Apunts d'un viatge per l'Espanya seca

PRIMER DIA: Sant Miquel – Girona – Barcelona – Reus – Gandesa – Alcanyís – Castellote – Montalbán – Terol. Colls de la Teixeta (546 m), Falset (528), Traviesas (1.180 m).

Quan s'és jove, viatjar és sempre un gran alicient, un plaer, una aventura per a explicar vora el foc i una classe viva en la qual s'aprenen moltes coses. Quan s'és gran, és un sofriment compensat amb petits descobriments que la vida diària casolana no els hauria ofert. Per això, com que els que ens disposàvem a fer aquesta curta volta per Espanya érem dos joves i els nostres pares, hem volgut combinar l'afany d'aventura amb els de conèixer la ciutat monumental i la gent del poble, i ho hem aconseguit a bastament.

Tot just eixir de casa, els bonys de la carretera ja ens volen jugar una mala passada que, per cert, no sobrepassa el caire d'ensurt. L'autopista es fa molt pesada, encara que en alguns trossos es fa palès que es tracta d'una obra de gran envergadura. L'aqüeducte romà de les Ferreries ha de contemplar cotxes que van als cent trenta i papers deixats per gent "civilitzada", descendents potser dels seus constructors, però resisteix valent el combat del temps. L'Ebre es mostra ample i cabalós al passar per Mora d'Ebre, i algun monòlit encara recorda al vianant la sanguinària lluita que es dugué a terme a ambdós costats del riu i que ha deixat la seva empremta en tots els pobles de la Ribera. En sortir de la Catalunya estricta, trobem ja dones amb burros, però a Calaceit encara no han oblidat la nostra llengua.
Calaceit és un poble molt bonic i antic. Els seus carrers sovint són escales i les seves cases són de pedra, amb treballades balconades –d'una en pagaven 50.000 duros–, reixes i ràfecs. Pels seus carrers es respira frescor i les dones cusen i xerren en els pedrissos, maleïnt els senyors de Barcelona que s'han restaurat les cases, mentre que la gent que hi vivia ha anat a Viladecans. El poblat ibèric de Sant Antoni conserva la muralla i un bon nombre de cases.
Poc després del poble comencem a veure presseguers amb bossa i cercats amb filat espinut. El Parador d'Alcanyís és molt bonic però és aviat i no ens hi quedem. A Mas de las Matas trobem més dones cosint al carrer. La carretera de Castellote brinda paisatges meravellosos, però el més espectacular és just abans d'arribar al poble, car la vall queda tancada per unes grans parets, al mig de les quals es veu una capella, que semblen infranquejables. A la sortida del túnel que les travessa, es troba el poble, també situat sota unes grans penyateres i enturonat. Comprem préssecs a la cooperativa, però quan preguntem per burres, ens diuen que ja no en queden, que s'en paguen 40.000 peles i que els hi porten del nord:
amb quaranta anys el poble ha canviat molt. Després de Escucha trobem un matrimoni que se'ls hi ha espatllat el cotxe i ella està tan espantada que omple de petons a la meva mare. Com que no trobem
fondes pel camí, ens arribem a Terol i dormim a l'Hotel Oriente, a l'altre costat del viaducte.


SEGON DIA: Terol – Albarracín – Tragacete – Ciutad Encantada – Conca. Coll de Cubillo (1.680 m).

El dia s'aixeca amb boira. Esmorzem i anem en cotxe fins a la plaça de la Catedral. La porta i la torre mudèjar són boniques, però el seu interior és fosc i només sorprèn el cassetonat del sostre. Fem una volta per la ciutat que, per cert, és molt bruta i deixada. Els Amantes de Teruel deceben un xic i les torres mudèjars són difícils de fotografiar. Total, que deixem la ciutat i seguim el riu Túria , encaixonat entre penya-segats que un dia foren habitats i rengleres d'ufanosos xops. Aviat aquestes penyes cobren vida i apareix la ciutat d'Albarracín, enturonada damunt el riu i voltada de muralles.
La plaça porticada no té parió en la nostra terra, i els escuts, balconades, reixes i portes que apareixen al llarg dels seus estrets carrers fan girar el cap a cada moment. Altrament, pujar al castell requereix un bon bastó i en fem prou amb contemplar el poble i el riu des del capdamunt del poble. Ens arribem fins a les pintures de la Cocinilla –tres figures petites que representen un toro, un bisó i un cavall– i, de nou a Albarracín, travessem el túnel i seguim el riu. Calomarde, "Corazón de la Sierra", és un poble blanc i pobre, amb sepulcres romans i cabanes habitades fins fa ben poc, situat entre espadats i camps secs. Dóna gust, després d'aquesta estampa que més aviat sembla un recordatori de mort, trobar grans i netes pinedes.

