Atlixco s'omple de poetes

Aquesta setmana que acabem de deixar enrere ha estat plena d’emocions. Va sortir de la impremta el meu primer llibret de poemes, titulat com veieu A la cala de mi corazón, en el qual he recollit 13 poemes en versió catalana i castellana, la major part dedicats al mar i a la persona que em va fer arribar a aquesta població, el nom de la qual en nàhuatl vol dir “aigua en la superfície”, per l’abundància d’aigua procedent del volcà Popocatépetl. Cada poema va acompanyat d’alguna foto en blanc i negre de llocs molt llunyans entre sí, però que d’alguna manera estan relacionats amb el text.

Després de tres anys de pràcticament desert cultural, el nou director de cultura d’Atlixco Ricardo Pérez Quitt, dramaturg, docent i investigador, que entre el seu extens currículum hi ha haver estat un any i mig a la reconeguda Sala Becket de Barcelona, ha tingut l’encert organitzar una trobada entorn de l’aigua, que hi ha reunit una cinquantena de poetes de tot el país.

Allotjats al que fou colònia tèxtil de Metepec i ara centre vacacional, es va inaugurar el dijous 26 a l’extrem d’aquest, sobre el riu que a començaments del segle passat va fer funcionar aquesta i les demés fàbriques d’Atlixco, front al cerro Tlapaltepec o “turó de les pintures”, on es trobaren en una cova pintures rupestres de fa uns 2400 anys, i al costat de l’helioport i uns grans arbres, per començar a agafar volada i inspiració. Va parlar entre altres la presidenta de l’Associació d’escriptors llatinoamericans Cristina de la Concha.

D’aquest lloc amb gran encant vam anar uns caminant i els altres en cotxe fins al petit estany envoltat de grans eucaliptus on hi havia alguns pescadors de truites. Allà ens van donar dues hores per fer un poema sobre l’aigua que serà recollit posteriorment en un llibre i d’aquí a un any recitat per l’actriu Ofelia Medina. El meu el vaig titular Pedro truchas, traduint una expressió catalana que m’és molt familiar.

Registrats per ordre de lliurament, ens van portar en un microbús fins a l’agüegüete de San Baltasar Atlimeyaya, que diuen que té 1200 anys i encara es conserva amb plena salut. A la seva ombra van anar llegint alguns dels poemes, fins que ens van cridar a dinar en unes taules que havien parat una mica més amunt, i amb el cap, el cor i l’estómac plens de bones sensacions vam anar a descansar o banyar-nos una estrona.

Just quan començàvem a iniciar el darrer acte del dia va caure un ruixat, que la lona que havien posat sobre el pati del recentment estrenat Restaurant Fragaria no va parar del tot, fent la lectura de poemes de la desena de poetes d’Atlixco presents tingués més emoció. El propi Ricardo Pérez Quitt va fer riure tot el personal amb els seus poemes dedicats a la seva mestra Cristina i a un gat que li van robar. Aquí aprofito per dir que des de finals de l’any passat comença a treballar un Taller de Poesia, dirigit per Cohutec Vargas Genis, que a rel d’aquesta trobada ha pres més cos i al qual aquest mes també m’he integrat.

El matí del divendres ens van distribuir per 5 taules on teníem 10 minuts per llegir algun s poemes: una a la presó, una al quarter militar, una al mercat, una en una escola, i una a l’asil d’ancians. A mi em va tocar en aquesta darrera, i va ser molt emocionant, perquè els versos molt profunds i sentits de la mestra i poetessa d’Agua Azul (Veracruz) Mariángel Gasca van tocar el cor d’un dels vellets, que es va aixecar i explicar que havia estat poeta, però que ja no es recordava de cap del seus versos.

Vam dinar al jardí Los Solares, des del que es veu el cerro de San Miguel, on al vespre la gran actriu Susana Alexánder va recitar amb molta pulcritud, gràcia i senzillesa alhora alguns dels poemes que abans li havien enviat amb el lema genèric de Atlixco: La palabra escrita en el agua, deixant un boníssim regust de boca.

Els que van voler encara van poder gaudir del sopar que ens van oferir a la plaça de la Dansa del cerro de Sant Miguel, on al setembre es fa l’Atlixcáyotl i des del la qual es veu una bonica panoràmica de la ciutat.

