Volem ser un Estat d'Europa

Amb aquest lema proposat per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) més d’un miler d’autobusos van sortir de tota Catalunya i d’arreu dels Països Catalans i amb una gernació de gent que també hi havia acudit en tren i altres mitjans de comunicació es van anar reunint als carrers de Barcelona fins a sumar més d’un milió i mig de persones que durant les quasi 4 hores que va durar la manifestació més multitudinària que mai s’hagi produït en aquesta data commemorativa d’una derrota però també d’una voluntat de seguir existint com a nació, pacíficament va deixar clar que “no som una regió d’Espanya, som una Nació d’Europa”, “In-de-pen-dèn-ci-a” i altres.

Responent a les crides fetes pet Twitter i el Facebook a les principals capitals del món on hi ha catalans també vam fer sentir la nostra veu, i aquest va ser el cas de la Ciutat de Mèxic, on al peu del momnument a l’Àngel de la Independència d’aquest país americà la junta de l’Orfeó Català va posar unes corones de flors amb la senyera i més de 50 persones de totes les edats ens vam reunir per sumar-nos a la voluntat del poble català per la seva Independència i dir Adéu a Espanya d’una manera decidida i civilitzada alhora.

Cal ressaltar la presència del lluitador de l’octubre del 68 mexicà Marcel•lí Perelló, que per la seva part ho havia anunciat en un dels diaris de la capital mexicana.

Aquest matí el President Artur Mas s’afanyava a dir que “Tot és possible si hi ha voluntat, grans majories i una capacitat de resistir”, frase memorable, però que ha d’anar acompanyada de la convocatòria aviat d’un Referèndum, i com bé ha dit també de la construcció d’estructures d’aquest Estat, mentre que els polítics i la premsa espanyola es posaven les mans al cap i al món no ho veien tan malament.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 de setembre de 2012

A la vigília de la DIADA

A la vigília de la gran DIADA de l’11 de Setembre d’aquest any, en la que segons em diuen s’han esgotat tots els autobusos per anar a Barcelona a la manifestació multitudinària que deixarà palès el desig d’una gran part del poble català de tenir un Estat propi i deixar de patir d’una vegada per totes tots els oprobis, espolis i mofes que li ha suposat estar quasi 300 anys sotmesa a l’Estat Espanyol, i especialment aquests darrers en què sota una capa democràtica i del “cafè per a tots” s’ha consolidat un sistema com deia ahir César Molinas a El País d’elits “extractives” que és el que ha permès les enormes bombolles que aquell país, i el nostre de retop, hem patit. I que alguns dels catalans i catalanes que vivim arreu del món també ens reunirem a les principals capitals per fer sentir i difondre a través del You Tube el nostre crit solidari d’Independència, voldria recordar un llibre i una persona que ens els seus moments i àmbits respectius han ajudat a que aquest somni sigui més comprensible.

Em refereixo a l’edició catalana d’aquest llibre, que aviat complirà 100 anys, i que com aquesta castellana completada per Xavier Carbonell el 1919, va explicar molt bé i avui encara es llegeix igualment de bé, 23 moviments nacionalistes europeus que, tot i les naturals diferències, tenen en comú l’enorme esforç i sacrifici de generacions enteres per aconseguir veure reconeguts els seus drets nacionals enfront de grans estats com la Rússia dels tsars, Alemanya o els imperis austro-hongarès i britànic.

Especialment interessant crec que és el capítol dedicat a Irlanda, i al final del dedicat a Catalunya diu que la clau és resistir i conclou amb aquestes paraules, que segueixen tenint validesa: “La nació catalana, per triomfar dels obstacles que s’oposen a la seva autonomia, té en la seva pròpia realitat la major força.” I la realitat és que des de llavors la consciència nacional i independentista ha madurat molt.

Personalment l’altra gran conclusió que vaig treure de la seva lectura i dels moviments nacionalistes dels darrers 30 anys és que les crisis poden ser positives i alguns d’aquells van aconseguir ésser Estats mercès a la 1ª Guerra Mundial, com Finlàndia, Hongria, Romania, Bulgària, Armènia i Albània; i altres arrel del desmembrament del bloc soviètic (Estònia, Letònia i Lituània, Macedònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia), i que la gran crisi de desprestigi internacional d’Espanya és la gran oportunitat per a Catalunya.

No sé si cal recordar que l’autor, Antoni Rovira i Virgili el 26 de novembre farà 130 anys que va néixer a Tarragona, fou un gran periodista, historiador i polític, que va escriure precisament la gran Historia Nacional de Catalunya en varis volums, i que tot i les crítiques de Jaume Vicens i Vives va ajudar molt a crear aquesta consciència nacional. També va ser President del Parlament de Catalunya a l’Exili de 1940 a 1949.


La persona que també volia recordar és la d’en Josep Maria Boix i Masramon, de família olotina, qui va passar per la gran escola de l’escolania i el monestir de Montserrat i, segons em va explicar un dia amb la seva agradabilíssima i apassionada conversa, va estudiar i viatjar per terres nord-americanes i mexicanes, per tornar-se a instal•lar a terres garrotxines, primer al Sallent i després a Falgons, prop de la casa on vaig néixer.

Doncs bé, aquest gran home, que també ha escrit llibres i articles plens d’esperit catalanista i cristià, em diuen que té un càncer de tercer grau a la bufeta que requereix quimioteràpia urgent, però que ha demanat que sigui després de la Manifestació de la DIADA!

Quan ho he sabut he pensat en moltes de les histories personals, locals i col•lectives que surten al llibre d’Antoni Rovira i Virgili, i que gràcies a elles molts d’aquests moviments han reeixit i avui són països independents, respectuosos i pròspers. Desitjo que com molts altres milers de catalans i catalanes que any rere any han sortit i sobretot demà sortirem al carrer puguem veure aviat complert aquest gran somni, i sobretot que puguem dir que ha valgut la pena lluitar per ell.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 10 de setembre de 2012

2.800 assistents al 1er. Festival Cultural Xelhua

Diumenge es va clausurar, amb l’auditori de la Casa de la Cultura Acapetlahuacan d’Atlixco al complet, el 1er. Festival Cultural Xelhua, que amb motiu del 1er. Aniversari del programa Entrevist-arte i del 2on. Aniversari de Sinergia Radio, els poetes Cohutec Vargas Genis, Esmeralda Tobón Ávalos i César Guzmán Hernández, juntament amb varis col•lectius i artistes d’Atlixco han organitzat del 15 al 26 d’agost, per recordar el mític fundador de les poblacions d’Atlixco i Cholula, i que a més de la primera ha abastat les de Huejotcingo, Puebla i Tochimilco.


El dimecres dia 15 al migdia es va inaugurar a l’Hospital Municipal de la Santa Creu d’ Atlixco l’exposició “Art que alleugereix” del col•lectiu “Un solo espíritu” format pels esmentats Esmeranda Tobón, que mostrava 5 gravats inspirats en temes pre-hispànics, César Guzmán Hernández, amb belles fotografies que mostren detalls del coloret i dels vestits de l’Atlixcáyotl, el gran festival etnològic d’Atlixco que es realitza el setembre, José Manuel Rodríguez Caltenco, amb paisatges d’Atlixco, i el també poeta i arquitecte Javier Duhart amb alguns retrats, temes abstractes i nus també d’un gran coloret, els quals explicaren una mica les seves obres.

Igual que faria a Tochimilco i a la tarda el portaveu de l’Ajuntamient, Cohutec va llegir els primers versicles del llibre Xelhua: historia de Atlixco, de Ricardo Pérez Quitt, per donar a conèixer i reivindicar aquest destacat personatge, el nom del qual significa “el fill de la via làctia”, a qui també es deu la primera piràmide de Cholula, que segles a venir es convertiria en la més gran del món.

A la tarda el pati del Palau Municipal va albergar la Inauguració del Festival, amb les explicacions, agraïments i reconei-xements dels organitza-dors i participants, i en especial al batlle i repre-sentants de l’Ajuntament de Huejotzingo i de la Universitat de Tula-Tepeji de Hidalgo, que va portar 5 murals dedicats a Quetzalcóatl por sengles artistes internacionals en una trobada que es va realitzar el 2004, i un grup de danses pre-hispániques de caràcter ritual, que l’abundós públic va poder escoltar i fins i tot ballar amb goig. Així mateix es va presentar la nova temporada de Entrevistar-te.


El divendres dia 17 al migdia l’historiador Baltzar Brito Guadarrama va donar una conferència a la Universitat Politècnica de Huejotzingo en la que va explicar els còdexs de Huejotzingo, les seves vicissituds e importància per la historia local, nacional i cultural, i a la tarda es va realitzar al zócalo de Huejotzingo un altre dels actes més destacats.

Es tracta de la Trobada-Recital de poesia La flor y el Canto en record del que el 1490 convocà el príncep i poeta Tecayehuatzin de Huehotzingo a 13 poetes nàhuatls. S’hi van lliurar reconeixements al poeta Mario Bojórquez, al dramaturg Ricardo Pérez Quitt, al muralista Polo Castellanos i al historiador Dr. Baltazar Brito Guadarrama, autor de 4 llibres sobre la historia de la població i els seus manuscrits.

Un grup de danses de la Universitat Politècnica de Huejotzingo també van ballar algunes danses rituals pre-hispàniques amb gran habilitat i un duet de flauta i guitarra va oferir un selecte repertori de música andina.

El poeta local Delfino Hernández Becerril va llegir un llarg i trist poema sobre la població que nos acollia, i els poetes d’Atlixco alguns dels nostres. Jo vaig llegir aquest poema:

Volvemos a Huejotcingo


Como un día los príncipes y poetas nahuas
Los poetas de Atlixco y de Puebla
Les llevamos la Flor de nuestros poemas,
La Danza de la Amistad
Y un Canto de Esperanza
Hacia un mundo de Amor y Paz.

Yo desde la falda de los Pirineos
El recuerdo de los trovadores
De Occitania y de Cataluña
Que hemos participado en los Juegos Florales
Y el del rey Juan I, Francesc de Bofarull
Y los que acá del océano
Los restauraron para que no murieran
Los valores, la lengua y la poesía.

Per acabar es va descobrir un merescut monument a Tecayehuatzin.

El dissabte i al claustre de l’Hospital Municipal de la Santa Creu d’Atlixco el Dr. Juan Cuautle va exposar la història de dit hospital, que es remunta al 1581, si bé llavors estava en un altre indret, i el 1731 es va traslladar a aquest a rel d’una epidèmia de pesta.

El poeta hidalguense Agustín Cadena va llegir poemes del seu llibre Cacería de brujas, que són com instantànies de personatges urbans femenins, com “la gorda” o “la cridanera” d’ objectes i sobre el cafè.

I també es va presentar la publicació mensual de tipus mural Bajo el Volcán, que segons van manifestar els seus editors Ana Luisa Caroli i el muralista Polo Castellanos pretén conscienciejar a la població de la necessitat d’una economia sostenible.

El diumenge a la tarda hi va haver la lectura de poemes dels poetes del Taller d’Atlixco al Cuexcomate, el volcà més petit del món, de només 13 m. d’altura, 8 m. de diàmetre al nivell del terra, i 23 a l’exterior, situat a la colònia La libertad de Puebla. Es va formar per broll d’aigua sulfhídrica d’un guèisser, conseqüència de l’erupció del Popocatépetl l’any 1064, i la seva última efusió d’aigua calenta va ser el 1662.

El seu nom, que també existeix a Atlixco, prové del náhuatl cuexcómatl, que significa “olla de fang” o “lloc per guardar, i es segueix usant per denominar les sitges tradicionals per guardar grans a l’abric de les pluges, dels insectes i dels roedors.

En aquest marc tan especial els poetes vam anar llegint els nostres poemes, alternant amb la intervenció musical del duet Tierra de Fuego que va començar amb “La cuna del mar” i va acabar amb “El cóndor pasa”. Es van donar reconeixements a Venancio Mello, a la ballarina, coreògrafa i poeta Niki Blanco, i a Abraham Chinchillas, qui va llegir alguns poemes del seu llibre Zoología indescifrable sobre el foc.

http://enlascanterasdelalma.blogspot.mx/2012/08/festival-cultural-xelhua-2012-puebla.html


El dilluns es va inaugurar a la Casa de la Cultura Acapetlahuacan de Atlixco l’exposició d’olis i gravats del pintor cubista Byron Gálvez i Esmeralda Tobón.


El dimarts 21 ha haver un concert de rap a la rotonda del mercat d’Atlixco i el dimecres un altre de cançó a la presó, el primer a càrrec dels joves trets de la marginalitat gràcies al programa Ojos para volar Thinker la causa, Rapster y Boy k, i el segon de Sergio Solís i el seu pare Néstor Solís.

El dijous dia 23 es va presentar a la Casa del Escritor de Puebla el primer poemari d’ Esmeralda Tobón Presagio de otra piel. El professor del Taller d’Atlixco Alí Alderón el va situar dins la poesia femenina mexicana, destacant com els demés presentadors el seu erotisme. Mariano Morales, fundador del diari Síntesis, la seva força i nostàlgia. I l’autora va manifestar que alguns dels gravats que il•lustren el llibre li han portat deu anys de feina i va llegir alguns dels poemes, com “Palabras” o “Corazón de manecillas!”, deixant clara la seva minuciositat i sensibilitat.


El divendres 24 es va inaugurar de nou a Tochimilco l’exposició “Art que alleugereix ” i la de 10 fotografies de paisatges de la zona d’Atlixco de Luís Bueno Avendaño i Javier Duhart va llegir alguns poemes.


Finalment el diumenge 26 es va clausurar el festival amb la posada en escena de Mientras pel grup Teatro Danza, format pel ballarí Joseu Nieva i la ballarina francesa Niky Blanco, que plasma la desesperació de l’escriptura i el sexe, i la importància de la consciència i l’esperit en aquest món tan desanimat.

Cohutec Vargas Genis va ressaltar el caràcter totalment voluntarista del festival i va fer un balanç del mateix. Es van realitzar el 90 % dels actes programats, amb una assistència total d’unes 2.800 persones i 14.000 visites a l’enunciat 1er. Festival Xelhua a Internet.

César Guzmán Hernández va recordar l’homenatge a Tecaye-huatzin i uns versos d’aquest sobre l’amistat i el Dr. Juan Cuautle els inicis de l’Atlixcá-yotl.

Es van concedir els reconeixements pel suport al festival i la nostra labor en la difusió de la poesia, començant per alguns periodistes, especialment a l’equip de Sinergia Radio, els creadors de La Casa de los Ariles Polo Castellanos y Ana Luisa Caroli, Ana Briones, i acabant amb mi i els poetes d’Atlixco Sergio Solís (i el seu pare Néstor), Néstor de la Fuente i José Luís Vargas, pels seus documentals sobre el moviment zapatista de Chiapas (1996) i altres.

I es va acabar amb la projecció del documental El color de la indiferencia, de i sobre 15 joves en perill de delinquir que s’han rehabilitat mitjançant un taller de pintura, impartit per Esmeralda Tobón, i la música rap, convertint el seu missatge destructiu cap al progrés i la consciència autodestructiva de las drogues. Part important d’aquest programa han estat els grafits o murals, un dels quals es mostra aquí. Viviana Rojas va ressaltó que la societat ha de fer allò que els joves necessiten.

©Joan B. Fort Olivella
Atlixco, 28 d’agost de 2012

Èxit de la II Trobada Nacional de Poetes a Atlixco

Arribo a l’entrada núm. 100 d’aquest bloc amb aquesta crònica de la II Trobada Nacional de Poetes Atlixco la palabra escrita en el agua que s’ha celebrat amb èxit del dia 1 al 5 d’aquest mes d’agost en diversos indrets del municipi, superant si no en participació, si en qualitat a la primera.

Aquesta vegada només s’han convidat 40 poetes, 10 dels quals són d’Atlixco o hi vivim, i quasi tots amb obra publicada i de notable vàlua, la qual cosa quedà ben palesa.

Per a preparar el terreny, el dijous alguns dels poetes del Taller de Poesia Semillas de Noviembre d’Atlixco, com Cohutec Vargas Genis o Sergio Solís, van pujar a alguns dels microbusos que comuniquen la ciutat amb alguns dels pobles dels voltants i van llegir els seus poemes, causant la sorpresa però també la satisfacció dels passatgers, gens acostumats a aquestes experiències.

El divendres ens van portar en un autobús fins als jardins de Agua Paraíso, mentre el propi Sergio ens recitava alguns altres poemes seus, plens d’imaginació i vitalitat, i a l’ombra d’uns taxodis mexicans centenaris i al costat del riu Nexapa, malauradament més contaminat del que seria de desitjar, abans i després de dinar va anar rajant la veu dels poetes per regions, com Raúl Iván Méndez, que cantà els records i el lamentable estat actual del riu Atoyac, o el cronista de Tuxtepec Antonio Ávila Galán en el seu poema “Manantial”, o Alan Saint Martín en “Miraré este cráter”.

Com l’any passat, les potents veus de Mª• Elena Solórzano; Mariángel Gasca Posadas; Adriana Tafoya, que a part de la aguda producció personal duu a terme una important labor editorial i difusora amb més de 100 llibres publicats a l’editorial Versodestierro, i ens delectà amb alguns poemes dels llibres Malicia para niños i Malicia para adultos que tot i el seu petit format no tenen pèrdua; i noves com la d’Estela Guerra Garnica del D. F.

Els mestres dels tallers d’Atlixco Alí Calderón, de Puebla Álvaro Solís i de Cholula Mario Bojórquez (primera foto) també tingueren una taula, de la qual destacaria la declamació d’aquest darrer i les seves casides de l’ angustia i de l’odi.

Després vam anar cap al pati del Restaurant Fragaria d’Atlixco, que és qui ha preparat el menjar de tots aquests dies, on els poetes locals llegírem els nostres poemes.

El divendres van anar a diferents centres socials de la ciutat com la presó, el mercat, un centre per a discapacitats, l’asil, i les ràdios i televisons a portar-los la nostra poesia. A mi em va tocar a la presó, on ens van escoltar amb gran respecte i silenci i Nicolás Fuentes fins i tot va fer riure els presos amb els seus epigrames, establint-se al final una mica de diàleg entre poetes i presos molt alliçonador, i més en el cas de les dones, que són molt joves. http://www.oem.com.mx/esto/notas/n2644498.htm

Al vespre i en el bellíssim jardí de l’ex molí de Sant Mateu la primera actriu Lilia Aragón i el seu fill Pablo Mendizábal van oferir el recital poètic “Atlixco: La palabra escrita en el Agua”, basat en l’Antologia Poètica homònima, que conté un poema de cadascun dels poetes d’Atlixco van llegir al Palau de Belles Arts la tardor passada, per l’altra un dels poetes d’Atlixco, i finalment un dels que es van escriure l’any passat en la Primera Trobada.

El dissabte van seguir les taules de poesia al Restaurant Fragaria, als banys del qual es va representar l’obra de teatre exprés de Ricardo Pérez Quitt Los Preciocistas, que reflecteix com la major part del teatre que es fa al nord del país, la dura realitat de la violència urbana, i a la tarda al Saló de Cabildos de l’Ajuntament es va lliurar la còpia de la Cèdula Reial d’Atlixco (1579) als escriptors iberoamericans José Agustín i René Avilés Favila per la seva aportació literària, que van agrair el guardó i van manifestar que segueixen combatius.

El diumenge i a l’Auditori de la Casa de la Cultura Acapetla-huacan es va presentar l’Antologia Poètica Atlixco la palabra escrita en el agua, que com he dit recull els poemes de la I Trobada. En la presentació “Poetas de Atlixco en Bellas Artes” Ricardo Pérez Quitt em dedica uns mots que agraeixo. Alguns dels autors que teníem llibres per presentar ho vam poder fer, i així es va posar de manifest la capacitat narradora de molts poetes com Alicia Flores, Jeremías Vasallo o el mateix Javier Duhart. I allà mateix també es va lliurar la Cèdula Reial als poetes José Francisco Conde Ortega i Martiniano Medrano.

Conde Ortega, nascut a Atlixco el 1951 i que ara viu a Nezahualcóyotl, a més de poeta ha despuntat com a assagista i cronista urbà i ha publicat una trentena de llibres. Entre la seva obra poètica destaca Estudios para un Cuerpo, Los Lobos Viven del Viento (UNAM, 1991) i La Arena de los Días, entre la seva assagística, Diálogo Inmediato, i entre la seva narrativa, La Esquina de los Hombres Solos (Daga Editores, 1999). Estudiós de la llengua espanyola, els seus treballs tenen la característica de la precisió i d’un lirisme que sobrepassa qualsevol acadèmia. (Ficticia).

I Medrano, nascut a Aguascalientes el 1936 però establert a Atlixco des dels 24 anys, és aquí on ha desenvolupat una llarga i fecunda tasca docent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 d’agost de 2012

De Rangun a Roma

Vaig poc al cinema, però aquest mes he batut un rècord. A més de la de Colosio que ja vaig comentar hem vist dues pel•lícules més que també m’agradaria recomanar pels escenaris triats i, una per la rellevància històrica dels fets que s’hi relaten i la qualitat interpretativa dels seus protagonistes fílmics, i l’altra perquè senzillament et fa passar una bona estona i riure a pleret, cosa que ja ens convé en aquests temps tan plens de penes.

Amor, Honor y Libertad, film dirigit pel francès Luc Besson, explica la historia de Aug San Suu Kyi (Michelle Yeoh), la filla d’un destacat lluitador de Birmània, perseguida i tancada a casa seva durant 15 anys pel cap del règim militar que ha governat el país des del 1962, i que tot i que va obtenir el Premi Nobel de la Pau l’any 1991 mercès a les gestions del seu marit, l’escriptor anglès Michael Aris especialitzat en temes tibetans (David Tewlis al film), que morí de càncer, no va poder veure la seva llibertat i la del seu poble fins al 2010, i finalment ha guanyat les eleccions aquest any. http://cineopsis.com/?p=31745

És un testimoni estremidor de la repressió d’un dels règims militars més durs dels darrers temps, però que no ens ha de fer oblidar molts d’altres arreu del món que com aquest han gaudit i alguns encara gaudeixen de la complicitat europea o norteamericana.

De Roma con Amor ens explica un viatge de Woody Allen, ara fent de director d’orquestra retirat, a la capital de la cristiandat on la seva filla s’ha enamorat d’un estudiant d’arquitectura romà. El pare descobreix que el consogre, a més de ser embalsamador de cadàvers, té una gran veu per a la òpera, cosa que posarà a prova tota la família. Un seguit d’aventures esbojarrades dels seus protagonistes pels barris de Trastévere i del centre principalment permeten passar una agradable estona i conèixer o recordar alguns dels llocs o tòpics més famosos de la ciutat amb la música de fons de la cançó “A rivederci Roma”.

Malgrat tot, un fet i un llibre uneixen aquestes dues ciutats, i és que hi va viure i es va enamorar bojament de Jossie Bliss el gran escriptor xilè Pablo Neruda, que per la seva part havia obtingut el Premi Nobel de Literatura 1971, i en va deixar uns apunts en les seves interessants memòries Confieso que he vivido (Seix Barral, 1974; Losada, Buenos Aires, 1976). Va ser cònsol honorari a Rangun l’any 1927 on, igual que a Ceilán, Singapur i la India, va passar moments de tanta solitud que va reflectir magistralment al seu llibre Residencia en la Tierra (Santiago de Xile, 1933; Madrid, 1935), i va viatjar per Itàlia l’any 1951 i viure a Roma el 1952, on va trobar la persecució constant de la policia però l’escalf d’alguns escriptors i la gent, i com a Rafael Alberti entre altres coses el van impressionar els gats.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de juliol de 2012

Les males armes del PRI

Just el dia abans de les eleccions que de moment han tornat la presidència de la República Mexicana al PRI en la persona d’Enrique Peña Nieto, vam veure la pel•lícula escrita i dirigida per Carlos Bolado i estrenada el 8 de juny Colosio: El asesinato,

que intenta reconstruir l’assassinat de Luís Donaldo Colosio Murrieta (Magdalena de Kino, Sonora, 1950-Tijuana, 1994), destacat polític i economista, a mans dels rivals del seu propi partit en la lluita per la successió del president Carlos Salinas de Gortari, que finalment guanyaria Ernesto Zedillo.

Thriller de la investigació policíaca basat entre altres en l’expedient de més de 2.000 pàgines, posa de manifest que, tot i que la versió oficial buscà el culpable en un tal Mario Aburto Martínez, realment es va tractar d’un crim d’estat, en què afers d’ambició de poder, de narcotràfic i altres s’ajunten en un dels episodis més foscos de la història recent de Mèxic. Vegeu:

http://es.wikipedia.org/wiki/Luis_Donaldo_Colosio

Aquest 2012 la ciutat de Puebla li dedicà una plaça i un monument, en el qual es reprodueixen paraules del discurs que remogué les aigües ja prou tèrboles del partit i del país, al carrer 7 Poniente a la cantonada amb la 5 Sur, d’on son també els murals que acompanyen aquest text.

Els 12 anys de governs del PAN han suposat un avanç important en molts aspectes, però la corrupció i les lluites internes, el desgast en la lluita contra el terrorisme i el narcotràfic, que el mateix PRI havia fomentat, han portat a un vot de càstig a la candidata panista que, junt a les tècniques habituals de compra de vots i l’ús la mateixa nit electoral dels pirates informàtics per falsejar completament els resultats electorals a favor seu, malgrat el milió d’observadors que s’havien mobilitzat, han tornat a donar la victòria al candidat del PRI!

Però la reacció del candidat del PRD Andrés Manuel López Obrador i la manifestació d’aquest cap de setmana a la ciutat de Mèxic i altres ciutats del país deixen palès que el país ha madurat i ja no es traguen les males armes del PRI.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 11 de juliol de 2012

El pont de la Joventut

Els grafits d’aquest pont de la ciutat de Puebla, inaugurat el 12 d’agost de 2009 per facilitar el trànsit cap a Cholula i Atlixco, són una bona mostra de la creativitat d’alguns joves poblans i de les seves inquietuds, com podeu observar en aquestes fotos dels seus pilars centrals.


Les dues que falten, mostren per un cantó els àngels i per l’altre la catedral i fundació de la ciutat, símbols de la mateixa, i tenen a la meva manera de veure un interès més local i menor qualitat artística.

És aquesta joventut, millor formada i més crítica, qui a través de les xarxes socials i moviments com el Yo soy 132, tindrà molt a dir en la complexa societat mexicana del segle XXI.

©Joan Fort i Olivella,

Atlixco, 6 de juliol de 2012