Poesia, història i fotografia

Reflexions sobre un any força mogut

2012-01-05T11:39:00.004-07:00

L’any que acabem de deixar enrere ha estat marcat a nivell general per la llarga cua de les crisis financeres d’alguns dels principals països del món, que ha fet trontollar moltes economies estatals i familiars i fet sortir als carrers sobretot els joves, que són els qui estat més afectats per l’atur, però també molta altra gent, que en aquests països s’ha revoltat contra els vertaders causants de les crisis, que són alguns banquers, especuladors i polítics corruptes, mentre en molts països la pobresa i la fam ni tan sols els permet manifestar-se i són algunes organitzacions internacionals que han de demanar ajut per ells.

L’altre àrea de mobilitzacions ha estat el món àrab, on han provocat la caiguda dels règims dictatorials de Tunis, Líbia, Egipte, Iemen, Iran e Irak, amb canvis de règim, molta sang i destrucció, i resultats que caldrà anar seguint en els propers anys i decennis. Paral·lelament a Islàndia s'elegia una assemblea parlamentària que elaboraba una nova constitució.

Els moviments naturals, sovint també lligats al canvi global, com terratrèmols, sequeres i aiguats també han causat milers de morts i destrosses, amb les consegüents migracions.

Aquí a Mèxic hem tingut una mica de tot això, amb molta sequera al Nord i aiguats al centre i sud, i la lluita contra el narcotràfic ha fet aglutinar esforços i produït més detencions que mai davant la seva gravetat, però cal portar-la molt més enllà del terreny policial, perquè els dèficits educatius, laborals i d’intregació social són molt greus. Tot i que és cert que s’han creat més de mig milió de llocs de treball, molts no són de la qualitat desitjada, la població jove que no treballa ni estudia és molt abundant, i també està tornant molts dels migrants als Estats Units.

A Catalunya, Saül Gordillo ha titulat la seva columna d’avui de l’Avui-El Punt “Un any sense somriure”, fent al•lusió als pocs èxits del govern convergent sortit de les eleccions del 2010, amb un augment de l’atur del 9,17 € (51.571 persones), que a l’Estat ha estat del 7,86 %, assolint un màxim històric del 22€.

Tot i la gravetat de la crisi i centrant-me en el terreny cultural que ha fet tancar conegudes llibreries, també se n'han obert de noves, la sola aparició de tres nous diaris generals en català, en la seva versió en paper i digital, La Vanguardia, Ara, i El Singular digital, obre noms camins a la seva normalització, a més de la seva important presència a Internet i a les xarxes socials. El fet que la Wiquipèdia tingui més de 250.000 articles en català, posant-nos a l’altura de llengües com el finès o inclús el xinès, em permet utilitzar-la sovint amb gran satisfacció.

La sobredosi de webs, blocs i tota mena d’informació, ara a més a través del Facebook, causa un cert estrés i treu hores de llegir llibres en paper, però també m’ha permès escoltar molta música i cançons que no coneixia o que feia temps que ho escoltava. Parlant de llibres, entre els que he llegit i rellegit amb més gust hi ha la poesia de l’escriptor i premi Nobel argentí Jorge Luís Borges i dels poetes mexicans José Emilio Pacheco i Lina Zerón, el primer per la seva senzilleza i la segona per la seva sensualitat, així com els 600 haikus de Carlos López Moctezuma, el llibre de Ricard Creus Ahir d’amor i avui encara, i el conte de Richard Bach ple de poesia Joan Salvador Gavina. En canvi, m’ha resultat molt fosca la Poesía de Ramon Xirau i de diversos poetes poblans i de molts que vaig llegint en els blocs que segueixo.

Pel que fa a la narrativa he llegit amb plaer un llibre que tenia pendent de fa temps, El fil de plata, de Lluís-Anton Baulenas, El tren de medianoche, de la escriptora irlandesa Denyse Woods, i varis poemaris i tres novel•les del meu amic Javier Duhart que ja he comentat en algun dels posts i alguns contes de Manuel de Pedrolo i de diversos autors mexicans. I en el camp de la història, la tesi d’en Pere Gifre sobre els hisendats i les Memorias de Daniel Cosío Villegas.

A nivell personal, la publicació i primeres presentacions del meu primer llibret de poemes A la cala mi corazón m’ha portat molt de temps, però també la satisfacció del contacte amb el públic, la ràdio i la televisió, de veure escoltar poesia escrita en català amb atenció, encara que no l’entenguin, i resta pendent el tema de la comercialització, plantejant-me l’edició a Bubok dels altres poemaris, així com acabar una narració que he començat i traduir poemes d'autors catalans poc coneguts a Mèxic.

Encara que no vaig poder anar al Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic, la participació en la trobada de poetes La palabra escrita en el agua d’Atlixco i en el taller de poesia, ara enriquit amb el mestratge del jove poeta del DF Alí Calderón, m’ha ajudat a entrar en el domini del vers lliure i conèixer les noves generacions de poetes mexicans i llatinoamericans, com la xeresana Raquel Lanseros.

Pel que fa a aquest bloc no em resulta gens fàcil escriure, però és una satisfacció veure que els 22 posts que he publicat el 2011 han rebut més de 1.400 visites i, entre visites i pàgines visitades, assoleixen les 2.575, essent les pàgines vistes des del començament 4.041. Aquestes visites procedien d’Espanya (suposo que de l’àrea catalana més que res, 2.375), Mèxic (619), Estats Units (468), Alemanya (109), Rússia (78), França (76), els Països Baixos (45), però també des de Malàisia (36), Corea del Sud (35) i el Japó (20), i ja hi comença haver alguna visita des d’un iPad, iPhone, Android i BlackBerry. No cal dir que les agraeixo moltíssim i que també agrairia més comentaris.

Els poemaris Buscant l’amor he anat molt lluny, Poemes de terra enllà i Poemes de terra endins encapçalen el rànking de visites amb 269, 232 i 164 pàgines vistes respectivament, mentre que curiosament els Poemes de Barna i dona només han tingut 45 visites, igual que el “Viatge a València” i quasi igual que els “Haikus de Nadal”. Les altres pàgines més vistes són els articles sobre “Les festes majors mexicanes i les danses tradicionals” (135), “Els Crits de Mèxic i de Catalunya” (73), la crònica “Un altre viatge per l’Espanya seca” (70), el poema sobre la Vall d’en Bas Simfonia de pedra i verd”, i el comentari “Regal d’aniversari força curiós” (61).

Respecte a les fotos de l’àlbum de Picassa moltes han rebut més de 200 visites, i algunes dels Pirineus, de l'Atlas i de Mèxic més de 300, assolint algunes de les de l'Atlixcáyolt més de 400 visites. Curiosament la del bes dels gegants d'Atlixco ha tingut 415 visites i la que estic amb la família Roure-Fustel al pic d'Engorgs ha arribat al la cota màxima de 466 visites.

El bloc en Castellà només ha tingut 168 visites en els 5 mesos que porta de vida, però tampoc hi he escrit molts comentaris perquè em moc relativament poc. Aquest any espero poder-ho fer mes i començaré a publicar un nou bloc amb les cròniques de les excursions per les Garrotxes i el Pirineu.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 5 de gener de 2012

Un gran llibre sobre la Vall de Campmajor

2011-12-15T10:09:00.002-07:00

L'autor, un empordanès enamorat de les Garrotxes i en especial d'aquesta vall on vaig tenir la sort de néixer, ha dedicat quasi dos anys a resseguir totes les cases i racons i a parlar amb els seus habitants i fotografiar-ne tots els detalls i matisos, que queden reflectits en aquest llibre completíssim.

Jo n'he fet una introducció històrica amb tots els elements que disposava, i també conté un recull de la Toponímia (per parròquies i sectors), tal com està concebut el llibre, completant el recull que seguint els meus consells el meu germà ha anat publicant a la revista Golany, i constitueix una important aportació a la toponímia del Pla de l'Estany i gironina, tan mancada d'inventaris, i instants de la Vall de Campmajor, que ara que ja els he pogut veure impresos reflecteixen en magníques imatges el pas de les estacions.

A més de ser una invitació a conèixer i resseguir la Vall de Campmajor on també va néixer el pintor Lluís Roura i Juanola, en el pròleg que ell escriu ens dóna a conèixer les grans pintures en que ell ha plasmat la vida de Jesús a les esglésies de Santa Marias dels Turers de Banyoles, Sant Martí d'Empúries, Sant Pere de l'Escala i Sant Pere de Figueres, i que constitueixen un bonic itinerari per seguir en aquestes properes festes nadalenques o quan vulgueu.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 15 de desembre de 2011

Haikus de Nadal

2011-12-07T17:00:00.001-07:00

Llums a molts carrers,
ànimes a les fosques
sense més vida.

Amb gran frisança
infants i grans esperen
regals i bons àpats.

Seguint l’estrella
neix Jesús el Messies
en un pessebre.

Troba com sempre
misèries a dojo,
rancors i dolor.

Humil camina
predicant perdó i amor
als qui l’escoltin.

Cel per als justos,
infern per als pecadors
i durs d’orelles.

©Joan B. Fort i Olivella
Atlixco, 7 de desembre de 2011

Morts desitjades i no tant

2011-10-28T12:41:00.001-06:00

En acostar-se les festes de Tots Sants i del Dia dels Morts, especialment celebrada aquest darrer aquí a Mèxic amb molts d’altars i ofrenes, voldria tenir un record per algunes morts produïdes aquest any que han estat especialment desitjades per molts, i també altres fruit de la violència, les guerres, la fam i la misèria.

Em refereixo a les de Osama bin Laden, Hosni Mubàrak i Moammar al-Gadaffi, fruit del que es va anomenar Primavera Islàmica i de la lluita d’una part dels seus pobles per les llibertats, i per l’altra del govern dels Estats Units i altres contra el terrorisme del Mitjà Orient disfressat de radicalisme islàmic. Si bé es pot discutir la forma com es van realitzar els actes en sí, han posat fi a governs militars dictatorials que han resistit tant com han pogut, deixant al darrera, sobretot a Líbia, un rastre de mort i destrucció que costaran molt d’oblidar i superar.

