Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dimecres, 22 de setembre de 2010

Espinàs i Labordeta

Benvolguts blocaires, cantaires, trescadors, excursionistes i viatgers. Permeteu-me que també dediqui uns ratlles a un aspecte tan destacat dels dos com són les cançons i els llibres de viatges.

L’Espinàs va ser un dels fundadors de Els 16 Jutges, i va deixar la guitarra pels llibres, però no la cançó, perquè va escriure el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs: La Campana, 1986, mentre que Labordeta va deixar les classes a la Universitat de Saragossa i la guitarra per anar al Congrés de Diputats de Madrid a tocar el nas a l’Aznar i demés recalcitrants espanyols i de tant en tant agafar la motxilla.

I donat que, com l’expresident Jordi Pujol i Soley sabia molt bé, perquè cantant de poble en poble havia conegut molt bé el seu país aragonès, va agafar la motxilla i es va posar a trescar per alguns pobles i camins polsosos i d’altres no tant per a recordar als espanyols allò que valia la pena conservar i gaudir, i no discutir sense coneixement.

Tot i que Josep Maria Espinàs ha escrit 17 llibres de viatges a peu, 11 per terres de parla catalana, 1 de parla aragonesa, 1 gallega, 1 basca i 3 castellana i José Antonio Labordeta només en va escriure 3 i la motxilla que els dona títol i la seva veu es va fer popular mercès a les càmeres de la televisió espanyola que l’acompanyaven, els dos tenen en comú una manera de viatjar i de veure el territori molt senzilla i antiga, però que ha deixat dels dos grans pàgines, plenes de llum, de color i de vida, però alhora de mort i de dolor, en parlar d’alguns dels indrets més entranyables de la geografia peninsular i illenca.

I algunes de les més remarcables les van dedicar al que diríem la gent i les terres de l’Ebre i alguns dels seus afluents, com el Cinca, la Noguera Pallaresa o el Matarranya. Encara recordo una mica els programes dedicats a aquesta darrera comarca i al delta de l’Ebre.

Amants com Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Joan Coromines de la conversa, de la bona taula, dels noms i de les tradicions, i com Maria del Mar Bonet de les cançons populars i tradicionals, han deixat en els seus discos, cançons i llibres i els que han ajudat a fer un gran testimoni del patrimoni musical i cultural de les terres que han trepitjat. Tant de bo els obrim per llegir, recordar, escoltar, cantar i difondre a les generacions futures les seves veus, paraules i aquest patrimoni.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de setembre de 2010

dilluns, 20 de setembre de 2010

Els Crits de Mèxic i de Catalunya

La lluita per la llibertat i la independència de les persones, les entitats de tot tipus, els partits, els pobles, les nacions, els estats i els poders és un dels grans motors de la història, i en el cas de Mèxic i de Catalunya aquest any 2010 ha estat especialment marcat per la celebració del bicentenari del inici de la Independència i del centenari de la Revolució del gran país centreamericà, que ha tingut el seu punt culminant en el gran espectacle del Zócalo de la ciutat de Mèxic que ha precedit el Grito d’enguany, i a Catalunya en la celebració de molts referèndums sobre la Independència, de la milionària manifestació del 12 de juliol, de l’Any Maragall i el seu famós Adéu, Espanya, i en la campanya electoral per a les eleccions al Parlament del proper 28 de novembre.


Vivim en una època de celebracions. Segurament recordareu que la del suposat mil•lenari de Catalunya va ser força sonada i discutida, però va servir per a crear la consciència de nació en molta gent. Ara no està de més recordar que fa 1300 anys un important exèrcit d’àrabs i berbers o amaziguen (=homes lliures) s’estava preparant al Marroc per travessar l’estret de Gibraltar i segurament també cridaven força.

Fa 1000 anys que uns quants catalans van anar i tornar de Còrdova amb grans crits i un botí considerable. I fa 300 anys que molts homes i dones catalans, valencians i balears lluitaven i cridaven amb molta força contra Felip Vè. i els militars borbons que els ofegaven amb tot el pes d’un gran exèrcit, d’una diplomàcia i d’uns impostos molt forts.

Però aquí cal que em centri en el que passava fa 200 anys, 100 anys i aquest mateix any a Catalunya i a Mèxic. Des del 1808 estàvem en plena Guerra del Francès o de la Indepèndencia, suportant el pas de les tropes de Napoleó i el seu germà José Bonaparte, que aquell havia entronitzat en el tron espanyol i que la gent coneixia com a Pepe Botella, i les càrregues dels exèrcits francès i espanyol, a més de la de molts guerrillers i bandolers com Boquica i altres, i a ciutats i viles om Figueres, la Bisbal, Girona, Hostalric, Barcelona, Vic, Manresa, Lleida, Montblanc, Tarragona o Tortosa crear juntes de govern, aguantant setges que s’han fet famosos i han generat molta lletra impresa, i cridant mori Napoleó!, visca Ferràn VII!, mori el mal govern! i altres.

