El Mont

Hem vingut de molt lluny    
amb la fe ben encesa
a trobar la bellesa
que en un no res s’esmuny.

I et trobem en la pau
d’aquest immens balcó
d’on es veu Canigó
com un immens palau.

Palau del vent la plana
s’albira vers llevant
tostemps sardanejant
amb llestesa galana.

Al sud de la Garrotxa      
la part més treballosa,
del Fluvià desclosa
com una gran panotxa.

I el gran Pla de l’Estany
que té en altres aigües
i en un immens paraigües
el major torsimany.

Palera i Besalú,
Falgons, Sant Ferriol
i un bon raig d’alcohol
que alimenta el vol.

Banyoles i Girona,
triplement immortal,
amb una catedral
que a pujar-hi esperona.

I mirant més enllà                
un seguit de muntanyes
que no se’m fan estranyes
de tant de bosc que hi ha.

Rocacorba, Finestres,
el Corb, el Far, Montseny

i Cabrera que empeny

a seguir camins destres.

A ponent ja s’ajacen         

tot de valls amb encant

que molt de tant en tant
els meus somnis abracen.

Garrotxes per on tracen
els meus ulls durs camins,
i preuats rajolins
que les mans bé percacen

Grans cims plens de llegendes

i coses a explicar

dels qui els van pujar

en antigues calendes.

I cims més alts que tenen 
els senyals de la neu
per dir-nos en relleu
que no se’n desentenen.

I encara Canigó,             

un nom que ningú oblida

des que li donà vida

un poeta molt bo

des d’aquesta miranda

de set preuats bisbats,

on els enamorats

fan la seva comanda.

A tramuntana encar        

s’albiren més garrotxes

i llocs per on els cotxes

no hi poden transitar.

Un altre bell mirall

de tresors amagats

que ens mostra un devessall

de curiositats.

Els rocs i pous de neu             

d’allà a les Salines,

que ens fan cloure les nines

i fins plorar el cor meu.

I tants i tants indrets,

racons, colls i contrades

que sovint i debades

em fan venir calfreds.

©Joan Fort i Olivella

El Mont, 27 de març –

Atlixco, 9 d’agost de 2010

Tocant el mar

                                           
Toco el mar i em sé vaixell

que solca l'aigua i la pell

del planeta més clar i bell

de l'univers, que és molt vell.

Toco el mar i em sé captiu 
de l'univers més actiu,
car es mou, plora i somriu
i alimenta tot ser viu.

Toco el mar i em sé cançó

que canta tothora en do
major que qualsevol to

entonat sens to ni so.

Toco el mar i em sé havanera

que de qualsevol manera

acompanya aquell qui espera

la calidesa costera.

Toco el mar i em sé sirena.

Et toco a tu i a balquena

la sang corre i es remena

com si tot fos una estrena.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 5 d'agost de 2010