Un dels trets característics del poble mexicà és la seva visió festiva de la vida. Tal com ho va explicar molt bé Octavio Paz a El laberinto de la soledad, per qualsevol cosa es fa festa i tiren la casa per la finestra, com vulgarment diem, i la música i el ball no hi pot faltar mai. Més ben dit, pels carrers i les cases, a qualsevol hora del dia i de bona part de la nit escoltes música.
Per tant les festes patronals no són l’excepció sinó tot el contrari, però la influència primer espanyola i de l’església i després dels Estats Units ha fet que s’hagi perdut bona part de les tradicions autòctones, conservades avui només en alguns pobles de les zones més muntanyoses i aïllades, i el seu riquíssim folklore, que és ple de colorit tal com haureu pogut comprovar a festivals com el de Cantonigròs, avui s’ha convertit en un element purament folklòric i turístic d’aquests grups de danses, els equivalents als nostres esbarts dansaires, que actuen arreu, i només en dos ciutats, Atlixco i Oaxaca, s’hi fan uns festivals de caràcter estatal que conserven tota l’autenticitat de les danses primitives dels pobles.
L’element més semblant als nostres gegants són les mojigangas o mogigangas i els m
uñecos gigantes, i la faràndula també es molt rica i variada. La més antiga i autòctona és la animal, destacant el tigre, i amb la conquesta i colonització dels espanyols i la seva alegria s’enriqueix amb molts personatges de ric colorit i vestits que són els que acostumen a presentar els grups de ballet en els festivals folklòrics, però que no tenen el caràcter ritual de les precolonials. Pel seu colorit i bellesa destaquen les dels estats de Veracruz i Jalisco.
Mojigangas
A Pátzcuaro, Michoacán, el 8 de novembre es fa un recorregut de Mogigangas pels carrers. Aquestes "Mogigangas" són figures monumentals de cartró portades per personas que ballen al compàs de sons abajeños. Aquestes figures datan del segle XVI i es presenten com avançament a les festes del 8 de desembre en honor de la Puríssima Concepció o sigui de la Verge de la Salut. Aquestes presentaciones es fan cada vuit dies, a partir del seu inici fins el 8 de desembre.
A Zacualpan de Amilpas, Morelos, es celebra cada any una mojiganga amb comparses disfressades, algunes amb idees escèniques complexes, carros al·legòrics, sovint amb temes religiosos i en ocasions, gegants ballables. La tradició de les grans bandes de vent és molt forta a l’estat de Morelos on es trova aquesta població i sempre estan presents a les festes un gran nombre de bandes. La festa es celebra tots els anys, el darrer diumenge de setembre com a part de les festes en honor de la Verge del Roser.
El mateix passa a Tehuixtla Morelos, només que la data és el primer diumenge d’octubre, i és en aquesta ciutat on la tradició data de més de quatre-cents anys. (http://wikipedia.es/wiki/mojiganga.)
En algunes festes del poble de Atlacahualoya, Morelos, hi ha la tradicional danza de las Mojigangas on els homes es vesteixen de dones, i ballen, dies abans van al turó a buscar iguanes i les fan ballar. Durant la festa et tiren ous amb confeti, també farina (http://mx/lirondo.com/folclore/atlacahualoya.Mojigangas)do.com/folclore/atlacahualoya.Mojigangas. Aquesta dansa també es balla el 27 de setembre a la festa de San Miquel de Allende, el 12 de desembre a Michoacan, etc., i es va recuperar l’any 2008 a la festa del 27 d’octubre a Huatusquito, Veracruz.
Les festes d’Atlixco i l’Atlixcáyotl.
Atlixco és el centre d’una gran vall, situada entre el gran volcà Popocatépetl (5.465 m.) i Puebla, i on pel seu bon clima, aigua i terra s’ha anat concentrant molta població de tots els altres pobles, i en els darrers anys del DF, la qual cosa li dóna un marcat caràcter pluriètnic i cultural, i aquests darrers anys s’ha especialitzat en el conreu de roses i tota classe de flors.
Els mesos d’agost i de setembre son aquí és de pura “patxanga”. A l’agost es celebren les festes de Santa Clara, l’Assumpció i Sant Agustí. I el setembre la primera setmana celebren les festes de la seva patrona la Divina Infantita, amb concursos de cant ball i fonomímiques cada dia, a més de concerts i altres saraus, que van seguides de les festes pàtries (el mateix, cavalcada de cavalls, desfilada i el famós “El Grito”, que aquest i el proper any és més sonat amb motiu de la celebració el 2010 dels 200 anys de la Independència i els 100 anys de la Revolució mexicana).
