Abans d’acabar aquest any, que ha estat molt dur per a mi, us voldria recomanar tres llibres d’història,
d’extensions i temàtiques molt diferents, però que junt amb moltes cançons i
músiques d’arreu del planeta m’han ajudat a passar-lo una mica millor, m’han
servit per reflexionar sobre el sentit de la història, de la vida, del Nadal, de
la poesia i moltes coses més, i així també espero que ho pugueu fer vosaltres,
amics lectors, que amb les vostres visites a aquest blog feu que per mi tingui algun sentit escriure
cada entrada.
El més petit i de temàtica més llunyana en el temps, ja que
es remunta a la protohistòria, és el que es titula Vida y costumbres de los pueblos
ibéricos, de Santiago Valiente
Cánovas, publicat el 2007 dins una col·lecció de divulgació ja per sí
mateixa prou interessant, i que d’alguna
manera lliga amb el més gruixut, com explicaré més endavant.
El sol nom del seu autor ja ens diu molt, i anar llegint
l’exposició que fa sobre el tema ens convida a mirar les runes i les troballes
arqueològiques dels diversos llocs de la Península
Ibèrica, explicades d’una manera
força entenedora, amb una mirada de la contraposició de dues cultures, la oriental i la occidental,
que ens ajudi a entendre moltes coses fins i tot de la realitat actual i
política d’aquests pobles, tant diferents en alguns aspectes que fa difícils
molts acords i situacions.
La importància que dóna a la cultura tartèssic a, a la que dedica tot el primer capítol, i als
minerals que la van fer possible, que
expliquen per sí soles moltes coses, no ens han de fer perdre de vista la de la
cultura ibèrica, que l’autor
segurament no coneix tant bé com la celta,
pel fet que la major part de la bibliografia original està escrita en català i
ell va haver d’acudir a la que està en castellà, cultura i llengua que per als
pobles dels Països Catalans és molt
importat, i sobre la qual encara ens falta molt per descobrir i entendre
degudament.
El més gruixut és el del salmantí Francisco Rodríguez Adrados, titulat El reloj de la historia,
publicat el 2007 i actualitzat el 2010. Amb una llarga trajectòria com a
hel·lenista, indianista, lingüista, historiador i polític, fa que la seva persona
i obra puguin ser matèria de moltes pàgines i comentaris, perquè donen molt de
sí i són molt enriquidores i fins polèmiques.
En aquest llibre defensa la hipòtesi que els grecs van produir un canvi essencial,
el descobriment de l’individualisme
i de les formes de pensament, d’art, de política i Ciència connexes amb ell. De
manera que la cultura greco-occidental amb una síntesi amb el Cristianisme, ha arribat fins a
nosaltres, iniciant el camí de la unitat de l’espècie humana, influint en totes
les demés cultures (p. 27).
Anant des dels orígens de la humanitat fins al l’actualitat,
defensa que els Estats Units van
salvar a Europa del nazisme i del Comunisme, i ara mateix estan intentant salvar-la de l’integrisme islàmic.
Analitzant les diferents societats, cultures i sistemes
polítics, conclou que totes han desenvolupat grans fortificacions i grans
sistemes viaris i han usat l’escriptura per organitzar-se, comunicar-se i
difondre els coneixements adquirits, tendint a convertir-se en grans imperis
teocràtics unificats.
La Democràcia, inventada pels grecs, és el que dóna joc i
vida a totes les societats actuals, on tradició, modernització i reacció
lluiten en un món globalitzat en un difícil equilibri.
Però la seva visió excessivament conservadora i centralista
de la recent història d’Espanya fa
que en parlar del fet nacional català
demostri una manca d’enteniment total, arribant a dir coses com que “los nacionalismos envenenaron toda la vida nacional, incluso su jefe más
inteligente, Cambó en Cataluña, contribuyó a ello”. I, respecte
al castellà després de la Constitució del 78, que “eso de la obligación de
aprenderlo y el derecho a hablarlo, no se respetó nunca”, frase que per desgràcia estem massa
acostumats a escoltar i és absolutament falsa, cosa fàcilment comprovable als
carrers i les escoles de Catalunya.
Per això és molt convenient contrastar-la amb l’anàlisi que
des de l’esquerra marxista en va fer l’any passat un historiador català amb una
llarga trajectòria i prestigi com és Josep
Fontana Lázaro a La formació d’una identitat, on
desmunta absolutament la visió que la historiografia tradicional catalana i espanyola
han vingut fent de la història de Catalunya.
En efecte, partint de la idea que “la identitat és, per a
mi, una realitat que neix d’una llarga
experiència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang”, dóna una
visió d’aquesta història des del 785 molt més realista del nostre passat, que
permet entendre millor tota la història política de Catalunya i fins d’Espanya,
el procés independentista i els
resultats de totes les eleccions que
hi ha hagut des de mitjans del segle XIX, inclosos els del 27S i el 20D.
©Joan Fort i
Olivella
Atlixco, 24 de
desembre de 2015.
