Amb tants de cops i rascades
que l’eina ha anat rebent
les potes té ben macades
i el cap ben llis i lluent.
Una llit de lluna plena
s’enfonsa en la blanca estora,
ja li fa mal a l’esquena:
arribada és la seva hora.
Els ossos sembla que peten,
els muscles s’esfilagarsen,
les venes se li malmeten
i amenacen amb anar-se’n.
Anar-se’n a no sé on,
a pujar o baixar muntanyes,
a donar la volta al món,
al mon de les tres Espanyes.
Mentrestant el tros que en resta,
que ara és curt i de bon dur,
m’ajudarà en la conquesta
d’aquest ideal tan dur
com és conquerir una meta
on ningú t’esperarà,
on tan sols una llibreta
nostra firma acollirà.
©Joan Fort i Olivella
Maig 1975
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada