Atlixco s'omple de poetes

Aquesta setmana que acabem de deixar enrere ha estat plena d’emocions. Va sortir de la impremta el meu primer llibret de poemes, titulat com veieu A la cala de mi corazón, en el qual he recollit 13 poemes en versió catalana i castellana, la major part dedicats al mar i a la persona que em va fer arribar a aquesta població, el nom de la qual en nàhuatl vol dir “aigua en la superfície”, per l’abundància d’aigua procedent del volcà Popocatépetl. Cada poema va acompanyat d’alguna foto en blanc i negre de llocs molt llunyans entre sí, però que d’alguna manera estan relacionats amb el text.

Després de tres anys de pràcticament desert cultural, el nou director de cultura d’Atlixco Ricardo Pérez Quitt, dramaturg, docent i investigador, que entre el seu extens currículum hi ha haver estat un any i mig a la reconeguda Sala Becket de Barcelona, ha tingut l’encert organitzar una trobada entorn de l’aigua, que hi ha reunit una cinquantena de poetes de tot el país.

Allotjats al que fou colònia tèxtil de Metepec i ara centre vacacional, es va inaugurar el dijous 26 a l’extrem d’aquest, sobre el riu que a començaments del segle passat va fer funcionar aquesta i les demés fàbriques d’Atlixco, front al cerro Tlapaltepec o “turó de les pintures”, on es trobaren en una cova pintures rupestres de fa uns 2400 anys, i al costat de l’helioport i uns grans arbres, per començar a agafar volada i inspiració. Va parlar entre altres la presidenta de l’Associació d’escriptors llatinoamericans Cristina de la Concha.

D’aquest lloc amb gran encant vam anar uns caminant i els altres en cotxe fins al petit estany envoltat de grans eucaliptus on hi havia alguns pescadors de truites. Allà ens van donar dues hores per fer un poema sobre l’aigua que serà recollit posteriorment en un llibre i d’aquí a un any recitat per l’actriu Ofelia Medina. El meu el vaig titular Pedro truchas, traduint una expressió catalana que m’és molt familiar.

Registrats per ordre de lliurament, ens van portar en un microbús fins a l’agüegüete de San Baltasar Atlimeyaya, que diuen que té 1200 anys i encara es conserva amb plena salut. A la seva ombra van anar llegint alguns dels poemes, fins que ens van cridar a dinar en unes taules que havien parat una mica més amunt, i amb el cap, el cor i l’estómac plens de bones sensacions vam anar a descansar o banyar-nos una estrona.

Just quan començàvem a iniciar el darrer acte del dia va caure un ruixat, que la lona que havien posat sobre el pati del recentment estrenat Restaurant Fragaria no va parar del tot, fent la lectura de poemes de la desena de poetes d’Atlixco presents tingués més emoció. El propi Ricardo Pérez Quitt va fer riure tot el personal amb els seus poemes dedicats a la seva mestra Cristina i a un gat que li van robar. Aquí aprofito per dir que des de finals de l’any passat comença a treballar un Taller de Poesia, dirigit per Cohutec Vargas Genis, que a rel d’aquesta trobada ha pres més cos i al qual aquest mes també m’he integrat.

El matí del divendres ens van distribuir per 5 taules on teníem 10 minuts per llegir algun s poemes: una a la presó, una al quarter militar, una al mercat, una en una escola, i una a l’asil d’ancians. A mi em va tocar en aquesta darrera, i va ser molt emocionant, perquè els versos molt profunds i sentits de la mestra i poetessa d’Agua Azul (Veracruz) Mariángel Gasca van tocar el cor d’un dels vellets, que es va aixecar i explicar que havia estat poeta, però que ja no es recordava de cap del seus versos.

Vam dinar al jardí Los Solares, des del que es veu el cerro de San Miguel, on al vespre la gran actriu Susana Alexánder va recitar amb molta pulcritud, gràcia i senzillesa alhora alguns dels poemes que abans li havien enviat amb el lema genèric de Atlixco: La palabra escrita en el agua, deixant un boníssim regust de boca.

Els que van voler encara van poder gaudir del sopar que ens van oferir a la plaça de la Dansa del cerro de Sant Miguel, on al setembre es fa l’Atlixcáyotl i des del la qual es veu una bonica panoràmica de la ciutat.

El dissabte els poetes van esmorzar en un altre restaurant amb un nom mitològic El Quinto Sol i recitar els seus poemes a l’auditori de la Casa de la Cultura. Agrupats per zones, vam poder sentir des de les veus més veteranes dels poetes de Chiapas José Antonio Flores, o de Jorge Quintanar i Javier Duhart del D. F. però ara resident a Atlixco, fins a les mes joves de Puebla com Gina Lizeth i Abigail Rodríguez Contreras, o Claudia Morales Magañas, de Coatzacoalcos , o algunes també relativament joves però ja molt consolidades com les de Alejandro Campos, i les de dones com Mª Elena Solarzábal (Chichuaua).

L’acte es va cloure amb l’actuació del ballet hawuaià d’Atlixco, i no em va permetre gaudir de la final de Wembley. Però un dels treballadors de la mateixa Casa de la Cultura que portava posada un a samarreta del Barça al sortir m’ho va explicar, i ho vam celebrar mentre un mariachi amenitzava el dinar que es va fer als jardins del costat. Tothom va marxar molt content.

En aquesta trobada ha quedat palesa la diversitat i riquesa de la poesia mexicana actual, plena de sensualitat i sensibilitat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de maig de 2011