Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dimecres, 3 d’agost del 2022

A la recerca de l'or i altres històries

                                           El famós arc de Cabo San Lucas, per on va passar 
                                           fra Martín Ignasi de Loyola tornant de Xina a finals
                                           d'octubre de 1588 

 Potser alguns us preguntareu què he fet durant aquests dos anys i mig de pandèmia. No he escrit cap poema, perquè la inspiració ja fa temps que m’ha deixat, i els pocs que he llegit no m’han agradat, llevat d’algun dels Amics de les Lletres Garrotxines i de la Raquel Lanseros. 

Però abans de la pandèmia ja havia començat a llegir la Bíblica catalana, i ara he tornat a començar, i a escriure, primer a mà en una llibreta d’espiral i després a l’ordinador, una Cronologia universal, que si bé ja he arribat fins enguany, encara em queden buits d’alguns països, temes i personatges dels segle XVIII fins ara. Això ho estic fent per ordenar i conservar una mica la memòria, que m’ha minvat molt.
Una prova és que dels llibres i pel•lícules que us esmentaré tot seguit quasi no us en podré dir res més.

Vaig llegir La Divina Comedia, del Dante Alighieri, i el Decamerón, de Giovanni Boccaccio que, tot sigui dit, em va decebre una mica, malgrat que té elements molt interessants i s’ha de valorar en el moment en què va ser escrit. 

El que més em va agradar va ser la trilogia sobre Nova Zelanda de l’escriptora alemanya resident a a Espanya Sarah Lark, especialment En el país de la nube blanca, perquè El grito de la tierra i La canción de los maoríes, perden una mica d’interès. De tota manera traça una imatge de la migració a aquella illa tan llunyana però a la vegada tant bella i apassionant molt elaborada. Una altra novel•la, encara més gruixuda i dura sobre el tema de la migració, és la de la parisenca afincada a Cartagena Marisa Grey Bajo el sol de medianoche, que relata amb una gran profusió de detalls les aventures d’una parella de San Francisco fins al Yukon, al Canadà més proper a Alaska, a la vall de Klondike, a la recerca de l’or, a finals del segle XIX. 

I encara un best seller de Ken Follet El infierno del mundo, que retrata amb gran destresa les desgràcies dels fills de cinc famílies alemanyes i austríaques, russes, nord-americanes i galeses durant la Segona Guerra Mundial. També he llegit amb plaer un clàssic francès del segle XIX, Eugenie Grandet, d’Honoré de Balzac, i vàries antologies editades per la UNAM, i a Internet alguns textos de demografia. 

Seguint amb els viatges, vaig llegir Els viatges de Marco Polo i El mar Negro. Del siglo de Pericles a la actualidad, de Neal Ascherson, que serveix per entendre una mica l’actual conflicte d’Ucrània. També he llegit el de l’escriptor nord-americà Paul Theroux El gran bazar de medianoche, on narra el seu viatge en tren des de Londres fins al Japó tornant per Rússia els anys 70. El més interessant són algunes descripcions de ciutats i països com Teheran, Afganistan, Peshawar, Calcuta, Ceilan o el Japó i les diferències culturals, religioses i polítiques. Ara he començat a llegir el llibre col•lectiu China. Pasado y presente de una gran civilización. Las claves para comprender “el fenómeno chino”, on s’analitzen els aspectes més rellevants de la mateixa.

No he pogut anar a la biblioteca de Puebla com abans solia. Però aquestes darreres setmanes he anat a la pobríssima biblioteca d’Atlixco, on vaig trobar alguns llibres de la interessantíssima col•lecció “Cronistas de América. Viajes, viajeros y hallazgos” , entre ells el de fra Martín Ignasi de Loiola Viaje alrededor del mundo, amb una completa introducció biogràfica de José Ignacio Telledine Idígoras, on es detallen els seus dos viatges entorn del món fins a la Xina per evangelitzar-los, i un tercer fins a l’actual Argentina, on va fundar l’arquebisbat de Buenos Aires, mentre que el seu cosí Martín García Óñez de Loiola(III) era governador del Regne de Xile. 