I per un altre cantó a les de milers de persones que han mort i moren víctimes d’aquests mateixos conflictes i altres guerres i la fam a Àfrica i Àsia, del terrorisme vinculat al narcotràfic aquí a Mèxic i altres països, entre elles el poeta i cantautor Facundo Cabral, i de l’avortament i l’eutanàsia a tot el món. I a l’anunci de la fi del terrorisme d’E. T. A. al País Basc, a la feina d’organitzacions com Avaaz, que amb 10 milions de membres virtuals i 20.000 socis és el major fenomen social a les xarxes socials, Amnistía Internacional, o Hazte Oir.Org, que han salvat de la forca algunes persones innocents o està duent a terme a Espanya una feina de defensa d’alguns drets fonamentals com és el de la vida.

També voldria tenir un record per en “Tagu”, les companyes i companys dels Amics de les Lletres Garrotxines i totes les persones que amb la poesia, la paraula, l’estudi i altres maneres intenten fer d’aquesta vida sigui una mica més suportable.

I finalment per les persones que tenen cura dels cementiris, com aquest dels Anglesos a Real del Monte (Hidalgo, Mèxic), de la qual té cura aquesta descendent d’un dels que hi estan enterrats i conserva la memòria viva d’aquella gent que van morir treballant fa dos segles a les mines de plata.

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 d’octubre de 2011

Récord de gegants i capgrossos a Atlixco

2011-10-20T12:51:00.003-06:00

L'alcalde d'Atlixco sortit de les urnes a les passades eleccions es va proposar que a més de fer honor al nom de ciutat de de les flors que l'honora omplint de flors els carrers i balcons, per les festes d'enguany es reunissin i sortissin a ballar al zócalo de la ciutat un centenar de monigotes o muñecos, que és com aquí anomenen als nostres gegants i capgrossos.

Amb aquesta finalitat va posar a treballar a totes entitats, associacions, pobles i comunitats que conformen el municipi a fer capgrossos d'una manera manual, enganxant papers i més papers sobre una bola inicial, per després posar-lis el nas i les orelles, pintar-los i vestir-los segons la imaginació de cadascú. Personalment vaig participar en la confecció de varis, un dels quals volia ser el pintor empordanès i català universal Salvador Dalí.

No ho va aconseguir del tot, però sí que el diumenge dia 18 de setembre sortien al carrer 80 gegants i capgrossos, en una desfilada de mojigangas molt acolorida i espectacular, en la que no hi podien faltar les calacas o calaveres. Com que no la vaig poder veure personalment perquè estava camí de Catalunya, li vaig demanar al meu cunyat Héctor Manuel Tapia Islas si em podia fer algunes fotos, i en va fer tantes i tan bones que la feina ha estat per triar-ne només quatre que aquí us mostro perquè veieu la diferència amb els catalans.

©Joan Fort i Olivella, Atlixco, 18 d'octubre de 2011

Com podeu veure en la foto petita d'aquest i del meu bloc en castellà també tenen bestiari d'allò més simpàtic.

Bona acollida del meu llibre a Olot

2011-10-04T11:42:00.003-06:00

La sala de Can Trinxeria es va omplir per escoltar la presentació del meu poemari a Olot. Els Amics de les Lletres Garrotxines i altres familiars i amics vinguts de diverses comarques catalanes van escoltar amb atenció i van aplaudir al seu moment les paraules de cadascun dels qui s'asseien a la taula.

L'alcalde de la ciutat Josep Mª· Corominas va explicar la seva política de suport a la cultura i dels '"ambaixadors d'Olot" i comarca, entre els que em compto, per fer-la més rica i oberta i deixà pas al poeta i president dels Amics Josep Casellas i Granados, qui va llegir un text preparat pel també poeta i degà dels poetes garrotxins Joan Mercader i Sunyer que en aquell momenmt estava recollint un premi, en el qual plasmava els lligams de la poesia amb l'amor i recordava alguns dels versos del poemari que es presentava, no en va titulat A la cala de mi corazón per les condicions pregones i llunyanes del meu amor.

Tot seguit la rapsoda Margarida Arau va recitar amb molta cura alguns dels poemes que jo li havia indicat i l'animador cultural Josep Maria Canals va exposar el meu currículum, cloent jo mateix la vetllada amb unes paraules d'agraïent al vetllador de l'arxiu d'en Miquel Martí i Pol en Florenci Crivillé i Estragués, al fotògraf Ernest Costa i Savoia i al públic assistent, i fent algunes precisions sobre el llibre que presentava.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 4 d'octubre de 2011

Presentació d'A la cala a Olot

2011-09-22T03:36:00.002-06:00

Aquest dissabte dia 24 de setembre es presentará a Olot el meu poemari A la cala de mi corazón. L'acte tindrà lloc a Can Trinxeria a les 7 del vespre i presentarà el llibre el president dels Amics de les Lletres Garrotxines Josep Casellas i Granados, que llegirà un text preparat pel poeta degà dels Amics Joan Mercader, els qual no ho podrà fer perquè en aquell moment estarà recollint un dels molts premis que ha obtingut a la veïna comarca d'Osona. Us hi esperem!

Joan Fort i Olivella
El Callís 23 de setembre de 2011

Núvol d'amor

2011-07-27T11:53:00.000-06:00

I

Flor d’Atlixco
la rosa
s’obre al món.
Dóna color i aroma.
Tot ho omple d’encant.

Lluny arribà el seu olor.
Atragué la meva poesia.
La va omplir de matisos
i noves ganes de viure.

II

El teu centre s’ha cobert
de pensaments,
roselles, amarants,
núvols d’amor,

petúnies, argentines,
serpents multicolors,
lliris, nards, gladiols,
cors oberts a pleret,
clavellines i clavells,
onejants primaveres.

Faroles sostenen
fins geranis xinesos,
cauen com llàgrimes
sobre l’antiga via.

Càlides neus
alimenten arrels.
Enormes araucàries
cobreixen grans somnis.

©Joan B. Fort Olivella
Atlixco, Juny-juliol 2011
Traducció 27 de juliol de 2011

Flors i poesia

2011-07-26T13:01:00.006-06:00

El canvi de consistori a la Dues Vegades Heroica Ciutat d’Atlixco ha portat entre altres coses un canvi d’imatge important, que s’ha traduït sobretot en un embelliment notable del seu bonic Zócalo i altres carrers i avingudes com la de l’antic ferrocarril amb l’element més natural i emblemàtic de la població, les flors, que ja ve de l’època prehispànica.

En l’àrea de cultura també hi ha hagut un canvi important promogut pel seu director Ricardo Pérez Quitt, home de teatre que coneix moltes de les sales de Barcelona i on té obra publicada, que també ha publicat una Historia del teatro en Puebla siglos XVI a XX (BUAP), però també interessat en moltes altres facetes de la creació i que sense ser historiador ha dedicat moltes hores a la recerca històrica i gràfica sobre la seva ciutat, com es palesa en els dos volums d’Atlixco un siglo fotográfico (Nexatl) i a la 5a edició de la seva obra de divulgació Xelhua. Historia de Atlixco (Autores-Conaculta), que precisament es va presentar el passat dia 18, com comentarem més endavant.

Quasi cada dia que anava a la impremta per fer el seguiment del meu poemari A la cala de mi corazón me’l trobava preparant la revista de teatre Autores, una de les tres més important del país, i em va convidar a formar part del taller de poesia, que més tard es batejaria amb el nom de Semillas de Noviembre i que havia impulsat des dels inicis, per preparar la Trobada de Poetes Atlixco. La palabra escrita en el agua, i que com ja he comentat va ser un èxit rotund, en gran part gràcies a la seva entrega total.

Després han vingut altres iniciatives, algunes encara en fase embrionària, i altres ja realitzades, com les que s’han esdevingut, malauradament amb poc públic degut a l’hora programada, en el marc de la Feria de la Flor, que passo a comentar.

El dia 15 es van presentar la primera i la darrera novel•la de l’arquitecte, pintor i escriptor Javier Duhart Niña de Tijuana i Rogelio y Otilia, que tot i les diferències de maduresa evidents, estan escrites en un llenguatge molt planer i agradable i diàlegs molt vius que reflecteixen molt bé tota una sèrie de problemàtiques (narcotràfic, violència, sexualitat, pors, etc) de dues poblacions mexicanes força emblemàtiques (Tijuana i San Miguel de Allende).

El dia 18 Javier Duhart va llegir alguns dels seus contes i alguns dels membres del taller uns poemes; el director del taller Cohutec Vargas Genis em va tornar a presentar el meu poemari A la cala de mi corazón (ed. de l'autor) i Ricardo Pérez Quitt va presentar la Geografía del Anhelo d'en Cohutec (Editorial Fridaura, 2010), que junt amb poemes íntims en té d’altres dedicats a la terra i la gent en la que ha viscut i nascut altament elaborats. També es van presentar la cinquena edició del llibre Xelhua. Historia de Atlixco, del mestre Ricardo Pérez Quitt, un notable treball d’investigació i síntesi alhora del passat des dels orígens més remots fins ara; així com la revista de teatre Autores, el núm. 29 de la qual està dedicat al teatre i la poesia i conté poemes i textos de diversos autors d’Atlixco, alguns d’un alt nivell literari, i el tercer i darrer núm. de la revista Bicentenario, i finalment el programa de http://www.sinergiaradio.mx/ Entrevist-arte, que començarà a emetre’s el proper més d’agost.

El dia 22 es van presentar els tres primers números dels quaderns de la col•lecció “Lecturas históricas de Atlixco”. El primer és El distrito de Atlixco (1922), de l’enginyer Enrique A. Cervantes (Ciutat de Mèxic, 1898-1953), que fa un complet retrat de la zona. El segon, que es titula Nuevas perspectivas del Lienzo de Quaquecholan. Algunos senyores de Huaquechula que fundaron la Nueva Guatemala, és obra de la holandesa Florine Asselbergs, i realitza una interessant investigació d’aquest llenç que actualment es troba al Museu de la Casa del Alfeñique de Puebla i del camí que seguiren. I en el tercer, que es titula Ciudadanos de Atlixco que pasaron al siglo XXI y milenio II de nuestra Era. Cápsula de tiempo socio-antropológica , el mestre Ricardo Pérez Quitt fa entre altres coses un comparatiu a la sinopsi històrica d’Atlixco de 1900 a l’any 2000 i 15 autobiografies de personatges il•lustres d’Atlixco que no nasqueren a Atlixco.