A Frías fineix la carretera bona. Quan preguntem a una dona vella per Tragacete, ens diu que no hi ha estat mai, però que hi passa molta gent per aquella pista, per afegir: "Ustedes llevan buen coche, vayan, vayan". Així que ens posem de ple als Montes Universales, "pulmón del Levante". No són pas unes muntanyes escabroses, sinó arrodonides i, a claps estan plenes de pinedes, mentre l'empremta de la neu  és palesa als llocs sense vegetació. El que més sorprèn, però, és trobar al mig d'una ampla i pelada vall un regueró sec i unes estranyes estàtues: és el naixement del riu Tajo, amb els monuments de les tres províncies que allà conflueixen. La davallada del port de Cubillo vers la província de Conca és d'un gran pendent. A Tragacete, el naixement de dos rius més, el Xúquer i el Cuervo. L'hostaler ens diu que és un important centre d'estiueig , que s'hi pesquen moltes truites i que hi van molts catalans.

Seguim el riu Xúquer, que sovint sembla protegit per una gran muralla  amb merlets naturals. En arribar a la Ciutat Encantada trobem una parada de fòssils i pedres, i el nostre pare s'enamora d'un cargol. Ens passem una hora per seguir-la tota. Sembla com si la natura  allà s'hagi petrificat, perquè hi ha formes curiosíssimes: des del gos a l'ós, des del vaixell al mar de pedra, des del pont al tobogan i del peix espasa a la balena, passant pels Amantes de Teruel, l'amor petrificat. Tant encantada és la ciutat que ens espatlla un fusible de l'auto i l'hem d'anar a arranjar a Conca. La part vella de la ciutat té uns carrers molt pendents, però la gent hi puja i la plaça de la Catedral resta plena de cotxes. De "casa colgante" només n'hi ha una i està molt ben arranjada per a que la fotografiïn força i a totes hores. En un passeig per la ciutat veiem fuets d'Olot i molts pernils serrans. Mereix una felicitació la part nova de la ciutat, feta de rajol blanc molt escaient al lloc. L'autoservei funciona.


TERCER DIA: Conca – Carrascosa del Campo – Saelices – Ocaña – Aranjuez – Toledo. Coll de Cabrejas (1.150 m).

Sortim de Conca per la carretera de Tarancón, que fa moltes pujades i baixades i està voltada de magnífiques pinedes. Ens parem en un bar a esmorzar i l'hostaler ens diu que el pagès de Catalunya està sol i que avui, si es té un bon tractorista, s'ha de conservar; que al poble veí van robar el ràdio-casset d´un cotxe i que de bandalisme n'hi ha pertot arreu. Quan sortim, ens trobem amb el cotxe tancat i amb les claus a dins. Malgrat tot, havia quedat una finestra un xic oberta i per allà el podem obrir. Entre Carrasc osa i saelices hi hac camps inmensos de gira-sols i un d'espigol, del que collim un brot per perfumar el viatge, i a aquest darrrer poble el pare entaula conserva amb un pastor molt franc que li diu que treu els xais de petits i ven la llet de les ovelles a 45 pessetes / litre, però quin pet d'ovelles! Ens arribem llavors fins a les runes de Segóbriga, on quedem meravellats dels capitells del teatre, on estan excavant. A Ocaña no podem visitar l'església i ens hem d'acontentar amb donar una volta per la seva airosa plaça.

