Oda al bastó

D’una branca d’olivera

tallada sens compassió

en va sortir la primera

tosca expressió de bastó.

No tenia gens fi el tacte,

era lleig i bonyegut,

tenia una forma abstracte

però d’un bon contingut.

Després de treta la pell

i lligar-li el cap ben fort,

ja sols resta haver-hi un vell

que camini amb el cap tort.

Quan ja té la nova cama

el vellet s’omple de joia

i la cara se li inflama

posant-se tota alegroia.

Per les Rambles es passeja

un senyor amb gos i barret.

Quan el bestiar es barreja

allà va un cop de fuet.

Si la neu és perillosa

un bastó ens pot ajudar

a dir que no és una cosa

sols pels vellets repenjar.

©Joan Fort i Olivella

12 de febrer de 1974