágico, aprofitant que té el millor clima del món,  d’atreure i fer sortir la gent al carrer i alhora de donar una mica de vida al seu comerç i oficis tradicionals, que de passada ha canviat força la nostra forma de moure’ns.

En efecte, des d’un mes abans de Nadal i fins al dia de Reis, alguns dels carrers de la que els castellans fundadors van aconseguir que el 1579 s’anomenés Villa de Carrión i tingués jurisdicció civil i criminal i Cabildo es tanquen al trànsit quan es fa fosc i s’engalanen de llums o objectes de tots els colors, amb motius diferents cada any, obligant-nos a anar a peu, o en bici com és el meu cas, però amb molt de compte de no atropellar ningú, ja que aquests dies tothom aprofita per fer o fer-se fotos i selfis i publicar-les al facebook.

Aquest any el Casal Català de Puebla ha organitzat per primera vegada una pinyata i caga-tió per al dissabte dia 5 de desembre, a la que no podrem anar, perquè aquell dia un meu cunyat, que havia estat al seminari diocesà i ara està al convent agustinià de Ciutat de Mèxic, ens ha convidat a la celebració que ells faran.

Tant per mi com per la Lupita són uns dies una mica tristos, perquè precisament l’any que ens vam casar va agafar un càncer i es va morir poc abans de Nadal la seva germana gran, la Luchi, que, com el seu nom indica, il·luminava i alegrava amb la seva presència i bon fer tota la família i el seu entorn, especialment la parròquia, a la que dedicava una part molt especial del seu temps, però el celebrem en família en el típic sopar i dinar de Nadal.

I per a mi i molts altres catalans residents a Mèxic i arreu del món, l’any passat i aquest els polítics de Catalunya i d’Espanya ens han fet patir força amb les negociacions sobre el referèndum i el govern independent que el Parlament i el poble els ha demanat insistentment al carrer i a les urnes. Per això, el nostre desig és que l’any vinent puguem ja tenir el 1er. Govern de la República Catalana i així avançar definitivament per construir el país lliure, pròsper, just i solidari que tots desitgem que figuri d’una vegada per sempre més al mapa polític del món del segle XXI.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 19 de novembre de 2015

dilluns, 14 de desembre de 2015

Nadal entre flors



Les celebracions de Nadal a Mèxic són una combinació de las tradicions indígenes amb les espanyoles, i com tot en aquest país tan càlid, tenen un colorit especial.

A finals de novembre, els carrers de las ciutats ja són decorades amb ornaments nadalencs, les cases són decorades per cada família amb llums, l’arbre de Nadal, el pessebre i cada vegada més les nadales vermelles i Santa Claus. Però els pessebres mexicans són més abarrocats i de sèrie. A part del sopar de Nadal, la missa del gall, els pastorets i els reis mags, aquí són tradicionals, especialment en els pobles petits, les posades i les pinyates.

Las festes comencen des del 16 de desembre fins el 6 de gener, amb la tradició coneguda como “las Posadas”. La Posada és una representació d’allò que passaren la Verge i Josep per a que els donessin posada i donar a llum al Nen Jesús. Així que un grup de gent va caminant de casa en casa cantant quelcom així  com això:

En el nombre del cielo,
os pido posada,
pues no puede andar
mi esposa amada.

Fins que arriben a la casa on es va a celebrar la festa i els accepten. Es canten nadales, es resen algunes lletanies, hi ha piñatas, menjar, música, jocs, i es beu el tradicional ponche. Altres se’n realitzen als carrers, que s’adornen amb fils de fenc i faroles.

Però aquesta celebració té, igual que les pinyates, un origen en el sincretisme religiós. Al Mèxic prehispànic celebraven l’adveniment de Huitzilopochtli (Déu de la Guerra) durant l’època hivernal o Panquetzaliztli, que anava del 17 al 26 de desembre, que coincidia amb l’època que els europeus celebraven Nadal. Aquestes celebracions anaren canviant una vegada que el poble fou evangelitzat i la imatge de Huitzilopochtli fou substituïda pels monjos del convent de San Agustín de Acolman per la de Josep i Maria, i els nou dies tradicionals de posadas es fan en honor als nou mesos d’embaràs que visqué María.

Durant aquests dies es canten nadales i en algunes cases es resa el rosari. S’encenen espelmes i s’encenen llums de bengala. Cada membre de la família fa una petició, ja sigui en silenci o en veu alta, i després es donen abraçades i si hi ha regals també. Durant les posades, es reparteixen a tots els convidats aguinaldos o “bolos”. Això són bossetes amb dolços de la temporada: col·lació, nous, pinyons, tejocotes, cacauets i algunes vegades galetes i es reparteixen a tots els participants.



Las Piñatas. La piñata és una olla de terrissa amb 7 pics, decorada amb papers de colors, cal picar-la amb un pal. Els pares i els nins canten per a motivar a la persona que pica a la pinyata.

    “Dale, dale, dale,
no pierdas el tino,
porque si lo pierdes,
pierdes el camino,
   Una, dos, tres!”

En el moment en que es trenca la pinyata, cauen dolços i fruites que hi ha dins l’olla, que solen ser canyes de sucre, jícamas, tejocotes, llimes i taronges.


En realitat, la pinyata té un origen xinès. A la Xina es confeccionaven en la cerimònia de l’any nou la figura d’una vaca o d’animals cobertes amb papers de colors plenes de sements. La colpejaven amb vares de colors per espargir el seu contingut, i posteriorment es cremava el paper i les cendres es guardaven, doncs es consideraven de bona sort.



Gràcies a Marco Polo arriba aquest costum a Europa al segle XII, on se l’anomena “pignata”, que deriva del llatí pignatta, que vol dir olla, i posteriorment a Espanya. Aquí adquireix la seva  pròpia simbologia: els 7 pics representen la vanitat o els set pecats capitals (la supèrbia, la luxúria, la golafreria, l’avarícia, l’enveja, la ira i la peresa), la vena als ulls la fe i el pal la virtut que venç el mal. Primer es feia el Dimecres de Cendra i a Catalunya ha quedat com el joc de trencar l’olla que no pot faltar a totes les festes majors de poble.


Els monjos agustins la porten a Mèxic. Els catequistes van aprofitar aquest costum depurant-la i adornant-la amb símbols bíblics como la lira de David, l’estrella de Betlem o la rosa de Jericó, tot amb vistosos colors. Amb ella atreuen als indígenes a las festivitats religioses de Nadal,en especial als nens i nenes. Els presos de la presó d’Atlixco i altres ciutats en confeccionen, i les pengen al pati de l’Ajuntament.

El sopar de Nadal pot variar molt segons les possibilitats econòmiques, però pot ser paó replè, bacallà, romeritos (platillo tradicional), brou de camarón, cuixa de porc, llom adobat, amanida de poma, pasta i algun postre. Beuen ponche sense alcohol preparat amb fruites de la temporada (canya, taronja, llima, tejocotes).

La Missa del Gall es diu a les 11 de la nit. Quan toquen les dotze campanades a la mitja nit, una persona adora al Nen Jesús. Tots els familiars canten nadales, i s’encenen espelmes i llums de bengala. Cada família fa una petició, ja sigui en silenci o en veu alta, i s’abracen i es donen regals.

El dia de Nadal els nens obren els regals que han rebut de Santa Claus, a l’hora del menjar totes les famílies es visiten i es canvien els respectius platillos, que anomenen recalentados.

El Cap d’Any és semblant al d’arreu, i pels Reis Mags es menja la rosca de Reis, que conté diversos fruites amb significats: la figa representa la posteritat, el dàtil l’alegria, el durazno la cordialitat, la pera la fertilitat, la poma l’amistat i la cirera la pau, així com ninos representant al Nen Jesús o Niño Dios. El que treu el nino ha de convidar a tots a tamales i atole el dia de la Candelera, que porten dits Niños Dios a beneir.

Finalment, un element que es va descobrir a Mèxic el 1834 i que s’ha popularitzat a tot el món, però que precisament aquí a Atlixco es conreen a tots els hivernacles i des de mitjans de novembre omplen el Zócalo o Plaça Major i dóna nom a la Feria de la Nochebuena, és aquesta planta, el nom científic de la qual és Eufhorbia pulcherrima, que vol dir “la més bella”, i certament fan molt de goig, sobretot les vermelles, que juntament amb les roses del mateix color han donat a aquesta població fama mundial i fan que hom s’hi trobi una mica com a casa en aquests dies on el caliu familiar fa molta companyia, i des d’on us desitjo un Bon Nadal i un Feliç Any.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, Nadal 2009
Article publicat en part al núm. extra de Nadal de 2015 del Setmanari La Comarca d'Olot.

dimarts, 8 de desembre de 2015

La paleta d'en Lluís Roura



La paleta del pintor
s’omple de color
arreu on va.

N’hi ha tants a la natura,
que no cal ser gran figura
per a saber-les captar.

Però una altra cosa
és saber pintar una rosa
que una cara o una mà.

Cadascuna té una vida,
una forma i una mida,
que caldrà representar.


Aquí sí que cal talent,
destresa i enteniment
perquè sigui una obra d’art.

No cal allargar el discurs.
Més val anar de cara al gra,
mostrar un exemple concret.

És el cas d’en Lluís Roura.

Ell va tenir en De Palau
i l’estany per fer del somni
una obra d’art duradora.

L’exemple del gran Van Gogh
li va servir per saber
tot el que ens pot dir el grog.

Els colors de l’Empordà                 

una eina per treballar
sense anar molt lluny de casa.

No es conformà amb això.
Va voler anar molt més lluny,
deixar altres llocs del món
immortalitzats en les teles.

Grècia, Egipte o Terra Santa
li han servit per agenda
de la història i de la vida.



Tot ho ha pintat amb mestratge
i humilitat ben apresa
de la família i entorn.

Així ha trobat amics
que li han permès arribar
molt més lluny del que es pensava.

A través de les antenes
de la Ràdio Nacional
de Catalunya, la nostra.

I de la veu d’en Xavier Solà
va poder plasmar a les ones
tot el que ell sap i sap dir.

Amb la paleta i la veu,
quedant finalment impresa
en un llibre ben imprès

precisament a Olot,
terra de grans paisatgistes,
però potser més tancats.

Molts indrets de Catalunya
han quedat així per sempre
conservats en tres mitjans.

En paper, en tela i en disc.
Perquè tots aquells que vulguin
puguin gaudir d’uns colors,
unes fotos i uns pobles
plens d’història, d’art i vida.

Tan vius, que no podem
sino veure’ls i estimar-los
com molta gent ha estimat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 21 de novembre de 2015


dilluns, 30 de novembre de 2015

Recordant alguns mestres (2)


Això de la rima, benvolguts lectors,
em pot servir, com en aquest cas,
per recordar els professors que vaig tenir
en el batxillerat, a la classe de dibuix.

I també alguns dels seus deixebles,
companys meus d’agradables xerrades
a l’entorn d’una cervesa.

Altres mestres en el món de la cobla
o en el de la Història.
És el cas d’en Vicens Vives.

D’ell vaig aprendre moltes coses
que després no he pogut aplicar,
però que tenen gran transcendència.

La manera com els països,
i les persones també,
canvien de fronteres.

Fins que arriba un moment
en què tot és relatiu
al poder del més actiu.

©J. B. Fort
Atlixco, 21/26 de novembre de 2015

Recordant alguns mestres


Sé que molesta el teu fum, Brassens,
per arribar a una taula de consens.
Caldrà cercar, doncs, lluny de l’encens,
altres noms de colors més convincents.

Com em recordo, ara, d’en Vicens,
que ens ensenyà de l’art els rudiments,
igual que en Fita, qui per mancaments,
a renyar-nos no era tan propens.

En Perpinyà o en Julià Cutiller,
que dins un ou es mou i té el cap
intentant de no fer cap nyap.

Potser en Pep Camps, home punter,
en contar de l’Orient el que convé
en aquest moment de gran desori.

També vull completar el repertori
amb l’Avi Xaxu, per a tots els sardanistes,
inspirador de grans ballades, i d’artistes.

©J. B. Fort
Atlixco, 21 de novembre de 2015

dimarts, 17 de novembre de 2015

Recordant Georges Brassens i Frederic Mistral


Mentre anava escoltant el CD Tramuntana de la Companya Elèctrica Dharma per l’AP 8 prop de Besiers, vaig veure que la propera àrea de servei  portava el nom del gran poeta i cantautor de Seta Georges Brassens (1921-1981).

Vaig pensar que era una bona idea dedicar-li aquest espai i fer-hi una parada, ja que és considerat un dels millors poetes francesos de la postguerra i el primer dels grans cantautors dels darrers 50 anys, i els ha influït a tots, especialment a alguns dels setze jutges i altres de la nova cançó, que n’han fet bones versions en català, com Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Rafael Subirachs, i sobretot el terrassenc Miquel Pujadó, que aquests dies està divulgant les seves cançons des de València fins a Perpinyà, així com la cantant valenciana Eva Dénia.

En efecte, llegint algunes de les lletres de cançons o fragments que s’hi reprodueixen i mirant el monument que li van dedicar, hom pot recordar i admirar la grandesa d’aquest home que, amb el seu gran bigoti i uns ulls grossos de mirada pregona, va saber retratar com pocs l’univers humà que l’envoltava i les seves misèries.

També em plau de recordar que un dels poetes a qui va dedicar dos dels seus discos va ser Paul Fort (Reims, 1872, - Monthleri, 1960), autor dels 17 volums de Les Ballades Françaises, escrites entre 1928-1958, i reconegut pels seus col·legues com a príncep dels poetes el 1912, i la cançó que li va dedicar Jean Ferrat.

Passejant després per la Carrière des Lumières, on es projecten damunt les parets de les antigues mines de bauxita, explotades des del temps dels romans, un magnífic audiovisual sobre Michelangelo Buonarotti, Leonardo da Vinci i Rafael, pel poblat medieval  proper de Les Baus de Provença, la vila d’Arle, on el record del gran pintor belga Vincent Van Gogh hi és tant viu i explotat que fa meditar molt sobre la vida i mort d’alguns artistes, i altres pobles de la Provença, només dos dels quals porten el nom en occità i francès, i on no vaig sentir ningú que parlés provençal, i també per Mònaco, on encara es parla i s’ensenya a les escoles del seu petit principat el  monegasc, no podia ni puc deixar de pensar en Frederic Mistral (Malhana, 1830-1914).

Tot i la popularitat que va obtenir la seva novel·la Mireio (1859), la importància del seu diccionari Lou Tresor dou Felibrige (1878-1886), i haver obtingut el Premi Nobel el 1904,  així com la vigència de bona part del seu pensament polític inicial, avui molts pocs parlen la seva llengua i no té cap àrea de servei dedicada a l’autopista, que porta el nom de la Provençale, però que no recorda a qui més va fer per salvar la llengua de la regió., El que està clar és que no ha tingut com a Catalunya la força de la seva gent i d’alguns partits i moviments polítics per mantenir-la viva, i en canvi s’ha hagut d’enfrontar amb un estat francès encara molt més centralista i fort que l’espanyol, que ell va atacar durament, però que, enfortit encara més per les dues guerres mundials i el governs del mariscal Pétain i del general De Gaulle, els va engollir.

Davant la porta de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montpeller i els busts d’alguns dels doctors que van donar vida a les seves aules i a molts pacients, així com de l’arc de triomf que més enllà presideix una de les principals avingudes de la ciutat, ara també afectada per la construcció del modern tramvia, però que permetrà a aquesta ciutat en ple creixement una vida més digna i tranquil·la, recordo el càncer que en una clínica de la mateixa van diagnosticar al cantautor i que li va causar la mort, així com em pregunto pel càncer del terrorisme i les seves causes, que afecten la nostra societat fins a ferir-la greument.

©Joan B. Fort
Atlixco, 17 de novembre de 2015

dijous, 12 de novembre de 2015

Bianya s'omple d'artistes



El darrer cap de setmana d’octubre, el petit poble de Sant Salvador de Bianya, el darrer de la Garrotxa, a tocar el Ripollès, es va omplir d’artistes i de gent delerosa de conèixer el seu passat i el seu present, perquè s’hi van donar cita la 15ª· edició de la Caminada de la Via Romana i la · de la BIANYAL, itinerari d’art i patrimoni a la Vall de Bianya.

Des d’aquí vull felicitar els organitzadors d’ambdues activitats, perquè sé per experiència el que costa dur a terme amb èxit activitats culturals com aquestes,  i és això el que dóna vida a la Catalunya del segle XXI, que lluita en tots els àmbits per ser reconeguda com un país modèlic, on la modernitat i la tradició es donin la mà de manera satisfactòria.


Centrant-me en la segona d’aquestes activitats, la seva església romànica, consagrada el 1170, però que deu bona part de la seva aparença actual a la restauració que Isidor Pujador encomanà a l’arquitecte Rafael Masó, i la masia El Callís, que originàriament remunta al segle XIII, però que va ser ampliada per Miquel Callís fa 250 anys, van presenciar com un grup de persones, vingudes majoritàriament d’Olot i voltants,  i entre les que hi havia el que va ser batlle de la ciutat, Lluís Sacrest, i el periodista Salvador Alsius, escoltava amb atenció les explicacions històriques d’en David Darné, en David Santaeulària i jo mateix sobre els canvis en el paisatge i la vida al seu entorn, així com les artístiques d’en Kim Domene i en Narcís Gironell sobre les obres que només aquells dies s’hi exposaven d’una manera amena i documentada alhora.

