Els arbres són com els homes,
tenen una vida llarga,
d’ençà que neixen amarga,
moguts pel vent com les ones,
trepitjats per les persones
que esqueixen els seus braços
perquè els ocellets més mansos
no hi puguin pas reposar
ni s’hi puguin repenjar
per fer migdiada els gansos...
L’arbre és humil, juganer,
amic dels petits minyons,
que contents més no poder
darrera d’uns branquillons
esperen si l’amic ve.
I quan pel seu davant passa
aquell qui els està cercant,
darrera d’una rabassa
surten els amics cantant:
“Sempre es conservi la raça
d’aquest roure corpulent.
Ara el roure està content,
prô els infants se n’han anat
i allí resta trist, i creix,
i somriu quan sota ell neix
un bolet primaveral...
És com un gran monument
que la vista ens fa alçar
vers aquell qui el va crear
per purificar l’ambient.
Posades té a la terra
les arrels fondes i fermes
perquè en temps de secà
no perdi sa cara verda.
Difícil és per al roure
créixer dret com una espelma,
i més quan plantes malignes
el punxen per les muscleres.
Però ell quan guaita el cel
per veure la gran estrella
i contemplar l’univers
i les plantes més novelles,
veu pel cim de tot això
que una llum sa vista cega
i li diu:
-Gràcies a mi
Pots veure aquestes belleses-.
Quin valor el d’una gla
per fer a les bardisses guerra,
i amb noblesa triomfar
sortint també de la terra!
Després d’una llarga vida,
Que al capdavall és un drama,
el vell roure és capolat
per una fressosa màquina.
D’ell en fan bocins de pa
que s’ajunten en gran barra
per més tard, un altre jorn,
fer-ne un banc on repenjar-se
aquells que quan era vell
sota seu feien migdiada.
©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor, 26 de març de 1973
1r. Premi del concurs escolar del Dia Mundial de l’Arbre 1973