Mentrestant a Mèxic aquell mateix any 1808 un grup de criolls va destituir el virrei i també es van anar creant juntes i a ciutats com Valladolid, que degut a un dels seus més destacats lluitadors, capellà i cabdill José Maria Morelos y Pavón, prengué més tard el nom de Morelia, i als estats actuals de Michoacán, Morelos i Querétaro va anar sorgint un moviment primer autonomista i després independentista, que la matinada del 16 de setembre de 1810 esclatà en el crit de “!Viva la Virgen de Guadalupe!”, “!Abajo el mal gobierno! !Viva Fernando VII” que el capellà i cabdill insurgent Miguel Hidalgo y Costilla va llençar fent dringar les campanes de l’església del poble de Dolores, per anar després amb uns 300 pagesos a alliberar els presos del poble i armar el seu exèrcit. Va tenir algunes grans victòries i derrotes, però a Guadalajara va declarar l’abolició de l’esclavitud, acció molt important, però que va tardar més d’un segle a desaparèixer realment. I ell va fer afusellat el 1811, igual que altres insurgents com Ignacio Allende, Juan e Ignacio Aldama.


Retrats de José María Morelos a la seva Casa Museo de Morelia.
 José Maria Morelos va declarar la Indepen-dència de Mèxic a Chilpan-cingo el 1813, però va ser afusellat el 1815 i després d’una llarga guerra, que va continuar sobretot Vicente Guerrero, el 1821 per acabar la guerra aquest va haver de pactar i acceptar amb Agustín de Iturbide el Plan de Iguala, que reconeixia les tres garanties –indepen-dència, religió i unió , però l’any següent Iturbide es proclamava emperador, i antics insurgents com Nicolás Bravo i Guadalupe Victoria hagueren de seguir la lluita per les llibertats, aquesta vegada contra Antonio López de Santa Anna i els nous dominadors del Nord, els Estats Units d’Amèrica.

Des que Mèxic va aconseguir la seva independència d’Espanya, els Estats Units van envair i intentar comprar la província de Texas, i això va portar a una nova rebel•lió el 1836 i el 1846 a una nova guerra, que duraria fins al 1848, i els anys 1862 al 1867 una altra guerra contra França, en la que va tenir un paper destacat les ciutats de Puebla, Atlixco i Oaxaca entre altres.

Però el nou home fort del país, el general Porfirio Díaz va anar acumulant tant de poder i d’odi que el 1810 Francisco Ignacio Madero es va oposar durament a la seva reelecció, va ser empresonat i des de la presó va redactar el Plan de San Luís i cridar a una rebel•lió armada per al 20 de novembre de 1910. En el moviment revolucionari hi van tenir un paper molt destacat al nord Pascual Orozco, Francisco o Pancho Villa, que de fet es deia Doroteo Arango, el nom del carrer on visc i escric aquestes ratlles, i Victoriano Huerta, que va trair a Madero i el va fer assassinar el 1913, començant una segona etapa revolucionària i lligada als Estats Units, i Emiliano Zapata al sud, que va portar la lluita agrària molt més enllà, però també va ser assassinat el 1919.

Aquests fets són els que es commemoren en aquests dos centenaris amb multitud d’actes de tot tipus, conferències, concerts, cicles de pel•lícules i debats, i que han tingut en l’acte del dia 15 que comentava al començament el més multitudinari, costós i espectacular. Curiosament el Grito repetit de !Viva México! i els seus primers alliberadors es celebra des del 1910 el dia 15 perquè Porfirio Díaz complia anys i va voler ajuntar el centenari de la Independència de Mèxic amb el seu propi aniversari!

Jo el vaig viure per primera vegada el 2007 a Sant Joan de les Abadesses, perquè precisament allà va néixer Jaume Nunó, l’autor de l’actual himne de Mèxic, i des de fa alguns anys aquella població està agermanada amb un altra de mexicana. Per això aquest 11 de setembre de 2010 i els dies posteriors, sentint cantar l’himne mexicà i veient la foto de la plaça de Sant Jaume plena de gent com en tantes altres ocasions importants de la nostra història cridant !Viva México! m’ha omplert una gran emoció.

També m'he recordat d'altres centenaris celebrats en aquella població ripollesa i de la colla sardanista Amunt i Crits i de la sardana que amb aquest mateix nom els va dedicar Joaquim Vallmajor.

Els mitjans de comunicació i els comentaristes han ressaltat que tant les manifestacions catalanes com el Grito mexicà s’havien celebrat en pau i sense incidents. Cal afegir-hi que en el cas mexicà les mesures de seguretat van ser quasi tan grans com els actes programats, donat que com sabeu el problema de la inseguretat en aquest país, i sobretot al nord, és molt greu, degut aquests darrers anys al crim organitzat i al narcotràfic i a molts problemes endèmics que no acaben de trobar solució, com les fortes desigualtats socials i econòmiques, la corrupció i altres.

