Recordant alguns mestres (2)

Això de la rima, benvolguts lectors,

em pot servir, com en aquest cas,

per recordar els professors que vaig tenir

en el batxillerat, a la classe de dibuix.

I també alguns dels seus deixebles,

companys meus d’agradables xerrades

a l’entorn d’una cervesa.

Altres mestres en el món de la cobla

o en el de la Història.

És el cas d’en Vicens Vives.

D’ell vaig aprendre moltes coses

que després no he pogut aplicar,

però que tenen gran transcendència.

La manera com els països,

i les persones també,

canvien de fronteres.

Fins que arriba un moment

en què tot és relatiu

al poder del més actiu.

©J. B. Fort

Atlixco, 21/26 de novembre de 2015

Recordant Georges Brassens i Frederic Mistral

Mentre anava escoltant el CD Tramuntana de la Companya Elèctrica Dharma per l’AP 8 prop de Besiers, vaig veure que la propera àrea de servei  portava el nom del gran poeta i cantautor de Seta Georges Brassens (1921-1981).

Vaig pensar que era una bona idea dedicar-li aquest espai i fer-hi una parada, ja que és considerat un dels millors poetes francesos de la postguerra i el primer dels grans cantautors dels darrers 50 anys, i els ha influït a tots, especialment a alguns dels setze jutges i altres de la nova cançó, que n’han fet bones versions en català, com Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Rafael Subirachs, i sobretot el terrassenc Miquel Pujadó, que aquests dies està divulgant les seves cançons des de València fins a Perpinyà, així com la cantant valenciana Eva Dénia.

En efecte, llegint algunes de les lletres de cançons o fragments que s’hi reprodueixen i mirant el monument que li van dedicar, hom pot recordar i admirar la grandesa d’aquest home que, amb el seu gran bigoti i uns ulls grossos de mirada pregona, va saber retratar com pocs l’univers humà que l’envoltava i les seves misèries.

També em plau de recordar que un dels poetes a qui va dedicar dos dels seus discos va ser Paul Fort (Reims, 1872, - Monthleri, 1960), autor dels 17 volums de Les Ballades Françaises, escrites entre 1928-1958, i reconegut pels seus col·legues com a príncep dels poetes el 1912, i la cançó que li va dedicar Jean Ferrat.

Passejant després per la Carrière des Lumières, on es projecten damunt les parets de les antigues mines de bauxita, explotades des del temps dels romans, un magnífic audiovisual sobre Michelangelo Buonarotti, Leonardo da Vinci i Rafael, pel poblat medieval  proper de Les Baus de Provença, la vila d’Arle, on el record del gran pintor belga Vincent Van Gogh hi és tant viu i explotat que fa meditar molt sobre la vida i mort d’alguns artistes, i altres pobles de la Provença, només dos dels quals porten el nom en occità i francès, i on no vaig sentir ningú que parlés provençal, i també per Mònaco, on encara es parla i s’ensenya a les escoles del seu petit principat el  monegasc, no podia ni puc deixar de pensar en Frederic Mistral (Malhana, 1830-1914).

Tot i la popularitat que va obtenir la seva novel·la Mireio (1859), la importància del seu diccionari Lou Tresor dou Felibrige (1878-1886), i haver obtingut el Premi Nobel el 1904,  així com la vigència de bona part del seu pensament polític inicial, avui molts pocs parlen la seva llengua i no té cap àrea de servei dedicada a l’autopista, que porta el nom de la Provençale, però que no recorda a qui més va fer per salvar la llengua de la regió., El que està clar és que no ha tingut com a Catalunya la força de la seva gent i d’alguns partits i moviments polítics per mantenir-la viva, i en canvi s’ha hagut d’enfrontar amb un estat francès encara molt més centralista i fort que l’espanyol, que ell va atacar durament, però que, enfortit encara més per les dues guerres mundials i el governs del mariscal Pétain i del general De Gaulle, els va engollir.

Davant la porta de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montpeller i els busts d’alguns dels doctors que van donar vida a les seves aules i a molts pacients, així com de l’arc de triomf que més enllà presideix una de les principals avingudes de la ciutat, ara també afectada per la construcció del modern tramvia, però que permetrà a aquesta ciutat en ple creixement una vida més digna i tranquil·la, recordo el càncer que en una clínica de la mateixa van diagnosticar al cantautor i que li va causar la mort, així com em pregunto pel càncer del terrorisme i les seves causes, que afecten la nostra societat fins a ferir-la greument.

©Joan B. Fort

Atlixco, 17 de novembre de 2015

Dues estelades

Enmig de la roba estesa

pengen dues estelades.

Donen color al carrer estret

pel que ens vol portar l’Arrimadas.

©Joan B. Fort

Atlixco, 11 de novembre de 2015

2014

Aquest 2014 Catalunya serà un referent al món
Com mai ho ha estat i per molt
Guanyarem el Referèndum mercès als borbons
I amb una majoria esclafant de vots.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 de desembre de 2103.

Les disfresses

En aquesta freda nit dels ignorants,
vigília de la de Sant Valentí,
es plantegen a Catalunya Ràdio
la qüestió de la disfressa col•lectiva
per mitjà de la disfressa personal.

–Ens disfressem perquè així ens divertim.
–Ens disfressem perquè així sortim
de la foscor hivernal dels nostres cors,
de la monòtona agonia dels motors
i en el vestit creat trobem el cos
perdut a la oficina dels horrors.

–Ens disfressem per integrar-nos més al veïnat
–tan divers com menystingut–
i semblar un poble, com a mínim, quan hi ha festa,
per si calgués robar el carrer a l’endemà
i fer altre cop els rebomboris del pa.

–Ens disfressem perquè en el fons
som una tribu que ens hem trobat
amb la natura esfumada
entre el perfum parisenc i el de l’Onyar
i entre la roba de “l’altre” oblidat
dins la boutique o bé al supermercat.

La qüestió és sentir-se còmode
vestit d’una manera que ens és inusual,
però que la jet-set de fa dos segles
ja aprofitava per a fer-se ressaltar
sense deixar de banda el nostre nom
i començar a entrenar-se per la Marxa,
el pas de l’Equador o la Travessa,
mentre tinguem els rius bruts
com estan i bloquejats convenis importants.


Joan Fort i Olivella 
Febrer de 1988/juny de 2008.