Aranjuez ja són paraules d'un altre cantar. En un passeig pels seus jardins, poblats de les més diverses espècies vegetals, però en els que destaquen els grandiosos plàtans i sequoies, resta palès el pas de la monarquia borbònica de gustos afrancesats. I és que, ens ho van repetir una colla de vegades, en les zalúas i palaus que allà es conserven, s'hi celebraven les festes més sumptuoses d'Europa, car el que interessava eren les aparences i poc més. Com és natural doncs, no podien desmerèixer els rellotges, mosaics –espanyols tots–, làmpades de cristall –fabricades a La Granja–, porcellanes de Sèvres i regals de tota mena.

Ja a la carretera de Toledo, ens parem en una granja de vaques molt cares i de toros mastodòntics. En arribar a aquella capital, ens sorprèn la seva estratègica situació i el bé de Déu de portes i muralles que l'envolten. El que no abunda tant són els hotels, i hem de voltar un xic per trobar-ne un. La plaça Zocodover és el centre de reunió de tothom, amb la particularitat que la gent fa ostentació de llur  probat caràcter ferreny i guerrer enraonant a peu dret. De nit, l'Alcàssar encara es forma més imponent.


QUART DIA: Toledo – Maqueda – San Martín de Valdeiglesias – Àvila. Coll de la Paramera (1.395 m).

Al de matí visitem la catedral, amb la magnífica col·lecció de quadres de Goya i el treballat encadirat del cor; l'església de Santo Tomé, amb el captivador Entierro del señor de Orgaz; Santa Maria la Blanca; San Juan de los Reyes; la mesquita del Cristo de la Luz i la Torre del Sol. Per pair el dinar seguim l'Alcàsser, on es fa inmortal el record de les bombes i el setge.

El record de les guerres i lluites sembla voler engalanar el camí al seu pas de Torrijas, Maqueda, i sobretot Escalona. Després, la pineda d'Elmorox és una taca de verd tranquilitzador –per això s'hi fan urbanitzacions– i els Toros de Guisando un glop de natura petrificada. Entorn del recés de pau que és el pantà de El Burguillo s'alcen també nombrosos xalets i les eugues pasturen tranquil·les. Als extensos erms de La Paramera pasturen també nombroses ramades  que ofereixen una bonica escena de pau a les portes d'Àvila, la ciutat de santa Teresa, que rep al vianant, encara que closa dins les muralles, oberta per tots els costats amb portes que donen la benvinguda i fan menyspreable l'obstacle que aquelles representen. La catedral és austera però plena de coloret gràcies a la pedra de la que està feta. Les mansions dels Velada, Verdugo i Águila amb els respectius escuts esculpits a les seves façanes donen idea de fortalesa i senyoriu. Altrament, l'hotel on dormim fa cara de resclosit.


CINQUÈ DIA: Àvila – Villacastín – La Granja – Segòvia.

Així com Toledo té molta pinta de militar, Àvila té pinta de religiosa –no en va hi va néixer santa Teresa i hi va fundar una colla de convents–: tant a San Pedro com a Santa Victoria hi diuen missa. Aquesta darrera és del millor que el romànic ha donat de sí. El que és un pèl minso és l'hort de la santa.

Sortint de la ciutat ens equivoquem de carretera, pel qual fet hem de recular un tros. Ja a la bona, apareixen sovint a ambdós costats de la ruta ramats de vaques avilenyes, negres i banyudes que espanta. Ens parem a Villacastín, però ja hem fet tard. Malgrat tot, ens assabentem que els tallen les banyes de naixement per a que creixin més valentes. A Madrona parlem amb el president del sindicat i emparaulem unes "caretos". Un niu de cigonyes presideix l'estada de dits animals. En aquest poble ja trobem l'església amb atri que a Segòvia ens escometrà a cada pas.

I ja estem a Segòvia. Des del llom per on passa la carretera abans de fer-hi cap es distingeixen per llur alçària els campanars de la catedral i altres esglésies. Però el que més sorprèn és trobar en mig de la carretera, com un compta–cotxes i compta–segles, ferm i segur, alt i ben plantat, el senyor aqüeducte, element importantíssim per al castre romà però que no es fa estrany a la ciutat moderna.

Per pair el fortet dinar, ens arribem fins a La Granja de San Ildefonso. Després d'haver vist els palaus d'Aranjuez, la veritat és que decep una mica. A més, el guia hi posa una sansònia força pesada: "vean ustedes que lamparitas tan pequeñitas" i després encara para la mà.

De tornada, tenim treballs a trobar hotel, però l'agafem amb música i tot. Després fem una volta per la ciutat: San Esteban de fora fa molt bona cara, però per dins la té un pèl blanca, imatge que trenquen els bonics dos quadres de Zurbarán: la Trinitat ja és més natural per dins, però l'hem de pagar més cara; San Martín torna a tenir el dins empastifat, bé que per fora està voltada d'arcs; la Catedral està tancada, però té uns fores un xic deixats; la Casa de los Picos és més que tot, curiosa.


SISÈ DIA: Segòvia – Riaza – El Burgo de Osma – Berlanga de Duero – Sòria – Tarassona – Saragossa. Colls de Riaza (1.200 m) i de Madero (1.140 m).

Abans de deixar Segòvia, magnífica tant de fora com de dins però amb artesonat, és l'església de San Millán. La carretera va vorejant la Sierra de Guadarrama, paisatge verd i suau, tranquilitzador. Els pobles, en aquesta zona, sovintegen més i també abunden els arbres: passem pollancredes, alzinars, rouredes i pinedes, tots molt nets. A Aillón trobem una cursa ciclista. Després el paisatge es torna més sec i obert, amb grans esplanades, algunes ermes. Fem una passada per San Esteban de Gormaz, el poble on sembla que nasqué el Cid. Les seves esglésies conserven bons atris, un, però, molt gastat –"está muy vieja, algún día se caerá"–, diuen uns nens mentre fan rodar la baldufa. Dinem a El Burgo de Osma. A Lodares de Osma ens rentem les mans. A San Baudelio de Berlanga, que està tancada, trobem un fòssil. Camí de Sòria, travessem grans pinedes plenes de ferides provocades al treure'n la marrenyina.

L'entrada a Sòria capital ens desmenteix aquella imatge de la Sòria pobre i seca. La ciutat està creixent i, des de dalt el parador, sota "las serrezuelas calvas por donde tuerce el Duero / para formar la corva ballesta de un arquero / en torno a Soria" que cantava Antonio Machado, els oms tenyeixen de verd les vores d'aquest riu  "que cruza el corazón de roble de Iberia y de Castilla".  San Juan de Rabanera està tancat i ens hem d'acontentar amb contemplar des d'un turó proper el claustre de l'altre San Juan, el que toca el riu i en porta el nom.

El Moncayo resta voltat de boires i ens hem de resignar a parar el vent que en baixa quan ens acostem vers Saragossa. A Casetas ja comencen les cues de cotxes, i la cua per visitar la patrona d'Espanya també és força llarga. Caminant pel passeig de la Independència , el pare ens recorda els seus passeigs de soldat. Les botigues estan molt bé i els mantons no queden enrera. El que sí desmereix un xic són els terres dels carrers, plens de papers i cigarretes.


SETÈ DIA: Saragossa – Subirats – Barcelona – Sant Miquel. Colls d'Albi (546 m) i Vinaixa (526 m).

De bon matí anem a visitar a la Pilarica. La columna i l'agenollador certament estan gastats. Després ens arribem en el cotxe fins a Torrero i ens acomiadem de l'Ebre. En dues hores i mitja ens presentem a Vilafranca, però abans d'arribar-hi ens posen una multa. La tieta Josefina està molt contenta de la visita i ens dóna un gelat de meló molt saborós. A partir de Barcelona el cel ja s'encapota. Arribem a Banyoles igual que la Llell, i en donar-nos la benvinguda tallen la llum. Arribem a casa sans i bons.

©Joan Fort i Olivella
Primers d'octubre de 1977

Un altre viatge per l'Espanya seca

Preparatius i nova càmera

Aquest viatge i la crònica o notes han estat preparats i escrits a distància, tant en el temps com en l’espai, per la qual cosa potser no hi haurà alguns detalls, però en canvi té el pòsit dels records dels viatges anteriors (1977 al Centre, 1981 al País Valencià i Múrcia, 1984 al Marroc i 1985 a Algèria passant per Andalusia, i 1992 a Granada i Còrdova, a més dels nombrosos viatges a Madrid pel servei militar), de les lliçons magistrals d’en Miquel Barceló i Perelló i del mestratge d’estudis Euro-àrabs i de les lectures de Pièrre Guichard i d’altres, i la diferència que és el primer que hi faig amb la meva dona.


Per preparar-lo vaig haver-ho de fer a través sobretot del web http://www.viamichelin.com/, donat que a les llibreries de Puebla curiosament no vaig trobar cap guia turística d’Espanya, només algunes d’algunes comunitats autònomes o de les principals ciutats com Madrid, Barcelona, València o Granada. Com que a Mèxic estàvem en plena epidèmia de grip, al fer per Internet les reserves dels hotels, vaig haver d’aclarir que en tot l’Estat de Puebla no hi havia ni un sol cas. De fet però en aquest sentit no vam tenir menors problemes que els que els controls a l’Aeroport de Nova York, en què la Lupita va haver de passar vàries vegades per la policia i quasi perd els papers.

Ja sobrevolant la Península Ibèrica puc distingir el Lago de Sanabria i la Sierra de Guadarrama i el Pirineu una mica nevats. L’arribada a l’aeroport de Barcelona és bona i normal, de manera que fins i tot em permet fer unes bones fotos de Montserrat que trobareu en aquest bloc. Ens espera la família i una agradable xerrada abans d’agafar de nou el meu Suzuki Ignis en direcció a les costes del Garraf. Els túnels i barreres protectores de l’autopista fan guanyar molt de temps però no permeten gaudir del tot del paisatge i del mar, que és d’un blau preciós.

Parem a Calafell, que està desert, i dinem molt bé al Restaurant El Castell. Després de donar la volta al castell per pair el dinar seguim cap a Tarragona, on després d’intentar tirar unes fotos del teatre romà hem d’anar a la botiga de fotografia més propera i comprar una càmera nova. Això ens fa perdre la merescuda i desitjada visita a la ciutat i al delta de l’Ebre, del qual només podem veure la part final, i agafar de nou l’autopista fins a Peníscola, on arribem a 2/4 de 9 del vespre. Sort que trobem fàcilment el passeig i l’Hotel la Cabaña, molt ben situat, net i confortable. Un passeig pels bars i restaurants tocant a la platja plens de gent perquè fan el pont de Corpus, ens permet gaudir de la primera i única nit al costat de la Mediterrània estimada.


14 de juny de 2009. Peníscola, Sagunt i València.

Em desperto aviat i faig un primer recorregut pel nucli antic, del que tornen els més tocatardans. Esmorzem al mateix restaurant de l’hotel i donen una altra volta, si bé encara està tancat l’antic castell del Papa Luna. Per tant, agafem de nou l’autopista cap a València. Parem a Sagunt, també desert per ser diumenge, de manera que arribem a València al migdia. A la catedral estan celebrant la missa del Corpus i tothom espera als carrers i als balcons el pas de la popular processó per llençar-los aigua quan correspongui. També ens reparteixen uns fullets amb uns poemes que es canten o reciten. En fi, que ens hem d’obrir pas com podem per anar a la missa d’una a la mateixa catedral. Penso en el bisbe Vidal de Blanes que la va fer construir mentre contemplo les pintures de l’esplendorós retaule de l’altar Major i altres també dignes de veure.

Per omplir el pap finalment entrem al Babalú, un bar-restaurant caribeny, que resulta que és d’un cubà i on la Lupita es troba en el seu ambient i balla al ritme de la música que més l’hi agrada. Fem una mica de migdiada a l’antic llit del Túria i passegem per la part baixa del Museu de la Ciència de la Ciutat de les Arts i les Ciències, magníficament dissenyada pel famós Santiago Calatrava.

Després anem a buscar l’hotel, que es troba a Burjassot, el poble on nasqué i visqué el gran poeta Vicent Andrés i Estellés, autor del gran Mural del País Valencià, que demà recordaré a bastament rumb a Calp, població que avui ja es troba enganxat a la capital valenciana, encara que conserva una antiga torre medieval entre els blocs i les cases noves, i també hi ha el Palau de Congressos . A la TV passen un documental sobre les mines d’urani de Almadén, digne d’ésser vist.

15 de juny de 2009. Gandia, Calp, Múrcia i el Valle de Ricote.

Deixem València i Sueca a mig matí, amb el record personal d’una ciutat que ha crescut i canviat molt, sobretot estèticament, però que ha deixat molt de banda la seva llengua pròpia, i amb això una part molt important del seu ésser i la seva cultura i del llegat d’homes com Joan Fuster.

Si bé Gandia ens ofereix la imatge d’una ciutat neta i bonica, amb una Casa - Museu dels Borja i una seu que serven riques obres d’art i cultura, Dènia és una de les manifestacions més clares del desgavell urbanístic dels darrers anys, amb una corrua inacabable d’apartaments abans no arribes al nucli antic totalment desfigurat, i em quedo amb les ganes de pujar al castell, on es conserven importantíssimes restes de la suda musulmana excavades parcialment, així com d’enfilar-me a la serra d’Aitana, que només puc mirar-me d’un tros lluny.

La propera parada és Calp i el famós penyal d’Ifac. Mentre ens hi acostem vaig entenent la impressió que ha causat al llarg del temps i a mi també. La població també ha crescut molt i té molts d’apartaments i un passeig amb palmeres prou agradable, però la platja que queda sota mateix del penyal és tota de còdols. Dinem al Bar Kaluma, on al final descobreixo que el cambrer resulta que sí que parla en valencià, i que per molts anys ho pugui seguir fent, però es queixa que la temporada turística cada vegada és mes curta! Al sortir no agafem bé la carretera i tornem per una plena de revolts, però que ofereix belles imatges del Penyal com les que es mostren a la foto.

De nou a l’autopista, deixem Benidorm i Alacant també molt crescudes de cantó i ens anem endinsant cap a les terres de Múrcia, amb molta calor i ganes de refrescar-nos. Mentrestant refresco la memòria de la meva dona amb una breu síntesi de la història d’Espanya. Passejant per la catedral i pels seus principals carrers també li recordo el caràcter provincià ric d’aquesta ciutat tant barroca, que deu bona part de la seva riquesa a l’aprofitament del riu Segura.

Però no hi podem estar gaire, perquè vaig reservar la nit en una casa rural de Blanca, al Valle de Ricote, el darrer baluard musulmà de la regió i on es manifesten millor el seu treball, i la seva tècnica en obres hidràuliques com grans sínies, sèquies, bancals i altres que permeten crear entorn del riu un petit oasi de verdor ple de tarongers i llimoners. Llàstima que ja llustreja i no els puc observar amb deteniment. El supermercat de Ricote és ple i al final hem d’anar fins a Blanca mateix a comprar quelcom per sopar i esmorzar. La casa és en realitat una caseta d’un conjunt semblant enmig d’un bosc de pins que ens costa de trobar, però està ben cuidat i el seu propietari se’n sent molt orgullós.

16 de juny. Granada de nit.

M’aixeco aviat i passejo una mica pels voltants secs, però on aquests aprofitaments es fan ben palesos. Esmorzem una mica i ens acomiadem del pagès per tornar cap als afores de Múrcia i agafar l’autovia cap a Baza i Granada. El paisatge és àrid i sec i no en recordo gairebé res. Fa molta calor, però Sierra Nevada encara té una mica de neu que fa honor al seu nom. Arribem a l’hotel a l’hora de dinar, que ens tarden molt a servir, i ens estirem al llit per fer una mica de migdiada, però resulta que estem tan cansats que no ens despertem fins a les 8 del vespre, i per tant no podem visitar l’Alhambra ni els Jardins del Generalife. Ens hem de conformar de fer una passejada de nit pel centre urbà, que està ple d’estudiants i turistes asseguts als bars i restaurants. També ens crida l’atenció i ens obre la gana una gelateria amb una varietat extraordinària i molt vistosa de gelats. És una forma de celebrar el meu aniversari prou refrescant si més no!

17 de juny. Sevilla la càlida.

