Com
molts catalans i catalanes d’arreu del món, esperava amb ànsia, i perquè no
dir-ho, també amb una certa por, que arribés aquell diumenge, en què, després
de 25 anys de la caiguda del mur de
Berlin i de molts estires i arronses, la prohibició d’un referèndum com el d’Escòcia, i amenaces per part de Mariano Rajoy, jutges i fiscals al President Artur Mas i demés membres del
govern de la Generalitat de Catalunya
i funcionaris de la mateixa i voluntaris del Nou9N, per poder votar, encara que fos en urnes de cartró, a favor
de la Independència de Catalunya
respecte a Espanya, després de 300 anys
de domini, repressió borbònica i espoli fiscal per part de governs que es diuen
democràtics, però que malgrat el “cafè per a tots” segueixen essent
centralistes i miren per Madrid i les corruptes elits dominants abans de res.
Em
vaig despertar de matinada i tant bon punt es va fer clar ja em vaig llevar,
dutxar i esmorzar. Em vaig posar la samarreta groga d’Ara és l’hora, però a sobre un jersei de llana i una jaqueta
gruixuda, perquè anunciaven un dia fred, i a més portava dues setmanes amb un
refredat de cal ample, en què mai havia pres tants tels de llimona amb llimona.
Abans
de marxar, vaig escriure un WhatsApp a una de les meves germanes per
preguntar-li si havien pogut votar, i al dir-me que sí i que ja havia votat
molta gent, vaig respirar una mica més tranquil.
La
meva dona em va portar fins a Puebla,
on agafava el bus de les 8:20, que em duria a la TAPU del D. F. en poc més de dues hores, perquè els diumenges no hi ha les
cues d’entre setmana. Després el metro i el metrobús que segueix l’Avenida
Insurgentes, ara els diumenges deixada en part als ciclistes, fins a la parada
de La Piedad. Des d’allà ja es veia la senyera que a la seu d’ACCIÓ10, l’oficina de la Generalitat
per a les empreses, indicava que a la seva entrada hi havia les dues urnes on
podríem dipositar el nostre vot, i 6 voluntaris, una de les quals era una noia
mexicana, per verificar que tot fos segons el protocol.
Una
cua de persones que arribava fins a la cantonada esperava per poder votar. Ja
ho havien fet alguns dels catalans de
Puebla. Un dels més matiners en fer-ho havia estat el fins fa poc president del Casal Català de Puebla, Òscar Martín Ramos,
i també vaig poder saludar catalans vinguts de Guadalajara, Monterrey i Campeche, alguns dels quals ja havien
vingut el dia abans i s’havien allotjat a les habitacions que altres voluntaris
els havien deixat, així com l’anterior president del Casal Català de
Puebla Antoni Castells, ara resident a Tlaxcala.
Al
peu de l’escala feien el recompte dels vots que permetria saber tant bon punt es
tanquessin les urnes, els resultats provisionals perquè ho sabessin a Barcelona
de seguida, que resultarien ser 646,
i encara hi va que no va poder votar perquè no tenia el certificat del Registre
de catalans i catalanes residents a l’exterior que primer havien dit que es
necessitava o que per altres raons no es va poder desplaçar.
La
Mireya Zapata va ser la voluntària
que va comprovar les meves dades i amb nervis vaig tancar el sobre i
dipositar-lo a l’una, amb la barretina al cap i l’estelada que recorda els 200 anys de la Independència de Mèxic i els
300 des que Felip Vè. va ocupar Barcelona i abolir els drets històrics de
Catalunya.
La
cua no minvava. Unes fotos i vídeo de la gent reunida cridant Indepen- dència
per immorta- litzar la diada. Vaig parlar amb molta gent, fins i tot amb un
observador vingut de l’illa de Borinken
o San Salvador, la primera que va trobar Cristòfol Colom a l’arribar al Carib, el qual em va donar un
llibret que es titula Fundación del Estado Nacional Soberano de
Borinken, on s’explica la història oficial i la vertadera d’aquella
illa, així com la Declaració de
Llibertat i Sobirania, la responsabilització al govern dels Estats Units de
la invasió del 1898 i sotmetiment, i la resolució del 27 d’octubre de 2012 per
la que s’establia l’Estat Nacional Sobirà de Borinken, llibret que comentaré un
altre dia.
