Ja hi ha més de 15.000 poetes

Divendres passat, el blog de Fernando Sabido Sánchez Poetas para el Siglo XXI va arribar a les 15.000 entrades i segueix creixent a grans passes, amb poetes de tot el  món i de tots els sexes, les races, les èpoques i els estils, des de místics i religiosos, fins a ateus, comunistes, anarquistes, i tots els -ismes coneguts, conreadors de la poesia visual, etc. És, per tant, una fita molt important.

Com ja vaig fer quan va arribar als 10.000
 http://poefotoh.blogspot.mx/2013/06/mes-de-10000-poetes-en-un-blog.html,
i sens entrar en una anàlisi qualitativa, faré una breu anàlisi numèrica dels poetes per estats i països, centrant-me en el cas de Catalunya.

Ens trobem, doncs, que els tres estats amb més poetes representats serien: Espanya, amb un total de 2.912 poetes, gairebé doblant al segon, Argentina (1.464), que va seguit de Xile (1.110). A força distància els segueixen Mèxic (874), Estats Units (678), Colòmbia (564), Perú (511), i Cuba (479), i encara més Veneçuela (358), Itàlia (356), Brasil (333) i França (308). Després vindrien Equador (250), Uruguai (240), Anglaterra (223), El Salvador (179) i Bolívia (178), gairebé empatats Portugal (156), República Dominicana (158), Costa Rica (154) i Nicaragua (153), i després Grècia  i Puerto Rico (132), Hondures (128) i Israel (118).

Però si analitzem Espanya per nacionalitats i comunitats autònomes, ens trobem que les tres primeres són: Andalusia (751), Madrid (372) i Catalunya (272), que va seguida de Castella-Lleó (234). Ja a més distància van, però força igualades, Canàries (156), Galícia (153), Astúries (146), El País Basc (145) i el País Valencià (144). Les Illes Balears i Pitiüses  hi estan representades amb 54 poetes, amb la qual cosa tenim que la part dels Països Catalans que actualment està dins Espanya sumarien un total de 470 poetes, ja molt pel damunt del Brasil i segurament pel damunt de Cuba, si tinguéssim en compte els poetes d’Andorra (2), la Catalunya Nord i l’Alguer. Ceuta només té 1 poeta a l’antologia, com molts petits estats, però cap d’ells és gens menyspreable.

Cal fer també esment d'estats com Marroc (53), Iran (53), Iraq (37) i el Líban (25), també amb una tradició mil·lenària i poetes de gran valor religiós i cultural. És per  tant ja una mostra molt important de la millor poesia de tots els temps, i de la gran feina de recollida i classificació de la mateixa d’aquest pintor, poeta i antòlag andalús de poesia, nascut el 1950, però resident a la població madrilenya d’Alcalá de Henares, i el seu equip de traductors i seguidors, que ja ultrapassen els 850, i compta amb més de 4 milions 358.000 visites, entre les quals moltes de meves, així com de la presència molt viva i productiva de la poesia a la xarxa.

Finalment només voldria comentar que els tres darrers poetes catalans antologats són Rafael Argullol (Barcelona, 1949), amb 25 obres publicades d’una gran profunditat i qualitat (14.840), Antoni Turull i Creixell (Barcelona, 1933-Bristol, 1990), gran estudiós de Pere Quart (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986) i de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-Vic, 2003), així com de la poesia cubana en concret i iberoamericana en general (14.996); i Miquel Desclot (El Clot, 1952), amb una important producció destinada als infants (14.99?). Podríem dir, per tant, que hi són tots els grans poetes del país, si bé encara hi manquen molts autors que s’han mogut i es mouen en un àmbit més local i amb obra no traduïda i per tant menys coneguda a fora, com és el cas dels meus companys i companyes dels Amics de les Lletres Garrotxines, especialment Joan Mercader i Sunyer i Concepció Batallé i Mallarach.

Reitero doncs la meva felicitació a Fernando Sabido Sánchez per la seva feina de divulgació d’un gènere que, a nivell comercial, no té ni molt menys el pes de la novel·la, però sí a nivell cultural.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 23 de febrer de 2015, amb modificacions i afegitons al llarg de la setmana.

Postdata: Ja ha ultrapassat els 17.000! (7 de setembre de 2015).
I els 18.000! (22 de gener de 2016).
I els 19.000! (30 de juliol de 2016).
Avui (7 de març) de 2017) ha ultrapassat els 20.000 i n'escriuré un nou comentari.

Lluny de tu (cançó)

Lluny de tu, lluny del final
d'aquell desig general.

Lluny del mar, lluny del far,

lluny del cel que ens és més car.

Lluny d’aquell capitell,

que ens eriçava la pell.

Lluny d’aquelles muntanyes,

que portem a les entranyes.

