Entrada destacada

Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals

Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laber...

Translate

dijous, 30 d’abril de 2009

Cites (1)

L’eco
lo peor del eco es que dice las mismas barbaridades
(Mario Benedetti, “Rincón de haikús” (1999), 12, p. 154, Inventario tres. Poesía 1995-2002, Visor Libros,. Madrid, 2003).  
Mirar
Qui no mira el mar no l’entén. Qui no mira amb els ulls de l’altre no els sent.
(Joan-Elies Adell (Vinaròs, 1968), final del poema “Signe de contradicció”, Un mateix cel, 2000)
La saviesa
Heus aquí la prova de la saviesa. La saviesa no es prova definitivament a les aules. La saviesa no pot transmetre’s pel que es posseeix al qui no la posseeix. La saviesa ve de l’ànima, no és susceptible de prova, ella és la seva pròpia prova. S’aplica a tots els estats i objectes i qualitats, i queda contenta, És la certesa de la realitat i de la immortalitat de les coses, i és l’excel•lència de les coses; Hi ha quelcom en la ingravidesa de la contemplació de les coses que obliga a la saviesa a deixar el seu refugi a l’ànima.
(Walt Withman, “Canto del camino real”, 6, Hojas de hierba, p. 253).
L’efusió de l’ànima
L’efusió de l’ànima és la felicitat, heus aquí la felicitat, Crec que flota en l’aire, en constant espera, Ara flueix cap a nosaltres i ens impregna. (Ibídem, 8, p. 255).  
Elements de l’ànima
Boca de la meva ànima que reveles l’alegria, Ulls de la meva ànima que veuen la perfecció.
(Id, Cantos de despedida, “Canción de la puesta de sol”, p. 639, v. 1 i 2.  
El geni dels USA “Otras naciones se manifiestan en los representantes de sus pueblos..., pero lo mejor y lo más abundante del genio de los Estados Unidos no está en sus magistrados ni en sus cuerpos legislativos, ni en sus embajadores, escritores, universidades, inventores...; sinó siempre y sobre todo en el común de sus gentes. Sus maneras, lenguaje, indumentaria, amistades,; la lozanía y candor de sus rostros; el desparpajo pintoresco de su porte...; su devoción imperecedera a la libertad; su aversión a todo lo indecoroso o débil o mezquino; el reconocimiento práctico de los ciudadanos de un Estado por los ciudadanos de todos los otros Estados; su violencia cuando les mueven a ira; su curiosidad y entusiasta acogida a lo nuevo; su propia estimación y maravilloso don de comprensión; su susceptibilidad al menosprecio; su aire de personas que nunca han sabido qué es esto de estar de pié ante un superior; la soltura con que hablan; su deleite en la música, sin toma seugo de ternura viril y de innata elegancia espiritual...; su buen humor y generosidad; la terrible significación de sus elecciones; el hecho de que el Presidente se descubre ante ellos, i no ellos ante él, todo esto es también poesía sin rima, y espera el tratamiento gigantesco y generoso digno de ello.”
(Prefacio de l’ edició de 1855 de Hojas de hierba, 10ª• edició, desembre 1978, Organització Editorial Novaro, S. A. Barcelona, p. 20, versió de Francisco Alexander).  
L’amor que dura Algo ha quedado tuyo en mis entrañas que no morirá jamás, y que Dios, porque es justo y porque es bueno, a desunir ya nunca volverá. En el cielo, en la tierra, en lo insondable Yo te hallaré, tú me hallarás. No, no puede acabar lo que es eterno, No puede tener fin la inmensidad.  
La ciència En vano el pensamiento indaga y busca en lo insondable, ¡oh ciencia!; siempre al llegar al término ignoramos lo que es al fin lo que acaba y lo que queda.”
(Rosalía de Castro, En las orillas del Sar, poema id., P.P.P. ediciones, Madrid, 1983, p. 28). Es va publicar el 1884, just un any abans de morir.  
El temps i els somnis No importa que los sueños sean mentira, ya que, al cabo, es verdad, que es venturoso el que soñando muere, infeliz el que muere sin soñar. (p.30)  
Les estacions Frío y calor, otoño o primavera, dónde se encuentra la alegría? Hermosas son las estaciones todas para el mortal que en sí guarda la dicha; mas para el alma desolada y huérfana, no hay estación risueña ni propicia. (p. 31)  
Els pensaments i la solitud
¿Qué es soledad? Para llenar el mundo basta a veces un solo pensamiento. Por eso hoy, hartos de belleza, encuentras el puente, el río, y el pinar desierto. (p. 32).  
La tristesa dels desheretats
