Ara sí que ha arribat l’hora

Ara sí que ha arribat l’hora

L’esperada votació.

Ja sabrem si Catalunya

Vol ser independent o no

Després de tres segles llargs

De muts i a la gàbia tots.

Els preparatius molt llargs,

Complicats, pujats de to,

Sobretot pels presidents

Del vell Estat espanyol,

I molt especialment

De l’actual en Rajoy.

L’han prohibida els jutges

Per la Constitució

Que no han votat gran part

De catalans ni espanyols,

Pro tenim un Parlament

I ajuntaments amb collons.

La Muriel i la Carme

El procés han dut a port

Empenyent sempre en Mas

I l’incansable Oriol.

Es mereixen un SÍ SÍ.

Volem ser lliures del tot.

Sort que en Miguel Bosé,

Nobels i entesos del món

Han dit que tenim el dret

De dir el que volem i prou

D’espolis, corrupteles,

Imposicions i corrous.

La feina dels voluntaris

Ha estat i serà el tot

Perquè tots puguem votar

Mercès al seu gran esforç

En urnes a Catalunya

I en altres ciutats del món

On vivim molts catalans

Que som lluny del nostre clos

On vam néixer i volem lliure

De tota mena de pors,

Sobretot la del trepig

D’uns Borbons de mals records.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 7 de novembre de 2014.

Omplim el buit de llibertat

Nova llum del día Nou.      
Omplirem de llibertat
tota la que ens han negat
per a fer un País Nou.

Groc i roig, ben estelat,
per a fer força enrenou
en el país que no es mou
de la por de la unitat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 30 d'octubre de 2014.
Publicat a Itineràncies poètiques.

No siguis ruc

Dels pous que la vida t'ofereixi
puja l'aigua que puguis fins al terra.
Serva-la en càntirs de terrissa negra
si en tens, o en res que et serveixi
per travessar el llarg desert
que sovint esdevé la vida.

No siguis ruc,
que no hi ha aljub
a cada cantonada
i aquí és molt llarga la secada.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 d'octubre de 2014.
Publicat com a comentari al blog
Itineràncies poètiques.

La campana de la Llibertat

                                                                                   

Fins al cor de Barcelona         

Molts garrotxins han portat

Llur gran desig en persona

La Veu de la Llibertat.

Tant fort el seu nom ressona

I tant lluny ha arribat

Com la més immensa ona

Que Europa ha presenciat.

Té la forma de campana

Porta aquest gran nom gravat

I el de manta persona

Que el vol immortalitzat.

 L’ha tocada ma germana

Milions l’han entonat

La nació catalana

Per aquest any l’ha fixat.

No hi ha ni Rajoy que el pari

Aquest Dret tan corejat

Per més que es creu que l’ampari

Constitucionalitat.

Ni cap altre mandatari

Del Dret Comú allunyat

Ni exèrcit mercenari

De l’Estat més descarat.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 16 de setembre de 2014.

Una visita molt agradable

L’altre cap de setmana, aprofitant que la Rosa Congost havia vingut a donar unes conferències a la Ciutat de Mèxic i a Xalapa sobre la propietat de la terra, van venir a Puebla i a Atlixco dues companyes meves de la UdG, i vam fer un recorregut per Cholula i els voltants d’Atlixco i poder veure alguns balls de l’Atlixcayotontli, el festival de danses tradicionals de la regió dels volcans.

El dissabte al matí vam pujar fins a dalt de la piràmide de Cholula, l’origen de la qual es remunta a 3000 anys enrere i que és la que té la base més gran del món, si bé els espanyols la van truncar per fer-hi el santuari de La Virgen de los Remedios, barroc i ple d’exvots. Com que el dia abans havia plogut, des de dalt vam poder contemplar els dos grans volcans nevats i el Paso de Cortés, a més de les ciutats de Cholula, plena de temples, i Puebla i al seu darrere la Malinche, i al baixar la zona arqueològica.

Ens vam passejar pels carrers i el zócalo de San Pedro Cholula, curulls de belles artesanies, visitant el museu de la ciutat, on s'exposen alguns dels objectes, ceràmiques i pintures de la població, i el convent franciscà de San Francisco, que conserva al claustre unes interessants pintures del segle XVI i a la biblioteca una rica col·lecció de manuscrits i llibres, alguns dels quals estan exposats al museu, com un del baró de Humbolt que conté aquesta rúbrica del comerç del port de Veracruz.

També vam visitar dos dels grans exponents del barroc poblà, com són les esglésies de Santa María de Tonantzintla i San Francisco Acatepec, totes cobertes d'àngels.

Elles van poder menjar el dia abans i nosaltres aquell mateix dia els chiles en nogada, el gran plat de la cuina poblana del mes d’agost, i altres delicadeses d’aquesta, i així agafar forces per pujar l’endemà fins a la Plazuela de la Danza del Cerro de San Miguel d’Atlixco, on vam poder veure alguns dels balls que es fan per la festa de la Santa Creu  a la veïna població de Huaquechula, com el Son de la Iguana, o alguns dels balls de moros i cristians, d’un gran colorit  i atractiu, i que mostren la simbiosi de les tradicions paganes i cristianes.

Mentre dinàvem, la Tole, que es va passar quinze anys a Llemotges i ara treballa com a arqueòloga a Perpinyà, m’explicava el grau d’abandó en que es troben l’occità i el català en aquelles terres, però em van deixar com a record un diari Ara que explicava els preparatius d’una Diada de l’11 de setembre de 2014 que ha deixat ben palesos al món els desitjos de llibertat de Catalunya, els mateixos pels que fa dos segles van lluitar els mexicans, i que avui celebren amb la seva Fiesta del Grito de Independencia amb cavalcades, desfilades i cervesa i tequila a dojo.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 16 de setembre de 2014.

La faràndula olotina

Si voleu saber què és

La faràndula olotina

A Olot haureu d’anar

A principis de setembre.

És la seva Festa Major,

La Festa de la Garrotxa.

La parella de gegants

Ressalta per l’elegància,

La geganta amb el seu ram,

El gegant amb la gran massa.

Amb els nans i cavallets

I el distingit lligamosques

Ballen a la plaça Major

De dia i fins a les fosques.

Igualment en cercavila

Pel centre de la ciutat

De tota la faràndula

llargament acompanyats.

Dracs, conill i pollastre,

La cabreta i el marrà,

Que a la gent que se’l mira

Amb les banyes va a topar.

Qui s’emporta ara la palma

són però el porc i el xai

amb un havà i un raig d’aigua

per ruixar el personal.

Assequen la remullada

La colla del Sol Solet

Que balla amb tanta gràcia

Com els de l’equip d’hoquei.

No hi falten els mussols,

Els aguerrits almogàvers,

Les cornamuses i gralles

I una llarga tamborrada.

Tot això i molt més es mou

Pels carrers de la ciutat

Que per les Festes del Tura

Treu tots els sons a l’asfalt.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 30 de maig de 2013

“Catalunya bombardejada” i l’exili català a Mèxic presents a Puebla

Des de dimecres passat fins avui es pot veure al saló d’entrada de les sales de cinema del Complejo Cultural Universitario de la BUAP aquesta exposició amb motiu del 75è aniversari dels bombardeig a la població civil i les infraestructures catalanes i l’exili que provocaren, que, portada pel MEXCAT, i des de dijous fins dimarts vinent s’exposarà al Museo de Historia de la Ciudad de México  i al Museo regional de Guadalajara del 22 d'agost fins al 3 de setembre.

Produïda pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, mostra en el seu impactant cartell i 14 panells explicatius un mapa del canvi polític que es produí a Europa als anys 30, un altre dels morts que ocasionaren per comarques (més de 5.500 en total), fotos que parlen per sí soles de la destrucció i mort a ciutats com Guernica, Barcelona, Lleida, Tarragona, Granollers, Palamós, Girona i Figueres i anys després a Nagasaki i el Vietnam, així com plànols i fotos d’alguns refugis antiaeris que tanta importància van tenir per salvar moltes vides, per la qual cosa han estat recuperats

En l’acte inaugural del dijous, el vice-president de MEXCAT Albert Torras va agrair les nombroses institucions i persones que han fet possible aquesta exposició i Setmanes de la Cultura Catalana a Puebla, Ciutat de Mèxic i Guadalajara, jo vaig recordar unes paraules del poeta guixolenc Josep Pascual Buxó i uns versos augurals de la “Cançó nova a Barcelona” de l’Agustí Bartra i Lleonart” i llegir el meu poema “Ara em toca a mi”, es va passar un video amb les paraules del Director de Memorial Democràtic Sr. Jordi Palou Loverdos recordant i agraint el paper de Mèxic en l’acollida als refugiats, i el president de MEXCAT César Cárdenas va donar per inaugurada l’exposició i la Setmana.

L’exili català a Mèxic va ser el protagonista de la taula rodona que va tenir lloc a l’ICC de Ciencias Sociales y Humanidad de la BUAP, amb la presència d’una vintena persones, i en el qual va quedar clara la diversitat d’aquest, la llibertat que malgrat tot va representar per a moltes persones i el molt que encara falta per estudiar i aclarir.

Albert Torras va parlar sobre “Els altres retorns”, els primers dels quals es van produir el 1954, després mercès als decrets de 1959, 1961, 1965 i 1969 (en el que es prescrivien els delictes), i finalment a partir de 1977 per als que havien tingut càrrecs polítics. Amb tot, les dificultats d’adaptació a Catalunya va ser per a la majoria molt difícil, perquè el país que van trobar estava mancat de la llibertat per la que tant havien lluitat i que havien trobat a Mèxic, fet que va conduir a molts a la reclusió i el desarrelament.

Mireia Viladevall i Guash va ressaltar que en general va prevaler la catalanitat sobre la ideologia política, fet que va tenir el màxim exponent en l’Orfeó Català de Mèxic i en la seva O. N. U., on es discutien les solucions del món, així com la gran quantitat de publicacions, editorials i jocs florals que aquells catalans i catalanes van realitzar, amb la qual cosa van fer una gran aportació a la cultura catalana i universal.

Montserrat Galí va plantejar les múltiples cares de l’exili català (dretes i esquerres, partits, els i les que havien estat al front i els i les que no, etc.), puntualitzant que Franco va respectar els soldats, que el primer interviu en català a la ràdio de Barcelona es va fer el 53 al seu pare,  i que només tornaven els que podien a la ciutat negra i gris que va donar títol a un llibre de Narcís Jordi Aragó sobre Girona. Molts dels escriptors van tornar quan les editorials de Catalunya van començar a publicar en català, perquè la literatura catalana a l’exili tenia molts pocs lectors, i van destacar a Mèxic cinc artistes catalans aportant també molt de la nostra cultura. Es tracta de Vicente Rojo, Benito Messeguer, Peiré, Marta Palau en el tapís i Francisco Moreno Capdevila, qui en el mural de la destrucció de Tenochtitlan va plasmar els seus records dels bombardeigs a Barcelona, mostrant una vegada més la forta presència en el subconscient col·lectiu d’aquell fet tant transcendental per a la societat catalana com els d’Hiroshima i Nagashaki  i altres que encara es produeixen per a la de tot el món.

Miguel Ángel Cueña, argentí exiliat a Mèxic, va comparar el cas dels exiliats d’Argentina i Mèxic  i va posar èmfasi en el caràcter surrealista de la societat mexicana, que ens sorprèn una mica a tots.

En el torn de paraules es va parlar una mica del cas de Puebla, on el pes dels espanyols és esclafant i la major part dels exiliats van anar cap al DF, com va ser el cas del futbolista i després gran antropòleg Claudi Esteve i Fabregat, i el Sr. Rodoreda va dir que no hi havia relació entre immigrants i exiliats.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco 12 d’agost de 2014.