Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dilluns, 30 de novembre del 2015

Recordant alguns mestres (2)


Això de la rima, benvolguts lectors,
em pot servir, com en aquest cas,
per recordar els professors que vaig tenir
en el batxillerat, a la classe de dibuix.

I també alguns dels seus deixebles,
companys meus d’agradables xerrades
a l’entorn d’una cervesa.

Altres mestres en el món de la cobla
o en el de la Història.
És el cas d’en Vicens Vives.

D’ell vaig aprendre moltes coses
que després no he pogut aplicar,
però que tenen gran transcendència.

La manera com els països,
i les persones també,
canvien de fronteres.

Fins que arriba un moment
en què tot és relatiu
al poder del més actiu.

©J. B. Fort
Atlixco, 21/26 de novembre de 2015

Recordant alguns mestres


Sé que molesta el teu fum, Brassens,
per arribar a una taula de consens.
Caldrà cercar, doncs, lluny de l’encens,
altres noms de colors més convincents.

Com em recordo, ara, d’en Vicens,
que ens ensenyà de l’art els rudiments,
igual que en Fita, qui per mancaments,
a renyar-nos no era tan propens.

En Perpinyà o en Julià Cutiller,
que dins un ou es mou i té el cap
intentant de no fer cap nyap.

Potser en Pep Camps, home punter,
en contar de l’Orient el que convé
en aquest moment de gran desori.

També vull completar el repertori
amb l’Avi Xaxu, per a tots els sardanistes,
inspirador de grans ballades, i d’artistes.

©J. B. Fort
Atlixco, 21 de novembre de 2015

dimarts, 17 de novembre del 2015

Recordant Georges Brassens i Frederic Mistral


Mentre anava escoltant el CD Tramuntana de la Companya Elèctrica Dharma per l’AP 8 prop de Besiers, vaig veure que la propera àrea de servei  portava el nom del gran poeta i cantautor de Seta Georges Brassens (1921-1981).

Vaig pensar que era una bona idea dedicar-li aquest espai i fer-hi una parada, ja que és considerat un dels millors poetes francesos de la postguerra i el primer dels grans cantautors dels darrers 50 anys, i els ha influït a tots, especialment a alguns dels setze jutges i altres de la nova cançó, que n’han fet bones versions en català, com Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Rafael Subirachs, i sobretot el terrassenc Miquel Pujadó, que aquests dies està divulgant les seves cançons des de València fins a Perpinyà, així com la cantant valenciana Eva Dénia.

En efecte, llegint algunes de les lletres de cançons o fragments que s’hi reprodueixen i mirant el monument que li van dedicar, hom pot recordar i admirar la grandesa d’aquest home que, amb el seu gran bigoti i uns ulls grossos de mirada pregona, va saber retratar com pocs l’univers humà que l’envoltava i les seves misèries.

També em plau de recordar que un dels poetes a qui va dedicar dos dels seus discos va ser Paul Fort (Reims, 1872, - Monthleri, 1960), autor dels 17 volums de Les Ballades Françaises, escrites entre 1928-1958, i reconegut pels seus col·legues com a príncep dels poetes el 1912, i la cançó que li va dedicar Jean Ferrat.

Passejant després per la Carrière des Lumières, on es projecten damunt les parets de les antigues mines de bauxita, explotades des del temps dels romans, un magnífic audiovisual sobre Michelangelo Buonarotti, Leonardo da Vinci i Rafael, pel poblat medieval  proper de Les Baus de Provença, la vila d’Arle, on el record del gran pintor belga Vincent Van Gogh hi és tant viu i explotat que fa meditar molt sobre la vida i mort d’alguns artistes, i altres pobles de la Provença, només dos dels quals porten el nom en occità i francès, i on no vaig sentir ningú que parlés provençal, i també per Mònaco, on encara es parla i s’ensenya a les escoles del seu petit principat el  monegasc, no podia ni puc deixar de pensar en Frederic Mistral (Malhana, 1830-1914).

Tot i la popularitat que va obtenir la seva novel·la Mireio (1859), la importància del seu diccionari Lou Tresor dou Felibrige (1878-1886), i haver obtingut el Premi Nobel el 1904,  així com la vigència de bona part del seu pensament polític inicial, avui molts pocs parlen la seva llengua i no té cap àrea de servei dedicada a l’autopista, que porta el nom de la Provençale, però que no recorda a qui més va fer per salvar la llengua de la regió., El que està clar és que no ha tingut com a Catalunya la força de la seva gent i d’alguns partits i moviments polítics per mantenir-la viva, i en canvi s’ha hagut d’enfrontar amb un estat francès encara molt més centralista i fort que l’espanyol, que ell va atacar durament, però que, enfortit encara més per les dues guerres mundials i el governs del mariscal Pétain i del general De Gaulle, els va engollir.

Davant la porta de la Facultat de Medicina de la Universitat de Montpeller i els busts d’alguns dels doctors que van donar vida a les seves aules i a molts pacients, així com de l’arc de triomf que més enllà presideix una de les principals avingudes de la ciutat, ara també afectada per la construcció del modern tramvia, però que permetrà a aquesta ciutat en ple creixement una vida més digna i tranquil·la, recordo el càncer que en una clínica de la mateixa van diagnosticar al cantautor i que li va causar la mort, així com em pregunto pel càncer del terrorisme i les seves causes, que afecten la nostra societat fins a ferir-la greument.

©Joan B. Fort
Atlixco, 17 de novembre de 2015

dijous, 12 de novembre del 2015

Bianya s'omple d'artistes



El darrer cap de setmana d’octubre, el petit poble de Sant Salvador de Bianya, el darrer de la Garrotxa, a tocar el Ripollès, es va omplir d’artistes i de gent delerosa de conèixer el seu passat i el seu present, perquè s’hi van donar cita la 15ª· edició de la Caminada de la Via Romana i la · de la BIANYAL, itinerari d’art i patrimoni a la Vall de Bianya.