¡Y en vano el mar extenso y las vegas fecundas, los pájaros, las flores, y los frutos que siembra!; para el desheredado, sólo hay bajo los cielos esa quietud sombría que infunde la tristeza.
(Rosalia de Castro. Poema VI de ”Los tristes” del mateix llibre, p. 41).  
Fugir
Alma que vas huyendo de ti misma, ¿qué buscas, insensata, en las demás? Si en ti secó la fuente del consuelo, Secas todas las fuentes has de hallar.
(Poema “Los robles” del mateix llibre, p. 47).  
Els premis pòstums
los premios póstumos se otorgan con desgana y algo de lástima.
(Mario Benedetti, “Rincón de haikús” (1999), 6, Inventario tres. Poesía 1995-2002, Visor Libros, Madrid, 2003).
La mort i la vida
después de todo la muerte es sólo un síntoma de que hubo vida (Ibídem., 10, p. 154).  
Les fulles seques
las hojas secas son como el testamento de los castaños (10, p. 154).  
La mort
puedo morirme mas no acepto que muera la humanidad (32, p., 161).  
Els sentiments
los sentimientos son inocentes como las armas blancas (14, p. 155).  
La papallona
la mariposa recordará para siempre que fue gusano (15, p. 155).
Els homes i els ocells
los hombres odian presumen sueñan pero las aves vuelan (18, p. 156).  
Els ebris
los que caminan sobre ríos de vino a veces flotan (31, p. 161)  
El pessimista un pesimista es sólo un optimista bien informado (213, p. 221).  
Oblits
Las cosas que uno olvida suelen ser las que valdría la pena recordar digamos los ojos de mirar la lluvia o la casa sin nadie al regresar de un viaje o el poema perdido en no sé que obras completas o la esquina de exilio en que ella estuvo o el abrazo amigo que ya no estará (...) no se borra el cansancio del olvido ni la frontera en que el rencor acecha ni el menosprecio que nos rozó la nuca
(Mario Benedetti, del poema “Despistes” del llibre El mundo en que nacimos, a Inventario tres. Poesía 1995-2002, Visor Libros, Madrid. 2003, p. 52).  
Donar la cara
me gusta la indefensa gente que da la cara y le ofrece al contiguo su mueca más sincera y llora con su pobre cansancio imaginario y mira con sus ojos de coraje o de miedo
(Del poema “Máscaras” del llibre La vida ese paréntesis (1995), p. 333).  
Flor
El grito, el pico, el diente, los aullidos, la nada carnicera y su barullo, ante esta simple flor se desvanecen.
(Poema “Flor”, de Piedras sueltas).  
El poema
Todo poema es tiempo y arde.
(Octavio Paz, Ladera este (1962-1968), ed. 2003, p. 17.
La poesía
es la ruptura instantánea, instantáneamente cicatrizada abierta de nuevo por la mirada de los otros.
(Del poema “Carta a León Felipe”, Ibídem., p. 92).  
La paraula
Palabra de todos con que hablamos a solas pido que siempre me acompanyes razón del hombre el animal de manos radiantes el animal con ojos en las yemas
(Del poema “Perpetua encarnada”, ibídem., p. 59).
como el agua y el viento en sus abrazos y sobre los sonidos enlazados la voz humana luna en celo por el mediodía estela del alma que se desencarna
(Del poema “Vrindaban”, Ibídem., p. 57 i 60).  
Música i arquitectura
La música inventa al silencio, la arquitectura inventa al espacio. es decir lo que no dice. (el silencio)
(Del poema “Lectura de Jonh Cage”, Ibídem., p. 82).  
El món
Cola de pavo real el universo entero miríadas de ojos en otros ojos reflejados modulaciones reverberaciones de un ojo único un solitario sol oculto tras un manto de transparencias su marca de maravillas
(Del poema Vrindaban, p. 59) Vrindaban és una de les ciutats santes de l’hinduïsme, on Krisna va passar part de la seva infància i joventut, nota p. 177.  
Pols
Si el hombre es polvo esos que andan por el llano son hombres
(Del poema “Aparición”, Ibídem., p. 55). Polvo soy de aquellos lodos.
(Octavio Paz, Blanco (1966), ed. 2003, p. 151).  
Ulls brillants No hay agua pero brillan los ojos
(Darrer vers del poema “Pueblo”, Ladera este, p. 56)  
El país
El país es una mano abierta sus líneas signos de un alfabeto roto Osamentas de vacas en el llano (Octavio Paz, Hacia el comienzo (1964-1968), ed. 2003, p. 106).  
Paramera abrasada del amarillo al encarnado la tierra es un lenguaje calcinado.
(Octavio Paz, Blanco,p. 155)
L’Himalàia
En el pico del mundo se acarician Shiva y Parvati
Cada caricia dura un siglo Para el dios
y para el hombre un mismo tiempo un mismo despeñarse (Ibídem., p. 107)  