Abans de deixar la ciutat que van conquerir els castellans el mateix any que Cristòfol Colom descobria Amèrica o les seves illes, visitem la Cartoixa, on encara es conserven uns magnífics empedrats i grans pintures murals fetes pels mateixos monjos, i pugem fins al barri de l’Albaicín, de cases blanques i amb flors, avui molt cotitzades, per gaudir la vista sobre los Cármenes i la Alhambra.

Tampoc podem anar a veure el cortijo dels López-Barajas a Santa Fe. Veiem alguns camps de plaques fotovoltaiques i dinem en una estació de la mateixa autopista, abans de la bonica ciutat d’ Osuna, famosa pels seus ducs i les seves cases amb escuts.

Arribem a mitja tarda a l’Hotel Gran Solucar, que és a uns 10 km de Sevilla però està molt bé, i on podem gaudir d’un bany molt refrescant, ja que la temperatura ronda els 45 graus. Una mica refets i canviats visitem el centre de la ciutat, encara que la xafogor no ens ho permet fer del tot. Un temple barroc recentment restaurat mostra tot l’or que arribà de les Amèriques, especialment de la Nueva España, que és com es coneixia llavors el que avui és Mèxic.

18 de juny. Mérida, Càceres i Trujillo.

L’antiga via de la Plata, que avui encara segueixen els que van en bicicleta a Santiago de Galícia des del sud de la península, ha donat nom a l’Autovia de la Plata que porta de Sevilla a Mérida i Càceres i permet fer aquest recorregut en unes 3 hores. Però nosaltres ens deturem a Mérida per conèixer més d’aprop les importants restes romanes, visigòtiques i àrabo-musulmanes d’aquesta ciutat que fou tan important en aquells temps per la seva situació estratègica. Amb tot m’he de conformar en un recorregut per l’antiga alcassaba, on s’exposen algunes de les restes trobades, ja que la Lupita no es troba gens bé, i el mateix passarà a Càceres, on he de fer sol el recorregut per alguns dels palaus que van construir els hidalgos que també van fer fortuna a Amèrica.

Per tant, ja tenim ganes d’arribar a Trujillo, on mengem i descansem en un bar de la plaça Major abans de donar una volta pels bonics carrers del voltant i pujar fins al castell. Rematem aquest calorós dia amb una molt agradable conversa amb els propietaris de l’Hotel Rural Las Huertas, que ens expliquen tot el que han fet per comprar i restaurar la casa i donar un bon servei, que hi van molts catalans i fins l’entenen força i de fet tenen el web també en català, i ens recomanen que demà passem per Guadalupe.

19 de juny. Guadalupe i Toledo.

Mentre anem esmorzant ens segueixen explicant coses de la regió, des dels canvis que va suposar en l’economia i el paisatge el Plan Badajoz fins a les meravelles del Valle del Jerte. Amb aquest bon regust de boca ens dirigim cap a Guadalupe.

Efectivament no ens sap cap greu haver-nos desviat una mica de la ruta, perquè el recorregut és molt agradable. El tresor que alberga el museu del monestir és molt valuós, des de llibres manuscrits fins a pintures dels grans clàssics espanyols, i encara hi ha una bona comunitat de monjos. Per rematar-ho, a l’hostatgeria es menja molt bé i l’espai del claustre és d’allò més agradable.

La carretera es va enfilant cap a la meseta castellana fins a trobar l’embassament i la població de Navalmoral de la Mata, i seguir després cap a Talavera de la Reina, d’on heretà la ciutat de Puebla la tradició ceramista però on no veiem cap fàbrica ni botiga, i Toledo, que per la seva part passà a Madrid la capitalitat de les Espanyes.

Deixem les coses a l’Hotel Santa Isabel, que està al costat de l’església mudèjar del mateix nom i molt a prop de la catedral, és senzillet però el més baratet. Fem un recorregut a peu pel casc antic, que rematem amb una visita al Museu Sefardí, situat en una antiga sinagoga i que es complementa força bé amb el dels Jueus de Girona, una de les altres ciutats amb un llegat jueu molt important.

20 de juny. Madrid.

