Camí d'Europa (cançó)

Quins camins té el destí
que no ho pot evitar.
Quins camins que té la mar
Que no ho pot impedir.

Si algú m’ho sap dir
Aquí el faré venir
Si algú m’ho sap dar
El faré capità.

Capità d’un vaixell
Sense proa ni popa
Que no va a cops d’estopa
Ni de pal ni gibrell.

Capità d’un Consell
Que digui a la tropa
Que per ser Estat d’Europa
Cal tibar l’endervell.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de desembre de 2012.

El gat de Portlligat (cançó)

Pel camí de Portlligat
Em vaig trobar un home gat
Que anava mig despistat
I un xic massa carregat.

Massa carregat de rom
Que ell ni sabia com.
Caldrà tenir cert aplom
Per trobar-li un altre nom.

Que no rimi amb tanta xera
Com ha cremat sota l’era
I que a molts desespera
Tant com una borratxera.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de desembre de 2012

Moltes gràcies i Feliç 2013

Escriure un bloc com aquest, com tot a la vida, no és gens fàcil, encara que hom cregui que tingui una certa facilitat. I fer-ho en català, des d’una ciutat que a la vegada és un poble del centre de Mèxic com és Atlixco, encara més. El temps, l’espai i la distància, l’estat d’ànim, la salut i l’entorn, el clima, encara que diguin que és el millor del món, la situació política, social, econòmica i cultural dels respectius països, la manca o excés d’informació i altres factors no són pas els més propicis. Però miro de fer el que puc,  i quan veig que gràcies a Internet visita aquest bloc i els àlbums de Picasa cada vegada més gent de més de molts països d’arreu del món, no puc fer res més que donar gràcies a Déu pels moments d'inspiració que em concedeix i a vosaltres, i desitjar-vos que l’any que comença sigueu molt feliços i la situació particular, nacional i global millori. Però m’agradaria que em féssiu algun comentari i per què no conèixer-vos algun dia.

També voldria tenir un record per en Lluís Maria de Puig, que ens va deixar fa uns dies amb un llegat polític i historiogràfic important i en pau descansi, que vaig tenir de professor d’Història Contemporània al llavors Estudi Universitari de Girona, i amb qui compartíem l’interès per la guerra del Francès o de la Independència, un període que també va marcar la història de Catalunya i d’Espanya

Segurament que en els propers dies encara publicaré algun comentari sobre lectures o algun altre fet d’aquest 2012 que m’ha quedat pendent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (8) De Barcelona a Vic

El nostre recorregut per Catalunya ens porta en tren fins a Girona per la costa, en autobús fins a Banyoles i d’allà a visitar a diversos familiars i amics a Girona, Banyoles, Sant Miquel de Campmajor, Falgons, Fontcoberta, Olot, Camprodon, i a travessar vàries vegades la Vall de Bianya, la Vall d’en Bas i els túnels de Bracons i també els de l’Eix Transversal per anar fins a la plana de Vic i la seva capital Vic, la plaça Major de la qual ha vist tants fets importants de la nostra història i segueix essent un dels mercats més importants del país i mostrant ara amb les senyeres, estelades i fins i tot algunes estelades amb el lema “Catalunya nou Estat d’Europa” penjades als balcons, igual com a les poblacions que acabo d’esmentar i fins i tot en un acte tant genuí com una boda, que la reivindicació independentista és molt viva arreu, però que també hi ha gent molt reticent i arrapada a Espanya.

En aquestes anades i vingudes, i també a l’antic Hospici d’Olot, mirant l’exposició d’escultures de la Rosa Serra, una altra molt interessant i itinerant sobre els 200 anys de la Guerra del Francès, tema que he estudiat però que al estar lluny no ho he pogut fer com hauria desitjat amb motiu d’aquest aniversari, parlant amb el personal del museu comarcal  veient que ara hi ha el Centre d’Observació del Paisatge de Catalunya on hi havia l’arxiu comarcal que precisament celebra els seus 25 anys en una nova seu i on també havia passat força hores, passant per sota de volcans apagats fa més de 10.000 anys,

i sobretot al Callís penso en la teoria del seu director en Joan Nogué que el paisatge és un altre dels elements definitoris del fet diferencial català i que no s’ha tingut prou en compte.