LA PERSONA I ELS SENTIMENTS  
Amb els ulls tancats
Con los ojos cerrados te iluminas por dentro eres la piedra ciega Noche a noche te labro con los ojos cerrados eres piedra franca Nos volvemos inmensos sólo por conocernos con los ojos cerrados (p. 111)
Jardins
Un jardín no es un lugar: es un tránsito, una pasión. No sabemos hacia donde vamos, transcurrir es suficiente, transcurrir es quedarse: una vertiginosa inmovilidad. No hay más jardines que los que llevamos dentro. ¿Qué nos espera a la otra orilla? Pasión es tránsito: la otra orilla está aquí, luz en el aire sin orillas, Prajnaparamita, Nuestra Señora de la Otra Orilla
(Del poema “Cuentos de dos jardines”, Ibídem., p. 137 i 139).  
Ventre
Vientre teatro de la sangre eje de los solsticios (Octavio Paz, Blanco, p. 162).  
Cos de dona
mira tus piernas como dos arroyos, mira tu cuerpo como un largo río, son dos islas gemelas tus dos pechos, en la noche tu sexo es una estrella, alba, luz rosa entre dos mundos ciegos, mar profundo que duerme entre dos mares.
(Octavio Paz, Libertad bajo palabra, FCE, “Lecturas Mexicanas”, 1983, p. 20. És al poema IV de Bajo tu sombra (1935-1938)).
Entre tus piernas hay un pozo de agua dormida, bahía donde el mar de noche se aquieta, negro caballo de espuma, cueva al pie de la montaña que esconde un tesoro, sonrientes labios entreabiertos y atroces, nupcias de la luz, de lo visible y lo invisible (allí espera la carne su resurrección y el día de la vida perdurable). Patria de la sangre, única tierra que conozo y me conoce, única patria en la que creo, única puerta al infinito. (Ibídem., p. 114, poema “Cuerpo a la vista”, de Semillas para un himno (1943-55)
En esa sombra líquida del sueño moja tu desnudez; abandona tu forma, espuma que no sabe quién dejó en la orilla; piérdete en ti, infinita, en tu infinito ser, mar que se pierde en otro mar: olvídate y olvídame. En ese olvido sin edad ni fondo Labios, besos, amor, todo renace: Las estrellas son hijas de la noche.
(Ibídem., p. 119, poema “Olvido” de Semillas para un himno (1943-1955).  
Dos cossos
Dos cuerpos frente a frente son a veces dos olas y la noche es océano. Dos cuerpos frente a frente on a veces dos piedras y la noche desierto. Dos cuerpos frente a frente son a veces raíces en la noche enlazadas.
(Ibídem, p. 43, poema “Dos cuerpos” de Condición de nube (1944)).  
La nit
La noche es un beso infinito de las tinieblas infinitas. Todo se funde en ese beso, todo arde en esos labios sin límites, y el nombre y la memoria son un poco de ceniza y olivido en esa entranya que sueña.
(Ibídem., p. 97, poema “El desconocido”, México, 1942, Homenaje a Joaquín Villaurrutia).  
El cor
Oh corazón, noria de sangre, para regar qué yermos?, Para saciar ¿qué labios secos, infinitos?
(Ibídem., p. 102, poema “Sololoquio de medianoche”, Berkeley, 1944).  
La vida
oh vida por vivir y ya vivida, tiempo que vuelve en una marejada y se retira sin volver el rostro, lo que pasó no fue pero está siendo y silenciosamente desemboca en otro instante que se desvanece
(Ibídem., p. 243, poema “Piedra de sol”, México, 1957).  
L’home
Dios, no quiero ser a tientas, no quiero regresar, soy hombre y el hombre es el hombre, el que saltó al vacío y nada lo sustenta desde entonces sino su propio vuelo, el desprendido de su madre, el desterrado, el sin raíces, ni cielo, ni tierra, sino puente, arco tendido sobre la nada, en sí mismo anudado, hecho haz, y no obstante partido en dos desde el nacer, peleando contra su sombra, corriendo siempre tras de sí, disparado, exhalado, sin jamás alcanzarse, el condenado desde niño, destilador del tiempo, rey de sí mismo, hijo de sus obras.
(Octavio Paz, Libertad bajo palabra, p. 224-225, poema “Mutra” de La estación violenta, escrit a Delhi el 1952).
L’ona
!Cuántas olas es una ola y como puede hacer playa o roca o rompeolas un muro, un pecho, una fuente que corona de espumas!
(Ibídem., p. 167, relat “Mi vida como una ola” de Arenas Movedizas (1949)).  
El somriure
La sonrisa es la flor del equilibrio orgánica, y el campo la estremece bajo mi abrazo panorámico.
(Manuel Maples Arce, del seu poema “Evocación”, Antología de la poesía amorosa en México, Selección de Rafael D. Suárez Oñate. Col. “Tinta azul”, editores mexicanos reunidos, S. A., México, 2004, p. 31)  
Com la llum
Eres, como la luz, un breve pacto que de colores fragua su blancura; y en iris –como a ella- te figura de la nieve menor el prisma abstracto. Dejas, como la luz, un sordo impacto en la retina y, por la oscura huella que de su tránsito perdura, recuerdo el esplendor de su contacto.
(Jaime Torres Bodet, “Madrigal”, Ibídem., p. 39.
Estimar
Amar es una angustia, una pregunta, una suspensa y luminosa duda; es un querer saber todo lo tuyo y a la vez un temor de al fin saberlo. Amar es reconstruir, cuando te alejas, tus pasos, tus silencios, tus palabras, y pretender seguir tu pensamiento cuando a mi lado, al fin callas.
(Xavier Villaurrutia, Ibídem., p. 41).  
Pensar en la mort
!Y pensar, conmovido corazón, que algún día nefando, los gusanos han de roerte tus orgullos vanos y emponzoñar tu fuente de emoción...!
(Gilberto Owen, del seu poema, “Y pensar, corazón”, Ibídem., p. 52).  
El poema d’amor
El poema de amor es el poema de cada día: la sombra de una hoja y este mirar al cielo en anhelante perseguir una flor, una sonrisa.
(Efraín Huerta, “El poema de amor”, Ibídem., p. 61).  
D’on venen les coses
De lo incierto, aseguran, viene el verso.
De un cielo azul de duda, el desconsuelo,
La angustia, de callar lo que se siente.
(Efraín Huerta, “Tus ojos”, Ibídem., p. 64.  
Porque tienes la luz y la belleza
en el secreto estanque de tu rostro
(Efraín Huerta, “Para gozar tu paz”, Ibídem., p. 66).
Donde nace la idea, donde tus pensamientos
-aves en dulce selva sometida-,
donde mis labios buscan el milagro,
ahí está mi fuerza.
(Efraín Huerta, “Para gozar tu paz”, Ibídem., p. 67).  
Els teus ulls
Tus ojos, siempre tus ojos, serán para mis poemas. El cuerpo dáselo al viento, al sol, al mar, a la tierra -la mirada encierra el alma, y el alma sin ella es ciega, que la mirada profunda, no es, como la voz, ligera. (...) Amor que nunca se acaba porque siempre se renueva, pero tus ojos –tu alma- serán para mis poemas.
(Neftalí Beltrán, “Tus ojos”, Ibídem., pp. 69-70.  
Els teus llavis
Tus delicados labios gobiernan zonas ondas
(Tomás Segovia, “Sentencias de amor”, Ibídem., p. 96).  