Les creus, els arcs, els sants, els sons i les piles baptismal i beneitera ens deien en les seves veus com i perquè les van imaginar i realitzar els seus creadors, i com van arribar fins allà, alguns vinguts de molt lluny. És el cas de la Lúa Coderch, del Perú, que va gravar personalment una sèrie de sons i cants imitant els de diversos ocells i animals i els va penjar a prop del colomar del Callís, de manera que molts ni se’n van adonar.

Així és de vegades efímer l’art, però l’Ajuntament d’Olot segueix en la via de donar ales a la cultura i en el seu vol l’irradia per la comarca, esdevenint així un referent en l’àmbit nacional.

Amb aquesta sortida de sol al Callís i la darrera foto que faig fer-hi aquests dies d’estada en aquest indret màgic de Catalunya us deixo per començar un nou dia en aquesta ciutat, que oficialment ja és poble màgic , però que encara li falta molt, desitjant que avui els diputats elegits democràticament es posin d’acord per elegir el seu president, i que el president de l’Estat al que ja fa 300 anys que està sotmesa,  ho respecti d’una vegada per totes. Amén.

A You Tube trobareu el video de la BIANYAL 2015.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco de las flores, 12 de novembre de 2015

dimecres, 11 de novembre de 2015

Miquel Plana i Miquel Martí i Pol



Anar a Olot pels voltants de Sant Lluc o en general a la tardor et permet copsar tots els colors de l’àmplia activitat cultural i artística de la ciutat dels volcans i de la seva gent, així com dels paisatges que l’envolten.

Una d’aquestes són el conjunt d’exposicions que, amb el títol general de Miquel Plana. Arquitecte del llibre, es poden veure en diverses sales de la ciutat, i especialment a la Sala Oberta de l’Hospici.


Com diu el fulletó explicatiu, són diverses exposicions dels llibres de bibliofília de Miquel Plana i Corcó (1943-2012). Es tracta d’una obra excepcional, pionera a la Garrotxa, i una de les més reeixides del panorama cultural i editorial de Catalunya en aquesta especialitat. Més de cent cinquanta volums que recullen textos d’uns dos-cents escriptors catalans il·lustrats per més d’un centenar d’artistes plàstics. Aquesta obra, feta en la seva totalitat a Olot, es distribueix per diferents espais de la ciutat seguint el criteri que es desprèn dels temes que conformen cadascun dels volums de l’obra de Plana. Ha merescut elogis de crítics de Catalunya, Espanya i França, i ha estat exposada a Barcelona, Madrid i París.


Concretament, la que mostra moltes de les seves portades i edicions de llibres es pot veure encara fins al 17 de gener de 2016,  i la que es titula “Miquel Plana. Cartells: bibliofília en 2D” fins al 22 de novembre, contenen entre altres alguns dels poemes i cartells amb poemes del gran poeta de Roda de Ter Miquel Martí i Pol, que mostro en aquesta entrada per la seva permanent actualitat.


El recordo encara en la seva darrera visita a Olot i el recital que li vam dedicar els Amics de les Lletres Garrotxines, i quan llegeixo aquests i altres poemes seus me n’adono de la força que poden tenir les paraules i la poesia, quan són expressades amb senzillesa i honestedat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 11 de novembre de 2015

Dues estelades



Enmig de la roba estesa
pengen dues estelades.
Donen color al carrer estret
pel que ens vol portar l’Arrimadas.

©Joan B. Fort
Atlixco, 11 de novembre de 2015

dimecres, 4 de novembre de 2015

En Sisco Papi es ven la bici



Escolta nano
tot xino-xano:
Agafa el vano.
Canvi Shimano.

Puja a Maltrata.
Baixa a Orizaba.
És una fava.
Qui s’ho pensava!

Com una rata.
Com un obús.
A dalt del bus.
La millor cata.

Toca pilota.
Ara rebota.
Ningú no ho nota.
Sembla granota.

A la melé
surt sense fer
gens de merder.
Com un frappé.

Torna cansat
de tant pesat
i sindicat
extrapolat.

Feliç retorn.
Porta del forn
fins allà al Born
el suc de torn.

Com un record
de tant de bord
i d’Amarcord
cap al gran nord.

Un sentiment
d’apinyament,
incandescent,
sempre creixent.