 Com que a la meva dona li agraden molt el cinema, hem vist sobretot a través de Youtube força pel•lícules, algunes també sobre la Segona Guerra Mundial, moltes alemanyes actuals, molt recomanables perquè transcorren en paisatges preciosos de Cornualla, Suècia, el Tirol i altres i narren històries familiars entretingudes i sense violència. En canvi, les russes, tot i que presenten drames considerables, ens solen deixar un regust força desagradable. També, des que la pandèmia ha deixat algun respir, hem pogut assistir a l’estrena d’algunes pel•lícules documentals catòliques molt interessants, com Woigtila, sobre la vida de Sant Joan Pau II, o les sobre les aparicions a Garabandal i Medjugorie

En català quasi només he pogut llegir el llibre de la parella d’un meu nebot, la Irene Gonzalo De zero a quatre mil seixanta-un metres. Hospital i muntanya, editat a través de micro crèdit i del seu Instagram Córrer per viure. És un dietari molt captivador dels quelcom més de dos anys que aquesta jove de Roda de Ter va passar en aquests dos llocs, lluitant per superar amb èxit un transplantament de fetge i tots els trastorns que això suposa. 

Pel que fa a la música, he seguit escoltant moltes sardanes i música clàssica i de tota mena, i al ciclisme ara només veig petits resums del Dany pro Cicling i faig sortides molt curtes, perquè ja de seguida em canso molt. En resum, que els seixanta ja m’estan pesant molt. 

Joan B. Fort Olivella 
Atlixco, 3 d’agost de 2022.

dijous, 11 de març del 2021

De músics i cantautors catalans oblidats

Ara que s’acosta la gran festa de Sant Josep, protector de l’Església, i abans molt celebrada arreu dels Països Catalans i especialment a València amb les falles, i a casa amb una crema catalana deliciosa per celebrar el meu avi, pare i germà, i que aquest any l’Església ha volgut recordar especialment dedicant-li tot l’any per la gran importància de la seva figura, voldria recordar i reivindicar una sèrie de músics i cantautors d’arreu del nostre territori que, a parer de les visites i sobretot dels m’agrada de Youtube estan absolutament abandonats, i crec que francament no s’ho mereixen, ans tot el contrari n’haurien de tenir molts més. 

Primer de tot he de dir que escolto tota mena de música, especialment clàssica perquè per a la feina de lectura o escriptura no em puc concentrar si escolto cançons o altre tipus de música, incloses les sardanes, però que a les hores lliures aprofito per escoltar altres músiques, i que des de fa un temps vaig començar a escriure una llista, que ara ja té més de 70 pàgines a dues columnes, de músics i cantants de totes les èpoques i països, i també vaig aprofitar les diferents festes dels sants que ens ofereix el calendari per escoltar músics, cantants o cantautors que porten el seu nom, costum que us recomano per a reforçar la memòria i recordar compositors, músiques i cançons que d’una altra manera potser us passarien desapercebudes. 

Voldria començar per dos grans guitarristes, que han fet d’aquest instrument una vertadera obra d’art. Es tracta d’en Toni Xuclà i en Toti Soler. A tall d’exemple, només voldria recordar que és una pena que peces com “El món vist per tu” o “Com aigua dins l’aigua” del disc Ànima, o bona part del disc Una terra sense mapa del músic mallorquí només sigui jo que hagi dit que m’agrada. 

Algunes cançons de la Teresa Rebull, l’àvia de la Nova Cançó, d’en Ramon Muntaner o d’en Joan Isaac. El mateix podria dir del cantautor valencià Paco Muñoz i les cançons “Certament”, “In memoriam” (a Soledat González), “Per poca cosa” o “Si jo fos mariner” del seu disc Collarets de llum, de poemes de Miquel Martí i Pol

Pel que fa als compositors de sardanes n’hi ha moltíssims, però només recordaré les grans sardanes “Santfeliuenca” o “Fausta” de l’estimat Manel Saderra i Puigferrer, “Desig” o “Ireneta” (“Per la nostra amistat” o “Regal de Reis” en tenen alguns mes) d’en Martirià Font, “Cecília” o “La vaca cega” d’Antoni Juncà i Soler, “Ripoll, vila comtal” o “L’estany Estrellat” de l’Honorat Vilamanyà, o Cors gironins d’en Josep Riumallò i Salagran, o que del disc 13 sardanes per a cobla, d'en Josep Blanch i Reynald, tocades per la cobla Marinada, només es veu que agrada una mica "Amb el porró en fresc", del de Sardanes d'en Josep Cassú només un parell, , com també passa amb els d'en Josep Serra i Bonal i'en Joaquim Serra i Corominas o de l'Antoni Català i Vidal tocades per la Cobla de Cambra de Catalunya, i del d'en Josep Maria Vilar i Gandol tocat per aquesta mateixa cobla, dirigida per Jordi Molina, cap, quan totes són d'una gran qualitat i bellesa. 