La mili
La mili estava pensada per a això: perquè si a algú tenia alguna vel•leitat altruista, se li quedés completament anorreada. Allà t’alcoholitzaven, o et desprogramaven.
“Sergi Pàmies. Contra la impostura”. L’entrevista, L’Avenç, 335, maig, 2008, p.22.  
La ràdio
M’entusiasmen els llibres, el cinema, la televisió, però el que més consumeixo és la ràdio. Té la humilitat, la modèstia que no tenen els altres. (Íd., p. 23).  
L’ escriptura i la música (...)
la idea és escriure coses tristes que es puguin llegir somrient. (...) Aleshores la idea va per aquí: crear artefactes breus, susceptibles d’emocionar; balades, no estrictament amoroses, cançons curtes, i per això són molt importants els mecanismes de la música, no només de les cançons sinó a vegades de peces breus, de música clàssica o de jazz. (Íd., p.25).
La política cultural a Catalunya i a Espanya
Política cultural i Catalunya és un oxímoron: no n’hi ha hagut. (Íd., p. 26). Si agafem el Marsé, jo crec que no li donen el Cerventes no pas perquè sigui català, sinó perquè representa un tipus de literatura popular, amb personatges perdedors, amb una clara voluntat antifranquista i de recuperació d’una memòria represaliada, i per tant mai a la vida pensaria que el Cervantes no li donen al Marsé perquè sigui català. És més, crec que seria molt prudent per part dels qui afirmem que és així, que ho demostressin. Ara, anem a l’essència: que hi ha un problema de circulació cultural a Espanya? Enorme. Un problema evidentment polític, creat per dos eixos: l’acció o omissió de les administracions en aquesta matèria; i l’altra, i més important, l’educació. Si tu neixes en una família suposadament progressista de Salamanca, als vuit anys ja odies als catalans i els bascos. Vol dir que hi ha alguna cosa que no va. Però hi ha una cosa que em preocupa molt, també. Si tu neixes i creixes en una família progressista catalana, al cap de vuit o nou anys comences a odiar els espanyols, no sé per quina estranya raó, i a més comences a tenir una infinita simpatia pels bascos –cosa que tampoc no entenc, perquè Goikoetxea va trencar la cama a Schuster i a Maradona, la qual cosa hauria de ser suficient com per contenir les teves devocions. (Íd., p. 27-28).  
Les fronteres
Les fronteres no són mai definitives.. Només són allò que des de l’interior mateix de les societats i els individus volem que siguin o acceptem que produeixin en les relacions inter-comunes.
(Òscar Jané Checa: “Un país entre fronteres d’aigua i de sorra”, Plecs d’Història local, 133, 2009 abril, p.6).

