Ja hi ha més de 15.000 poetes

Divendres passat, el blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas para el Siglo XXI va arribar a les 15.000 entrades i segueix creixent a grans passes, amb poetes de tot el  món i de tots els sexes, les races, les èpoques i els estils, des de místics i religiosos, fins a ateus, comunistes, anarquistes, i tots els -ismes coneguts, conreadors de la poesia visual, etc. És, per tant, una fita molt important.

Com ja vaig fer quan va arribar als 10.000
 http://poefotoh.blogspot.mx/2013/06/mes-de-10000-poetes-en-un-blog.html,
i sens entrar en una anàlisi qualitativa, faré una breu anàlisi numèrica dels poetes per estats i països, centrant-me en el cas de Catalunya.

Ens trobem, doncs, que els tres estats amb més poetes representats serien: Espanya, amb un total de 2.912 poetes, gairebé doblant al segon, Argentina (1.464), que va seguit de Xile (1.110). A força distància els segueixen Mèxic (874), Estats Units (678), Colòmbia (564), Perú (511), i Cuba (479), i encara més Veneçuela (358), Itàlia (356), Brasil (333) i França (308). Després vindrien Equador (250), Uruguai (240), Anglaterra (223), El Salvador (179) i Bolívia (178), gairebé empatats Portugal (156), República Dominicana (158), Costa Rica (154) i Nicaragua (153), i després Grècia  i Puerto Rico (132), Hondures (128) i Israel (118).

Però si analitzem Espanya per nacionalitats i comunitats autònomes, ens trobem que les tres primeres són: Andalusia (751), Madrid (372) i Catalunya (272), que va seguida de Castella-Lleó (234). Ja a més distància van, però força igualades, Canàries (156), Galícia (153), Astúries (146), El País Basc (145) i el País Valencià (144). Les Illes Balears i Pitiüses  hi estan representades amb 54 poetes, amb la qual cosa tenim que la part dels Països Catalans que actualment està dins Espanya sumarien un total de 470 poetes, ja molt pel damunt del Brasil i segurament pel damunt de Cuba, si tinguéssim en compte els poetes d’Andorra (2), la Catalunya Nord i l’Alguer. Ceuta només té 1 poeta a l’antologia, com molts petits estats, però cap d’ells és gens menyspreable.

Cal fer també esment d'estats com Marroc (53), Iran (53), Iraq (37) i el Líban (25), també amb una tradició mil·lenària i poetes de gran valor religiós i cultural. És per  tant ja una mostra molt important de la millor poesia de tots els temps, i de la gran feina de recollida i classificació de la mateixa d’aquest pintor, poeta i antòlag andalús de poesia, nascut el 1950, però resident a la població madrilenya d’Alcalá de Henares, i el seu equip de traductors i seguidors, que ja ultrapassen els 850, i compta amb més de 4 milions 358.000 visites, entre les quals moltes de meves, així com de la presència molt viva i productiva de la poesia a la xarxa.

Finalment només voldria comentar que els tres darrers poetes catalans antologats són Rafael Argullol (Barcelona, 1949), amb 25 obres publicades d’una gran profunditat i qualitat (14.840), Antoni Turull i Creixell (Barcelona, 1933-Bristol, 1990), gran estudiós de Pere Quart (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986) i de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-Vic, 2003), així com de la poesia cubana en concret i iberoamericana en general (14.996); i Miquel Desclot (El Clot, 1952), amb una important producció destinada als infants (14.99?). Podríem dir, per tant, que hi són tots els grans poetes del país, si bé encara hi manquen molts autors que s’han mogut i es mouen en un àmbit més local i amb obra no traduïda i per tant menys coneguda a fora, com és el cas dels meus companys i companyes dels Amics de les Lletres Garrotxines, especialment Joan Mercader i Sunyer i Concepció Batallé i Mallarach.

Reitero doncs la meva felicitació a Fernando Sabido Sánchez per la seva feina de divulgació d’un gènere que, a nivell comercial, no té ni molt menys el pes de la novel·la, però sí a nivell cultural.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 23 de febrer de 2015, amb modificacions i afegitons al llarg de la setmana.

Postdata: Ja ha ultrapassat els 17.000! (7 de setembre de 2015).
I els 18.000! (22 de gener de 2016).
I els 19.000! (30 de juliol de 2016).
Avui (7 de març) de 2017) ha ultrapassat els 20.000 i n'escriuré un nou comentari.

Lluny de tu (cançó)

Lluny de tu, lluny del final
d'aquell desig general.

Lluny del mar, lluny del far,

lluny del cel que ens és més car.

Lluny d’aquell capitell,

que ens eriçava la pell.

Lluny d’aquelles muntanyes,

que portem a les entranyes.

Lluny d’aquell univers,

que m'afaiçonava el vers.

Lluny del mot, del Titot,

que de cants omplia el got.

Lluny del Sí, d’aquell pi,

que no podem deixar morir.

Ja no hi puc pas estar.

Per això em poso a cantar...

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 21 de febrer de 2015

Per molts anys, Amics!

Poetes, escriptors, pessebristes,

preceptistes, trobadors, viatgers,

pintors, escultors, arquitectes,

pensadors, dissenyadors, editors,

pensionats, trescadors, vianants.