 A les tardes escolto molta música de compositors valencians de banda, que no es limita als pasdobles, com alguns podrien pensar, sinó que és variadíssima i riquíssima. Tinc registrades una trentena de bandes del Principat, 70 del País Valencià , 4 de les Illes i 4 de l’Alguer. Voldria destacar a Salvador Giner i Vidal (1832-1911) i les seves obres El adiós a Boabdil (1873), Es xofà hasta la moma o Una nit d’albaes; Armando Blanquer Posada (1935-2005), José María Ferrero Pastor (1926-1987) i les seves marxes mores “Ximo”, “El Kábila” i Marrákch”; Rafael Talens i Pelló, Miquel Asins Arbò i Ferrer Ferran

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 11 de març de 2021.

dimecres, 25 de setembre del 2019

Fins al cel, Isabel


Te’n vas amb la tardor, Isabel.
Com una fulla de roure,
que el caure
diu al qui no es vol moure
on ha de raure
si vol anar a trobar l’estel.

Has estat sempre fidel
a uns ideals pregons,
i Déu et va donar uns dons
i llengües que nacions
han servat amb un gran zel.

Que la Mercè et dugui al cel,
perquè des d’allà, amb més vista,
ens puguis guiar, solista,
per camins de xuclamel.

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 25 de setembre de 2019
A Isabel Campos Goenaga, en el seu decés.

dimecres, 19 de setembre del 2018

Un any després del terratrèmol


Avui fa un any del terratrèmol, oficialment de 7,1 graus, però que sembla que va tenir quasi mig grau més, que va causar un total de 369 morts (228 a la ciutat de Mèxic, 74 a l’estat de Morelos, 45 a l’estat de Puebla, 15 al de Guerrero i 6 al de Oaxaca), a més de 163 temples danyats a l’estat de Puebla, semblant a Morelos, 600 edificis i 934 escoles a la ciutat de Puebla i 16.000 en total i 190.000 vivendes afectades, 50.000 de les quals van querar irrecuperables.

A la ciutat d’Atlixco van morir 8 persones i  van resultar molt danyats tots els temples principals, que encara s’estan restaurant, així com les cases dels 4 carrers principals, que les primeres setmanes i mesos oferien un aspecte fantasmagòric.

Amb l’esforç dels seus propietaris, que de seguida es van posar mans a l’obra, s’han anat obrint alguns negocis, i tot just aquest estiu s’han pogut obrir un parell d’hotels amb renovada imatge, i aquests dies s’està acabant d’arranjar aquesta casa on tenia el despatx la meva dona.
Però queda molt per fer, i la ciutat tardarà força temps a recuperar la seva imatge d’abans, ara rejovenida per noves places comercials als afores.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 19 de setembre de 2018.

dimarts, 26 de juny del 2018

Sant Joan sense foguera




Aquest any no hi ha foguera,
ni revetlla ni coets,
només una llarga espera
per als pots i per als drets.

Els pots que no són possibles
perquè uns  animals terribles
amb dues potes i el cap gros
ens porten vers l’escabrós
camí dels fils imperdibles.

Els drets que no troben lloc
en un Estat on el foc
crema to allò que és viu
i només dóna incentiu
al desfalc i al tripijoc.

Presidents i consellers
encara són a l’exili
i s’ha de demanar auxili
al rei dels botiflers
quan s’acosta a domicili.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 24 de juny de 2018

dijous, 9 de març del 2017

Més de 20.000 poetes de tot el món


Abans d’ahir, el blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas Siglo XXI va arribar a les 20.000 entrades amb dos poetes de San Francisco i altres joves poetes nord-americans, xilens, argentins i peruans, i segueix creixent, amb poetes de tot el món i de tots els sexes, les races, les ètnies, les èpoques i els estils, millorant els comentaris, i aparell crític, amb la qual cosa ens va oferint un amplíssim panorama de la poesia de tots els temps, ja que en aquests darrers dos anys ha incorporat molts poetes clàssics, no solament del món greco romà, sino també d’altres cultures antigues com la àrab, la xinesa, la japonesa, la Índia i altres.

Com ja vaig fer quan va arribar als 10.000 i 15.000, Cosa que supera amb molt les meves possibilitats, i sens entrar en una anàlisi qualitativa, faré un breu anàlisi numèric dels poetes per estats i països.

Ens trobem, doncs, que els tres estats amb més poetes representats son: Espanya, amb un total de 3.844 poetes, amb més del doble que el segon, Argentina (1.841 ), que va seguit de Xile (1.311), Mèxic (1.272) Estats Units (1.034).