Caramelles


Ha arribat la primavera
i treu fulles la morera.

També la Pasqua Florida
que a nostra Fe dóna Vida.

Jesús ha ressuscitat com havia anunciat.
I tot agafa sentit dins el nostre ésser ferit.

Per xô cantem caramelles
als xicots i a les donzelles.

Proclamem nostra alegria
perquè amb Jesús fem via.  

©Joan Fort i Olivella Atlixco, 7 d’abril del 2009

El Popo i la dona adormida

Els núvols es mengen el Popo
com un gelat de coco
i com escuma blanca
juguen a la petanca.

Mentre la dona adormida
s’ho mira reprimida
i llueix el seu blanc cos
al sol més esplendorós.  

©Joan Fort i Olivella 
Entre Puebla i Cholula, 19 de juny del 2008

El volcà nevat

Per fi veig el volcà.
Em vol acomiadar
posant-se un mantell blanc.

La seva majestat
em deixa astorat
si t’he de ser ben franc.


-->©Joan Fort i Olivella Atlixco, 4 d'agost del 2007

Amb un hivern així...

Quina alegria!. Els Reis han portat
un bon tou de neu a cada teulat.
M’han dit que ha nevat molt al Pirineu
i que han sortit flors i bolets arreu,
que els bullidors i els estanyols són plens
perquè en gaudeixin tant els grans com els nens,
que ragen les fonts i tot és molt verd
com feia hiverns que no estava tant gerd.

Aquí només ha plogut una mica,
tot està sec i ben buida la pica,
la gent crema molts marges i rostolls
i fins i tot rosteixen els rebolls.
La Candelera ha vingut rient
per espantar una mica la gent.
De bon matí bufa un aire glaçat
per agafar prest un bon refredat,
i al pic del dia un sol que recrema
i t’has de posar un bon tou de crema.
Dia per altre hem de regar la gespa
i comença a sortir alguna vespa.
S’acosta el dia de Sant Valentí
i cal tenir ben bonic el jardí.
Presenten la moda de primavera
i cal tenir cura de la cartera.  

©Joan Fort i Olivella Atlixco, 7 de febrer de 2009

Notes altes


Passen les hores, el viatge és molt llarg.
Penso en les vores de l’estany retallat
i en la sardana amb que el vam encerclar,
les notes clares d’en Martirià Font
i l’alegria d’en Fonso i en Parnau.

Grans són els somnis que l’Estany ha inspirat
i les sardanes que l’han interpretat.
Les d’en Manel ens tenen encantats,
són la penyora d’un art acurat,
tot un prodigi de destresa i beutat.

©Joan Fort i Olivella  
Vol Barcelona – Mèxic, abril 2008

Dues mil rotllanes

Vam arribar a l’any 2000
 i semblava que tot s’acabava:
tot van ser celebracions
i a tothom li queia la bava.

Ja han passat quatre anys més
i ara ens toca celebrar
els vostres 2.000 programes
que sempre ens fan matinar.

La meva mare l’escolta
amb la màxima assiduïtat,
i jo si la son no em tolta.

Que no es tanqui la rotllana
i amb tota puntualitat
s’escolti arreu de la plana.