Però si per alguna cosa ha servit aquest bicentenari i centenari ha estat per a reflexionar sobre la complicada i jo diria que tràgica història del país. A la televisió pública s’està fent una sèrie de més de 500 programes que es diu Discutamos México, www.discutamosmexico.com, on es debat sobretot el seu passat, però també el seu present i futur d’una manera seriosa i clara que permeti afrontar els reptes dels següents anys i segles amb el rigor i valentia que el país necessita. Semblantment a Catalunya amb l’Any Maragall a Catalunya Ràdio. Tant de bo aquests debats s’estenguin a altres àmbits del passat, present i futur del nostre país, i aquest camí cap a la Independència que aquest any ha començat a prendre gran força assoleixi ben aviat els fruits desitjats, i ens convencem tots plegats que mirar d’aconseguir un concert econòmic com el País Basc i Navarra pot ser tant o més desgastant que anar de cara al gra i plantejar-nos seriosament la Independència com l’únic camí viable com a nació.

Sabem que no és ni serà gens fàcil, ans tot el contrari, que com en el cas de Mèxic i els demés països americans que aquest 2010 celebren també els seus respectius aniversaris d’independència les rutines, els problemes i els enemics tant interns com externs seran moltíssims, però la lluita realment val la pena, ans del contrari ja sabem que encara ho passarem pitjor.

©Joan Fort i Olivella


Atlixco, 20 de setembre de 2010

Raimon i Labordeta

Poesia i cançó, amor i lluita pels seus països van molt lligades en aquests dos grans cantautors. Mentre escolto per Internet el darrer recital que Raimon va fer a Xàtiva i l’entrevista que li va fer TV3, la televisió nacional de Catalunya, llegeixo a l’Avui la notícia de la mort de José Antonio Labordeta i els comentaris dels lectors digitals, on el seu paper polític, com és inevitable pesa molt, però qui també sap posar les coses al seu lloc just.

Jo no entraré ara en aquest darrer camp, que segurament donaria i donarà per molt, sinó que i precisament comparant una mica l’obra i la trajectòria dels dos cantautors, que van néixer amb 5 anys de diferència, voldria valorar-la i reivindicar-la en la justa mesura. Gravar més d’una vintena de discs i de la qualitat que han fet, no ha estat gens fàcil. Ni dir ni escriure, sobretot a Madrid, moltes de les frases, discursos i llibres que han fet. Com no ho és escoltar-la, per la duresa del seu contingut i el to de crit que té de vegades, i d’altres la sensibilitat i la tendresa que et fan vessar llàgrimes i emocionar-te com pocs ho podran fer, però aquesta és la grandesa dels grans poetes i cantautors.

Jo aquí només voldria recordar que vaig escoltar i saludar a Raimon a Madrid vestit de soldat i anys després a Banyoles i a Labordeta a Girona i que ambdós em van transmetre i em transmeten cada vegada que escolto algun dels seus discs o de les seves cançons una gran energia i força que sovint ja m’agradaria tenir jo. I que m’entristeix molt notar que se m’oblidin moltes cançons i sentir que la gent no canta, quan és una de les grans coses i teràpies que com a persones i pobles podem fer per a sentir-nos i ser lliures, com tant bé han cantat Lluís Llach, Raimon Pelejero i José Antonio Labordeta a la llibertat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de setembre de 2010

divendres, 17 de setembre de 2010

Adéu, Dolors

La neu freda es resisteix
a deixar la contrada,
i el vent fa una gropada
que a tots ara ens colpeix.

De cop s’ens apareix
una àliga encantada,
com la cançó estimada
que tant ens abelleix.

El silus d’Arreaga
ens parla de camins
amb una trista paga.

La gran fossa comú
i els cranis que hi ha dins
ara em parlen de tu.

Joan Fort i Olivella
1 de març del 2004,
recordant la Dolors Boada,
recentment traspassada

dilluns, 6 de setembre de 2010

5 de setembre

Li costa al dia aixecar-se.
Els roures alcen les copes
esponeroses i esparses
vers un cel absent d’estrelles
i un espai silent i gran.

Dormen ells i dormen elles,
somiquegen les idees,
es barregen amb l’absurd,
la frissança d’altes terres
i nissagues sense escut.

Les falgueres, cruixen, tenses,
damunt l’herba que s’ajau,
escampades, les deixalles,
hi posen un toc de blau,
la runa que tapa els sots
estampa el camí de blanc
vers la ruta que remunta
de Navarra al País Basc.

Es va acostant la tornada
i els autos van circulant
quan es va acostant l’albada
que encara s’ho està pensant.

©Joan Fort i Olivella

divendres, 3 de setembre de 2010

Nit de tempesta

La nit rondina i degota,
o més que degotar, s'escorre
pel pes de tot un estiu
d'anar remullant l'esponja.

Els espetecs són notoris
i les lluentors constants,
els trons dels més estentoris
i els llampecs molt impactants.

S'embossen les canaleres,
s'esbotzen les clavegueres
i els carrers semblen rieres.

Després tot és un fangar
i la feina és netejar
tanta brossa l'endemà.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 d'agost de 2010