Lluny de tu, lluny del final
d'aquell desig general.
Lluny del mar, lluny del far,
lluny del cel que ens és més car.
Lluny d’aquell capitell,
que ens eriçava la pell.
Lluny d’aquelles muntanyes,
que portem a les entranyes.
Lluny d’aquell univers,
que m'afaiçonava el vers.
Lluny del mot, del Titot,
que de cants omplia el got.
Lluny del Sí, d’aquell pi,
que no podem deixar morir.
Ja no hi puc pas estar.
Per això em poso a cantar...
©Joan Fort i
Olivella
Atlixco, 21 de febrer de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada