A en Pep Camps

El bé i el mal i tota la substància

que el cap i el cos fabrica a gratcient

troben en l’art un tub d’escapament

que amb el temps està en consonància.

Tot va i tot ve, fins i tot l’abundància

passa rabent després de l’accident,

la boira, el gel, l’estrés o el cansament

massa alcohol i poca temperància.

Ve que és Nadal, Cap d’Any i els Reis Mags

ens porten pau, regals i alegria

en forma digital o d’algun gag

de Mr. Win o en Jordi L. P.,

i el record d’en Capri i la Maria

entre els discursos d’el P. I. i del P. P.

© Joan Fort i Olivella

Sant Miquel de Campmajor,

Nadal de 1997

La vaca cega

A la font del Cubilà

Maragall es va inspirar

per fer una gran poesia.

Vora l’aigua fresca i neta

pastura una humil vaqueta,

la gent li té simpatia.

Son caminar és suau.

lentament mira el cel blau

tot recordant llur amiga.

Una llosa porta inscrit

un poemet molt petit,

exemplar per nostra vida.

Car hi ha molts homes cecs,

que van perduts per molts recs

sens tenir camí ni guia.

O que potser l’han perdut

per ésser massa creguts

i dormir quan és de dia.

La persona que està cega

amb cada pedra ensopega

per més petita que sia.

©Joan Fort i Olivella

14 de juny de 1973

Al poeta Xavier Lidón i a l’amic Josep Riera

amb motiu del 80 aniversari d’aquesta poesia.

Oda al bastó

D’una branca d’olivera

tallada sens compassió

en va sortir la primera

tosca expressió de bastó.

No tenia gens fi el tacte,

era lleig i bonyegut,

tenia una forma abstracte

però d’un bon contingut.

Després de treta la pell

i lligar-li el cap ben fort,

ja sols resta haver-hi un vell

que camini amb el cap tort.

Quan ja té la nova cama

el vellet s’omple de joia

i la cara se li inflama

posant-se tota alegroia.

Per les Rambles es passeja

un senyor amb gos i barret.

Quan el bestiar es barreja

allà va un cop de fuet.

Si la neu és perillosa

un bastó ens pot ajudar

a dir que no és una cosa

sols pels vellets repenjar.

©Joan Fort i Olivella

12 de febrer de 1974

La trista fi del bastó

Amb tants de cops i rascades

que l’eina ha anat rebent

les potes té ben macades

i el cap ben llis i lluent.

Una llit de lluna plena

s’enfonsa en la blanca estora,

ja li fa mal a l’esquena:

arribada és la seva hora.

Els ossos sembla que peten,

els muscles s’esfilagarsen,

les venes se li malmeten

i amenacen amb anar-se’n.

Anar-se’n a no sé on,

a pujar o baixar muntanyes,

a donar la volta al món,

al mon de les tres Espanyes.

Mentrestant el tros que en resta,

que ara és curt i de bon dur,

m’ajudarà en la conquesta

d’aquest ideal tan dur

com és conquerir una meta

on ningú t’esperarà,

on tan sols una llibreta

nostra firma acollirà.

©Joan Fort i Olivella

Maig 1975

El valor de l'arbre

-->

-->

Els arbres són com els homes,

tenen una vida llarga,

d’ençà que neixen amarga,

moguts pel vent com les ones,

trepitjats per les persones

que esqueixen els seus braços

perquè els ocellets més mansos

no hi puguin pas reposar

ni s’hi puguin repenjar

per fer migdiada els gansos...

L’arbre és humil, juganer,

amic dels petits minyons,

que contents més no poder

darrera d’uns branquillons

esperen si l’amic ve.

I quan pel seu davant passa

aquell qui els està cercant,

darrera d’una rabassa

surten els amics cantant:

“Sempre es conservi la raça

d’aquest roure corpulent.

Ara el roure està content,

prô els infants se n’han anat

i allí resta trist, i creix,

i somriu quan sota ell neix

un bolet primaveral...

És com un gran monument

que la vista ens fa alçar

vers aquell qui el va crear

per purificar l’ambient.

Posades té a la terra

les arrels fondes i fermes

perquè en temps de secà

no perdi sa cara verda.

Difícil és per al roure

créixer dret com una espelma,

i més quan plantes malignes

el punxen per les muscleres.

Però ell quan guaita el cel

per veure la gran estrella

i contemplar l’univers

i les plantes més novelles,

veu pel cim de tot això

que una llum sa vista cega

i li diu:

-­­­­Gràcies a mi

Pots veure aquestes belleses-.

Quin valor el d’una gla

per fer a les bardisses guerra,

i amb noblesa triomfar

sortint també de la terra!

Després d’una llarga vida,

Que al capdavall és un drama,

el vell roure és capolat

per una fressosa màquina.

D’ell en fan bocins de pa

que s’ajunten en gran barra

per més tard, un altre jorn,

fer-ne un banc on repenjar-se

aquells que quan era vell

sota seu feien migdiada.

©Joan Fort i Olivella

Sant Miquel de Campmajor, 26 de març de 1973

1r. Premi del concurs escolar del Dia Mundial de l’Arbre 1973