El primer i el tercer diumenge de setembre es celebra el convit a l’Atlixcáyotl, amb una cercavila des de la plaça de l’Agüegüete fins al Zócalo o plaça Major, en el que participen grups de dansaires “asteques”, dones amb arcs de flors sobre el cap, un àngel i les mojigangas ballant al so de l’tlaxcalteco i tirant petards.
El segon diumenge tothom puja a la plazuela de la Danza on es celebra des del 1966 l’Atlixcayotonli, en el que s’escenifiquen les danses de la vall, la tierra caliente i la regió dels volcans, acabant amb el convit, en el que també balla la serp i les dones llencen el públic la fruita que duen en els cistells sobre el cap.
I el darrer cap de setmana de setembre es celebra des del 1966 el festival Huey Atlixcáyotl, declarat Patrimonio Cultural del Estado d Puebla” des del 1996, que té una banda de música pròpia, rememorant el fet que el 30 de setembre començava el 13è mes del calendari asteca en que feien festes en honor dels cims on s’armen els núvols, com el “Popo”, fent imatges en figura humana de la massa que diuen tzoali, i oferint-les-hi, juntament amb menjar, beguda i flors, donat que una de les divinitats del volcà era Xoxipilli, protector dels mitoti i també de les flors i la música, per tal d’obtenir les desitjades pluges.
El dissabte s’elegeix entre les dones que venen dels pobles participants la “dona flor” i les dos “floretes” que presidiran la festa i Atlixco ofereix el ball d’obertura tot bromejant amb les moixigangues o ninots gegants, que en aquest cas són caricatures dels fundadors del festival, i es presenten els altres balls. I el diumenge en una esplanada del cerro de San Miguel es van ballant totes les danses representatives de les 11 regions de l’estat de Puebla, més una d’un estat convidat.
Algunes de les més característiques són les de “mores i cristianes” del poble de San Pedro Benito Juárez, situat just sota el volcà, que rememora la creença que les dones mortes de part eren considerades com a guerreres que havien donat la seva vida “capturant” a un enemic al seu ventre, i per això
tenien dret a acompanyar el sol des del migdia fins al crepuscle. I la danza de los tecuanis de Acatlán, que allà es celebra per Sant Josep des del 1800 i fa al·lusió a la dificultat per a domar la terra en aquelles regions semiàrides del Sur, representada com la caça del jaguar, al que es deia tecuani, “el que menja gent” , i aconsegueixen amb l’ajuda del déu de la pluja. Entre els personatges que prenen part en la lluita dels hisendats locals per acabar amb el ramat de tigres, hi ha la gossa, la Cachiporra, el toro, la vaca, el diable i la bruixa. Tecuani és un dels sobrenoms del jaguar i del ocetole, símbol diví dels olmeques, que foren els primers creadors de la cultura de Mèxic fa 3.500 anys. Aquesta dansa es realitza als estats de Mèxic, Morelos, Michoacan i Chiapas, i està molt difosa a l’estat de Puebla.
La lluita entre el bé i el mal també ve representada per la “danza de los santiagos”, en que aquest va amb un cavallet, de San José Vista Hermosa (Jalpan), la “danza de los negritos” de Zapotitlan de Méndez, la “danza de Migueles” de Zihuateutla, tots pobles de la Sierra Norte de Puebla, igual que la “danza de los Quetzales”, en que els components llueixen un gran ventall de plomes que simbolitza el disc solar, i la dels voladors de Papantla amb què culmina la festa.
Algunes d’aquestes danses també es van poder veure al Primer Festival d’Arts i Cultures Indígenes de l’estat de Puebla, on van explicar el seu origen i característiques.
Danza de Caballitos Aquesta dansa que recorda la dels cavallets de Sant Feliu de Pallerols, es balla el 4 d’octubre i el 12 de desembre en honor de Sant Francesc d’Asís i de la Verge de Guadalupe respectivament; també a les fires d’Aramberri i Zaragoza, i en alguns ejidos d’aquests dos municipis de l’estat de Nuevo León, al NE del país. Segons Jaime Guerrero Hernández, el motiu és completament religiós i la tradició data de principis del segle xx, només que es perdé per un temps i des de fa uns quaranta anys tornà a ressorgir. Hi participen 26 dansaires: 13 homes de a peu i 13 cavallets, a més, un toret, una mula, la Malinche, representada per una nena vestida de blanc i el vell de la dansa. La música s’interpreta per violí i tambora o violí i guitarra. El moment més interessant és quan tots els dansaires es prenen de la mà units per un matxet, i donant voltes simulen un corral, encerclant al toret que ataca als cavallets tractant de sortir. Porten sobre el cap un barret de palma que adornen amb flors de brillants colors.