Precisament aquest juliol vaig fer un poema per al recital de tardor dels Amics de les Lletres Garrotxines que no havia inclòs al bloc titulat "Pluja de records" i que diu:

Pluja al carrer. / Ragen per dins / Records units / Per un topònim: / Vall de Bianya.

A Olot també veig que a la llibreria El Drac queden força exemplars del meu llibret A la cala de mi corazón, així com dels companys Joan Mercader, Roser Carreras i Narcís Munsó que esperen comprador, i també en tenen per vendre les meves cunyades.

Aquest viatge pel nord de Portugal, d’Espanya, del País Basc i de Catalunya no ha fet sinó refermar el meu convenciment des que vaig fer el servei militar a Madrid que tot i alguns trets comuns cadascun d’aquests països té uns trets i una història que els caracteritzen i els diferencien, i que aquells lemes de “Catalonia is diferent” o “Catalonia is not Spain” que van sortir amb força al carrer fa 20 anys amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, davant la crisi, l’espoli fiscal i el continu atac i la nul•la comprensió del nostre fet diferència basic que és la llengua, aquest 2012 s’han convertit en un massiu “Catalunya nou Estat d’Europa” i quedat reflectits d’una forma clara a les urnes en les tres eleccions autonòmiques que hi ha hagut i marcaran el futur de cadascun.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de desembre de 2012, completat el 2 de gener de 2013.

L’esperit de Nadal

L’esperit de Nadal ens convida
a donar un tomb per la vida
i a deixar allò que és marfús.

Tanta avarícia, cobdícia,
immundícia i sevícia
amb el més feble e il•lús.

A portar el seu missatge
de llum amor i coratge
a tots aquells qui ens escolten.

I a deixar un bon record
als qui estan en desacord
i amb la ignorància ens envolten.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 de novembre de 2012.
Inspirat en la Cançó de Nadal
de Charles Dickens (1847).
Recital al Recita de Nadal
dels Amics de les Lletres Garrotxines
celebrat al Casal Marià el 29 de desembre.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (7) De Saragossa a Barcelona

Passem en l’autobús per la zona de l’Exposició Universal del 2008, dedicada a l’aigua, i que va deixar una sèrie d’edificis suggeridors com la Torre de l’Aigua, el Palau de Congressos d’Aragó, del pavelló d’Aragó i el pavelló Pont i l’escultura Alma del Ebro, per seguir després cap al Palau de la Aljafería, el primer palau musulmà, construït el segle XI, on baixem un moment, les muralles romanes i la riba de l’Ebre.

Allà comencem el nostre recorregut a peu pels carrers estrets dels voltants de la catedral i la casa del Deán, que ens permeten admirar el que van fer els mudèjars simplement amb rajols, per entrar tot seguit a la basílica del Pilar i fer el mateix amb la Santa Capilla on hi ha el pilar que segons la tradició i diverses anàlisis data del 40 d. C. i sosté a la Verge patrona de Saragossa, Aragó i Espanya, el retaule major, executat en alabastre policromat d’Escatrón pel gran pintor i escultor valencià però d'origen i que va crear la major part de la seva obra a Aragó Damià Forment entre 1509 i 1515 sobre la Purificació, Assumpció i Nativitat de la Verge María, així com escoltar com va pintar el gran pintor aragonès Francisco José de Goya y Cifuentes dues de les seves cúpules, superant les del seu mestre Francisco Bayeu, i en va quedar una altra per pintar.

Ja a fora la plaça contemplem el monument que li va dedicar la ciutat i les fonts, anem fins a l’Ajuntament i visitem el Museo Ibercaja, on s’exposen tots els gravats d’aquest gran pintor, nascut prop d’aquí a Fuendetodos el 1746 i mort a Bordeus el 1828, en els quals va dibuixar amb gran claredat les misèries que li va tocar viure i on es veu tot el que un home sord pot deixar plasmat sobre el paper, i que ja a Mèxic m’inspiraran una sèrie d’ècfrasis o poemes curts basats en aquestes petites grans obres mestres de l’art espanyol més pur.

Dinem aviat i anem per l’autopista cap a Lleida i Montblanc, la vila de la Catalunya Nova amb les muralles medievals millor conservades i que cada any per Sant Jordi festeja amb gran solemnitat la llegenda de com el nostre patró va matar al drac, on un reguitzell de senyeres i estelades pels carrers mostren com aquest esperit que va fer sortir al carrer més d’un milió i mig de persones el passat 11 de setembre per demanar que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa segueix viu a tot el país.