Lluny d’aquell univers,

que m'afaiçonava el vers.

Lluny del mot, del Titot,

que de cants omplia el got.

Lluny del Sí, d’aquell pi,

que no podem deixar morir.

Ja no hi puc pas estar.

Per això em poso a cantar...

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 21 de febrer de 2015

Per molts anys, Amics!

Poetes, escriptors, pessebristes,

preceptistes, trobadors, viatgers,

pintors, escultors, arquitectes,

pensadors, dissenyadors, editors,

pensionats, trescadors, vianants.

Paràboles amb molt de futur,

paraules coronades coralment,

pensaments portats amb música,

pas de les quatre estacions,

primavera, estiu, tardor, Nadal.

Per notables cantautors,

per les veus de cupletistes,

per grups in crescendo de dansaires,

perfilant sardanes memorables,

perpetuant grans corals.

Presentadors i presentadores,

presentacions amb qualitat creixent,

puresa del verb i del muntatge,

premis per als millors

portadors de l’amistat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 20 de febrer de 2015.

Les danses de Carnaval a Mèxic

Parlant de disfresses i màscares, quan vaig escriure l’entrada “Les festes majors i les danses tradicionals a Mèxic, http://poefotoh.blogspot.mx/2009/10/les-festes-majors-mexicanes-i-les.html, que per cert és la més visitada d’aquest blog, amb 650 visites fins ara, no havia llegit l’entrada “Carnaval en México” de la Viquipèdia en espanyol, on s’expliquen amb tots els detalls diversos carnavals d’origen prehispànic, on intervenen una gran varietat de comparses i faràndula vinculades amb la pluja, doncs en el calendari náhuat, la vintena de l'any que va del 14 de febrer al 5 de març s'anomena Atlahuaco "Abandonament de l'aigua".

El Carnaval o las Fiestas del Pochó, de Tenosique de Pino Suárez (Tabasco), comencen el 19 de gener, vigília de Sant Sebastià, i acaben la nit del dimarts de Carnaval amb la mort i cremació del Pochó, déu maligne, i són considerades “el carnaval més rar del món”. La “Danza del Pochó” compta amb personatges com: "cojóes", "pochoveras" y "jaguares" que ballen als carrers i places de la ciutat llançant-se farina al compàs de la música de vent i percussió, llueixen esplèndides vestimentes  confeccionats amb grans fulles, flors, bolquers de xiclet i màscares de fusta; aquesta dansa simbolitza la purificació de l’home de la seva lluita entre el bé y el mal.

El Carnaval de Papalotla de Xicohténcatl (Tlaxcala), comença el diumenge de Carnaval, però s’allarga amb les “danses de la Culebra i la Nina”, que representa la pluja i es ballen el primer diumenge de Quaresma i el tercer, quart i cinquè divendres de Carnaval, amb grups de dansaires com “los Charros” i “los Bazarios”, que porten màscares de fusta.

El Carnaval de San Jerónimo Xayacatlán, a la Mixteca poblana, comença el diumenge anterior al Dimecres de Cendra, i acaba amb la crema gall, penjat d’un pal, la matinada del Dimecres de Cendra i l’aixecament d’una creu. Les comparses s’anomenen “Son Grande”, “El mecate”, “El torito”, “Chandíe” i “La cruz”, i abans tocaven instruments de corda, però ara són de vent.

També és d’origen prehispànica  la “Danza de los Tejoneros” o “Huehues” (vells), que sí esmentava a la meva entrada, originària de la Sierra veracruzana i poblana, i que es balla a poblacions com Amixlán i Cholula (Puebla) i de l’estat de Guerrero, en la qual participen persones disfressades de tigre, paó, coyote, etc.

En canvi, el Carnaval de Huejotzingo (Puebla) i el de Xochimilco (DF), daten del segle XIX, del 1868 i 1872 respectivament. En el primer intervenen els diferents batallons que recorden la Batalla de Puebla de 1862, en la qual tingué un paper molt destacat el general Prim. El segon és “El Brinco de los Chinelos”, i té l’origen i també es balla a l’Estat de Morelos, especialment a les poblacions de Atlatlahuacan, que llavors era una alcaldia de Tlayacapan, i on va començar el 1872, Tepoztlán i Yautepec, tot i que la vestimenta té arrels prehispàniques.  Per més informació podeu veure també http://es.wikipedia.org/wiki/Chinelo i la nova entrada d'aquest blog  http://poefotoh.blogspot.mx/2015/03/danses-art-i-tradicions-atlatlahuacan.html.

Són doncs aquests carnavals ben vius, però amb arrels molt profundes, que cal conservar. En canvi, els de Veracruz i Mérida, potser més famosos, són molt més recents i de l’estil de tants carnavals d’arreu del món.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 18 de febrer /19 de març de 2015.