Abans de deixar Toledo visitem la catedral i la única cooperativa d'artesans de la ciutat,on ens ensenyen com fan els magnífics damasquinats, espases i altres objectes i tècniques.

Torno a Madrid després de 30 anys. Entrant per aquest cantó sud em costa de recordar alguns dels carrers i les avingudes. Finalment arribem al centre i podem aparcar força a prop de la Puerta del Sol. Estan fent obres del metro. La Plaza Mayor no ha canviat però gaire, i podem menjar uns entrepans de calamars allà a tocar. Després seguim cap al Palacio Real, que a imitació dels seus parents i veïns francesos, els reis borbons espanyols van fer tan luxós com van poder a expenses dels catalans i les altres colònies. I acabem la passejada en un teatre on fan La fiebre del sábado noche, i la Lupita recorda bells temps i belles ballades, igual que una colla de mallorquins que saludem a la mitja part.

Com que els hotels que havíem trobat aquí a Madrid per Internet eren més cars i amb problemes d’aparcament, decidim sortir i arribar fins a Guadalajara, on ja arribem de nit però finalment en trobem un que està prou bé i no tan car.

21 de juny. Guadalajara, Saragossa i Lleida.

La ciutat no té grans atractius monumentals, tot és de rajol i no tan carregat com en altres capitals, però és tranquil•la i el diumenge al matí encara més. Per tant seguim la ruta cap a llevant, molt millorada i amb molins de vent a la ratlla d’Aragó, per arribar a la seva capital Saragossa. Al voltant de la basílica del Pilar han fet una plaça on l’aigua i el formigó es donen la mà amb Cèsar August, el fundador de la ciutat. Pugem dalt de la torre del campanar, des d’on podem veure un vista panoràmica extraordinària de la ciutat i voltants.

Finalment arribem a Lleida, deixem les maletes a l’Hotel Ramon Berenguer IV, que és a tocar l’estació de l’AVE, i seguim el carrer principal, que també està molt tranquil i on sopem una mica.

22 de juny. Vic, Bracons i Olot.

Quan passem pel Lluçanès començo a notar que el paisatge i la temperatura canvia. Som al cor de Catalunya i el verd dels pins i els prats ens comença a anunciar que ens acostem a la Garrotxa. Ens aturem a Vic a trucar per avisar que arribarem a dinar. Passem el túnel de Bracons per primera vegada, i les sensacions i emocions al sortir a la Vall d’en Bas són múltiples i fortes. La resta ja és més normal. I la sorpresa i l’abraçada de la mare també molt emotives.

8 de juliol. Peratallada, Pals i Begur.

Faig un salt perquè els demés dies els passem al Callís, amb la família i amics. Aquest dia per celebrar l’aniversari de la Lupita fem una sortida cap al Baix Empordà. Comencem a Peratallada. El seu recinte emmurallat i fossat és un dels millor conservats de Catalunya, i tot ell ha estat restaurat amb molt de gust i és un plaer anar passejant i mirant els detalls de les seves cases, portes i finestres. També té el seu atractiu el poble de Palau Sa Tor i sobretot el nucli antic enturonat de Pals, anomenat el Pedró, tot ells també restaurat amb molt de gust i amb un mirador des d’on es veuen la platja de Pals i les Illes Medes.

Anem a dinar a Begur, molt més transformat, i a prendre un cafè a la cala sa Riera, des d’on entre pins i casetes seguim cap a la platja de Pals, Torroella de Montgrí i l’Estartit. Aquí ens delectem una estona a la platja amb la vista de les Illes Medes, que amb el sol de tarda agafen un color groguenc preciós.

Acabem el dia fent una altra passejada per Bellcaire d’Empordà i l’Escala, i sopant a casa d’una neboda a Vilatenim, al costat de Figueres, completant un dia meravellós. La tornada, el dia 11, és una mica més accidentada. L’avió surt amb molt de retard, per la qual cosa anem a visitar primer la cripta de l'església de la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, hem de fer nit a Nova York i escala a Miami, de manera que no arribem a Puebla i Atlixco fins l’endemà al vespre.

©Joan FORT i OLIVELLA.  Atlixco, 7 de juliol de 2010