Carta al mestre

Et sé feliç, enamorat d’un poble
que s’emmiralla en un estany d’octau.
Jo també ho sóc, i el meu amor és petri,
però el reflecteix, tanmateix a estones
l’aigua quieta d’estanys i bullidors.

Es diu el Mont, Golany, Canigó, Finestres,
i segueix a voltes vells camins de cingle
–amb raconades plàcides, entre ombrejats vessants–
o camins d’aigua, dúctils, entre vernedes gràcils,
creuats per ponts romànics –pretèrits o actuals–.

I fa camí, o almenys ajuda a fer-lo,
amb cargues de carbó i socs de deu pams llargs,
travesses de roure i perns d’avellaner,
feixines per al forn i llenya per al foc.

No deixa d’escalfar-me o d’estirar-me el nas.
És juganer, i encara és hora que m’amagui el llibre
–en fa estona que l’estic llegint–.
A cada plana m’hi posa un trencaclosques
o una de moros que ens estan cardant.

No en té mai prou. D’història en sap un pou.
I d’esperar, voto a Déu!, també.
És potser així, enmig d’un gran silenci,
quan més s’assembla a nosaltres dos.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor,
18 de gener de 1996

Els àngels et canten

Benvolgut Manel: sé que ens has deixat,
però que allà dalt on has anat
els àngels canten amb gran esclat
de joia el molt que ens has ensenyat
mentre has viscut i has treballat.

Primer tocant la trompeta, després
composant sardanes que, ai, només
els qui no tenen oïda o accés
a la nostra música o diners
podran ignorar o menysprear més.

I dirigint la Polifònica
que, de forma harmònica,
i gairebé hegemònica
va cantar de forma crònica
més d’una obra simfònica.

Com les que els darrers anys
has compost com Boleranys,
superant alguns paranys
que la vida i desenganys
t’han posat pels viaranys.

Per això, ara que ets lluny,
com un darrer homenatge,
m’ha semblat molt adient
publicar aquest poema
que tu ja bé coneixies.

©Joan Fort i Olivella
Sant Miquel de Campmajor,
20 de maig de 2000

Retrats

-->

X RETRATS...

I UN RETRAT DOBLE

©Joan FORT i OLIVELLA

Bellaterra - Sant Celoni-

Girona – Banyoles -

Sant Miquel de Campmajor

24 de novembre de 1983

0

No hi són tots, els retratables,

ni els més guapos ni els més folls,

ni els que surten a grumolls

a pantalles detestables.

Ni hi són tots, els meus companys,

ni els amics, ni els coneguts:

no són molts, més són molsuts,

ço vol dir que passen anys.

N’hi ha 10 –i un retrat doble–,

els que he fet en un bon jorn,

entre viatge i sojorn.

Mes a tots us els dedico,

perquè tots tirem a mico

i ballem algun pasdoble.

I

Ni rossa ni morena.

Devies rondar els vint.

La una del migdia

al bus de Bellaterra.

De quadres la jaqueta.

De pana els pantalons.

Tranquil·la, a poc a poc,

llegies uns poemes.

No sé qui era el poeta,

Mes compto que dels bons:

hi veia rodolons

i estrofes molt curtetes!

Llegies i somreies.

Estaves de perfil.

Parlaves part de dins.

Per fora eres silenci.

Molts rissos als cabells.

A fe que no es movien.

Els peus et sobreeixien

per baix, arran de terra.

Sabates color beix

–de cuiro i sens talons–.

Baixaven els graons

sens moure gaire oreig.

Pujaren les escales,

mes no les vaig seguir.

Volaven decidides

ignoro per quina aula.

Et resplendia el rostre

–mirat a contrallum–.

No sé quin contrapunt

tocaves amb mà airosa.

II

Ens feies fotocòpies.

Parlaves castellà,

amb veu d’aquella clara

com és allà el cel clar.

Anaves al teu ritme,

constant, particular.

Giraves fulls i folis

amb gran suavitat.

Sovint donaves fitxes

per fer la biblio-tarja.

Un foli ple de ratlles

donaves per signar.

Rebies munts de llibres

dels temes més diversos.

I prest els copiaves

pitjant un botonet.

En treies munts de còpies.

Sovint el carbonet.

Les feies DIN A 3

girant el calaixet.

A voltes s’espatllava...

I ens deies: avui res.

Així sovint et vèiem...

I ens deies: quien te ve!

III

Tres dits de la barbeta.

Un pam fins dalt del cap.

Un pam de les manetes.

Tres dits... de front visat.

La boina te’n tapava

la part de més amunt.

Així te la guardava

de fred i vent tot junt.

Et treies la bufanda.

El plec de sota el braç.

Deixaves dalt la taula

la lletra més loquaç.

Obries la carpeta

–paper li’n deies tu–.

El micro era una aixeta

que raja amb gran impuls.

Impuls sempre ens donaves,

–parlant amb verb pausat–

devers carrers intactes

als ulls sapiencials.

Regaves amb la lletra

pissarres abans negres.

El gruix era una veta

que a tots donava aletes.

Impuls, el teu impuls,

pendent de molts de punts,

devers rius i difunts

amb fe en els no ganduls.

Un doll inesgotable

a tots ens has deixat.

Amb ells reguem la campa

on brolla un gran sembrat.

(Miquel Barceló i Perelló)

IV

La llengua conreaves

com cava un hom un camp:

Clavaves pam a pam

els mots que conreaves.

Aquells, els més estranys

que hom troba al diccionari:

les parts d’un llarg rosari

–misteri amb mils de panys–.

Ai las! Com els extreies

del cove dels grans mestres!

Un gran pagès et creies.

Renoi! Com t’enterraves

–amb mans que creies destres–

al solc de les esclaves!

(Joan Mª· Puigvert i Romaguera)

V

Ja em sembla que t’hi veig,

entrant per la gran porta,

seguida d’una escorta

d’alumnes de passeig.

Com obres la comporta

Dels fulls de la llibreta...

I en salta un bell solfeig,

que en tu recorda ormeig.

Ormeig ple de crustacis,

d’amfibis i aus amigues,

que esperen que tu els cacis...

Amb gust d’historiadora,

que albira les formigues

perquè és poeta a l’hora.

VI

Avui no sé què fas.

Si ets un vell de mili.

Si vas en un navili...

O comptes qualque pas.

Si ets un noi loquaç

–allà, en un llarg exili–...

O fas que no et vigili

un tètric capatàs.

Mes se que amb gran alçària

veus bé el que cal fer

per fuire del merder.

Mesures la grandària

d’humans comportaments

i gustos renaixents.

VII

On ets? A prop del delta,

tocant a l’Aragó?

Expliques qui era un celta

A gent que aspira a actor?

Ho sé! I que ets espelta...,

que vola en avió...

Que corre i que s’empelta

a prop d’un riu senyor.

Que ja ha passat l’estiu,

i el temps de prendre el sol.

Mes bru tens el trespol.

Que d’art en saps un niu.

I expliques la lliçó

més bé, segur, que jo.

VIII

Cabells, els teus, són foscos,

difícils, arrissats,

esquerps, quasi arrauxats,

com molts marítims boscos.

Te’ls toques, cercant roscos

que et donin pela  i plats,

que molts n’he vist rentats

pels dits no pas gens toscos.

Geògrafa d’ofici.

Origen: l’Empordà,

un poble a prop del mar.

Esperes amb desfici

donar el coneixement

que duus tan dolçament.

(Adela Terrades)

IX

Retratar-te m’és un fard,

Tot i veure’ns cada dia.

Ton humor dins es congria

I quan surt és molt isard.

Et surt part damunt del llavi,

sota els pels del gran bigoti.