I el dia 23, 14 poetes del Taller Semillas de Noviembre vam llegir poemes dedicats a les flors. Aquí es va posar de manifest alhora la dificultat de fer poemes d’un tema que aparentment pot semblar tan fàcil i senzill com aquest, i la capacitat per a la metàfora de joves com Sergio Solís o Ricardo Tepaneca, i d’adaptació a diversos gèneres de Javier Duhart. Podeu trobar més informació a la notícia que ha publicat http://www.sinergiaradio.mx/.

Ricardo Perez Quitt va cloure l'acte llegint el seu sol·licitat poema "Mi gato Rofedo", ja publicat al núm. de la revista Autores dedicat al Yucatán.

A més de l’obertura de les 6es. Jornades Interna-cionals de Poesia de Puebla que ja vaig comentar hem estat convidats a actuar el proper 5 d’octubre a les 7 del vespre a la Sala Adamo Boari del Palau de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic. Us hi esperem.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 26 de juliol de 2011

Vivències del Sinaia

2011-07-13T11:55:00.000-06:00

Amb l’atenció que l’hora i la son em permetien, ahir vaig mirar el documental especial produït per Once TV México i TV3 i dirigit per Joan López Lloret titulat Sinaia. Más allá del océano, en el que es reviu l’aventura d’aquest vaixell, varat el 1922 a Glasgow, que el 1939 va portar 1681 entre catalans i espanyols de Seta fins a Veracruz, quasi el triple de la seva capacitat.

Qui va fer en bona part que aquesta aventura arribés a bon port va ser Susana Gamboa, qui va escriure un diari d’a bord del que es van llegint fragments amb la música de fons del violí d’en Josep Cervera, així com del Diario del Sinaia, important testimoni d’aquella històrica travessa.

Entre les persones entrevistades hi ha Claudi Esteva-Fabregat, Isabel Rossic, Rodolf Playas, de Navarcles, i una senyora de Lleida, que mostren com és difícil amb tants anys de recordar moltes coses de fets que semblen haver de deixar més pòsit per la seva transcendència. També hi havia una senyora de 97 i un senyor de 100 anys. El que deixa clar un d’ells és que menys un centenar que eren funcionaris i gent més culta, la resta eren “pàries”.

Un d’aquests va dir que va arribar a guiar al capità quan s’acostava una tempesta seguint la idea que el crepuscle era una idea de fons en els colors que vaig trobar realment poètica i potent. És una dels molts detalls de la sensibilitat i professionalitat amb què està fet el documental, que va repassant molts aspectes de la vida al vaixell, des de l’alimentació a les relacions.

A la Relación de los Extrangeros residentes en el Municipio d’Atlixco del 1940 vaig trobar que van arribar uns 40 espanyols. Entre aquests hi havia 4 catalans, un dels quals es deia Martí Puig de Fàbregas, xofer de Sabadell, de 24 anys, casat, i que llavors treballava a la fàbrica el Volcán, i precisament va arribar amb el vaixell Sinaia. Cal tenir p`resent que llavors Atlixco tenia uma important activitat textil.

Els altres 3 van arribar amb el vaixell Mexique i es deien Vicenç Planella Amigo (Amigó?), solter de 31 anys de Barcelona, empleat tècnic de la fàbrica El Vapor; Ramon Arnau i Guinó, mecànic en tallers de Gironella, de 34 anys; i Mario Climent i Estivill, originari de Reus, de 41 anys i casat, empleat de comerç que tenia un botiga de menjar i ultramarins al carrer Independència núm. 10.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 de juliol de 2011

La presentació d'en Cohutec en català

2011-07-11T12:59:00.002-06:00

-A LA CALA DE MI CORAZÓN-

DE JOAN B FORT

POEMARI

(PER COHUTEC VARGAS GENIS)

Amb prou feines als seus 12 anys d’edat, entre el càlid vent de la Costa Brava y el rigorós aire de la serralada pirinenca, un jove grassonet, discret, de mirada cortès; escrivia ja els seus primers versos, ¿sobre què? Segurament sobre algun gran roure que li va parlar en secret l seu cor, o sobre el campanar del temple del seu poble, el qual degué inspirar-lo no sols per escriure poesia, sinó que també l’hi obriria amb pregona arrel un interès especial por la Història, o potser va escriure un poema a alguna amiga que al caminar mirava el captard a la vora de l’estany de Banyoles, no ho sé ―ho desconec, però això no importa― allò important és que escrivia, ¡que és molt dir! Els motius degueren haver sigut varis, perquè abundants són les belleses que habiten la província de Girona, regió catalana, y en especial del seu natal Sant Miquel de Campmajor.

El seu nom: Joan Fort, el mateix que enclou el símbol de la seva vida, Joan que significa ―porta―, i és que ell, és un home que s’obre igual al coneixement dels seus ancestres a través de la història, que al coneixement de l’amor a través de la poesia, i no sols a l’amor emocional que emanem els éssers humans, més aviat a l’amor entès com a sinònim de Saviesa, en Joan també sap tancar-se, com la millor poesia; i Fort, la força, aquella facultat humana que es necessita no per vèncer a l‘altre, sinó més aviat per vencre’s a sí mateix i als obstacles que la pròpia vida de vegades sense comprendre-ho ens imposa, ell és el l’hombre, però també és el Poeta, Joan B. Fort i Olivella, Amic i avui que aquest llibre “A la cala de mi corazón” ens reuneix: Germà.

Ser poeta a la regió catalana, és un honor que cal saber honrar, perquè aquesta terra està plena de poetes grans, de poetes auris, de dens llenguatge, ritme i profunditat exquisidament assolits, com aquell poema de Jacinto Verdaguer i Santaló anomenat “Oda a Barcelona”, l’atrevit José Agustín Goytisolo que amb un dels seus llibres més bonics i representatius va conquerir el cim de les lletres, el qual porta per títol “Salmos al viento”, nom que no pogué més que estar a la altura de la sacralitat poètica que torna a l’ artista immortal. La llista és llarga, des de Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, fins als moviments més avantguardistes com, Joan Salvat-Papasseit o Josep Vicenç Foix poetes amb tendències més surrealistes.

O qui no coneix al mestre Joan Manuel Serrat amb qui Joan i Lupita degueren haver passat vetllades xerrant a Internet con el fons de la seva música i les seves lletres, ambdós, a voltes dolces com les compotes mexicans, a voltes robustes como els Pirineus, a voltes amargues com la distància interoceànica, a voltes, acaronadores com la paraula a l’ oïda de l’altre, amb elles degué haver nascut l’amor entre ambdós, xiuxiuejant-se en secret cants com:

Penélope con su bolso de piel marrón
Y sus zapatos de tacón, y su vestido de domingo
Penélope se sienta en un banco en el anden
Y espera que llegue el primer tren meneando el abanico.

O Mirant a la seva estimada en les lletres del mestre quan diu:

Te quiero a ti, por que te quiero
Cerré mi puerta una mañana
y me hecho a andar

Te quiero a ti porque te quiero
Deje los montes y me vine al mar
Tu nombre me sabe a hierba.

Paraules que nasqueren i son coterrànies del Joan Fort el poeta.

I ara ens toca parlar sobre aquest petit poemari, al que l’autor ha titulat “A la cala de mi corazón”, el qual no per ser breu manca d’extensió temàtica, qualitat literària i profunditat poètica. Però abans considero important fer una observació sobre el títol, perquè la seva bellesa s’ha de comprendre com una dolça metàfora, quan en Joan diu “A la cala” es refereix a la forma còncava que tenen algunes entrades de mar a la costa, és dir una caleta, una entrada, entenent la seva metàfora com “a l’entrada del meu cor” que es sens dubte un títol càlid, que obre les portes a un paradís de paraules tèbies i oceàniques.

A la seva obra, el Poeta inclou textos que van de 1973 fins l’any 2010 els quals en la seva majoria canten a la dona que s’ha tornat “musa” i a la naturalesa que sempre ho serà. En l’ edició l’autor embelleix el seu treball poètic, fonent la paraula amb la imatge de llocs que, per la seva història i la seva estètica complementen l’obra fent-la sens dubte més rica i més estimulant als sentits. En Joan ens convida a veure amb els seus ulls el moment de la creació poètica, l’instant de la seva inspiració, perquè la seva poesia és imatge viva, instant que transcorre sobre el paisatge, tità buscant la bella immortalitat que la poesia entrega.

“El valor de l’arbre” és el primer poema i sens dubte un dels més representatius d’aquesta obra. En Joan sap que els arbres són símbol del poeta, ells donen ombra, tenen arrels profundes i, el mes important, s’alimenten de llum per viure:

“Els arbres són com els homes”

“Esperen si l’amic ve”

Això diu en dos versos el poeta, per això ell se sap arbre, home, amic.

Tot i que el llibre està pensat principalment en català, en la traducció que el mateix Joan ha dut a terme pera nosaltres, no es perd el sentit mètric i rítmic de cada poema, i només en alguns casos el poeta, realitza amb molta cura una traducció per a què el sentit del text es mantingui.

A “Cel de tardor”, poema escrit el 1987 i traduït més de 20 anys després, el poeta cada vegada més es va trobant amb la seva poesia:

“La nit fresca d’ octubre

olia bé a perfum,

pluja tènue dels arbres

ball rodó dels incerts”.

Joan Fort li pregunta a seu alter Ego en el poema que porta el títol “El missatge d’Ibn Hazm”, la pregunta de generacions, ¿ què es l’amor? i respon:

“La natural passió/ per l’encant del sexe antònim”

I remata:

L’ amor deixa enrere els límits/

I també es pregunta ¿i el poeta? , es aquí on en Joan porta a la poesia no com una activitat de passatemps o d’oci, sinó como una forma de vida i reflexiona:

“Arquitecte dels sentiments més correctes
amb l’espai obert del cor”

En el poema que dóna títol al nom del llibre, en Joan Fort parla con una profunda nostàlgia i amor por la seva terra i per la nostra, que ja és seva i diu:

“A la cala del meu cor/ arriba una veu molt càlida
que surt d’una amable falda/ i d’un gran i fumós volcà”

En aquestes paraules en Joan l’home, duu la veu de la seva estimada però no es desprèn dels seus aires i dels seus llocs.

Aquí, en Joan ens mostra clarament que és un poeta de l’amor i del paisatge.

És possible que el poema més intens i en el que en Joan es fa un amb la seva part poètica sigui “Tan lluny i tan a prop”. És un cant al dolor, a la lluita i l’esperança per seguir endavant gaudint de les belleses de la vida. En Joan el poeta consagrat ja a la seva poesia, reflexiona sobre la felicitat i sap que ella ve com un trago breu d’una beguda dolça que acaba de manera llampegant i que de seguida allò amarg de la vida apareix per seguir ensenyant-nos tot allò que hauríem de comprendre en aquest plànol terrenal que habitem.

“Els pensaments volen isards

per sobre la pluja i les collades.

Els veig passar com àgils dards

ben empesos per les ventades.”

“Ens cal molt seny per superar-lo,

diàleg i gran voluntat,

amb valentia afrontar-lo,

foragitar-lo d’un plegat.”

Joan Fort, poeta nascut el 1958, quan va escriure el seu primer vers, no sabia que algun dia estaria presentant un llibre a l’altre costat del món, en un altre Sant Miquel, a Atlixco Puebla, Mèxic, lloc dues vegades Heròic, de paisatges extraordinàriament bells, on igual que a la regió de la Garrotxa, aquí també existeixen volcans, que nasqueren per ensenyar a l’home que en repòs o en fúria, s’ha d’estar en constant activitat, i que per moments caldrà treure tot el foc que ens oprimeix, pera després, llançar en llenguatge de segles, el fum que escriu en el cel la poesia més bella que és; el paisatge reflectit en els ulls de l’home.

Però que a més, s’eleva a cant quan l’home és capaç d’estimar i dedicar a la seva terra o a la seva dona, els productes del seu pensament, del seu quefer, del seu art, de la seva poesia, que avui dia, ha de governar amb el seu amor i saviesa infinits.

El mestre Joan Fort ho sap perfectament i crea quasi tots els dies de la seva vida.

Felicidtats per aquest Projecte Literari i sort Joan, germà.

Cohutec Vargas Genis
Dues vegades Heròic Atlixco Puebla, a 16 de juny de 2011

Traducció Joan Fort i Olivella, Atlixco 5 de juliol de 2011

El nostre petit homenatge a Josep Pasqual i Buxó

2011-07-07T12:56:00.003-06:00

Aquesta setmana s’ha dut a terme a Puebla un merescut homenatge al poeta guixolenc resident a Mèxic des dels 8 anys Josep Pasqual i Buxó en el marc de les 6es. Jornades Internacionals de Poesia.

El dilluns el grup de poetes del Taller de Poesia d’Atlixco vam tenir el privilegi d’iniciar les jornades, amb un assaig molt brillant del seu director, el mestre i poeta Cohutec Vargas Genis, que va fer una síntesi de la història literària d’aquesta ciutat que duu el títol de Dues Vegades Heroica, i una presentació dels quatre poetes que van iniciar el taller, que tot seguit van llegir alguns poemes.

El Director de Cultura Dr. Ricardo Pérez Quitt, que va organitzar les jornades entorn de l’aigua, va presentar també la revista de teatre Autores, i en especial el seu núm. 29, que està dedicat al teatre i la poesia, amb poemes d’alguns dels membres del taller i un del mateix Ricardo dedicat a la seva mestra Cristina que té una gràcia extraordinària.

Podeu veure la ressenya que va fer de l’acte el diari en línia La Jornada de Oriente http://www.lajornadadeoriente.com.mx/2011/07/05/puebla/cul116.php

El mateix dilluns es va fer una lectura de poesia de Josep Pasqual i Buxó; el dimarts es van comentar diversos aspectes de la seva poesia, com la presència de l’absurd, la mort, l’abisme i el vampirisme; el dimecres es va analitzar la seva faceta d’investigador i fundador de la mestria en literatura mexicana de la BUAP, es va presentar el seu llibre Memoria de la poesía, editat per la UNAM, i se li va fer un reconeixement per part de l’Ajuntament de Puebla; i avui dijous se si ha fet un homenatge acadèmic, amb l’estudi de més aspectes de la seva poesia com la relació amb la poesia de l’exili a càrrec de Ma. Teresa Colchero Garrido, de la BUAP.

