Mentre anava escoltant el CD
Tramuntana de la Companya Elèctrica Dharma per l’AP 8 prop de
Besiers, vaig veure que la propera àrea de servei portava el nom del gran poeta i cantautor de
Seta
Georges Brassens (1921-1981).
Vaig pensar que era una bona idea dedicar-li aquest espai
i fer-hi una parada, ja que és considerat un dels millors poetes francesos de
la postguerra i el primer dels grans cantautors dels darrers 50 anys, i els ha
influït a tots, especialment a alguns dels setze jutges i altres de la nova cançó,
que n’han fet bones versions en català, com Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la
Serra, Rafael Subirachs, i sobretot el terrassenc Miquel Pujadó, que aquests dies està divulgant les seves cançons
des de València fins a Perpinyà, així com la cantant valenciana Eva Dénia.
En efecte, llegint algunes de les lletres de cançons o
fragments que s’hi reprodueixen i mirant el monument que li van dedicar, hom
pot recordar i admirar la grandesa d’aquest home que, amb el seu gran bigoti i
uns ulls grossos de mirada pregona, va saber retratar com pocs l’univers humà
que l’envoltava i les seves misèries.
També em plau de recordar que un dels poetes a qui va
dedicar dos dels seus discos va ser Paul
Fort (Reims, 1872, - Monthleri, 1960), autor dels 17 volums de Les Ballades Françaises, escrites entre
1928-1958, i reconegut pels seus col·legues com a príncep dels poetes el 1912,
i la cançó que li va dedicar Jean
Ferrat.
Passejant després per la
Carrière des Lumières, on
es projecten damunt les parets de les antigues mines de bauxita, explotades des
del temps dels romans, un magnífic audiovisual sobre
Michelangelo Buonarotti, Leonardo
da Vinci i Rafael, pel poblat medieval
proper de
Les Baus de Provença,
la vila d’
Arle, on el record del
gran pintor belga
Vincent Van Gogh hi és tant viu i explotat que fa meditar molt
sobre la vida i mort d’alguns artistes, i altres pobles de la
Provença, només dos dels quals porten
el nom en occità i francès, i on no vaig sentir ningú que parlés provençal, i
també per
Mònaco, on encara es parla
i s’ensenya a les escoles del seu petit principat el monegasc, no podia ni puc deixar de pensar en
Frederic Mistral (Malhana, 1830-1914).
Tot i la popularitat que va obtenir la seva novel·la Mireio
(1859), la importància del seu diccionari Lou Tresor dou Felibrige (1878-1886),
i haver obtingut el Premi Nobel el
1904, així com la vigència de bona part del seu pensament polític inicial, avui molts
pocs parlen la seva llengua i no té cap àrea de servei dedicada a l’autopista,
que porta el nom de la Provençale,
però que no recorda a qui més va fer per salvar la llengua de la regió., El que està clar és que no ha tingut com a Catalunya la
força de la seva gent i d’alguns partits i moviments polítics per mantenir-la
viva, i en canvi s’ha hagut d’enfrontar amb un estat francès encara molt
més centralista i fort que l’espanyol, que ell va atacar durament, però que,
enfortit encara més per les dues guerres mundials i el governs del mariscal Pétain i del general De Gaulle,
els va engollir.
Davant la porta de la
Facultat de Medicina de la Universitat de Montpeller i els busts
d’alguns dels doctors que van donar vida a les seves aules i a molts pacients,
així com de l’arc de triomf que més enllà
presideix una de les principals avingudes de la ciutat, ara també afectada per
la construcció del modern tramvia, però que permetrà a aquesta ciutat en ple
creixement una vida més digna i tranquil·la, recordo el càncer que en una
clínica de la mateixa van diagnosticar al cantautor i que li va causar la
mort, així com em pregunto pel càncer del terrorisme i les seves causes, que
afecten la nostra societat fins a ferir-la greument.
©Joan B. Fort
Atlixco, 17
de novembre de 2015