Amb més de 500 hi ha Colòmbia (784)Perú (690), i Cuba (604).Amb més de 400, Itàlia (496)Brasil (426), Veneçuela (424) i França (408). Amb més de 300, Equador (330) i Anglaterra (307). Amb més de200, Uruguai (282), Alemanya (251) Portugal (216) i Grècia (208). I amb més de 100 , Bolívia (198), República Dominicana (192)Costa Rica (184), Puerto Rico (172)Nicaragua (178)Canadà (166)Guatemala (144) i Hondures (128) pel que fa a l’ Amèrica llatina, i Rússia (191)Xina (170), Israel (162)Romania (161)Polònia (138) Japó (136) i Suècia (102) pel que fa a Europa i Àsia.

Amb més de 50 hi ha països europeus com Holanda (80)Bulgària (73) i Àustria (57), àrabs com Iran (67)Marroc (63) i Iraq (55), i pel que fa a la resta del món, (Vietnam (92)Nova Zelanda (59) i Austràlia (54).

Si analitzem Espanya per nacionalitats i comunitats autònomes, ens trobem que les tres primeres són: Andalusia (984)Madrid (475) Catalunya (337), que va seguida de Castella i Lleó (312). Ja a més distància van, però força igualades, el País Valencià (206). Canàries (201), Galícia (200), Astúries (181) i el País Basc (184). Les Illes Balears i les Pitiüses  hi estan representades amb 68 poetes, amb la qual cosa tenim que la part dels Països Catalans que actualment està dins Espanya sumarien un total de 588 poetes, ja pel damunt d’Itàlia i  Brasil.

Amb tot, la quantitat tampoc  no ens ha d’enganyar, perquè la major part dels poetes i les poetesses actuals estan tallats d’un mateix patró i segueixen els dictats de la moda d’una poesia molt subjectiva, i molt pocs van gaire més enllà, podent entrar dins el cànon dels clàssics.

Entre aquests hi ha els catalans Àlex Susanna, el bisbe Pere Casaldàliga i Lala Noguera i Clofent i el valencià Enric Calvo i Dolz, inclosos en aquesta part de l’antologia de la poesia mundial que estic comentant.

És, per tant ja, una mostra a tenir molt present de la millor poesia de tots els temps, i de la gran feina de recollida i classificació de la mateixa d’aquest pintor i poeta i antòleg andalús de poesia, nascut el 1950, però resident a la població madrilenya d’ Alcalá de Henares, que ha publitat dues antologies més a la xarxa,i el seu equip de col·laboradors i seguidors, els cuals ja ultrapassen els 1.000, i compta amb més de 7 milions 934.000 visites, així com de la presència molt viva i productiva de la poesia a la xarxes socials.

Reitero doncs la meva felicitació a Fernando Sabido Sánchez per la seva feina de divulgació d’un gènere que, a nivell comercial, no té ni molt menys el pes de la novel·la, però que a nivell cultural i fins i tot polític en té molt.

©Joan Fort i Olivella

dimarts, 20 de desembre del 2016

Els meus haikús, en romanès



Fruit tardà dels tallers de poesia d’Alí Calderón de 2013 i 2014 fou un llibre de 165 haikus i fotografies en català i castellà (2015),on utilitzo aquest tipus de poema d’origen japonès per plasmar en imatges un seguit de llocs i algunes persones al voltant de la Mediterrània oriental que han deixat en mi i en la memòria col·lectiva un pòsit suficient com per a ésser reflectit poèticament.
Al portar tantes fotos ha fet que no s’hagi pogut editar, però el seguiment del blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas Siglo XXI, del que també és col·laborador, va propiciar que contactés amb mi l’escriptor i editor romanès Daniel Dragomirescu i m’oferis la possibilitat de publicar algun llibre en la col·lecció “Bibliotheca Universaris” de la revista Orizont literar contemporan.
El resultat és aquesta versió, reduïda a 105 haikus, traduïts al romanès per la seva filla Monica Dragomirescu, que ofereixen la oportunitat de conèixer a la gent dels  nostres resope tius països les llengües de cadascun, tan semblants en molts aspectes, i als d’arreu de Llatinoamèrica la meva visió històrica i poètica d’alguns dels pobles mediterranis, començant per la que fou capital de l’imperi romà i avui de l’Església, i arribant fins a Ginebra i el seu estany.
Per als qui la vulgueu comprar, el preu és de 15 €, despeses d’enviament incloses.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 20 de desembre de 2016.