Em
va entrevistar la corresponsal de l’Agència
EFE i ja al Restaurant Dinou, on
només quedava una cadira per mi, també vaig parlar un moment amb la de l’Agència AP, a les que vaig explicar
la importància del 9N.
Mentre
dinàvem, les 80 persones reunides, anàvem veient i escoltant la transmissió en
directe de TV3 i el discurs del President Artur Mas, qui valorava molt
positivament l’esforç dels 2 milions
305. 290 votants d’aquell dia a Catalunya i 13.573 als 19 punts de l’estranger,
dels més de 4.000 voluntaris, dels Ajuntaments de Catalunya, de les entitats, així
com el civisme, la democràcia, la unitat i la simbiosi que feien d’aquell
referèndum simbòlic el primer pas per a un nou Referèndum, i rebia els
aplaudiments del públic reunit tant allà com aquí.
Per
la seva part, el president d’ERC Oriol
Junqueras, demanava unes eleccions plebiscitàries
aviat que conduïssin a una República
Catalana, i la presidenta de l’ANC
Carme Forcadell deia que hem de recuperar la plena sobirania cap a la
llibertat i que emprenem el vol cap a la llibertat, amb crits d’Independència
entre el públic.
La
xifra total de 2 milions 318.863
catalans que van votar el 9N, més d’1 milió 800.000 persones pel SÍ/SÍ, o sigui
un 80,76% a alguns els va semblar reduïda, però hem de considerar que ha
estat de les més altes, superant la de les eleccions del 2010, i que a moltes
poblacions la participació va ser altíssima.
Els
15 dies que han seguit han permès encara votar a Barcelona una mitjana de mil
persones diàries, a Girona 3.139, i a les altres 5 delegacions cap a unes 2.000
persones, lo qual, sumant 26.281 vots més, a l’espera de les xifres definitives que es sabran demà, porten de moment a un total final d’uns 2 milions 354.144 vots.
Tots
aquests resultats i les querelles, valoracions i negociacions d’aquests dies
entre el President Artur Mas i els
diferents partits, entitats i el govern espanyol, van portar ahir a aquell a presentar,
davant d’un auditori de més de 3.000 persones, el seu Full de ruta, en el que proposava per a les imminents eleccions plebiscitàries una llista mixta amb el suport dels partits
polítics i dels representants de la societat civil, per garantir la victòria
del SÍ i d’un país millor, més just i solidari, creatiu i científicament avançat, amb ell com a
primer o darrer candidat, en un parlament i un govern que en un any i mig
hauria de:
-
1. Comunicar a les institucions de l'estat espanyol, de la UE i de la
comunitat internacional la intenció de constituir un estat a Catalunya.
-
2. Proposar l'obertura de negociacions formals, si cal amb mediació externa,
per acordar les condicions de la constitució pel nou estat.
-
3. Acabar de preparar les estructures d'estat per assegurar una transició
eficaç.
-
4. Endegar un procés de participació per preparar les bases d'una futura
constitució catalana.
-
5. Assegurar la majoria parlamentària al govern per garantir el bon
funcionament de l'administració i la prestació dels serveis públics.
-
6. En acabar el mandat, promoure eleccions constituents i, coincidint amb els
comicis, celebrar un referèndum perquè la ciutadania decidís "la
proclamació definitiva del nou estat".
Aquest
Full de Ruta ha agradat als
presidents d’ERC i a les presidentes
de l’ANC i d’Òmnium Cultural, que aquesta setmana
han d’acabar de decidir si hi donen suport, mentre que la CUP i ICV hi troben
mancances socials, però han aclarit alguns dels interrogants que s’obriren amb
el 9N i obre un camí sense retorn
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 26 de novembre de
2014.
.jpg)
%2BManuscrit%2Bbiblioteca%2Bfranciscana%2Bde%2BCholula.jpg)
.JPG)
.jpg)
.jpg)