A l’estat de Guerrero, al sud del país, segons el web http://www.guerreromexico.com.mx/blog/tradiciones-mexicanas-danzas-tradicionales-en-guerrero.htm, es balla també la
Danza del Tecuani o de los Tecuanes Aquí el tigre, mata a un cérvol, pel que es representen els esforços de varis dansaire per capturar-lo. En aquesta dansa, alguns personatges son ferits pel el tigre i són curats pel “Doctor”. Al final el tigre és mort pels caçadors i la seva pell és devorada pels zopilotes. Els personatges d’aquesta dansa utilitzen una màscara generalment de pell de vedell, amb bigoti i barba fets amb els pèls de crina de cavall, menys els quatre zopilotes que es vesteixen de negre. Generalment, aquesta dansa es balla a Tuxpan, ciudad Altamirano, Huitzuco etc.
Danza de los Diablos Els orígens d’aquesta dansa a Guerrero se remunten a l’època colonial, com una manifestació de l’evangelizació de les missions que volien inculcar als indis els conceptes bàsics de la religió cristiana, així com una nova concepció dels valors del bé i del mal. En aquesta dansa existeixen dos personatges principals: la mort i llucifer. A més, apareixen al menys 6 parelles de diables i 2 o 3 bufons anomenats huesquistles. En el ball, el diable major està colpejant una maixella de burro, rítmicament; al mateix temps, encapçalant una fila apareix la diabla, qui porta una tonada musical amb una guitarra, que és la que serveix d’acompanyament a la dansa. Un altre diable fa sonar rítmicament una caixa de fusta. Aquesta dansa es representa, principalment a Tixtla, Chilapa, Chilpancingo, etc.
Danza de los Tlacoloteros Es considera que aquesta dansa és pròpia de la regió Centre de l’estat de Guerrero. El seu tema principal és l’agricultura; els tlacololes (terrenys cultivats de blat de moro) tenen un amo que s’anomena el Tlacololero, que per a fer fugir al nagual o tigre dolent es valia del chirrión, el so del qual simbolitza el tro. Hi prenen part 15 personatges, a més del Pitero, que son: El Maizo, El Salvador, El Tlacololero, El Tepachero, El Tellolero, El Tecorrelero, El Jitomatero, El Chile Verde, El Ventarrón, El Rayo Seco, El Colmenero, El Frijolero, La Maravilla, El Xocoyotillo i El Tigre. Aquesta dansa generalment es balla a Chichihualco, Taxco, Chilpancingo, Iguala, Atlixtac, Jaleaca, Ocotito i Acapulco, però pot ser representada en qualsevol altre lloc on sigui convidat el grup.
Danza de Los Moros És una remembrança de las sangonoses batalles entre moros i cristians, quan aquests foren auxiliats pels creuats arribats de totas parts d’Europa l’any 1212.
Els cristians van guiats per un dansaire amb aparença del senyor Santiago, muntat en el seu cavall blanc. Moros i cristians porten matxet llarg, que fan xocar entre uns i altres, donant la idea d'una batalla.
Danza de los Maízos
Danza de los Maízos
Els dos personatges principals del grup reben el nom de Maizo i Salvador, els quals representen als grans senyors d’ importants ciutats, amants de la cacera. En aquesta dansa, a més de les 2 persones esmentades, hi participa un grup de huesquixtles, tots son varons; duen a l’espatlla un petate vell o qualsevol altra cosa, per a no rebre en sec els cops de fuet que constantement els arrima el Maizo i el Salvador durant el ball. Els Huesquixtles representen als homes modestos de la regió on es fa la cacera del tigre.
Danza de Los Zopilotes La seva vestimenta és tota negra: levites que simulen les ales i màscares amb les característiques d’aquestes aus. El propòsit d’aquesta dansa és representar un festí d’aquestes aus de rapinya entorn a un animal mort que un dels huesquixtles duu al damunt.
Danza de Los Tejoneros Els tejoneros tenen per fi dansar en las festes de Carnaval i en las de Corpus, i tenen un gran repertori de jocs de danses, entre les que hi ha: les del tigre, el paó, el coyote, etc. El fi d’aquestes danses és divertir amb llurs trapelleries, que estan d’acord amb la categoría dels dimonis o anticrists que ells s’atribueixen. Altres danses de Carnaval les comento a l'entrada http://poefotoh.blogspot.mx/2015/02/les-danses-de-carnaval-mexic.html.
Danza del Palomo de Guerrero Els dansaires són 23: un monarca, 6 capitans, 14 coloms y 2 malinches, cada un té els seus sons i zapateados especials. El personatge principal és el “monarca” que dansa acompanyat de les malinches o sol i executa passos vistosos. Aquesta dansa és originària de San Miguel Totolapan d’aquesta regió de Tierra Caliente.
Danza de Los Manueles El seu orígen es remunta a finals del segle XVIII i el seu contingut és per a criticar els costums de la classe social alta a Guerrero. Això era per a què la classe humil pugués descarregar públicament el seu rencor envers la gent que la humiliava i explotava. La vestimenta es la d’ aquells tiempos, utilitzant tot allò que sembla adequat als fins d’aquesta dansa.
Aquesta dansa se refereix als espanyols radicats a Mèxic. Els dansants duen a la mà un mocador gran, amb el qual, a l’hora d’executar els seus moviments colpegen amb ell, acompassadament l’aire del front de la cara, amb aquest vano o indiquen els moviments que feien els gachupines per a espantar els mosquits. El seu vestuari és: trajo, pantaló i sabates de color negre, gorra o cachucha, la màscara amb trets semblants als de la raça blanca i cigarreta a la boca, simulant el puro que els espanyols solen fumar.
Al web del Instituto Cultural “Raíces Mexicanas” Danzas de México, http://www.folklorico.com/danzas/danzas.html s’esmenten per ordre alfabètic les principals danses mexicanes, entre les quals pel seu interès copio aquestes.
Matlachines
Els dansaires, anomenats precisament "matlachines", utilizen faldilles de colors vius i túniques que, en un temps, eran de pell de cérvol, però en l’actualitat són de raió. Les túniques són llargues i van adornades amb serrells. També porten plomalls de plomes de gallina tenyides, sovint en els tres colors de la bandera nacional: verd, blanc i colorado (vermelles). Del plomall penja generalment una trena de cabell humà o pèl de cavall (de la crina o de la cua) i, pel front, tires de comptes que amaguen parcialment el rostre dels dansaires. Els huaraches que utilitzen porten soles de fusta per a produir més soroll amb cada pas i així portar millor el ritme. Aquest també es porta gràcies a les sonalles que els dansaires porten en una mà, mentre que en l’altra duen un arc, com si anessin de cacera. Un altre ornament molt comú en aquesta dansa són els miralls petits, generalment sobre els braços. Aquesta és una de las danses més populars i generalitzades de Mèxic, fins al punt que, al nord, tot i que es tracta de danses força diferents, a les que les executen se les anomena genèricament com "matlachines". Els dansaires que es consideren millors en aquesta dansa són els provinents dels estats de Zacatecas i Aguascalientes, fet que denota que es distingeixen per ser els més vigorosos i masculins del país.
Moros y cristianos
Com el seu mateix nom ho indica, aquesta no és una dansa d’orígen indígena, sinó que fou introduïda al país pels frares que en el segle XVI vingueren a ell com a missioners. Els participants d’ambdós bàndols duen el rostre cobert amb mocadors o amb màscares i es cobreeixn el cap amb cascos que porten símbols per distinguir-los entre si. En el cas dels moros, el símbol és una mitja lluna i en el dels cristians una creu, que també duen bordada en llluentó sobre la capa o mantell que a més porten. La vestimenta pot variar molt, fins al punt que es poden veure fins i tot "cristians" vestits de charros. Als dos costats del lloc on es fa la ceremònia, es col·loquen bancs que representen els bastions dels dos bàndols que sostenen la contesa. D’un cantó s’asseuen els reis, les princeses i, en general, els batejats. De l’altre es col·loquen els seguidors de Mahoma. La representació, que dura un o dos dies, consta de batalles, parlaments i danses. Els actors, que mai deixen de moure’s, utilitzen al parlar un to declamatori molt agut, una especie de falset.
Los mudos
Anomenats així per estar prohibit parlar durant tot el temps que dura la cerimònia, i encara tot el dia de la festa, si bé aquest costum no és exclusiva d’aquesta festa, sinó que recorre en altres de divers tipus. S’utiliza vestimenta femenina i es porten perruques primitives fetes de fibra de maguey trenada amb cintes de molts colors. Es troben aquestes danses en varis pobles nahuas de l’estat de Guerrero.