-->©Joan Fort i Olivella Sant Salvador de Bianya, 20 de març del 2004

El petit príncep ha fet cent anys

Terra dels homes i de les bèsties,
desert del Sàhara, ample desert,
tens la grandesa de les modèsties,
i les molèsties del viure incert.

Terra arrugada, aspre Garrotxa,
tens els forats dels grans volcans
i la nuesa com una botxa
dels puigs calcaris drets com gegants.

Has vist volar el petit príncep,
que veié el món ara fa un segle
en un castell, voltant d’estels.

I encara veus volar en globus
sobre els volcans i els espadats
pares i nens bocabadats.
--> 
©Joan Fort i Olivella  
El Callís, 2 de juliol del 2000 
A Antoine de Sant-Exupery, en el centenari del seu naixement

“Els bojos sou vosaltres”

Escombreu les petjades en l’altura;
 ja no hi faré més nosa, la pobresa serà lo meu tresor,
serà l’oprobi lo meu orgull; les penes ma delícia.
Me volíeu fer passar per boig i els bojos sou vosaltres:
i quant veritat és allò de que un boig ne fan cent!
Jacint Verdaguer: En defensa pròpia.

Ell que tot es va donar com Jesús
i ens el portà amb la seva poesia,
als pobres es va lliurar
duent-los el gran sopar

de Crist amb l’eucaristia.

Va sofrir el gran dolor
de patir l’excomunió
a la Casa de la Gleva.








Un exili interior
que no apagà la claror
de la seva eterna bleva.
Ans es defensà amb fermesa
contra la gran escomesa
i apel•là al sentit comú.
I ens deixà una altra remesa
del seu verb i agudesa
dient-li al bisbe: !el boig ets tu!

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 d’octubre del 2008

Camelltoltes

Camell, ens portaves sal
trepitjant còdols i arenes
des del temps més ancestral,
per adobar nostres cenes
amb pernils curats com cal,
que ens fan allunyar les penes
de l’hivern més fredoral
i de les nits més serenes.

Però avui els camions,
helicòpters i avions
t’han tret la feina més dura
i t’ho mires amb desaire,
fent com aquell qui procura
olorar el que porta l’aire.

I l’aire porta els aromes
d’unes temptadores pomes.
Són les drogues de disseny,
pastilles que fan volar
pel damunt del dur terreny,
i amb deliri pregonar
com qui ha perdut el seny
que ja no cal treballar.

I també porta cançons
que parlen del Carnaval,
de mil i una il•lusions,
somnis blancs i sens igual,
via Internet o hormonal,
perquè s’acaba el mil•leni
i per l’amor tot s’ho val.

  ©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor,
13 de febrer de 1999, vigília de Sant Valentí
i abans d’anar a Banyoles a passejar el Carnestoltes amb un dromedari al davant.

Les disfresses


En aquesta freda nit dels ignorants,
vigília de la de Sant Valentí,
es plantegen a Catalunya Ràdio
la qüestió de la disfressa col•lectiva
per mitjà de la disfressa personal.

Ens disfressem perquè així ens divertim.
Ens disfressem perquè així sortim
de la foscor hivernal dels nostres cors,
de la monòtona agonia dels motors
i en el vestit creat trobem el cos
perdut a la oficina dels horrors.

Ens disfressem per integrar-nos més al veïnat
–tan divers com menystingut
i semblar un poble, com a mínim, quan hi ha festa,
per si calgués robar el carrer a l’endemà
i fer altre cop els rebomboris del pa.

Ens disfressem perquè en el fons
som una tribu que ens hem trobat
amb la natura esfumada
entre el perfum parisenc i el de l’Onyar
i entre la roba de “l’altre” oblidat
dins la boutique o bé al supermercat.

La qüestió és sentir-se còmode
vestit d’una manera que ens és inusual,
però que la jet-set de fa dos segles
ja aprofitava per a fer-se ressaltar
sense deixar de banda el nostre nom
i començar a entrenar-se per la Marxa,
el pas de l’Equador o la Travessa,
mentre tinguem els rius bruts
com estan i bloquejats convenis importants.


Joan Fort i Olivella 
Febrer de 1988/juny de 2008.

Salts i bots

I salten i fan bots,
i corren i esprintegen,
doncs a tres quarts de vuit
a la meta els esperen
el partit de futbol,
el vermut, el cinema,
i, com cada diumenge,
el ball de discoteca.

Delit, sols és delit,
i flor de joventut,
fer fúting els matins,
de tant en tant un xut,
tirar-se’n també alguna,
i fer algun canut.

-->©Joan Fort i Olivella

Jardí vora el mar

Jardí vora el mar,
balcó a l’infinit,
ens obres la porta
al temps i a l’oblit.

