Nadal a la cantonada

Nadal que t’acostes    

amb llums a les places,

i pors a les llars.

T’oferim les apostes

ànimes amb fogasses

als teus sants altars.

Per trencar les crostes

i pujar en barcasses

que surin pels mars.

I podar les brostes

per trobar les traces

de senzilles llars

on compartir amb hostes

ben lluny d’amenaces

tots els avatars.

Joan Fort i Olivella

Atlixco, 7/23 de desembre de 2010

Amb aquest poema vull agrair a tots els i les familiars, amics i blocaires que m'han seguit durant aquest any i part de l'anterior i desitjar-vos un molt BON NADAL I FELIÇ 2011, així com als periodistes de La Comarca d'Olot, El Punt-L'Avui, Catalunya Ràdio i TV3, i molt especialment a en Xavier Solà que ara des de La Nit dels Ignorants m'han permès a trevés d'Internet estar més a prop del meu país i de la meva gent.

Tot Mèxic l'aclamava

Dissabte passat vaig poder gaudir escoltant per un dels canals culturals de la televisió mexicana el concert que el català de Masies de Roda Lluís G. Jordà (1869-1951) va fer el 1910 amb motiu del primer centenari de la Independència de Mèxic, i que un conjunt de joves corals van interpretar amb gran dignitat.

I dilluns vaig tenir la gran satisfacció, a part de veure com el Barça dominava i golejava al Madrid de forma exemplar, i Catalunya emprenia amb serenor una nova etapa, de rebre i llegir el llibre que en Miquel Sitjar ha tingut la gentilesa d’enviar-me en PDF amb el títol Jaume Nunó: un santjoaní a Amèrica, sobre la vida de l’autor de l’actual himne de Mèxic.

Ja m’havia comentat feia poc que la Diputació de Girona havia finançat unes beques per investigar sobre aquest tema, però veure’n el resultat tan aviat i d’aquesta forma ha estat tot un plaer.

Editat per la Fundació Casa Amèrica Catalunya i l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, la vila natal d’aquest músic fins fa poc gens conegut, els seus autors, el terrassenc Cristian Canton Ferrer i la barcelonina Raquel Tovar Abad, han dut a terme un magnífic treball, si bé com han dit en una entrevista de presentació al MEXCAT queda encara molta feina per fer als arxius per localitzar més obra seva perduda o desconeguda.

Tal com diuen ells, en Jaume Nunó i Roca (1824 – 1908) va voltar molt de món (Catalunya, Cuba, Mèxic, Estats Units) dirigint orquestres, i va tornar al Born encara que només per uns mesos, per passar els darrers anys de la seva vida i morir a Buffalo, lluny del Mèxic que li havia donat escalf i alhora problemes.

Però tot el que ells han descobert ens parla d’un home d’un gran caràcter i força talent, que va deixar en terres americanes un record notable amb la seva música i el seu tarannà, que no deixava indiferent tant als qui escoltaven les òperes i concerts que ell dirigia ni als seus alumnes , i encara perdura en aquest himne, que presentat i escrit pel seu amic i notable guitarrista Narcís Bassols amb el nom de Paz y Libertad va guanyar un renyit concurs i que encara es canta i escolta amb respecte.

Quan els mexicans dels primers anys del segle XX van descobrir on havia anat a parar, va haver de fer vàries voltes d’honor per tot el país, com els futbolistes pel camp de futbol quan guanyen un campionat o un partit tan notable com el del Barça contra el Madrid.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 de desembre de 2010

Fageda despullada

Fageda despullada.

Ara et veig assetjada

per un estol humà.

Les fulles ja crepiten

mentre onejant leviten

i ploren pel demà.

©Joan Fort i Olivella

Llums i foscors de Mèxic

He escoltat dues vegades l’entrevista que van fer ahir al programa de Catalunya Ràdio El Cafè de la República a la Lolita Bosch sobre el seu darrer llibre Veus de la nova narrativa catalana (Empúries/Anagrama 2010), en la que explica coses molt interessants sobre Mèxic i Catalunya, especialment sobre el tema del narcotràfic. Val la pena!
http://www.catradio.cat/audio/487213/Lolita-Bosch-presenta-Veus-de-la-nova-narrativa-catalana

HIM. Más allá de la luz és una pel•lícula mexicana dirigida per Frank Darrier Bazière sobre la vida de dos científics (Nathan i Maya) i la influència que en el canvi de les seves vides exerceix Jacques, el sanador francès René Mey, gràcies a l’estudi del cervell del qual descobreixen el Genoma Emocional i el Sisè Sentit.

René Mey ens ajuda a descobrir el 95 % de potencial que no utilitzem i com encaminar-lo cap al bé. Ell ensenya amb el seu exemple a través d’actes d’amor i la meditació u oració profunda, cóm assolir un estat elevat de consciència.