Ocho vicios
És una representació en la que, a més de les 8 persones que representen els vicis, existeixen papers tals com el de "àngel", el de "diable", el de "la mort", el de "el doctor" i el de "el pare". Els diàlegs s’entrebarregen amb diverses danses i la seva duració total es de més d’una hora. És molt semblant a la l’anomenada Siete Pecados (q.v).
Los Pascolas
Els participants en aquestes danses porten màscares, però rara vegada es cobreixen la cara amb elles, sinó que acostumen a col·locar-les damunt una orella. Les máscares, de color negre, van adornades amb celles, bigotis i barbes de pèl natural. Els dansaires porten també un sarape al voltant dels malucs, lligat de manera que formi una espècie de calçons. D’aquests pengen campanetes que tentinegen durant el ball; va subjecte amb un cinturó de cuir i un paliacate vermell. També forma part de l’abillament un collar de petits triangles de nacre, anomenat rosario. Els dansaires es lliguen el cabell fortament sobre la coroneta amb un llistó, formant un monyo, i pengen dels seus panxells capolls de papallones que fan de sonalles al compàs de la dansa. A més porten el ritme colpejant entre si uns instruments metàl·lics que porten a les mans. Acompanyen així mateix la dansa una arpa i un violí.
Los Paixtles
També anomenats "paistes" o "paixtles", constitueixen una de las poques danses precortesianes que semblen haver quedat lliures d’influències hispàniques. Els dansaires es cobreeixen el cos amb el fenc que hi ha penjat dels ahuehuetes i porten bastons tallats en el seu extrem en forma de cap de cérvol. Amb aquests acompanyen el ritme, juntament amb les maraques que també porten. Usen màscares per cobrir-se el rostre i cintes de colors sobre el cap. Aquesta dansa es pot contemplar en els estats de Jalisco i Nayarit.
La Guelaguetza
Segons la Wikipèdiia La Guelaguetza es una celebració popular que té lloc a la ciutat de Oaxaca de Juárez, capital de l’estat mexicà de Oaxaca. La Guelaguetza forma part dels cultes populars a la Virgen del Carmen, raó per la que es celebra els dos dilluns més propers a la festivitat catòlica d’aquesta advocació mariana (el 16 de julio). Un altre nom amb que es coneix la Guelaguetza es el de Los lunes del Cerro, donat que el cor de la festa és el cerro del Fortín, que domina el centre de la ciutat de Oaxaca. La paraula té orígen zapoteco, i se suposa que designa l’acció d’ofrenar, compartir o regalar.
La Guelaguetza es celebra cada any els dos dilluns després del 16 de juliol, excepte quan el primer dilluns cau en 18 de juliol, aniversari luctuós de Benito Juárez. En aquest cas, es posposen les celebracions una setmana i cauen en 25 de juliol i 1 d’agosto (com va pasar en 2005, encara que en dit any no es va respectar aquesta tradició i es va celebrar el Lunes del Cerro el dia 18).
Els orígens de la Guelaguetza se remunten a l’època prehispànica, i están relacionats amb el culte a la divinitat del blat de moro. Segons alguns investigadors, té lloc en l’època de la conquesta mexica del valle de Oaxaca, i d’aquesta manera estaria relacionat amb Xilonen, la deessa del blat de moro tendre (o xilote, como se l’anomena a Mèxic). Per a altres, és possible que els rites zapotecos del culte a Pitao Cozobi (també déu del blat de moro) haguessin sigut l’ antecedent més antic. Els rites del culte a la divinitat del blat de moro tendre a Mesoamérica exigien el sacrifici d’una esclava adolescent, a la qual es vestia ritualment amb la indumentària de la divinitat, i se li tallava el cap. Segons Alfonso Caso, aquest acte era una dramatització de la separació de la panotxa de blat de moro madura de la canya mare.
Ajuntat a les festes de la Guelaguetza, es presenten altres espectacles que tenen a veure amb l‘origen de la màxima expressió del folklore oaxaqueny, un d’aquells és el BANI STUI GULAL que en l’idioma Zapoteco significa "repetició de allò antic". Aquest espectacle de gran diversitat en colorit i magestuositat de tradició és totalmente gratuït i actualment es presenta a la plaça de la dansa els dos dissabtes anterior a la gran festa dels oaxaquenys La Guelaguetza.
