Presències i absències notables

La setmana passada tornava d’una volta per la Ciutat de Mèxic i quan passava per la Alameda Central vaig creuer un grup de joves d’esperit que anaven caminant i xerrant alegrament i em va semblar que parlaven en alguna de les variants del català, per la qual cosa em vaig girar i fent com si anés al seu costat vaig gosar preguntar-los si parlaven en català o valencià, i quina no va ser la meva alegria quan em van dir que eren un grup de poetes catalans, valencians i mallorquins que anaven al Palau de Belles Arts a fer un recital.

Em van explicar que en farien alguns més a diversos llocs del país i em van donar un programa de les Jornades de Poesia Catalana Mexicana en les que participen. Vaig reconèixer en Víctor Sunyol , i pel nom i l’obra a quasi tots, i tot lamentant no poder assistir-hi vaig seguir la caminada vers el monument a Colom i pensant en allò que sovint diem de “que n’és de petit el món!” i recordant un poema que havia llegit fa pocs dies d’un d’ells sobre el mar al bloc d’en Xavier Aliaga i que m’havia agradat . Des d’aquí els desitjo que tinguin molt d’èxit i puguin acabar de gaudir d’aquests bonics dies de tardor a Mèxic, i a la fent de Girona i comarques que passin uns bones Fires i Festes de Sant Narcís.

Ahir de matinada, quan vam sortir de nou cap a la capital ens vam trobar amb la sorpresa que els veïns del davant que a la cantonada havien posat al jardí de davant la casa un enorme gat negre inflable de més de dos metres, amb els ulls pintats de blau i els unglots de blanc. Avui m’he adonat que fins i tot fa un miolar tot estrany i molt felí quan bufa el vent, algú passa a prop o no sé quan, i comentant-ho amb l’altre veïna del davant, que per cert ja des de fa dies i com fa un any tenen una gran carbassa molt riallera i amb un gat dormint al damunt s’ha posat a també a riure.

Uns altres veïns de l’altre carrer en tenen una de transparent amb una cosa a dins que es belluga i a molts llocs de menjar tenen guarnides les taules amb tovalles de plàstic primíssim amb signes de la mort, i ja no diguem que la major part de les pel•lícules que passen pels diferents canals de televisió són de morts i por. I és que s’acosta el dia del morts i molts nord-americans ja no saben que més fer per celebrar i treure tants diners com puguin del Halloween, i per tot veus carbasses, aranyes, màscares demés al•lusions a aquest dia, i aquí a Mèxic també amb tot ho copien.

Per altra part la setmana passada vaig escoltar al programa El Secret de Catalunya Ràdio la notícia de la mort d’en Joan Triadú i Font, i avui la d'en Joan Solà i Cortassa, dos grans filòlegs i divulgadors de la llengua catalana, i el seu constant i darrer missatge de no perdre l’autoestima com a catalanoparlants, que malgrat la seva absència física i personal ens ha de fer més presents ara i aquí i arreu on anem del territori de parla catalana i fins i tot més enllà, i així fer honor a la seva vida i obra.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Triad%C3%BA_i_Font
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sol%C3%A0_i_Cortassa
Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 d’octubre de 2010

La hispanitat i altres falòrnies

Potser us preguntareu com es viu aquí a Mèxic aquest dia de la hispanitat. De fet fa més de vint anys, i especialment des del 1992 que amb motiu dels 500 anys del descobriment d’Amèrica, o millor dit de la “invenció” en el sentit llatí del verb “trobar, desvelar, topar-se amb quelcom inesperat” com plantejà l’historiador Edmundo O’Gorman, ja no és festa oficial. A part de les dones que porten el nom de la Verge del Pilar, de les misses i les celebracions que puguin fer els espanyols i les espanyoles amb més sentiment patriòtic, només en alguns articles de diaris es parla del tema, i generalment en un to força crític, i més en aquest any del bicentenari del inici de la independència, en que com ja vaig comentar s’ha parlat molt d’aquests i altres temes històrics.

Ahir en un programa del National Geographic comentaven diverses investigacions sobre els possibles descobriments anteriors, dels víkings, dels irlandesos o fins i tot d’una tribu hebraica de la que presumptament descendirien els indis cherokees. Però independentment de la certesa d’aquest descobriments anteriors, el cert és que la transcendència de la conquesta i colonització espanyola, per la imposició de la llengua, la religió i el trasllat forçós de 13 milions d’esclaus negres africans a tota la part del continent dominada per ells i el trasbals que tot plegat va suposar a ambdós móns han estat i són tant importants, que tots els aspectes positius, que són innegables, queden molt minvats quan hom intenta fer un balanç, i més des d’una perspectiva catalana.

La foto que encapçala aquest comentari és molt significativa. Aquesta creu la va fer posar el bisbe Vasco de Quiroga davant del convent de San Francisco de Tzintzuntzan (Michoacán), creat el 1550, igual que les oliveres que surten en un poema just en front de les importants i originals piràmides. Tot i que els primers espanyols van ser ben rebuts pels purépechas que havien sabut resistir-se als asteques, el 1529 Nuño de Guzmán, va tornar per colonitzar la regió, però ho va fer d’una manera tan cruel que dit Vasco de Quiroga va ser enviat des de Mèxic el 1536 per calmar els seus ardors imperialistes, posar la pau i ensenyar de tot a la gent, mentre que aquell moria a la presó de Valladolid (Espanya).
http://es.wikipedia.org/wiki/Vasco_de_Quiroga

Aquí mateix a Atlixco on visc, quan veig cada dia l’ex convent de San Francisco imponent dominant la població no puc sinó pensar en les mils de vides i persones que han sofert el seu missatge “alliberador”, i tot i la meva catolicitat i admiració pel sant, són tantes les preguntes que em faig que podria omplir pàgines i més pàgines.

Però com que això és un bloc i prima allò personal, només us diré que com que al matí he arribat a casa una mica tard i no he pogut fer allò que tenia previst, m’he posat a llegir alguns titulars i notícies de l’edició digital del Punt i l’Avui, el correu i alguns missatges pendents mentre escoltava pel YouTube el MIX del grup aragonès Ixo Rai, que tot i que moltes cançons ja tenen força anys no deixen de tenir la seva gràcia i fins actualitat i m’han ajudat a passar aquest dia d’una forma animada i diferent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 d’octubre de 2010