El dissabte els poetes van esmorzar en un altre restaurant amb un nom mitològic El Quinto Sol i recitar els seus poemes a l’auditori de la Casa de la Cultura. Agrupats per zones, vam poder sentir des de les veus més veteranes dels poetes de Chiapas José Antonio Flores, o de Jorge Quintanar i Javier Duhart del D. F. però ara resident a Atlixco, fins a les mes joves de Puebla com Gina Lizeth i Abigail Rodríguez Contreras, o Claudia Morales Magañas, de Coatzacoalcos , o algunes també relativament joves però ja molt consolidades com les de Alejandro Campos, i les de dones com Mª Elena Solarzábal (Chichuaua).

L’acte es va cloure amb l’actuació del ballet hawuaià d’Atlixco, i no em va permetre gaudir de la final de Wembley. Però un dels treballadors de la mateixa Casa de la Cultura que portava posada un a samarreta del Barça al sortir m’ho va explicar, i ho vam celebrar mentre un mariachi amenitzava el dinar que es va fer als jardins del costat. Tothom va marxar molt content.

En aquesta trobada ha quedat palesa la diversitat i riquesa de la poesia mexicana actual, plena de sensualitat i sensibilitat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de maig de 2011

Formacions i devocions

El Valle de las Piedras Encimadas es troba a una mica més de dues hores i de 200 km al NE de Puebla i de la Ciutat de Mèxic, a uns 2 400 m sobre el nivell del mar, i té la característica i encant especial que aquí i allà es troben escampades entre els extensos prats o pinedes grans blocs de pedres amb formes molt capricioses i encimbellades les unes sobre les altres. Des d’animals domèstics i que ens poden ser molt familiars com conills, gossos, ànecs o granotes, d’altres de molt més grossos i fantàstics com un llangardaix, un elefant o un dinosaure, i fins i tot n’hi ha que semblen una cara, un atlant, una parella d’enamorats o una família sencera, com és el cas de les de la foto.

Hi ha diverses llegendes sobre l’origen d’aquestes formacions rocoses, però avui se sap que són del període terciari, i que tenen uns 65 milions d’anys. L’activitat volcànica, les reaccions químiques, l’erosió per la pluja, el vent i la humitat són els factors que al pas d’un temps immemorial formaren i modelaren el conjunt escultòric de Piedras Encimadas.

Una de les dues carreteres que hi porten passa per Zacatlán i Chignahuapan, dues poblacions que mereixen una parada, així com en època de pluja les cascades que hi ha entre aquestes dues poblacions. Els camps de pomeres florits són un altre atractiu i font de riquesa important.

Zacatlán fou fundada pels totonacas a començaments del segle VII i conquerida per Rafael López Ávila el 1520, però el monestir franciscà no es comença a construir fins el 1555, i l’actual temple de Sant Pere i Sant Pau fins a finals del segle XVI. És per tant el darrer dels temples basilicals franciscans en territori poblà, d’un estil purista, amb una preciosa pila baptismal i belles pintures recentment restaurades.

El temple parroquial és en canvi més barroc, però conserva una capella dedicada a la Verge de Guadalupe amb bells murals de la seva aparició a Juan Diego. Un gran rellotge presideix el centre del Zócalo fent honor a la tradició rellotgera quasi centenària d’aquesta població i convida a pensar en el pas del temps per aquests indrets se la Sierra Norte de Puebla i a resseguir els altres carrers abans de donar una ullada a la Barranca des del mirador o el restaurant o les cabanyes que s’hi ubiquen.

Finalment Chignahuapan és molt conegut pel balneari que es troba a 5 km, però també per la basílica de la Puríssima Concepció i la grandària tant de la imatge (més de 7 m d’alçada) com de la nau, que va visitar el llavors papa Joan Pau II i ara ja beat en una de les seves 5 anades a Mèxic. També són molt conegudes les boles d’ornament dels arbres nadalencs i els dolços de jamoncillo.

L’església parroquial, dedicada a sant Martí té una façana de facció molt popular, i la glorieta també, i com que hi plou força, molts teulats són amb ràfecs com a Cuetzalan, Zacapoaztla i altres pobles de la Sierra Norte.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 9 d’abril,de 2011

Cavalls de Menorca a Puebla

En el marc del Festival Internacional Palafoxià que se celebra del 16 d’abril fins al 5 de maig amb motiu dels 480 anys de la fundació de la ciutat de Puebla el 16 d’abril, i conclou amb la commemoració de la batalla del 5 de maig, el grup català Tutatis Produccions Teatrals, S. L. , amb 26 anys de trajectòria al darrera, ha presentat en aquesta ciutat el seu espectacle Cavalls de Menorca, ple de força i d’enginy.

Primer foren les senyeres, que es movien i saltaven d’un a l’altre amb gran agilitat. I després 4 cavalls fabricats els que es movien i cridaven com els de veritat a Ciutadella, moguts per dos argentins, un colombià i un uruguaià, mentre un de Sant Cugat del Vallès tocava la bateria en un artefacte empès per un altre català pel Zócalo i després per alguns carrers per als vianants, fent passar una bona estona als vianants desvagats o atrets per aquest espectacle singular. Els qui els vulgueu veure ho podreu fer aviat a Vila-real.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 18 d’abril de 2011

L'energia inesgotable

Rebo molts de missatges de tota mena, bons, dolents i regulars. Alguns els comparteixo amb els amics, parents i coneguts de qui tinc el correu, però aquest m’ha semblat que l’havia de compartir amb els blocaires que vulguin llegir-lo. Realment val la pena.

Es tracta d’un invent casual d’un científic mexicà de la ciutat d’Aguascalientes, el metge i especialista en neuro oftalmologia Arturo Solís Herrera, que després de molts entrebancs burocràtics ha estat patentat per a tot el món a Rússia, i que pot revolucionar molts camps de la medicina així com de la vida diària personal i de les ciutats, com la mateixa on ell treballa.

El que ell va descobrir és el que es coneix como fotosíntesi humana, és a dir, que la melanina separa l’oxigen de l’hidrogen i n’extreu energia, però també els pot unir i passa el mateix, de manera que mitjançant un generador Bat-Gen permet mantenir una làmpada per més de 100 anys. De fet ell té un rellotge al seu despatx que ja porta 4 anys funcionant amb una mateixa pila. És clar que això als fabricants de piles no els agradarà gaire!

L’alcalde de la ciutat es va mostrar interessat en aquest gran invent i ja hi ha un projecte per il•luminar els Jardins dedicats al gran músic Manuel M. Ponce al centre de la ciutat, i també pot aplicar-se en malalties com l’artritis, la insuficiència renal, hepàtica i cardíaca, o el mal de Parkinson.

Segons el Dr. Herrera la melanina és la molècula més estable que es coneix (pot durar milions d’anys), i potser fou la substància que permeté l’eclosió de la vida i que solucioni molts dels problemes de l’energia en el futur. Esperem que així sigui.

http://www.slideshare.net/carlitosrangel/fotosntesis-humana-por-carlitosrangel

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 d’abril de 2011

El cost humà de l'or mexicà

La ciutat de Pachuca, capital de l’estat d’Hidalgo i situada a un centenar de km. del D. F., i algunes poblacions i hisendes properes foren famoses a l’època colonial per les seves mines d’or i plata, que atragueren molta població hispana i anglesa en busca de riquesa, però aquesta població vivia i treballava en condicions molt dures i hi deixà sovint la vida. Una recent excursió a tres d’aquests indrets em va permetre copsar que seva bellesa no amaga aquesta dura realitat.


Els prismes basàltics de San Miguel Regla recorden una mica la cinglera de Castellfollit de la Roca i altres formacions a Sant Joan les Fonts i el Sallent. Una passarel•la permet passar d’un costat a l’altre, i veure a més les 6 cascades, una dita de la Rosa, que acaben de dotar el conjunt d’una espectacularitat i bellesa notables. Els llocs per menjar que hi ha també són nets i agradables.

Una mica més avall hi ha la ex hisenda de Santa María Regla, arranjada una part com a hotel, i l’església i els forns i demés zona d’explotació de l’or i la plata per a visites turístiques.

Mentre el guia ens va explicant amb tota cura de detalls les condicions tècniques i humanes del treball en aquell indret, situat com els que visitàrem després a més de 2.600 m. d’alçada fan posar la pell de gallina. També sorprèn una mica la verge negre, que prové de Chipiana (Cadis). Aquesta fou la primera hisenda de plata de la regió.

La història de tot aquest rodal va molt lligada a la persona de Pedro Romero de Terreros. El 1743 s’associa amb José Alejandro Bustamante y Bustillo, qui havia aconseguit des del 1739 permís per explotar la mina la Vizcaína de Real del Monte. Al morir Bustamante el 1750 va quedar en poder seu. Fou l’única que s’explotà durant els darrers 60 anys del segle XVIII. El 1746 tenia 900 famílies de treballadors. El 1760 és nomenat Conde de Regla per Carles III. El 1760-1762 construeix les hisendes de Santa María, San Francisco, San Miguel i San Antonio Regla, i mor el 1781 deixant una gran fortuna i passant a la posteritat com la persona més rica de tota Amèrica, però ara també sabem les condicions d’esclavitud en què treballaven aquella gent. http://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_Romero_de_Terreros

Al segle XIX són els anglesos procedents de Cornwell els que exploten i treballen en aquestes i altres mines, com la de Dolores, donen a la població de Real o Mineral del Monte un caire especial, amb les seves cases amb cobertes metàl•liques i rogenques, i els qui el 1862 construeixen el seu propi cementiri en un turó que domina la població, on encara es poden veure 620 tombes totes orientades cap a Anglaterra i algunes amb signes maçònics, menys la d’un pallasso, que ho està cap al D. F.