Allà en una punta
un roser florit,
la rosa més bella
pel llavi enrogit.

El jardí dels Enamorats
i el carrer dels Tarongers
ens porten per llocs fantàstics
de geranis i til•lers,
de pensaments i nenúfars
de pins, cedres i xiprers,
de mirades molt profundes,
de veles, iots i creuers.

©Joan Fort i Olivella
6 de març del 2007

La pluja i l’estany

La pluja que separa l’estany del paradís 
és tan neta i tan clara i té el caient tan llis, 
que quan tot ell s’amara del seu preuat somrís 
s’estova tant sa cara i del cabell el ris 
que ja no sap la mare si és propi o si és postís.

El banc que no es separa de l’aigua i del pedrís, 
que no emprèn encara el plany del desencís 
quan veu la capa cara d’un líquid tan precís, 
s’assegura per ara que l’aiguat fonedís 
no s’emporta l’empara ni demana el permís 
de posar-li suara una taula i un pis.

El diàleg s’encara cap al temps malaltís, 
l’insegura mampara sobre el pla de Martís 
que amb tanta gatzara li espatlla el pastís 
l’animada alifara ben regada amb anís.

©Joan Fort i Olivella

Camí del Callís


Quan tot és fosc, en aquest mar de boira,
i el sol despunta per poder esclatar,
hom deixa de dormir o somniar
per agafar el llarg camí del Loira.

Deixa la plana i emprèn la pujada
vers el casal obert a la gran vall,
i l’adecenta per rebre l’entall
de la gent maca que es deleix d’albada.

La pedra sua encrestalls de sutge
de nits passades de fum i desdeny
pel pagès bru de tarannà ferreny
que la deixà sens gaire por del jutge.

I a les parets dels marges del voltant
broten com fongs ortigues i bardisses,
tot fent-les més verdoses i estantisses
quant més les deixis que vagin pujant.

L’esforç amb què unes mans dures crearen
aquest prodigi d’art i de beutat
be prou mereix seguir essent portat
amb tanta cura com els qui l’alçaren.

-->©Joan Fort i Olivella 23 d’octubre de 1996

Sant Joan i el riu


Oh riu treballador,
que em parles amb dolor,
de vells molins,
batans i sínies,
tomàquets i esbergínies
i un poble acollidor.

Les teves aigües han servit molt
i poden servir molt encara
si el seny i la raó ens empara
en aquest temps tan revolt.

Ara ploren en Joan
i la seva bonhomia
camí de Sant Aniol.
El seu art que es va plasmar
en dibuixos expressius
i murals de gran format.

I recorden els dibuixos
i els escrits d’en Francesc Caula,
que va estudiar amb passió
la història del vell poble
que es va formar al teu voltant,
els masos de tot el terme
i els pergamins més diversos
del Coll, de Bas i d’Olot,
car per ell tota la comarca
comptava amb un ric passat.

És per tant ben merescut
que li dediquem aquests versos,
i seguim al seu darrera
en la tasca d’escatir
i dibuixar aquesta terra.

©Joan Fort i Olivella Maig 2005
Amb motiu del traspàs d’en Joan Granados i Llimona

El Puigsacalm


Abans d’arribar a Olot
bé venint de Santa Pau
o de cap a Camprodon,
sempre es veu el Puigsacalm
vigilant com un al•lot
els mil verds d’aquesta vall
cobert amb capa de neu
o bé d’un verd esclatant.

Damunt la flonja boirina
sobresurt irradiant,
i si porta barretina
du pluja cap als volcans,
pluja mansa, pluja fina,
de bon agafar amb les mans
per fer-ne una lletra fina
per al més delicat cant.

Cant a la calma dels cims
que vetllen aquests topants
amb serenor, senyoriu
i agullots desafiants,
cant als puigs superlatius
d’un paisatge ple d’encants
i de salts persuasius
talment preuats diamants.

-->©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 15 de juny de 2008

dimecres, 29 d’abril de 2009

A la Moixina

L’aigua brolla 
i adés s’entolla 
aquí als voltants 
de la Moixina. 

Roures vells 
com grans joiells 
donen una ombra 
molt maca i fina. 

Ve olor de peix 
que té com un deix 
de vine i menja’m 
sense pensar-t’ho. 

I caragols 
al plat amb cols 
ara et conviden 
prest a menjar-t’ho. 

Dolça és la nit 
a dins el pit 
quan tot és dit 
i res no és fit.  

