La trista fi del bastó

Amb tants de cops i rascades

que l’eina ha anat rebent

les potes té ben macades

i el cap ben llis i lluent.

Una llit de lluna plena

s’enfonsa en la blanca estora,

ja li fa mal a l’esquena:

arribada és la seva hora.

Els ossos sembla que peten,

els muscles s’esfilagarsen,

les venes se li malmeten

i amenacen amb anar-se’n.

Anar-se’n a no sé on,

a pujar o baixar muntanyes,

a donar la volta al món,

al mon de les tres Espanyes.

Mentrestant el tros que en resta,

que ara és curt i de bon dur,

m’ajudarà en la conquesta

d’aquest ideal tan dur

com és conquerir una meta

on ningú t’esperarà,

on tan sols una llibreta

nostra firma acollirà.

©Joan Fort i Olivella

Maig 1975