Mostra como ha sigut l’evolució d’allò que coneixem actualmente com els “Lunes del Cerro”, el més espectacular d’aquesta gran mostra de cultura i danses, és la quantitat de ballarins que participen i es divideix en quatre èpoques.
Època Prehispànica: en la que podem admirar les danses que realitzava el poble mexica en honor de la Deessa Centeotl (Dea del Blat de Moro Tendre), la dansa de les verges de les quals sel·leccionaven a la donzella que seria sacrificada el qual era un gran honor per a ella i que trascendia a la seva família i la dansa dels guerrers joves.
Època de la Colònia: inicia amb les danses que seguien realitzant els mexicas en honor als seus deus fins a la conquesta dels espanyols. Després continua amb una processó en honor a la verge del Carme i una espècie de carnaval en la que participen les marmotes, les chinas de calenda, els “gegants”, els “zancuts” de Zaachila i sobressurt la participació de la “sierpe” que es una espècie de serp gegant, acompanyats per la música de la banda de l’estat.
Una de les danses més vistoses i rellevants pel seu sincretisme és la “danza de la Pluma”. Es celebra a Cuilapan de Guerrero durant tres dies i té 36 balls, entre els que destaca els anomenats L’espai i El dia i la nit, que representen l’adoració als deus de la pedra i als astres i del dia i de la nit amb moviments circulars i molt alegres, i que també captiven la gent que assisteix a La Guelaguetza a Oaxaca.
Època del Mèxic Independient: que consisteix en un passeig en el qual s’admiren a las catrines amb els seus grans trajos, els charros, les chinas de calenda i tots els habitants, en el que proven els productes que ofereixen els venedors de la regió.
Època Contemporània: en la que s’admiren els principalss trajos de cada una de las regions, mentre que s’escolta un poema dedicat a Oaxaca. Aquest espectacle finalitza com totes les festes del poble oaxaqueny, amb la crema dels focs artificials.
Malgrat tot el que se pugui dir sobre els antecedents indígenes de la Guelaguetza, la festivitat, tal com es coneix en l’actualitat, és producte dels mestissatge entre la cultura indígena i la dels espanyols, que arrivaren a Mèxic al segle XVI.
La tradició de Guelaguetza defineix al poble Oaxaqueny, des de temps històrics fins avui. La paraula mateixa significa "intercanvi recíproc de regals i serveis" i es refereix a las relacions recíproques que uneixen a la gent. Aquestes relacions serveixen per a crear una xarxa de cooperació entre famílies individuals i fins i tot entre pobles i municipis.
Segons l’Archivo Estatal de Oaxaca la celebració fou inventada amb motiu del centenari del natalici de Benito Juárez, amb el temps la organització de la festivitat ha donat lloc a crítiques per corrupció, discriminació i tràfic d’influències, donat que segons la Secretaría de Turismo durant el dia que es presenta la Guelaguetza s’esdevé la major derrama econòmica per turisme a Oaxaca.
El 2006, a causa de protestes civils orientades a la destitució del governador Ulises Ruiz Ortiz, la Guelaguetza no es feu al Cerro del Fortín com s’havia realitzat en anys anteriors. En aquest context, una part de la població agrupada en la Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (APPO) organitzà de manera no oficial la Guelaguetza Popular.
El 2007 la Guelaguetza fou celebrada per les autoritates en mig de forts dispositius de seguretat per impedir que integrants de la APPO logrés consumar un boicot contra allò que anomenaren la Guelaguetza comercial. El 16 de julio, primer Lunes del Cerro, una manifestació que es dirigia al Cerro del Fortín amb la intenció de celebrar una versión popular de la Guelaguetza, fou dispersada per la policia amb gas lacrimògen, i en l’enfrontament resultaren ferides prop de 40 persones d’ambdós bàndols.
La festa es compon de tres parts: el Convite que es una processó vespertina en la que es van regalant coses; la Calenda es una processó nocturna en la que hi ha beguda, i la crema del torito y altres jocs pirotècnics; i la Guelaguetza que es quan es presenten danses.
El 2006 la Guelaguetza organitzada per les autoritats fou suspesa donat el conflicte popular que exigia la destitució del governador Ulises Ruiz. En el seu lloc, la població inconforme va organitzar de manera independent la l’anomenada Guelaguetza Popular fent énfasi en el caràcter públic i gratuït de la celebració ja que s’havia convertit en una indústria turística.
