Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dimarts, 10 d’agost de 2010

El Mont


Hem vingut de molt lluny    
amb la fe ben encesa
a trobar la bellesa
que en un no res s’esmuny.

I et trobem en la pau
d’aquest immens balcó
d’on es veu Canigó
com un immens palau.

Palau del vent la plana
s’albira vers llevant
tostemps sardanejant
amb llestesa galana.


Al sud de la Garrotxa      
la part més treballosa,
del Fluvià desclosa
com una gran panotxa.

I el gran Pla de l’Estany
que té en altres aigües
i en un immens paraigües
el major torsimany.

Palera i Besalú,
Falgons, Sant Ferriol
i un bon raig d’alcohol
que alimenta el vol.

Banyoles i Girona,
triplement immortal,
amb una catedral
que a pujar-hi esperona.

I mirant més enllà                
un seguit de muntanyes
que no se’m fan estranyes
de tant de bosc que hi ha.

Rocacorba, Finestres,
el Corb, el Far, Montseny
i Cabrera que empeny
a seguir camins destres.


A ponent ja s’ajacen         
tot de valls amb encant
que molt de tant en tant
els meus somnis abracen.

Garrotxes per on tracen
els meus ulls durs camins,
i preuats rajolins
que les mans bé percacen

Grans cims plens de llegendes
i coses a explicar
dels qui els van pujar
en antigues calendes.

I cims més alts que tenen 
els senyals de la neu
per dir-nos en relleu
que no se’n desentenen.

I encara Canigó,             
un nom que ningú oblida
des que li donà vida
un poeta molt bo

des d’aquesta miranda
de set preuats bisbats,
on els enamorats
fan la seva comanda.


A tramuntana encar        
s’albiren més garrotxes
i llocs per on els cotxes
no hi poden transitar.

Un altre bell mirall
de tresors amagats
que ens mostra un devessall
de curiositats.

Els rocs i pous de neu             
d’allà a les Salines,
que ens fan cloure les nines
i fins plorar el cor meu.

I tants i tants indrets,
racons, colls i contrades
que sovint i debades
em fan venir calfreds.

©Joan Fort i Olivella
El Mont, 27 de març –
Atlixco, 9 d’agost de 2010

dijous, 5 d’agost de 2010

Tocant el mar

                                           
Toco el mar i em sé vaixell
que solca l'aigua i la pell
del planeta més clar i bell
de l'univers, que és molt vell.

Toco el mar i em sé captiu 
de l'univers més actiu,
car es mou, plora i somriu
i alimenta tot ser viu.

Toco el mar i em sé cançó
que canta tothora en do
major que qualsevol to
entonat sens to ni so.

Toco el mar i em sé havanera
que de qualsevol manera
acompanya aquell qui espera
la calidesa costera.

Toco el mar i em sé sirena.
Et toco a tu i a balquena
la sang corre i es remena
com si tot fos una estrena.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 d'agost de 2010