Allà ens desviem fins a l’Espluga de Francolí per visitar sota una lleugera pluja que plou falta fa a aquestes terres seques de garrofers, ametllers i vinyes el monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, que l’austeritat del seu art i l’esperit de comunitat dels monjos des del 1150 l’omple de vida i transmeten als qui el visitem un sentit diferent a aquesta, però també el panteó reial i l’altar major (1527-1529), una altra gran obra de Damià Forment, que ens deixen un petri però viu record de les persones que van forjar la nostra història i art medievals i renaixentistes, però també el nostre destí col•lectiu com a país.

I de pressa perquè es fa tard anem cap a sota Montserrat per agafar a Monistrol de Montserrat el tren cremallera que puja fins al santuari i mentre es fa fosc ens permet encara escoltar com els monjos benedictins i l’escolania canten els vespres i tot el seu entorn s’omple d’una pau i una màgia que només a aquesta hora es pot apreciar en tota la seva grandesa, i amb aquest esperit baixar fins a Barcelona.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de desembre de 2012.

Viatge pel nord de la Península Ibèrica (6) De Santander a Saragossa

En una hora i mitja per l’autopista, que primer segueix per l’interior i des de Sámano i Castro Urdiales amb boniques vistes sobre la costa càntabra, fins a prop de Bilbao (Bilbo), la capital de Biscaia i del País Basc, que des de finals dels anys 90 ha canviat completament d’imatge. Amb la construcció del Museu Guggenheim, obra emblemàtica de l’arquitecte Frank O. Gehry, format per 10 cossos de pedra calcària i els altres 10 de vidre i titani que recorden a voltes un vaixell i altres una rosa oberta, de la torre Iberdrola i altres edificis, així com dels ponts Euskalduna, de la Salve i Zubizuri de l’arquitecte Santiago Calatrava i de l’Ajuntament, d’un tramvia i de l’enjardinament de les vores de la ria, aquest sector de la ciutat ha deixat l’aspecte absolutament fosc que tenia i ha portat vida cap a la plaça d’Unamuno i el que es coneix com las 7 calles, plenes de tasques i comerços, i la plaza Nueva, on mengem uns pinxos amb una família d’Arizona.

En aquest passeig a peu d’anada i tornada no sento però ningú que parli en basc, i quan de tornada pujant a l’ascensor li pregunto a una senyora, que resulta que és romanesa, em diu que sí que es parla força, i ella una mica.

Ja no ens queda temps per visitar el museu per dins, però un company diu que val la pena i que les exposicions d’Eduardo Serra i de l’escola de Viena estan molt bé. La llibreria, també, i permet fer-se una bona idea de la complexitat i riquesa de l’art contemporani.

Agafem l’Autopista Vasco Aragonesa cap a Llodio (Laudio) i per conèixer millor tot el món del vi de la Rioja, després de Miranda de Ebro la deixem a la sortida de Haro, on veiem per fora les caves dels famosos vins Paternina i Muga, per arribar-nos fins a Briones, poble als afores del qual la família Vivanco ha construït un Museu del Vi que val la pena visitar. S’hi explica la història, totes les classes de raïms i tot el procés de conreu de la vinya i d’elaboració dels diferents vins amb tota cura de detalls i recursos, i a més hi ha una col•lecció de 3.500 peces d’art relacionades amb aquest i de tirabuixons d’una gran qualitat i interès etnogràfic.

Entre vinyes i fruiters anem cap a Miranda de Ebro, una parada obligada del camí de Sant Jaume per visitar la seva catedral on segons la llegenda del miracle el gall i la gallina van cantar i per això encara es poden veure a dins, cosa que nosaltres no fem perquè ja els havia vist en un altre viatge, però sí una capella on es conserva un bonic retaule de la Verge i la plaça Major, on una colla de nens i nenes juguen alegrement, donant una imatge de vida a aquest marc de pedra presidit pel gran escut de l'Ajuntament.

I d’aquí fins a Saragossa, on arribem després de 12 hores de viatge i d’haver recorregut 445 km des del mar Cantàbric a la capital d’Aragó, que travessa un riu Ebre de color verdós pels aiguats dels dies anteriors a la conca del seu afluent el Gállego.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 19 de desembre de 2012.