Era un setembre,
estaven
al punt.
La
seva injecció,
digestió
i
maduració
a
cops de vent i suor,
de
pluja, fred i calor
els
donarien això.
Suc
dolç com les maduixes,
les
síndries i els melons
les
cireres i els préssecs.
I,
perquè no, les nous,
que,
quan s’acosta el solstici,
també
estan al punt.
Al
punt per a la nogada.
Al
punt per a la vesprada
per
tots més celebrada.
Al
punt per a la segada
dels
blats i els cereals
que
omplirien la taula.
Uns
fruits ben saborosos,
com
els del gran Carner,
en
continents diversos.
O
els d’en Juli Garreta,
en
Bou o els Puigferrer,
que
encara ens fan saltar.
Uns
fruits que, de vegades,
duren
tant al govern,
que,
ni els seus néts s’ho creuen.
Valga’m
Déu el que han de veure
els
nascuts fa més d’un segle
quan
el planeta era en guerra.
Una
dona al capdamunt
del
país amb més estels
a
la bandera germana
porta
el nom del primer home
que
pujà al seu cim més alt
arreu
on va per cognom.
Vatua
l’olla, quins pebrots
s’han
de tenir per deixar
tants
homes bocabadats!
Per
això som regraciats
els
nascuts al mes de juny,
en
que morí Juan Ramón.
I
a molts els treu de polleguera
més
d’un discurs fora de lloc
totalment
desorbitat.
©Joan
Fort i Olivella
Atlixco, 9 de juny de 2016
