Carta al mestre

Et sé feliç, enamorat d’un poble
que s’emmiralla en un estany d’octau.
Jo també ho sóc, i el meu amor és petri,
però el reflecteix, tanmateix a estones
l’aigua quieta d’estanys i bullidors.

Es diu el Mont, Golany, Canigó, Finestres,
i segueix a voltes vells camins de cingle
–amb raconades plàcides, entre ombrejats vessants–
o camins d’aigua, dúctils, entre vernedes gràcils,
creuats per ponts romànics –pretèrits o actuals–.

I fa camí, o almenys ajuda a fer-lo,
amb cargues de carbó i socs de deu pams llargs,
travesses de roure i perns d’avellaner,
feixines per al forn i llenya per al foc.

No deixa d’escalfar-me o d’estirar-me el nas.
És juganer, i encara és hora que m’amagui el llibre
–en fa estona que l’estic llegint–.
A cada plana m’hi posa un trencaclosques
o una de moros que ens estan cardant.

No en té mai prou. D’història en sap un pou.
I d’esperar, voto a Déu!, també.
És potser així, enmig d’un gran silenci,
quan més s’assembla a nosaltres dos.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor,
18 de gener de 1996