Ha passat l’estiu
i amb ell la calor;
ara amb la tardor
tot queda mustiu.
Sols resten les cendres
d’aquell bosc cremat;
negres han quedat
aquells verds pins tendres.
L’home és tan dolent
que amb enveja i fúria
crema la boscúria
ajudat pel vent.
El foc és petit
quan tot just comença.
Ningú els pins defensa
la rogenca nit.
Quan la nit avança
poquet a poquet
cap al regueret
ja molt s’abalança
i agafa el camí
de la gran conquesta
amb marxa molt llesta.
Dalt d’un puig un pi
pressent ja la mort
que se li acosta.
Ara molt li costa
de tenir conhort
al constant vigia
del lluent estany.
La pluja d’enguany
quin bé li faria!
Prô guanyen altura
Les flames cruels
i perd els anhels
la verda natura.
El pi es veu vençut
quan aquells malvats
per tots els costats
el deixen ben brut.
El cor li emmascaren
mes l’ànima no,
car és gran l’amor
amb els que es separen.
©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor
16/10/1973
Amb motiu del foc produït als boscos del Casot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada