Un record per a en Llluís Martí i Mn. Mel

Aquest diumenge em van comunicar la mort d’en Lluís Martí i Salló el dia 5 de gener i d'en Josep Maria Melció, Mn. Mel, el dia 3 de febrer, dos grans homes, el primer nascut a Vilafreser el 1951 i el segon a Banyoles el 1935, però estretament vinculats amb aquesta ciutat i amb la Garrotxa en un sentit ampli o les Garrotxes i que havia conegut poc però suficient com per apreciar-los molt i voler-los dedicar un petit record des d’aquesta petita finestra que és el meu bloc.


Precisament el mateix dia en Joan Carreras i Ros va publicar al suplement dominical del Diari de Girona un bellíssim article sobre Mn. Mel que em va fer arribar i on diu entre altres coses aquestes paraules que comparteixo: A Ridaura i a la Garrotxa sobretot, però també a tot arreu on havia passat i a tothom a qui havia tractat i conegut, ha deixat i deixa una empremta i un record inesborrables i un buit difícil d’omplir. Ha estat i és així gràcies al seu caràcter i tarannà obert i jovial, proper i sincer, popular i generós.

L’amor a la terra on van viure i a la gent amb qui van viure, reflectit en la passió per la fotografia, i en el cas d’en Lluís també per tot tipus de documents, ha deixat abundants fruits en forma d’imatges, fets, paraules i llibres que quedaran per sempre en el record de les persones que el vam conèixer i de les poblacions i comarques que tant bé van saber captar i conservar per a la memòria col•lectiva.

D’ara endavant, cada vegada que freqüentem un campanar o un cim, una vall o una gorga, una rectoria o un arxiu, una casa o un racó qualsevol d’aquesta part muntanyosa de les comarques gironines ens recordarem de les seves veus inconfusibles i del seu interès per conservar, millorar i difondre tot allò que de realment valuós hi havia al seu entorn.

En Lluís va venir una vinculació especial amb l’Ajuntament de Banyoles, del que va ser tinent d’alcalde entre 1983 i 1987, amb l’Associació de Comerciants, que va presidir des de 1988 fins a 1990 ja que era un destacat botiguer de roba, amb el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles i el seu Arxiu d’Imatges, del que va tenir cura als anys 90, així com amb la premsa i la televisió locals, publicant el llibre La Puda i el seu balneari (2001).

I en Mel amb les parròquies on va exercir el seu ministeri sacerdotal i amb la gent de l’Alta Garrotxa, que va immortalitzar en el llibre Caminant per l’Alta Garrotxa (1984) i que no van passar desapercebudes, com ho va mostrar l’assistència de 43 capellans i unes 500 persones al seu funeral.

Des d’aquí els envio el meu sincer agraïment, record i desig d’un descans etern, ben merescut després dels sofriments que van patir al final de les seves vides per malalties tan dures com són les de la vista i la del cor.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 19 de febrer de 2013.

Un matí ple de missatges

Això del Facebook comença a ser abassegador. Aquest dilluns aquí a Mèxic era festiu perquè avui és el Dia de la Constitució de 1917 i les festes entre setmana es passen a dilluns, però sense voler em vaig passar tot el matí llegint el correu i principalment els missatges de Facebook que m’havien arribat durant el cap de setmana i ahir mateix, de manera que encara me’n va quedar algun per mirar i també els blocs.

Però és que n’hi havia de molt interessants, com un sobre les propietats dels xiles, o un altre sobre la presentació d’un llibre del historiador francès Christian Duverger que defensa que va ser el propi Hernán Cortés i no Bernal Díaz del Castillo qui va escriure la crònica La historia verdadera de la conquista de la Nueva España. Caldrà llegir-lo bé i rellegir la crònica, que vaig deixar cap a la meitat. I és que aquest tema de la historiografia sobre la conquesta d’Amèrica i altres s’estan movent molt, sobretot des de Catalunya i que en Jordi Bilbeny va començar a desmuntar molts de tòpics i falsificacions que s’havien anat muntant per part de la corona i la historiografia espanyola.

I ja no diguem sobre els temes d’actualitat com són el procés sobiranista i els sous, sobresous i pensions escandalosos de molts polítics, banquers i alts càrrecs ben coneguts, començant pels actuals presidents dels governs català Artur Mas i espanyol Mariano Rajoy i del ex president del Parlament de Catalunya Ernest Benach.

El cercle sobiranista va creixent i es va tancant en tots els àmbits, i en aquest sentit vull destacar aquest vídeo de l'11 de setembre, la recent votació a favor de la consulta de l’Ajuntament de Barcelona i dels Casals Catalans de Centre i Sudamèrica, encara que no hi figuri el de Puebla perquè tot i els esforços de l’Òscar Martín no hi ha manera que acabi de funcionar, així com el que han preparat totes les ANC de l'exterior. Si a algú li interessa aquest document li puc fer arribar.
https://www.youtube.com/embed/LC92PBBcasE

Vaig compadir el pobre Zum que precisament em va escriure una bonica carta i que ha estat més de mig any sense poder veure el correu per un càncer a la bufeta. Ha de ser terrible mirar i contestar si es pot tants de correus i missatges acumulats.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de febrer de 2012.

Ara em toca a mi (cançó)

Ara em toca a mi
Mirar moltes coses
Coses que el destí
Diu que són noses.

Ara ens toca el torn
El torn de veure
Veure un fiscorn
Que ens vol atreure.

Ara ens toca el pas     
El pas que alhora
Alhora amb la tenora
D’en Josep Farràs
Ballen l'Oriol
Junt amb l'Artur Mas.

Ara ens toca dir
Dir sense embuts
Embuts i sí
Amb els ets i uts.

Ara ens toca fer
Fer sense por
Portes per ser
Estat de debò.

Ara ens toca anar
Anar tots junts
Junts a trobar
Els millors punts.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de gener de 2013.
Després d’escoltar
La sardana homònima
De l’Artur Vilà
Interpretada per en Joan Farràs
I la cobla Selvatana.

Camí d'Europa (cançó)

Quins camins té el destí
que no ho pot evitar.
Quins camins que té la mar
Que no ho pot impedir.

Si algú m’ho sap dir
Aquí el faré venir
Si algú m’ho sap dar
El faré capità.

Capità d’un vaixell
Sense proa ni popa
Que no va a cops d’estopa
Ni de pal ni gibrell.

Capità d’un Consell
Que digui a la tropa
Que per ser Estat d’Europa
Cal tibar l’endervell.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de desembre de 2012.

El gat de Portlligat (cançó)

Pel camí de Portlligat
Em vaig trobar un home gat
Que anava mig despistat
I un xic massa carregat.

Massa carregat de rom
Que ell ni sabia com.
Caldrà tenir cert aplom
Per trobar-li un altre nom.

Que no rimi amb tanta xera
Com ha cremat sota l’era
I que a molts desespera
Tant com una borratxera.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de desembre de 2012

Moltes gràcies i Feliç 2013

Escriure un bloc com aquest, com tot a la vida, no és gens fàcil, encara que hom cregui que tingui una certa facilitat. I fer-ho en català, des d’una ciutat que a la vegada és un poble del centre de Mèxic com és Atlixco, encara més. El temps, l’espai i la distància, l’estat d’ànim, la salut i l’entorn, el clima, encara que diguin que és el millor del món, la situació política, social, econòmica i cultural dels respectius països, la manca o excés d’informació i altres factors no són pas els més propicis. Però miro de fer el que puc,  i quan veig que gràcies a Internet visita aquest bloc i els àlbums de Picasa cada vegada més gent de més de molts països d’arreu del món, no puc fer res més que donar gràcies a Déu pels moments d'inspiració que em concedeix i a vosaltres, i desitjar-vos que l’any que comença sigueu molt feliços i la situació particular, nacional i global millori. Però m’agradaria que em féssiu algun comentari i per què no conèixer-vos algun dia.

També voldria tenir un record per en Lluís Maria de Puig, que ens va deixar fa uns dies amb un llegat polític i historiogràfic important i en pau descansi, que vaig tenir de professor d’Història Contemporània al llavors Estudi Universitari de Girona, i amb qui compartíem l’interès per la guerra del Francès o de la Independència, un període que també va marcar la història de Catalunya i d’Espanya

Segurament que en els propers dies encara publicaré algun comentari sobre lectures o algun altre fet d’aquest 2012 que m’ha quedat pendent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (8) De Barcelona a Vic

El nostre recorregut per Catalunya ens porta en tren fins a Girona per la costa, en autobús fins a Banyoles i d’allà a visitar a diversos familiars i amics a Girona, Banyoles, Sant Miquel de Campmajor, Falgons, Fontcoberta, Olot, Camprodon, i a travessar vàries vegades la Vall de Bianya, la Vall d’en Bas i els túnels de Bracons i també els de l’Eix Transversal per anar fins a la plana de Vic i la seva capital Vic, la plaça Major de la qual ha vist tants fets importants de la nostra història i segueix essent un dels mercats més importants del país i mostrant ara amb les senyeres, estelades i fins i tot algunes estelades amb el lema “Catalunya nou Estat d’Europa” penjades als balcons, igual com a les poblacions que acabo d’esmentar i fins i tot en un acte tant genuí com una boda, que la reivindicació independentista és molt viva arreu, però que també hi ha gent molt reticent i arrapada a Espanya.

En aquestes anades i vingudes, i també a l’antic Hospici d’Olot, mirant l’exposició d’escultures de la Rosa Serra, una altra molt interessant i itinerant sobre els 200 anys de la Guerra del Francès, tema que he estudiat però que al estar lluny no ho he pogut fer com hauria desitjat amb motiu d’aquest aniversari, parlant amb el personal del museu comarcal  veient que ara hi ha el Centre d’Observació del Paisatge de Catalunya on hi havia l’arxiu comarcal que precisament celebra els seus 25 anys en una nova seu i on també havia passat força hores, passant per sota de volcans apagats fa més de 10.000 anys,

i sobretot al Callís penso en la teoria del seu director en Joan Nogué que el paisatge és un altre dels elements definitoris del fet diferencial català i que no s’ha tingut prou en compte.

Precisament aquest juliol vaig fer un poema per al recital de tardor dels Amics de les Lletres Garrotxines que no havia inclòs al bloc titulat "Pluja de records" i que diu:

Pluja al carrer. / Ragen per dins / Records units / Per un topònim: / Vall de Bianya.

A Olot també veig que a la llibreria El Drac queden força exemplars del meu llibret A la cala de mi corazón, així com dels companys Joan Mercader, Roser Carreras i Narcís Munsó que esperen comprador, i també en tenen per vendre les meves cunyades.

Aquest viatge pel nord de Portugal, d’Espanya, del País Basc i de Catalunya no ha fet sinó refermar el meu convenciment des que vaig fer el servei militar a Madrid que tot i alguns trets comuns cadascun d’aquests països té uns trets i una història que els caracteritzen i els diferencien, i que aquells lemes de “Catalonia is diferent” o “Catalonia is not Spain” que van sortir amb força al carrer fa 20 anys amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, davant la crisi, l’espoli fiscal i el continu atac i la nul•la comprensió del nostre fet diferència basic que és la llengua, aquest 2012 s’han convertit en un massiu “Catalunya nou Estat d’Europa” i quedat reflectits d’una forma clara a les urnes en les tres eleccions autonòmiques que hi ha hagut i marcaran el futur de cadascun.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de desembre de 2012, completat el 2 de gener de 2013.