Avui, dia de Sant Marc, fa 99 anys que va néixer el nostre pare. El seu record és viu encara entre tots i totes aquelles i aquelles qui el vam conèixer i estimar, al poble, a la província, i fins i tot més enllà.
L’educació
rebuda al Collell i el record en la família i en ell mateix de molts episodis històrics
i vicissituds familiars i col·lectives, de la Revolució Soviètica, de les dues
guerres mundials, la Guerra Civil Espanyola i la Guerra d’Indoxina, entre moltes
altres, amb les consegüents postguerres, enfrontaments i penalitats, de ben
segur que va deixar en ell un pòsit molt important, que es va traduir en el seu
tarannà i formes d’educar, actuar i estimar.
Tots
els qui vam estar al seu costat vam aprendre moltes coses d’ell, i encara que
potser no les hem sabut aplicar correctament, ens han guiat per camins de pau,
de servei i de conservació d’aquells valors, cases i coses que realment valen
la pena.
Aquí
només vull deixar aquests versos, escrits fa una mica més de 4 anys, perquè l’havia
vist plorar sovint, com a testimoni de record entranyable i senzill, com era
ell.
Llàgrimes apàtrides
He vist les llàgrimes del pare, la tristesa
Més amarga que pugui existir al món; he escrit
Versos d’elogi a l’arada, al cereal,
al terròs.
He volgut que transcorri el temps de pressa
Que vinguin els fruits de la feina, que s’eixugui
El rostre patern i desaparegui el gep, per rebre
El moment de la joia i del retorn de la terra.
(Deomisis, “Llàgrimes apòcrifes”,
seguint a L. T. Marcel)
Jo també vaig veure les
llàgrimes del meu pare
i les de tots quan ens va
deixar.
Però el tinc aquí al
davant
i són sement que no puc
oblidar.
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 4 de febrer de 2012