©Joan Fort i Olivella
5 de juny del 2004

Des de Palera

Des de Palera contemplo
la lluna en quart creixent
entre dos molt alts xiprers
que Mozart van comprenent.

I penso en Ramon Vidal,
gran mestre de trobadors,
que els va ensenyar a rimar
entre joies i dolors.

El grill que ens fa companyia
entona la melodia
amb la mateixa constància
que Mozart va fer al seu dia.

Esguarda Roca Pastora,
l’olivera i la senyora,
i el nen que quasi no es mou.

Cavallers i pelegrins
que es creuaren els destins
a la vetlla d’un món nou.

©Joan Fort i Olivella 
A la porta del Sant Sepulcre de Palera, 19 d’agost del 2004

Simfonia de pedra i verd

Del bosc de Tosca a les roques Encantades
tens Vall d’en Bas tantes pedres per vorades
que se’n podria omplir un cabàs.
Els cingles de Roca-roja i del Grau
et tanquen pel migdia, i la nostra vista atrau
i es pregunta de què l’home és capaç.

La tossa de Pujolriu i els de Falgars més altius
vetllen els Hostalets i no són gaire gasius
del verd que presideix la vall arreu.
El verd ja senyoreja a glops
als cingles del Bronçar i a la serra de Llancers,
contrastant tothora amb els Crivillers
Puigsacalm i el puig dels Llops.

La serra del Corb i la Roca Bellera,
la de Marboleny i la serra Gatonera
et clouen per llevant tan dignament
que hom fixa els ulls en pobles que hem deixat:
el Mallol, els Hostalets, Sant Esteve, Sant Privat,
Joanetes, Puigpardines, realment un gran present.


I belles ermites, com Sant Mateu i Sant Quintí,
i a sota el Corb Sant Miquel i Sant Martí.
I de Sant Joan dels Balbs, que me’n dieu?
Un espai preciós i acollidor,
com a Ridaura el comunidor
que de l’església escampava la veu.

El Serrat i Massegur
em porten records de tu,
gent sincera i matinera,
bé i afaiçonant l’ambient
tant el Rourell i el Bosquet
com la Calm i la Clapera.



De la pedra n’han fet bes,
un monument al pagès
enmig del verd més pregon.
Si el blat de moro enamora,
potser aviat serà l’hora
de fer saber a tot el món

que els seus pobles i masies
tenen tot l’encant que els dies
els han donat amb l’ajut
de la gent més esforçada
que habita la contrada
i la cura amb gest traçut.

-->©Joan Fort i Olivella
Sant Salvador de Bianya,
tardor del 2005

Rupit

La tarda té tocs d’or i de bronze brunyit
als muntants forestals del Bac de Collsacabra.
No té mots l’Alcover i es queda curt el Fabra
per dir amb quatre paraules SE TEM BRE DE RU PIT.

Carrers-escala, façanes-balconada,
bells balcons-jardí, hortes-escalonada.
Tota la pedra de temps afaiçonada
per omplir els objectius d’aquesta gentada.

©Joan Fort i Olivella

Fulles de te


Sé que esteu a gust en el got, 
que hi dormiu, avui, malgrat tot; 
que teniu un gust amargant, 
però que no n’hi ha per tant; 
que entonant amb veu de folk 
no hi entrareu dins d’aquest solc.

Tanmateix avui ja fa fred. 
Els meus dits ho han notat tantost. 
Han anat de dret al rebost 
i han trobat un rebequet. 
Ara pla que la farem bona, 
i amb una mica d’arròs 
omplirem prou bé la panxona 
i satisfarem tot el cos.

-->©Joan Fort i Olivella

dimarts, 28 d’abril de 2009

Entre Gustos...


Sóc fort, prô no m’agrada gens el fort
en el rostit o el brou de cada dia,
ni notar el pebre en les salsetes,
menys en la salsa a la vinagreta,
que és l’escull on cullo els cargols.

Les cols farcides i les de Brussel·les
també m’encanten, igual que el meló.
Les llepo, les suco i en faig pilonets
al plat de terrissa, curull de records
d’horts conreats amb prou patiment.

Les botifarres dolces, i el conill dolç també, 
són plats com pocs per llepar-s’hi els ditets, 
cansats de frankfurts xucats amb mostassa 
menjats a corre-cuita per alts executius 
amb música country i un llarg cafè amb gel.

Però l’arròs blanc sol, tacat de salsa verda 
entra a l’estiu d’allò que es diu més bé; 
uns talls de lluç, fregit o a la romana, 
de segon plat, o un bon suquet de peix, 
i un gelat de trufa o un sorbet de nata.

-->©Joan Fort i Olivella, Girona, agost de 1987