El conductor de la combi que ens va baixar ens explicava que ell va treballar a la darrera mina que va funcionar fins que es va tancar fa 18 anys, i que hi havia un túnel molt gros que anava fins a Pachuca, que en línea recta es troba a uns 8 km. Encara ens van quedar ver veure la mina de Acosta i el museu de la Salut, prou interessants pel seu interès didàctic i per copsar tota la complexitat i la duresa de la vida a dintre.

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 24 de març de 2011

París, Venècia i Roma

Aquestes tres grans ciutats, rellevants per la seva història, el seu art i la seva gent, són l’escenari principal de tres pel•lícules recents, guanyadores de premis i de 4 Óscars en el darrer cas.


Paris, je t’aime segueix alguns moments de la vida de moltes persones que busquen en aquella ciutat la comunicació, l’amor, l’humor i fins i tot entendre la vida i la mort davant la tomba d’Òscar Wilde. Entre elles hi ha la catalana Isabel Coixet. La càmera es mou per barris i llocs molt diversos, generalment de nit i retratant ambients i situacions molt xocants, intentant reflectir el ritme que s’hi viu i com la seva màgia atrapa tant als turistes com a la població cosmopolita que hi viu.

El Turista és un film d’acció que comença amb un recorregut en tren d’alta velocitat de Paris a Venècia de la parella protagonista (Angeline Jolie i Johny Depp), i allà se’ns van mostrant algunes vistes aèries de la ciutat i voltants i altres més a peu pla dels palaus i indrets més impressionants, però sobretot dels canals, que tanta importància han tingut en la seva història. Veient la persecució espectacular amb la policia que s’hi produeix, no parava de pensar en els milers d’històries i persecucions de tota mena que aquells canals i ponts han hagut d’haver presenciat.

I El Rito, insipirada en un llibre de Matt Baglio basat en fets reals, té com a protagonista principal i just mereixedor de l’Óscar a Anthony Hopkins, passa a Roma, on un seminarista nord-americà (Michael Kovak, protagonitzat per Colin O’ Donoghue), que havia treballat a la funerària de la seva família, és enviat a un curs sobre exorcismes, i viu al costat del seu mestre, Anthoni Hopkins en el film, una sèrie de casos molt durs de possessió pel dimoni, que la seva fe titubejant no serà suficient per vèncer, i necessitarà de l’ajuda de la germana d’una persona que també ho ha patit. Aquí, a part de la importància del mal al món (500.000 casos d’exorcismes als Estats Units) i de la dificultat de lluitar contra ell en totes les seves formes, voldria ressaltar la munió de gats que hi ha a Roma, i que no per reiteradament comentada deixa de causar una forta impressió en l’espectador.

http://www.verycreer.com/index.php?option=com_content&view=article&id=278:el-rito&catid=15:editoriales&Itemid=28

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 de febrer de 2010

Una boda força peculiar

Aquí la gent per les festes d’1, 3, 15 anys, bateigs, comunions, casaments i fins i tot morts sol tirar força la casa per la finestra, però aquest cas que va explicar un venedor de fruita del mercat a la meva cunyada és força peculiar.

Dissabte a la mitja tarda. En aquesta hora al mercat d’Atlixco quasi no hi ha gent, i les taules i parades estan quasi buides, cosa força estranya. Hi Arriba una parella que s’acaba de casar amb una criatura als braços a menjar uns tacos de cecina amb els pocs convidats a la boda.

La cecina són uns trossos molt grossos de carn de vedella que es van separant primer en capes molts fines i després en petits trossos. Immediatament alguna de les venedores de flors els regala un ram, les que couen cecina també els conviden, i un dels músics que hi havia per allà tocant una guitarra els dedica alguna cançó. De manera que mengen i beuen alegrament, fins acaben llançant el ram de núvia, que va a parar a una dona gran, així com la corbata. Heus ací doncs com els va sortir la festa improvisada i quasi gratis!

Em va recordar una boda a la que ens van convidar a Apulco, un lloc molt bonic de la Sierra Norte de Puebla, i a la qual pertany la fotografia que encapçala aquest comentari.

©Joan Fort i olivella
Atlixco, 7 de març de 2011