©Joan B. Fort
Atlixco, 4 de novembre de 2015.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Una visita encara més agradable



 A les Rosers, Chayos, Francescs, Cescs, Francesques, Xesques, Xescos, 
Sergis i altres flors que coneixeu i estimeu aquesta terra

Benvolguda Roser.

Aquesta crònica l’hauria d’haver escrit fa mig any, però, pel fet de no trobar el com i el quan i no sé quants perquès, no l’he escrit fins aquesta setmana, i ara agafa també el caràcter de carta i potser d'un capítol de la meva autobiografia o d'una novel·la.

Llavors te n’acabaves d’anar i ens deixaves uns records inoblidables de la teva estada a Mèxic. Les fotos que vaig fer em permeten ara desgranar-ne alguns, perquè, altres detalls que vaig apuntar a l’agenda, els vaig perdre fa un mes, quan la vaig deixar en una cadira del zócalo d’Atlixco per anar a comprar uns antojitos davant de la parròquia, dedicada a la Nativitat, i de la que aquells dies se celebraven les festes.

Precisament l’havia posada a la bossa, junt amb les ulleres i una altra llibreta, on hi havia escrit un acròstic sobre el meu nom que no havia copiat enlloc més, per anar a veure a la metgessa de capçalera, que és el meva concunyada, i mirar de com organitzar-me millor.

El fet és que l’endemà al matí me’n vaig adonar que ja no la tenia, i tot i que la vaig estar buscant durant dies, no l’he poguda recuperar.

M’havies trucat uns dies abans dient que venies a fer un reportatge per al programa 30 minuts de TV3 sobre els desapareguts en diversos llocs de la República, amb motiu dels fets d’Ayotzinapa, dels que precisament acaba de fer un any i encara queda molt per aclarir, i si podies venir.

Jo et vaig dir que estaríem encantats d’acollir-te a la nostra casa, i així va ser.

Vam anar a Huaquechula, municipi que limita amb el d’Atlixco pel sud i que, igual que aquest, el de Tochimilco, que hi limita per l’oest , i el de Cholula, conserven notables convents dedicats a Sant Francesc d’Assís, de qui s’acaba de celebrar la festa, i aquí a Atlixco baixen l’estàtua de sant Miquel del cerro que porta el seu nom, i al cim del qual ha estat tota la setmana i han pujat milers  de persones a visitar i besar, com jo mateix el dia de Sant Miquel.

Però el de Huaquechula conserva a més en un museu, situat a les dependències del convent, i al zócalo, que a la primavera llueix unes magnífiques xicrandes florides, valuosos petroglifs prehispànics i explicacions sobre el seu significat, així com el dels altars de morts, que construeixen cada any al voltant de Tots Sants, i que avui dia constitueixen un dels seus més importants atractius turístics.

Hi vam passar una bona estona, contemplant-los, llegint-los, comentant-los amb el guia, descendent per cert d’una família nàhuatl, però que, tot i que no parla aquesta llengua, n’ha conservant  força records  i els transmet amb gran passió.

Vam estar parlant durant la tornada de la seva història i importància, ara que s’acosten novament aquestes dates, en què la memòria dels difunts adquireix una altra dimensió, i més en el nostre cas.

Fa poc més d’una setmana, precisament el dia de Sant Miquel,  que ens va deixar un  familiar molt proper i estimat: la meva mare i la teva tia, la Montserrat Olivella i Canals. El març havia complert 95 anys i encara gaudia d’una salut envejable. No tenia la memòria de la teva mare, però s’hi assemblava en moltes coses i s’avenien molt. Quan es trobaven, podien parlar hores seguides de la història de la família, de la qual la teva mare aquest estiu acaba d’escriure un treball molt ben fet que em va enviar fa pocs dies. La història, la música i l’art les apassionava i en vaig heretar força.

Quan encara era viu el meu pare i després amb ella, havíem anat a molts de pobles, esglésies i monestirs medievals, doncs tots teníem el “mal de pedra”, que també vam heretar. Poc abans de venir jo a viure a Mèxic, vam anar a L’Alguer i tot el nord de de l’illa de Sardenya, i la última sortida que vam fer junts va ser al castell-museu Dalí de Púbol i el poble de Monells, al Baix Empordà.

M’havia acompanyat en molts dels recitals dels Amics de les Lletres Garrotxines, alguns dels quals com la Concepció Batallé,  m’han enviat belles paraules dedicades a ella.