Com cansat del poti-poti,

que troba amb instint de savi.

Mes sovint se’t torna enrere

–com els pèls de sobre el cap–

per la por de fer algun nyap.

És llavors que agafa el llapis,

I dibuixa nens i papis

Cordant-se la cremallera.

(Joan Boadas i Raset)

X

I jo?

Jo sé, potser com sóc jo?

No acostumo a contemplar-me.

I si ho faig, potser al rentar-me,

em veig no gaire senyor.

Pagès no m’hi veig tampoc.

Si trobo amb qui retirar-me,

o algun ser amb qui semblar-me,

és a l’avi, al pare , al pastor.

Els cabells van sempre on volen.

Són foscos i s’esmicolen

quan arriba la tardor.

Ho veig tot i no veig res.

Sóc poeta i faig un pes.

Tot ho aguanto amb gran candor.

... I un retrat doble

Ell és ell... I ella és ella.

Tots dos formen un tot.

Mes, no una illa ni un illot,

sinó una bona parella.

Són molt prims, com una ovella.

Riallers, sempre i pertot.

Mes no són cap tabalot...,

Ni un ramat del pla d’Anyella.

El verb llur és amigable.

I l’esguard prou retratable

com per fer-ne un gran poema.

Cerca allò que a tots ens complau:

Aquell mot que sembla clau

i que FI posa al problema.


ALTRES RETRATS

-->

Albina

Quan el temps passa i es percep

la llevantor del vent de l’illa,

el vell vaixell gira la quilla

devers el cup, ranci, del cep.

El full s’enlaira, astres amunt,

entre cabells de purpurina

–treu la prosàpia de l’Albina

aires humits de riu difunt–.

Se sap la història de memòria

i l’espectacle enregistrat

és subtilment ben arxivat.

Se’n va la llum de l’edifici,

neurotitzada pel suplici

memoritzat d’incerta glòria.

(A l'Albina Varés)

©Joan Fort i Olivella

Girona, 4/03/1988

-->
-->

Trico-trico, test pedal

Fum no en fas, ferm Fanyanàs,

damunt dos durs flotadors

tot trescant pel Ter fatós

contra coms i com t’ho fas.

Fas furor flotant flautós

des de dalt del Pasteral,

trico-trico, test pedal,

venturós fins al Pals gros.

Rebs rebuigs de rems rascats,

rebentades, rom, ruixades,

res de res de remullades.

Surts sedós, i sadollats

seguidors i seguidores.

Tot un goig per les senyores.

(A en Miquel Fanyanàs)

©Joan Fort i Olivella
29/12/1995

-->

Criatura vergonyosa

Criatura vergonyosa,
téns una filla que és una rosa.

Aneu a Eivissa en un vaixell
i quasi hi deixes la pell.

Recites als avis sense llegir

tot un poema que ja és dir.

I dius que no et veus amb cor
de llegir el teu desig d’amor.

Els faigs d’allà a can Falet
es pregunten què t’han fet

perquè ets tan gran i no goses
dir els versos com a noses.

Au ves, no ens fagis pas riure,
que tots ens coneixem de llegir i escriure.

©Joan Fort i Olivella
31 d’agost del 2003

-->

Els germans Fontfreda

Seguint les petjades de l’Albert i la Coralí
els germans Fontfreda han trepitjat tanta Garrotxa
que només de pensar-hi ja em fa mal la clotxa
i sento arreu sentors d’alzina i romaní.

Serà inoblidable per a molts i per a mi
un Divendres Sant amb enterrament inclòs
en un antic hostal, en indret molt reclòs,}
on la seva presència ja feia empetitir.

Quin és l’indret que ells no coneixen?
Quin és el cim que ells no han pujat,
o que una seva excursió no mereixen?

La seva petja és constant i pregona,
i ajuda als qui van al seu costat
a passar tothora una bona estona.

©Joan Fort i Olivella                

Juliol del 2005