Des de dimecres passat
fins avui es pot veure al saló d’entrada de les sales de cinema del Complejo Cultural Universitario de la BUAP
aquesta exposició amb motiu del 75è aniversari dels bombardeig a la població
civil i les infraestructures catalanes i l’exili que provocaren, que, portada
pel MEXCAT, i des de dijous fins
dimarts vinent s’exposarà al Museo de
Historia de la Ciudad de México i al Museo regional de Guadalajara del 22 d'agost fins al 3 de setembre.
Produïda pel Memorial Democràtic de la Generalitat de
Catalunya, mostra en el seu impactant cartell i 14 panells explicatius un
mapa del canvi polític que es produí a Europa als anys 30, un altre dels morts que ocasionaren per comarques (més de 5.500 en total), fotos que
parlen per sí soles de la destrucció i mort a ciutats com Guernica, Barcelona, Lleida, Tarragona, Granollers, Palamós, Girona i
Figueres i anys després a Nagasaki
i el Vietnam, així com plànols i
fotos d’alguns refugis antiaeris que tanta importància van tenir per salvar
moltes vides, per la qual cosa han estat recuperats
En l’acte inaugural del
dijous, el vice-president de MEXCAT Albert
Torras va agrair les nombroses institucions i persones que han fet possible
aquesta exposició i Setmanes de la
Cultura Catalana a Puebla, Ciutat de Mèxic i Guadalajara, jo vaig recordar
unes paraules del poeta guixolenc Josep
Pascual Buxó i uns versos augurals de la “Cançó nova a Barcelona” de l’Agustí Bartra i Lleonart” i llegir el
meu poema “Ara em toca a mi”, es va passar un video amb les paraules del Director de Memorial Democràtic Sr. Jordi
Palou Loverdos recordant i agraint el paper de Mèxic en l’acollida als refugiats, i el president de MEXCAT César Cárdenas va donar per inaugurada
l’exposició i la Setmana.
L’exili català a Mèxic va ser el protagonista de la taula rodona que va
tenir lloc a l’ICC de Ciencias Sociales
y Humanidad de la BUAP, amb la presència d’una vintena persones, i en el
qual va quedar clara la diversitat d’aquest, la llibertat que malgrat tot va
representar per a moltes persones i el molt que encara falta per estudiar i
aclarir.
Albert Torras
va parlar sobre “Els altres retorns”, els primers dels quals es van produir el
1954, després mercès als decrets de 1959, 1961, 1965 i 1969 (en el que es
prescrivien els delictes), i finalment a partir de 1977 per als que havien
tingut càrrecs polítics. Amb tot, les dificultats d’adaptació a Catalunya va
ser per a la majoria molt difícil, perquè el país que van trobar estava mancat
de la llibertat per la que tant havien lluitat i que havien trobat a Mèxic, fet
que va conduir a molts a la reclusió i el desarrelament.
Mireia Viladevall i Guash va ressaltar que en general va prevaler la catalanitat
sobre la ideologia política, fet que va tenir el màxim exponent en l’Orfeó Català de Mèxic i en la seva O. N. U., on es discutien les solucions
del món, així com la gran quantitat de publicacions, editorials i jocs florals
que aquells catalans i catalanes van realitzar, amb la qual cosa van fer una
gran aportació a la cultura catalana i universal.
Montserrat Galí
va plantejar les múltiples cares de l’exili català (dretes i esquerres, partits,
els i les que havien estat al front i els i les que no, etc.), puntualitzant
que Franco va respectar els soldats, que el primer interviu en català a la
ràdio de Barcelona es va fer el 53 al seu pare, i que només tornaven els que podien a la ciutat
negra i gris que va donar títol a un llibre de Narcís Jordi Aragó sobre Girona. Molts dels escriptors van tornar
quan les editorials de Catalunya van començar a publicar en català, perquè la
literatura catalana a l’exili tenia molts pocs lectors, i van destacar a Mèxic cinc artistes catalans aportant
també molt de la nostra cultura. Es tracta de Vicente Rojo, Benito Messeguer, Peiré, Marta Palau en el tapís i
Francisco Moreno Capdevila, qui en el mural de la destrucció de
Tenochtitlan va plasmar els seus records dels bombardeigs a Barcelona, mostrant una vegada més la
forta presència en el subconscient col·lectiu d’aquell fet tant transcendental per
a la societat catalana com els d’Hiroshima
i Nagashaki i altres que encara es
produeixen per a la de tot el món.
Miguel Ángel Cueña, argentí exiliat a Mèxic, va comparar el cas dels exiliats d’Argentina
i Mèxic i va posar èmfasi en el caràcter
surrealista de la societat mexicana, que ens sorprèn una mica a tots.
En el torn de paraules es
va parlar una mica del cas de Puebla, on el pes dels espanyols és esclafant i
la major part dels exiliats van anar cap al DF, com va ser el cas del
futbolista i després gran antropòleg Claudi
Esteve i Fabregat, i el Sr. Rodoreda va dir que no hi havia relació entre
immigrants i exiliats.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco 12
d’agost de 2014.
Com pots veure, et seguim
ResponEliminahttps://twitter.com/AHGirona/status/499455578134294528