Acabo de trobar a You Tube una dotzena de cançons cantades per ella. M’ha fet molta il·lusió i emoció escoltar-les. Ens en va ensenyar moltes, i per això jo i el meu germà també sovint cantem, ell al Grup de Caramelles de Sant Miquel de Campmajor, poble on tots tres hem viscut molts anys i on ella va morir, i jo a la meva casa d’Atlixco.

Roser, quan vas venir, et vaig llegir la lletra d’una cançó que havia escrit feia pocs dies, “Lluny de tu”, però no te la vaig cantar ni la van poder llegir el dia del funeral de la meva mare. Ara quan vinguem us la cantaré.

Després de contemplar el reguitzell d’àngels que omplen les esglésies barroques de Santa María Tonantzintla, San Francisco Acatepec  i coronen el púlpit de Santa María de los Remedios, basílica edificada damunt  la piràmide de Cholula, que és la més gran i antiga del món, vam estar parlant de l’Eudald Carbonell, que vaig tenir de professor al llavors Estudi Universitari de Girona i avui dia és reconegut mundialment per les seves excavacions e investigacions arreu del món.

Vam sopar al Tramuntana amb els companys i companyes del Casal Català de Puebla. Allà ens vas compartir algunes de les experiències viscudes mentre filmàveu el reportatge, titulat Ni vius ni morts, que, quan el vam veure ens feia posar la pell de gallina. Malauradament d’aquells fets que vosaltres vau saber transmetre tan bé, aquí gairebé no se n’ha parlat. “Venim d’un silenci antic i molt llarg”, com tan bé canta en Raimon, que a tu tant t’agrada!

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1954/

Avui que he acabat de llegir la novel·la de Jaume Cabré Fra Junoy o l’agonia dels sons, també em venen al cap molts d’aquestes cançons i sons, monges, capellans i monjos que hem tingut a la família, especialment la tieta Fina i el pare Jaume Gabarró, monjo cistercenc de Solius, monestir on molts anys per Nadal havíem anat a veure la magnífica col·lecció de pessebres i escoltat música gregoriana, qui va concelebrar la missa del funeral de la meva mare.

Amb aquests sons, records i vivències et deixo fins dissabte,

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 8 d’octubre de 2015

dimarts, 15 de setembre de 2015

El procés imparable




El procés d’Independència que viu Catalunya és imparable. Les manifestacions d’aquests darrers 4 anys amb motiu de la Diada de l’11 de Setembre, organitzades per l’ANC i diverses entitats cíviques,  amb rèpliques els caps de setmana anteriors a les principals ciutats del món, així ho han fet palès, així com la consulta del 9-N i les properes eleccions del 27-S.

La manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” del 2012, va reunir 1.500 000 persones a Barcelona reclamant la Independència de Catalunya.

La Via Catalana del 2013 va ser una cadena humana de més de 400 km que, seguint l’antic traçat de la Via Augusta de N a S de Catalunya, va reunir 1.600.000 participants, 500.000 als carrers de Barcelona.

La Via Catalana 2014 o V, convocada amb l’objectiu de reivindicar el referèndum d’autodeterminació i la independència de Catalunya,  va omplir la Avinguda Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes amb 1.800.000 persones segons la Guàrdia Urbana de Barcelona.

I divendres passat la Via Lliure cap a la República Catalana 2015 va omplir els 5,2 km de la Meridiana de Barcelona fins a la plaça de les Glòries amb 2 milions de persones. Tenia 10 eixos reivindicatius, representats per 10 colors: justícia social, benestar social, democràcia, diversitat, solidaritat, equilibri social, sostenibilat, innovació, cultura i obertura al món, i va ser una mostra claríssima del que ja s’anomena la Revolució dels Somriures.

El caràcter absolutament pacífic d’aquests actes reivindicatius multitudinaris protagonitzats per la societat catalana, amb un augment exponencial de les estelades portades per les persones de totes les edats, sexes i edats i penjades als balcons, fins al punt que en aquesta darrera en duia quasi tothom, fan pensar que la consciència que la Independència de Catalunya és absolutament necessària per a què pugui ser un país del segle XXI i que les eleccions al Parlament de Catalunya, convocades per al proper 27 de setembre (27-S), tindran una majoria absoluta dels partidaris de la Independència (Junts pel Sí i la CUP), i el procés cap a la constitució de la República Catalana serà ràpid i definitiu.

El govern espanyol de Mariano Rajoy, que sistemàticament ha fet cas omís i ha obstaculitzat per mitjà del Tribunal Constitucional totes les lleis, drecrets, mesures i negociacions tendents al reconeixement dels drets bàsics de Catalunya com a país, com acaba de fer amb la hisenda pròpia, fent que el President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas i diversos consellers segueixin encausats per convocar la consulta del 9-N, que, tot i les enormes dificultats per poder dur-se a terme, va obtenir la absoluta majoria (80,76%, més d’1 milió 800 mil vots), i que l’espoli fiscal sigui absolutament insostenible (46 milions d'€ diaris) i totes les propostes de seguir formant part de l’Estat Espanyol absolutament increïbles per als catalans i les catalanes conscients de la situació política, econòmica, social i lingüística, i que el sorgit de les eleccions generals es veuran obligats a obrir un procés de negociacions, que serà molt llarg i difícil, però ineludible donat el grau de deteriorament de les condicions a què ha estat sotmesa la societat catalana per part de governs i institucions suposadament democràtics, i l’absolut enrucament dels mateixos.

©Joan B. Fort
Atlixco, 15 de setembre de 2015

dimarts, 8 de setembre de 2015

Pantalla


Pantalla: Què és el que amagues
rere tanta faramalla?
La vida de la gent  que calla
perquè té massa per dir.

Ho dius sols amb imatges.
Parlen més que ella mateixa.
Ensenyen sense saber-ho.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 8 de setembre de 2015

Sóc pols




















Sóc pols, sóc poble
perdurant a la ciutat
eternament pertorbada.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 8 de setembre de 2015

Vida




















Sense ulleres, sens agenda,
enfrontat a tants missatges,
només et tinc per companya,
vida, que no m’enganyes.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 8 de setembre de 2015

dijous, 20 d’agost de 2015

El dífícil art de ser Poeta

Benvolguts poetes i poetesses i demés lectors i lectores a hores intempestives d'aquest blog.

Malgrat el meu llarg silenci, segueixo llegint poesia i escrivint alguns versos, i us convido a escoltar demà a aquest gran poeta i antòleg.


ESTE VIERNES 21 DE AGOSTO A LAS 18:00HS 
ERÍA‬ ESTARÁ DE INVITADO EL POETA ESPAÑOL 
"FERNANDO SABIDO SANCHEZ" UN LUJO PODER 
ENTREVISTARLO"


Però jo no el vaig poder escoltar per una confunsió amb l'horari i el seu blog ja està a punt d'arribar als 19.000 poetes! (3/9/2015) i ja els ha ultrapassat! (7/9/2015)

dimecres, 10 de juny de 2015

Una mà




















Una mà que estira la corda fins que cauen els altres,
una mà que s'enllaça amb altres per ballar una sardana,
una mà que amb milers de mans uneix tot un país,
de nord a sud i del mes vell al més petit
i fins i tot més enllà,
fa que sigui gran i no el puguin destruir.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de juny de 2015

http://personatgesitinerants.blogspot.mx/2015/06/mans.html?showComment=1433952102891#c5619639246073792402

dilluns, 8 de juny de 2015

Gràcies



Ens vas dur a les entranyes
i ens hi segueixes duent tota la vida,
encara que tinguis 95 anys
i estiguis a la clínica recuperant-te
d'una ruptura de fèmur
del tot inevitable.

Gràcies per tant d'amor,
però deixa'ns volar
com coloms de la pau
d'un continent a l'altre
pel damunt del cel blau.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 8 de juny de 2016

dilluns, 18 de maig de 2015

Leo Messi i el Barça


Ens dones grans alegries
i també alguns problemes,
sobretot als altres equips,
amb la teva grapa i velocitat
vistes molt poques vegades.

Recordo el teu debut,
molt jove i ple de promeses,
que has complert  amb escreix
omplint els marcadors
de gols que fan història.

Et comparen amb Pelé,
Maradona, Stòitxskov, Ronaldo
i altres que no vull dir,
però realment els únic
i ho acabes de fer palès.

Fas dos grans gols al Bayern
i un altre decisiu a l’Atlético
que ens portaran a Berlín
a guanyar cinquena Champions
i d’una vegada la lliga.

Ets la glòria argentina del Barça
i amb el “Purito” i el Papa
l’ alegria d’aquests temps
de ponts de fe i esperança
en un futur gloriós
per al Barça i Catalunya.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 17 de maig de 2015
Leo Messi i el Barça - CC by 4.0 - Joan Baptista Fort Olivella