El seu objectiu és ajudar a despertar una nova intel•ligència, amb totes les capacitats que venen amb ella i assolir contribuir en aquest crític període de la història de la humanitat en el qual acabem i comencem un “Nou Cicle Còsmic”. La clau per a despertar aquesta “Nova Intel•ligència”és la combinació de dues coses: actes desinteressats d’amor que ens donin l’experiència viva d’unitat, una nova visió de compartir i un temps diari de meditació, oració o interiorització profunda.

Per a això des del 2008 ell i els seus terapeutes han obert a Mèxic més de 400 Centres de Salut Gratuïts, que diàriament atenen a més de 17.000 persones de forma gratuïta.

http://www.himlapelicula.com/.

Una altra pel•lícula notable és El estudiante. Es desenvolupa a Guadalajara, la ciutat més important del nord oest de Mèxic, on d’aquí a pocs dies es celebra la Fira del Llibre, i Guanajuato, i el protagonista principal és un pare de família jubilat de 70 anys (interpretat per Jorge Lavad) que decideix matricular-se a la Universitat per estudiar Filologia Espanyola, i tota la dialèctica que això suposa en ell mateix, la seva família i companys d’aula. Està tractada amb molt d’humor i tendresa alhora.

I finalment acabo de veure Biutiful, aquesta producció espanyola - mexicana que es desenvolupa a Barcelona i Sant Adrià de Besòs, protagonitzada per Javier Bardem, entorn de l’explotació dels xinesos en una fàbrica de Badalona i la persecució brutal que van ser objecte a l’entorn de la plaça de Catalunya. Aquesta escena és molt impactant, com tota la pel•lícula, per la seva duresa i degradació moral i econòmica de la major part de les persones que hi surten, i és un retrat de la Barcelona més fosca i global.

Joan Fort i Olivella
©Atlixco, 16 de novembre de 2010

Altars de morts a Huaquechula

El dia de Difunts vam anar a Huaquechula, una població que es troba mitja hora al sud d’Atlixco on els dies 1 2 de novembre es posen a les cases on ha mort algú en el transcurs del darrer any altars de paper maché retallat i plegat amb ciris, flors, àngels i fruita per a que la seva ànima es pugui alimentar i retrobar amb els seus familiars que resten a la terra i que tenen la mà màxima cura en fer-lo com més bonic i complet millor per a què no trobi res a faltar.

El dia 1 és el que solen rebre més visites, i des de la nit s’orna el camí d’entrada a la casa i el lloc on s’ha preparat l’altar amb una catifa de flors de zempazúchil per a què les ànimes dels difunts, car alguns dels que vam veure els el posen des de fa 20 anys i recorden varis difunts, puguin retrobar amb facilitat el camí. En una sala o pati adjunt també es prepara menjar i beguda per als visitants.

En una ala lateral de l’ex convent franciscà també s’hi guarneix un altar de morts, i a l’entrada de l’Ajuntament n’ hi havia un altar amb els retrats dels herois insurgents que fa 200 anys van començar la Guerra de la Independència mexicana.

Aquí a Atlixco també hi havia alguns altars amb ofrenes al pati de l’Ajuntament i a les capelles de les esglésies i al vespre es va fer una desfilada de calaveres passada per aigua.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 4 de novembre de 2010

Presències i absències notables

La setmana passada tornava d’una volta per la Ciutat de Mèxic i quan passava per la Alameda Central vaig creuer un grup de joves d’esperit que anaven caminant i xerrant alegrament i em va semblar que parlaven en alguna de les variants del català, per la qual cosa em vaig girar i fent com si anés al seu costat vaig gosar preguntar-los si parlaven en català o valencià, i quina no va ser la meva alegria quan em van dir que eren un grup de poetes catalans, valencians i mallorquins que anaven al Palau de Belles Arts a fer un recital.

Em van explicar que en farien alguns més a diversos llocs del país i em van donar un programa de les Jornades de Poesia Catalana Mexicana en les que participen. Vaig reconèixer en Víctor Sunyol , i pel nom i l’obra a quasi tots, i tot lamentant no poder assistir-hi vaig seguir la caminada vers el monument a Colom i pensant en allò que sovint diem de “que n’és de petit el món!” i recordant un poema que havia llegit fa pocs dies d’un d’ells sobre el mar al bloc d’en Xavier Aliaga i que m’havia agradat . Des d’aquí els desitjo que tinguin molt d’èxit i puguin acabar de gaudir d’aquests bonics dies de tardor a Mèxic, i a la fent de Girona i comarques que passin uns bones Fires i Festes de Sant Narcís.

Ahir de matinada, quan vam sortir de nou cap a la capital ens vam trobar amb la sorpresa que els veïns del davant que a la cantonada havien posat al jardí de davant la casa un enorme gat negre inflable de més de dos metres, amb els ulls pintats de blau i els unglots de blanc. Avui m’he adonat que fins i tot fa un miolar tot estrany i molt felí quan bufa el vent, algú passa a prop o no sé quan, i comentant-ho amb l’altre veïna del davant, que per cert ja des de fa dies i com fa un any tenen una gran carbassa molt riallera i amb un gat dormint al damunt s’ha posat a també a riure.

Uns altres veïns de l’altre carrer en tenen una de transparent amb una cosa a dins que es belluga i a molts llocs de menjar tenen guarnides les taules amb tovalles de plàstic primíssim amb signes de la mort, i ja no diguem que la major part de les pel•lícules que passen pels diferents canals de televisió són de morts i por. I és que s’acosta el dia del morts i molts nord-americans ja no saben que més fer per celebrar i treure tants diners com puguin del Halloween, i per tot veus carbasses, aranyes, màscares demés al•lusions a aquest dia, i aquí a Mèxic també amb tot ho copien.

Per altra part la setmana passada vaig escoltar al programa El Secret de Catalunya Ràdio la notícia de la mort d’en Joan Triadú i Font, i avui la d'en Joan Solà i Cortassa, dos grans filòlegs i divulgadors de la llengua catalana, i el seu constant i darrer missatge de no perdre l’autoestima com a catalanoparlants, que malgrat la seva absència física i personal ens ha de fer més presents ara i aquí i arreu on anem del territori de parla catalana i fins i tot més enllà, i així fer honor a la seva vida i obra.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Triad%C3%BA_i_Font
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sol%C3%A0_i_Cortassa
Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 d’octubre de 2010

La hispanitat i altres falòrnies

Potser us preguntareu com es viu aquí a Mèxic aquest dia de la hispanitat. De fet fa més de vint anys, i especialment des del 1992 que amb motiu dels 500 anys del descobriment d’Amèrica, o millor dit de la “invenció” en el sentit llatí del verb “trobar, desvelar, topar-se amb quelcom inesperat” com plantejà l’historiador Edmundo O’Gorman, ja no és festa oficial. A part de les dones que porten el nom de la Verge del Pilar, de les misses i les celebracions que puguin fer els espanyols i les espanyoles amb més sentiment patriòtic, només en alguns articles de diaris es parla del tema, i generalment en un to força crític, i més en aquest any del bicentenari del inici de la independència, en que com ja vaig comentar s’ha parlat molt d’aquests i altres temes històrics.

Ahir en un programa del National Geographic comentaven diverses investigacions sobre els possibles descobriments anteriors, dels víkings, dels irlandesos o fins i tot d’una tribu hebraica de la que presumptament descendirien els indis cherokees. Però independentment de la certesa d’aquest descobriments anteriors, el cert és que la transcendència de la conquesta i colonització espanyola, per la imposició de la llengua, la religió i el trasllat forçós de 13 milions d’esclaus negres africans a tota la part del continent dominada per ells i el trasbals que tot plegat va suposar a ambdós móns han estat i són tant importants, que tots els aspectes positius, que són innegables, queden molt minvats quan hom intenta fer un balanç, i més des d’una perspectiva catalana.

La foto que encapçala aquest comentari és molt significativa. Aquesta creu la va fer posar el bisbe Vasco de Quiroga davant del convent de San Francisco de Tzintzuntzan (Michoacán), creat el 1550, igual que les oliveres que surten en un poema just en front de les importants i originals piràmides. Tot i que els primers espanyols van ser ben rebuts pels purépechas que havien sabut resistir-se als asteques, el 1529 Nuño de Guzmán, va tornar per colonitzar la regió, però ho va fer d’una manera tan cruel que dit Vasco de Quiroga va ser enviat des de Mèxic el 1536 per calmar els seus ardors imperialistes, posar la pau i ensenyar de tot a la gent, mentre que aquell moria a la presó de Valladolid (Espanya).
http://es.wikipedia.org/wiki/Vasco_de_Quiroga

Aquí mateix a Atlixco on visc, quan veig cada dia l’ex convent de San Francisco imponent dominant la població no puc sinó pensar en les mils de vides i persones que han sofert el seu missatge “alliberador”, i tot i la meva catolicitat i admiració pel sant, són tantes les preguntes que em faig que podria omplir pàgines i més pàgines.

Però com que això és un bloc i prima allò personal, només us diré que com que al matí he arribat a casa una mica tard i no he pogut fer allò que tenia previst, m’he posat a llegir alguns titulars i notícies de l’edició digital del Punt i l’Avui, el correu i alguns missatges pendents mentre escoltava pel YouTube el MIX del grup aragonès Ixo Rai, que tot i que moltes cançons ja tenen força anys no deixen de tenir la seva gràcia i fins actualitat i m’han ajudat a passar aquest dia d’una forma animada i diferent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 d’octubre de 2010