.jpg)
Enmig de la roba estesa
pengen dues estelades.
Donen color al carrer estret
pel que ens vol portar l’Arrimadas.
©Joan B. Fort
Atlixco, 11 de novembre de 2015
dimecres, 11 de novembre del 2015
dimecres, 4 de novembre del 2015
En Sisco Papi es ven la bici
Escolta nano
tot xino-xano:
Agafa el vano.
Canvi Shimano.
Puja a Maltrata.
Baixa a Orizaba.
És una fava.
Qui s’ho pensava!
Com una rata.
Com un obús.
A dalt del bus.
La millor cata.
Toca pilota.
Ara rebota.
Ningú no ho nota.
Sembla granota.
A la melé
surt sense fer
gens de merder.
Com un frappé.
Torna cansat
de tant pesat
i sindicat
extrapolat.
Feliç retorn.
Porta del forn
fins allà al Born
el suc de torn.
Com un record
de tant de bord
i d’Amarcord
cap al gran nord.
Un sentiment
d’apinyament,
incandescent,
sempre creixent.
©Joan B. Fort
Atlixco, 4 de
novembre de 2015.
dijous, 8 d’octubre del 2015
Una visita encara més agradable
Sergis i altres flors que coneixeu i estimeu aquesta terra
Benvolguda Roser.
Aquesta crònica l’hauria d’haver escrit fa mig any, però,
pel fet de no trobar el com i el quan i no sé quants perquès, no l’he escrit
fins aquesta setmana, i ara agafa també el caràcter de carta i potser d'un capítol de la meva autobiografia o d'una novel·la.
Llavors te n’acabaves d’anar i ens deixaves uns records
inoblidables de la teva estada a Mèxic.
Les fotos que vaig fer em permeten ara desgranar-ne alguns, perquè, altres
detalls que vaig apuntar a l’agenda, els vaig perdre fa un mes, quan la vaig
deixar en una cadira del zócalo
d’Atlixco per anar a comprar uns antojitos
davant de la parròquia, dedicada a
la Nativitat, i de la que aquells
dies se celebraven les festes.
Precisament l’havia posada a la bossa, junt amb les
ulleres i una altra llibreta, on hi havia escrit un acròstic sobre el meu nom que no havia copiat enlloc més, per anar
a veure a la metgessa de capçalera, que és el meva concunyada, i mirar de com organitzar-me
millor.
El fet és que l’endemà al matí me’n vaig adonar que ja no
la tenia, i tot i que la vaig estar buscant durant dies, no l’he poguda
recuperar.
M’havies trucat uns dies abans dient que venies a fer un reportatge per al programa 30 minuts de TV3 sobre els desapareguts en diversos llocs de la República, amb motiu dels fets
d’Ayotzinapa, dels que precisament
acaba de fer un any i encara queda molt per aclarir, i si podies venir.
Jo et vaig dir que estaríem encantats d’acollir-te a la
nostra casa, i així va ser.
Vam anar a Huaquechula,
municipi que limita amb el d’Atlixco
pel sud i que, igual que aquest, el de Tochimilco,
que hi limita per l’oest , i el de Cholula,
conserven notables convents dedicats a Sant
Francesc d’Assís, de qui s’acaba de celebrar la festa, i aquí a Atlixco
baixen l’estàtua de sant Miquel del cerro que porta el seu nom, i al cim del
qual ha estat tota la setmana i han pujat milers de persones a visitar i besar, com jo mateix
el dia de Sant Miquel.
Però el de Huaquechula
conserva a més en un museu, situat a les dependències del convent, i al zócalo,
que a la primavera llueix unes magnífiques xicrandes florides, valuosos petroglifs prehispànics i explicacions
sobre el seu significat, així com el dels altars
de morts, que construeixen cada any al voltant de Tots Sants, i que avui dia constitueixen un dels seus més
importants atractius turístics.
Hi vam passar una bona estona, contemplant-los,
llegint-los, comentant-los amb el guia, descendent per cert d’una família
nàhuatl, però que, tot i que no parla aquesta llengua, n’ha conservant força records
i els transmet amb gran passió.
Vam estar parlant durant la tornada de la seva història i
importància, ara que s’acosten novament aquestes dates, en què la memòria dels
difunts adquireix una altra dimensió, i més en el nostre cas.
Fa poc més d’una setmana, precisament el dia de Sant Miquel,
que ens va deixar un familiar molt proper i estimat: la meva mare
i la teva tia, la Montserrat Olivella i
Canals. El març havia complert 95 anys i encara gaudia d’una salut
envejable. No tenia la memòria de la teva mare, però s’hi assemblava en moltes
coses i s’avenien molt. Quan es trobaven, podien parlar hores seguides de la
història de la família, de la qual la teva mare aquest estiu acaba d’escriure
un treball molt ben fet que em va enviar fa pocs dies. La història, la música i
l’art les apassionava i en vaig heretar força.
Quan encara era viu el meu pare i després amb ella, havíem
anat a molts de pobles, esglésies i monestirs medievals, doncs tots teníem el “mal
de pedra”, que també vam heretar. Poc abans de venir jo a viure a Mèxic, vam anar a L’Alguer i tot el nord de de l’illa
de Sardenya, i la última sortida que vam fer junts va ser al castell-museu Dalí de Púbol i el poble de
Monells, al Baix Empordà.
M’havia acompanyat en molts dels recitals dels Amics de les Lletres Garrotxines,
alguns dels quals com la Concepció
Batallé, m’han enviat belles
paraules dedicades a ella.
Acabo de trobar a You
Tube una dotzena de cançons cantades per ella. M’ha fet molta il·lusió i emoció
escoltar-les. Ens en va ensenyar moltes, i per això jo i el meu germà també
sovint cantem, ell al Grup de Caramelles
de Sant Miquel de Campmajor, poble on tots tres hem viscut molts anys i on
ella va morir, i jo a la meva casa d’Atlixco.
Roser, quan vas venir, et vaig llegir la lletra d’una
cançó que havia escrit feia pocs dies, “Lluny
de tu”, però no te la vaig cantar ni la van poder llegir el dia del funeral
de la meva mare. Ara quan vinguem us la cantaré.
Després de contemplar el reguitzell d’àngels que omplen
les esglésies barroques de Santa María Tonantzintla, San Francisco Acatepec i coronen el púlpit de Santa María de los
Remedios, basílica edificada damunt la piràmide
de Cholula, que és la més gran i
antiga del món, vam estar parlant de l’Eudald
Carbonell, que vaig tenir de professor al llavors Estudi Universitari de
Girona i avui dia és reconegut mundialment per les seves excavacions e investigacions
arreu del món.
Vam sopar al Tramuntana
amb els companys i companyes del Casal
Català de Puebla. Allà ens vas compartir algunes de les experiències viscudes
mentre filmàveu el reportatge, titulat Ni vius ni morts, que, quan el vam
veure ens feia posar la pell de gallina. Malauradament d’aquells fets que
vosaltres vau saber transmetre tan bé, aquí gairebé no se n’ha parlat. “Venim d’un silenci antic i molt llarg”,
com tan bé canta en Raimon, que a tu
tant t’agrada!
http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1954/
Avui que he acabat de llegir la novel·la de Jaume Cabré Fra Junoy o l’agonia dels sons, també em venen al cap molts d’aquestes
cançons i sons, monges, capellans i monjos que hem tingut a la família,
especialment la tieta Fina i el pare
Jaume Gabarró, monjo cistercenc de Solius,
monestir on molts anys per Nadal havíem
anat a veure la magnífica col·lecció de
pessebres i escoltat música
gregoriana, qui va concelebrar la missa del funeral de la meva mare.
Amb aquests sons, records i vivències et deixo fins
dissabte,
©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 8 d’octubre
de 2015dimarts, 15 de setembre del 2015
El procés imparable
El procés d’Independència que viu Catalunya és imparable. Les manifestacions d’aquests darrers 4 anys amb motiu de la Diada de l’11 de Setembre, organitzades per l’ANC i diverses entitats cíviques, amb rèpliques els caps de setmana anteriors a les principals ciutats del món, així ho han fet palès, així com la consulta del 9-N i les properes eleccions del 27-S.
La manifestació “Catalunya,
nou estat d’Europa” del 2012, va
reunir 1.500 000 persones a Barcelona
reclamant la Independència de Catalunya.
La Via Catalana
del 2013 va ser una cadena humana de
més de 400 km que, seguint l’antic
traçat de la Via Augusta de N a S de Catalunya, va reunir 1.600.000
participants, 500.000 als carrers de Barcelona.
La Via Catalana
2014 o V, convocada amb l’objectiu
de reivindicar el referèndum d’autodeterminació i la independència de
Catalunya, va omplir la Avinguda Diagonal
i la Gran Via de les Corts Catalanes amb 1.800.000 persones segons la Guàrdia
Urbana de Barcelona.
I divendres passat la Via Lliure cap a la República Catalana 2015 va omplir els 5,2 km de
la Meridiana de Barcelona fins a la plaça de les Glòries amb 2 milions de
persones. Tenia 10 eixos reivindicatius, representats per 10 colors: justícia social, benestar social,
democràcia, diversitat, solidaritat, equilibri social, sostenibilat, innovació,
cultura i obertura al món, i va ser una mostra claríssima del que ja s’anomena
la Revolució dels Somriures.
El caràcter absolutament pacífic d’aquests actes reivindicatius
multitudinaris protagonitzats per la societat catalana, amb un augment exponencial
de les estelades portades per les persones de totes les edats, sexes i edats i
penjades als balcons, fins al punt que en aquesta darrera en duia quasi tothom,
fan pensar que la consciència que la Independència
de Catalunya és absolutament necessària per a què pugui ser un país del
segle XXI i que les eleccions al
Parlament de Catalunya, convocades per al proper 27 de setembre (27-S), tindran una majoria absoluta
dels partidaris de la Independència (Junts
pel Sí i la CUP), i el procés
cap a la constitució de la República
Catalana serà ràpid i definitiu.
El govern espanyol de Mariano Rajoy, que sistemàticament ha fet cas omís i ha obstaculitzat
per mitjà del Tribunal Constitucional
totes les lleis, drecrets, mesures i negociacions tendents al reconeixement dels drets
bàsics de Catalunya com a país, com acaba de fer amb la hisenda pròpia, fent que el President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas i diversos
consellers segueixin encausats per convocar la consulta del 9-N, que, tot i les
enormes dificultats per poder dur-se a terme, va obtenir la absoluta majoria (80,76%,
més d’1 milió 800 mil vots), i que l’espoli
fiscal sigui absolutament insostenible (46 milions d'€ diaris) i totes les propostes de seguir formant part
de l’Estat Espanyol absolutament increïbles per als catalans i les catalanes
conscients de la situació política, econòmica, social i lingüística, i que el
sorgit de les eleccions generals es
veuran obligats a obrir un procés de negociacions, que serà molt llarg i
difícil, però ineludible donat el grau de deteriorament de les condicions a què
ha estat sotmesa la societat catalana per part de governs i institucions
suposadament democràtics, i l’absolut enrucament dels mateixos.
©Joan B. Fort
Atlixco, 15 de setembre de 2015
dimarts, 8 de setembre del 2015
Pantalla
Pantalla: Què és el que amagues
rere tanta faramalla?
La vida de la gent
que calla
perquè té massa per dir.
Ho dius sols amb imatges.
Parlen més que ella mateixa.
Ensenyen sense saber-ho.
©Joan Fort i
Olivella
Atlixco, 8 de
setembre de 2015
Sóc pols
Sóc pols, sóc poble
perdurant a la ciutat
eternament pertorbada.
©Joan Fort i
Olivella
Atlixco, 8 de
setembre de 2015
Vida
Sense ulleres, sens agenda,
enfrontat a tants missatges,
només et tinc per companya,
vida, que no m’enganyes.
©Joan Fort i
Olivella
Atlixco, 8 de
setembre de 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)