Les disfresses

No es necessari que ens disfressem,

però d’aquesta forma ens divertim,

ens burlem de la casta i deixem

l’ensopiment hivernal que ens impregna

de la contaminació dels mitjans.

En l’àmbit creat hi ha la raó

perduda als jutjats i a las Corts.

                                              

Ens disfressem per integrar-nos més

al veïnat –tan divers com menystingut–

i fer del carrer una gran festa,

por si calgués prendre-la quant abans                                 

i fer valer d’una vegada nostres drets.

                                              

Ens disfressem perquè som un  país

que hem trobat la dignitat esfumada

entre el perfum de París i el de Madrid,

entre la roba de l’altre perduda,

torturada entre bastidors.

                                              

La qüestió és sentir-se còmode vestit

d’una manera que no es usual,

recordant sempre el seu nom,

i preparar-nos per anar-nos-en

d’un Estat que només ens roba,

i ens bloqueja por tots els costats.

©Joan B. Fort Olivella

A les catacumbes,

11 de febrer de 2015.

Per millorar el panorama

El paisatge es va assecant

i el meu cor sovint també

en aquests dies tants curts

que conviden al diàleg.

Penso en tantes injustícies,

corrupteles i matances,

que omplen de sang i deutes

tantes llars de tot el món.

No paro de preguntar-me

fins on ha arribat Jesús.

On queda el seu testimoni?

Només en les lluminàries?

Ja prou ens va redimir

que podem fer el que volem?

No hem de remar una mica

per merèixer el cel dels justos?

Com a mínim intentar-ho

respectant els innocents,

que es mereixen una vida

millor que la dels seus pares.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 27 de novembre de 2014.

Aquesta nadala me la van recitar 
el diumenge 21 de desembre al
70 Recital dels Amics de les Lletres Garrotxines

Paisatges de Nadal.

Del 9N al 25N

Com molts catalans i catalanes d’arreu del món, esperava amb ànsia, i perquè no dir-ho, també amb una certa por, que arribés aquell diumenge, en què, després de 25 anys de la caiguda del mur de Berlin i de molts estires i arronses, la prohibició d’un referèndum com el d’Escòcia, i amenaces per part de Mariano Rajoy, jutges i fiscals al President Artur Mas i demés membres del govern de la Generalitat de Catalunya i funcionaris de la mateixa i voluntaris del Nou9N, per poder votar, encara que fos en urnes de cartró, a favor de la Independència de Catalunya respecte a Espanya, després de 300 anys de domini, repressió borbònica i espoli fiscal per part de governs que es diuen democràtics, però que malgrat el “cafè per a tots” segueixen essent centralistes i miren per Madrid i les corruptes elits dominants abans de res.

Em vaig despertar de matinada i tant bon punt es va fer clar ja em vaig llevar, dutxar i esmorzar. Em vaig posar la samarreta groga d’Ara és l’hora, però a sobre un jersei de llana i una jaqueta gruixuda, perquè anunciaven un dia fred, i a més portava dues setmanes amb un refredat de cal ample, en què mai havia pres tants tels de llimona amb llimona.

Abans de marxar, vaig escriure un WhatsApp a una de les meves germanes per preguntar-li si havien pogut votar, i al dir-me que sí i que ja havia votat molta gent, vaig respirar una mica més tranquil.

La meva dona em va portar fins a Puebla, on agafava el bus de les 8:20, que em duria a la TAPU del D. F. en poc més de dues hores, perquè els diumenges no hi ha les cues d’entre setmana. Després el metro i el metrobús que segueix l’Avenida Insurgentes, ara els diumenges deixada en part als ciclistes, fins a la parada de La Piedad. Des d’allà ja es veia la senyera que a la seu d’ACCIÓ10, l’oficina de la Generalitat per a les empreses, indicava que a la seva entrada hi havia les dues urnes on podríem dipositar el nostre vot, i 6 voluntaris, una de les quals era una noia mexicana, per verificar que tot fos segons el protocol.

Una cua de persones que arribava fins a la cantonada esperava per poder votar. Ja ho havien fet alguns dels catalans de Puebla. Un dels més matiners en fer-ho havia estat el fins fa poc president del Casal Català de Puebla, Òscar Martín Ramos, i també vaig poder saludar catalans vinguts de Guadalajara, Monterrey i Campeche, alguns dels quals ja havien vingut el dia abans i s’havien allotjat a les habitacions que altres voluntaris els havien deixat, així com  l’anterior president del Casal Català de Puebla Antoni Castells, ara resident a Tlaxcala.

Al peu de l’escala feien el recompte dels vots que permetria saber tant bon punt es tanquessin les urnes, els resultats provisionals perquè ho sabessin a Barcelona de seguida, que resultarien ser 646, i encara hi va que no va poder votar perquè no tenia el certificat del Registre de catalans i catalanes residents a l’exterior que primer havien dit que es necessitava o que per altres raons no es va poder desplaçar.