Des d’aquí vull felicitar els organitzadors d’ambdues activitats, perquè sé per experiència el que costa dur a terme amb èxit activitats culturals com aquestes,  i és això el que dóna vida a la Catalunya del segle XXI, que lluita en tots els àmbits per ser reconeguda com un país modèlic, on la modernitat i la tradició es donin la mà de manera satisfactòria.


Centrant-me en la segona d’aquestes activitats, la seva església romànica, consagrada el 1170, però que deu bona part de la seva aparença actual a la restauració que Isidor Pujador encomanà a l’arquitecte Rafael Masó, i la masia El Callís, que originàriament remunta al segle XIII, però que va ser ampliada per Miquel Callís fa 250 anys, van presenciar com un grup de persones, vingudes majoritàriament d’Olot i voltants,  i entre les que hi havia el que va ser batlle de la ciutat, Lluís Sacrest, i el periodista Salvador Alsius, escoltava amb atenció les explicacions històriques d’en David Darné, en David Santaeulària i jo mateix sobre els canvis en el paisatge i la vida al seu entorn, així com les artístiques d’en Kim Domene i en Narcís Gironell sobre les obres que només aquells dies s’hi exposaven d’una manera amena i documentada alhora.

Les creus, els arcs, els sants, els sons i les piles baptismal i beneitera ens deien en les seves veus com i perquè les van imaginar i realitzar els seus creadors, i com van arribar fins allà, alguns vinguts de molt lluny. És el cas de la Lúa Coderch, del Perú, que va gravar personalment una sèrie de sons i cants imitant els de diversos ocells i animals i els va penjar a prop del colomar del Callís, de manera que molts ni se’n van adonar.

Així és de vegades efímer l’art, però l’Ajuntament d’Olot segueix en la via de donar ales a la cultura i en el seu vol l’irradia per la comarca, esdevenint així un referent en l’àmbit nacional.

Amb aquesta sortida de sol al Callís i la darrera foto que faig fer-hi aquests dies d’estada en aquest indret màgic de Catalunya us deixo per començar un nou dia en aquesta ciutat, que oficialment ja és poble màgic , però que encara li falta molt, desitjant que avui els diputats elegits democràticament es posin d’acord per elegir el seu president, i que el president de l’Estat al que ja fa 300 anys que està sotmesa,  ho respecti d’una vegada per totes. Amén.

A You Tube trobareu el video de la BIANYAL 2015.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco de las flores, 12 de novembre de 2015

dimecres, 11 de novembre del 2015

Miquel Plana i Miquel Martí i Pol



Anar a Olot pels voltants de Sant Lluc o en general a la tardor et permet copsar tots els colors de l’àmplia activitat cultural i artística de la ciutat dels volcans i de la seva gent, així com dels paisatges que l’envolten.

Una d’aquestes són el conjunt d’exposicions que, amb el títol general de Miquel Plana. Arquitecte del llibre, es poden veure en diverses sales de la ciutat, i especialment a la Sala Oberta de l’Hospici.


Com diu el fulletó explicatiu, són diverses exposicions dels llibres de bibliofília de Miquel Plana i Corcó (1943-2012). Es tracta d’una obra excepcional, pionera a la Garrotxa, i una de les més reeixides del panorama cultural i editorial de Catalunya en aquesta especialitat. Més de cent cinquanta volums que recullen textos d’uns dos-cents escriptors catalans il·lustrats per més d’un centenar d’artistes plàstics. Aquesta obra, feta en la seva totalitat a Olot, es distribueix per diferents espais de la ciutat seguint el criteri que es desprèn dels temes que conformen cadascun dels volums de l’obra de Plana. Ha merescut elogis de crítics de Catalunya, Espanya i França, i ha estat exposada a Barcelona, Madrid i París.


Concretament, la que mostra moltes de les seves portades i edicions de llibres es pot veure encara fins al 17 de gener de 2016,  i la que es titula “Miquel Plana. Cartells: bibliofília en 2D” fins al 22 de novembre, contenen entre altres alguns dels poemes i cartells amb poemes del gran poeta de Roda de Ter Miquel Martí i Pol, que mostro en aquesta entrada per la seva permanent actualitat.


El recordo encara en la seva darrera visita a Olot i el recital que li vam dedicar els Amics de les Lletres Garrotxines, i quan llegeixo aquests i altres poemes seus me n’adono de la força que poden tenir les paraules i la poesia, quan són expressades amb senzillesa i honestedat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 11 de novembre de 2015

Dues estelades



Enmig de la roba estesa
pengen dues estelades.
Donen color al carrer estret
pel que ens vol portar l’Arrimadas.

©Joan B. Fort
Atlixco, 11 de novembre de 2015

dimecres, 4 de novembre del 2015

En Sisco Papi es ven la bici



Escolta nano
tot xino-xano:
Agafa el vano.
Canvi Shimano.

Puja a Maltrata.
Baixa a Orizaba.
És una fava.
Qui s’ho pensava!

Com una rata.
Com un obús.
A dalt del bus.
La millor cata.

Toca pilota.
Ara rebota.
Ningú no ho nota.
Sembla granota.

A la melé
surt sense fer
gens de merder.
Com un frappé.

Torna cansat
de tant pesat
i sindicat
extrapolat.

Feliç retorn.
Porta del forn
fins allà al Born
el suc de torn.

Com un record
de tant de bord
i d’Amarcord
cap al gran nord.

Un sentiment
d’apinyament,
incandescent,
sempre creixent.

©Joan B. Fort
Atlixco, 4 de novembre de 2015.