Paràboles amb molt de futur,

paraules coronades coralment,

pensaments portats amb música,

pas de les quatre estacions,

primavera, estiu, tardor, Nadal.

Per notables cantautors,

per les veus de cupletistes,

per grups in crescendo de dansaires,

perfilant sardanes memorables,

perpetuant grans corals.

Presentadors i presentadores,

presentacions amb qualitat creixent,

puresa del verb i del muntatge,

premis per als millors

portadors de l’amistat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 20 de febrer de 2015.

Les danses de Carnaval a Mèxic

Parlant de disfresses i màscares, quan vaig escriure l’entrada “Les festes majors i les danses tradicionals a Mèxic, http://poefotoh.blogspot.mx/2009/10/les-festes-majors-mexicanes-i-les.html, que per cert és la més visitada d’aquest blog, amb 650 visites fins ara, no havia llegit l’entrada “Carnaval en México” de la Viquipèdia en espanyol, on s’expliquen amb tots els detalls diversos carnavals d’origen prehispànic, on intervenen una gran varietat de comparses i faràndula vinculades amb la pluja, doncs en el calendari náhuat, la vintena de l'any que va del 14 de febrer al 5 de març s'anomena Atlahuaco "Abandonament de l'aigua".

El Carnaval o las Fiestas del Pochó, de Tenosique de Pino Suárez (Tabasco), comencen el 19 de gener, vigília de Sant Sebastià, i acaben la nit del dimarts de Carnaval amb la mort i cremació del Pochó, déu maligne, i són considerades “el carnaval més rar del món”. La “Danza del Pochó” compta amb personatges com: "cojóes", "pochoveras" y "jaguares" que ballen als carrers i places de la ciutat llançant-se farina al compàs de la música de vent i percussió, llueixen esplèndides vestimentes  confeccionats amb grans fulles, flors, bolquers de xiclet i màscares de fusta; aquesta dansa simbolitza la purificació de l’home de la seva lluita entre el bé y el mal.

El Carnaval de Papalotla de Xicohténcatl (Tlaxcala), comença el diumenge de Carnaval, però s’allarga amb les “danses de la Culebra i la Nina”, que representa la pluja i es ballen el primer diumenge de Quaresma i el tercer, quart i cinquè divendres de Carnaval, amb grups de dansaires com “los Charros” i “los Bazarios”, que porten màscares de fusta.

El Carnaval de San Jerónimo Xayacatlán, a la Mixteca poblana, comença el diumenge anterior al Dimecres de Cendra, i acaba amb la crema gall, penjat d’un pal, la matinada del Dimecres de Cendra i l’aixecament d’una creu. Les comparses s’anomenen “Son Grande”, “El mecate”, “El torito”, “Chandíe” i “La cruz”, i abans tocaven instruments de corda, però ara són de vent.

També és d’origen prehispànica  la “Danza de los Tejoneros” o “Huehues” (vells), que sí esmentava a la meva entrada, originària de la Sierra veracruzana i poblana, i que es balla a poblacions com Amixlán i Cholula (Puebla) i de l’estat de Guerrero, en la qual participen persones disfressades de tigre, paó, coyote, etc.

En canvi, el Carnaval de Huejotzingo (Puebla) i el de Xochimilco (DF), daten del segle XIX, del 1868 i 1872 respectivament. En el primer intervenen els diferents batallons que recorden la Batalla de Puebla de 1862, en la qual tingué un paper molt destacat el general Prim. El segon és “El Brinco de los Chinelos”, i té l’origen i també es balla a l’Estat de Morelos, especialment a les poblacions de Atlatlahuacan, que llavors era una alcaldia de Tlayacapan, i on va començar el 1872, Tepoztlán i Yautepec, tot i que la vestimenta té arrels prehispàniques.  Per més informació podeu veure també http://es.wikipedia.org/wiki/Chinelo i la nova entrada d'aquest blog  http://poefotoh.blogspot.mx/2015/03/danses-art-i-tradicions-atlatlahuacan.html.

Són doncs aquests carnavals ben vius, però amb arrels molt profundes, que cal conservar. En canvi, els de Veracruz i Mérida, potser més famosos, són molt més recents i de l’estil de tants carnavals d’arreu del món.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 18 de febrer /19 de març de 2015.

Les disfresses

No es necessari que ens disfressem,

però d’aquesta forma ens divertim,

ens burlem de la casta i deixem

l’ensopiment hivernal que ens impregna

de la contaminació dels mitjans.

En l’àmbit creat hi ha la raó

perduda als jutjats i a las Corts.

                                              

Ens disfressem per integrar-nos més

al veïnat –tan divers com menystingut–

i fer del carrer una gran festa,

por si calgués prendre-la quant abans                                 

i fer valer d’una vegada nostres drets.

                                              

Ens disfressem perquè som un  país

que hem trobat la dignitat esfumada

entre el perfum de París i el de Madrid,

entre la roba de l’altre perduda,

torturada entre bastidors.

                                              

La qüestió és sentir-se còmode vestit

d’una manera que no es usual,

recordant sempre el seu nom,

i preparar-nos per anar-nos-en

d’un Estat que només ens roba,

i ens bloqueja por tots els costats.

©Joan B. Fort Olivella

A les catacumbes,

11 de febrer de 2015.