La Mireya Zapata va ser la voluntària que va comprovar les meves dades i amb nervis vaig tancar el sobre i dipositar-lo a l’una, amb la barretina al cap i l’estelada que recorda els 200 anys de la Independència de Mèxic i els 300 des que Felip Vè. va ocupar Barcelona i abolir els drets històrics de Catalunya.

La cua no minvava. Unes fotos i vídeo de la gent reunida cridant Indepen- dència per immorta- litzar la diada. Vaig parlar amb molta gent, fins i tot amb un observador vingut de l’illa de Borinken o San Salvador, la primera que va trobar Cristòfol Colom a l’arribar al Carib, el qual em va donar un llibret que es titula Fundación del Estado Nacional Soberano de Borinken, on s’explica la història oficial i la vertadera d’aquella illa, així com la Declaració de Llibertat i Sobirania, la responsabilització al govern dels Estats Units de la invasió del 1898 i sotmetiment, i la resolució del 27 d’octubre de 2012 per la que s’establia l’Estat Nacional Sobirà de Borinken, llibret que comentaré un altre dia.

Em va entrevistar la corresponsal de l’Agència EFE i ja al Restaurant Dinou, on només quedava una cadira per mi, també vaig parlar un moment amb la de l’Agència AP, a les que vaig explicar la importància del 9N.

Mentre dinàvem, les 80 persones reunides, anàvem veient i escoltant la transmissió en directe de TV3 i el discurs del President Artur Mas, qui valorava molt positivament l’esforç dels 2 milions 305. 290 votants d’aquell dia a Catalunya i 13.573 als 19 punts de l’estranger, dels més de 4.000 voluntaris, dels Ajuntaments de Catalunya, de les entitats, així com el civisme, la democràcia, la unitat i la simbiosi que feien d’aquell referèndum simbòlic el primer pas per a un nou Referèndum, i rebia els aplaudiments del públic reunit tant allà com aquí.

Per la seva part, el president d’ERC Oriol Junqueras, demanava unes eleccions plebiscitàries aviat que conduïssin a una República Catalana, i la presidenta de l’ANC Carme Forcadell deia que hem de recuperar la plena sobirania cap a la llibertat i que emprenem el vol cap a la llibertat, amb crits d’Independència entre el públic.

La xifra total de 2 milions 318.863 catalans que van votar el 9N, més d’1 milió 800.000 persones pel SÍ/SÍ, o sigui un 80,76% a alguns els va semblar reduïda, però hem de considerar que ha estat de les més altes, superant la de les eleccions del 2010, i que a moltes poblacions la participació va ser altíssima.

Els 15 dies que han seguit han permès encara votar a Barcelona una mitjana de mil persones diàries, a Girona 3.139, i a les altres 5 delegacions cap a unes 2.000 persones, lo qual, sumant 26.281 vots més, a l’espera de les xifres definitives que es sabran demà,  porten de moment a un total final d’uns 2 milions 354.144 vots.

Tots aquests resultats i les querelles, valoracions i negociacions d’aquests dies entre el President Artur Mas i els diferents partits, entitats i el govern espanyol, van portar ahir a aquell a presentar, davant d’un auditori de més de 3.000 persones, el seu Full de ruta, en el que proposava per a les imminents eleccions plebiscitàries una llista mixta amb el suport dels partits polítics i dels representants de la societat civil, per garantir la victòria del SÍ i d’un país millor, més just i solidari, creatiu i científicament avançat, amb ell com a primer o darrer candidat, en un parlament i un govern que en un any i mig hauria de:

-  1. Comunicar a les institucions de l'estat espanyol, de la UE i de la comunitat internacional la intenció de constituir un estat a Catalunya.

- 2. Proposar l'obertura de negociacions formals, si cal amb mediació externa, per acordar les condicions de la constitució pel nou estat.

- 3. Acabar de preparar les estructures d'estat per assegurar una transició eficaç.

- 4. Endegar un procés de participació per preparar les bases d'una futura constitució catalana.

- 5. Assegurar la majoria parlamentària al govern per garantir el bon funcionament de l'administració i la prestació dels serveis públics.

- 6. En acabar el mandat, promoure eleccions constituents i, coincidint amb els comicis, celebrar un referèndum perquè la ciutadania decidís "la proclamació definitiva del nou estat".

Aquest Full de Ruta ha agradat als presidents d’ERC i a les presidentes de l’ANC i d’Òmnium Cultural, que aquesta setmana han d’acabar de decidir si hi donen suport, mentre que la CUP i ICV hi troben mancances socials, però han aclarit alguns dels interrogants que s’obriren amb el 9N i obre un camí sense retorn

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 26 de novembre de 2014.