Veient l’entrevista i la fotografia que publica La Jornada de Oriente en linea d’avui del poeta homenatjat amb motiu dels seus 80 anys, no he pogut sinó pensar amb alguns altres ganxons il•lustres, com el Dr. Benet Julià, A. C. S. Quan venia a l’arxiu.

http://www.lajornadadeoriente.com.mx/2011/07/07/puebla/cul116.php

Ha volgut publicar aquest comentari perquè curiosament a la Viquipèdia en català no hi ha cap entrada d’aquest personatge que segons l’edició en castellà “se le considera un latinoamericano múltiple debido a que es español por nacimiento, mexicano por elección y “venezolano por vocación”, pues ha radicado en Venezuela impartiendo clases por más de doce años.”, un fruit més de la diàspora de la Guerra Civil Espanyola, amb 14 llibres d’assaig publicats i amb aquest 7 de poesia.

©Joan Fort i Olivella, Atlixco, 7 de juliol de 2011

La presentació d'en Cohutec

2011-06-28T09:42:00.001-06:00

Amb el bon regust del càlid acolliment que els meus poemes en català i en castellà van tenir el dia 17 i a les emissores de ràdio on he anat i on encara he d'anar, i a l'espera que el meu cunyat em passi les fotos de la presentació del meu poemari A la cala de mi corazón aquí a Atlixco, us passo l'enllaç amb el bloc d'en Cohutec Vargas Genis de la inspirada presentació que em va fer.
http://enlascanterasdelalma.blogspot.com/2011/06/presentacon-del-poemario-la-cala-de-mi.html

Carrer de Sales

2011-06-22T12:22:00.001-06:00

Quan vaig passar amb les vaques

camí del Pirineu

encara no sabia

que aquí havia nascut

en Joan Mercader.

Jo també ignorava

que amb els anys els seus llibres

em serien mestratge

de l'humor més clar i fi.

I com el pas del temps

ens ensenya a ser humils

davant la desmemòria

i la pèrdua d’estímuls.

Per això avui que encara

puc recordar quelcom

vull escriure aquests versos

com un càlid record

a un carrer, a un home,

a unes belles culleres,

a la gran transhumància

i també als bons costums.

Als dos germans Saderra,

i també als Fontfreda,

a en Santi Soler

i a tot el seu món.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 21 de juny de 2011

Regal d'aniversari força curiós

2011-06-16T10:10:00.003-06:00

Sense voler avui he tingut un regal d'aniversari que m'ha fet molta il·lusió. Llegint ELS APUNTS de l'Arxiu Històric de Girona, en el qual vaig tenir la sort de treballar, hi he trobat l'enllaç a l'Exposició virtual Els Ninots de l’Escrivà http://cultura.gencat.cat/arxius/ahg/ninotsescriva penjada amb motiu del Dia Internacional dels Arxius. Jo vaig tenir llavors la sort de trobar-ne uns quants, i la gràcia que em produiren i em produeixen ara en veure'ls a la pantalla de l'ordinador és indescriptible, i per això us convido a fer-hi una passejada.
Amb un pròleg d'en Josep Matas, arxiver i ex director de l'arxiu, i de l'Elisa Varela, professora de Paleografia de la UdG, els trobareu classificats per Bestiari, Personatges, Carnestotles, Ai Carall!, Sants, Sanefes, Castells i Vaixells i Per fer bonic, amb unes notes i Comentaris finals que ens acosten al costat més lúdic i artístic d'uns escrivans que per altra part tenien prou feina!
Per acabar només us vull comentar que demà el poeta Cohutec Vargas Genis farà aquí a la Casa de la Cultura d'Atlixco la presentació del meu llibret de poemes A la cala de mi corazón.

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 16 de juny de 2011

Atlixco s'omple de poetes

2011-06-01T10:36:00.003-06:00

Aquesta setmana que acabem de deixar enrere ha estat plena d’emocions. Va sortir de la impremta el meu primer llibret de poemes, titulat com veieu A la cala de mi corazón, en el qual he recollit 13 poemes en versió catalana i castellana, la major part dedicats al mar i a la persona que em va fer arribar a aquesta població, el nom de la qual en nàhuatl vol dir “aigua en la superfície”, per l’abundància d’aigua procedent del volcà Popocatépetl. Cada poema va acompanyat d’alguna foto en blanc i negre de llocs molt llunyans entre sí, però que d’alguna manera estan relacionats amb el text.

Després de tres anys de pràcticament desert cultural, el nou director de cultura d’Atlixco Ricardo Pérez Quitt, dramaturg, docent i investigador, que entre el seu extens currículum hi ha haver estat un any i mig a la reconeguda Sala Becket de Barcelona, ha tingut l’encert organitzar una trobada entorn de l’aigua, que hi ha reunit una cinquantena de poetes de tot el país.

Allotjats al que fou colònia tèxtil de Metepec i ara centre vacacional, es va inaugurar el dijous 26 a l’extrem d’aquest, sobre el riu que a començaments del segle passat va fer funcionar aquesta i les demés fàbriques d’Atlixco, front al cerro Tlapaltepec o “turó de les pintures”, on es trobaren en una cova pintures rupestres de fa uns 2400 anys, i al costat de l’helioport i uns grans arbres, per començar a agafar volada i inspiració. Va parlar entre altres la presidenta de l’Associació d’escriptors llatinoamericans Cristina de la Concha.

D’aquest lloc amb gran encant vam anar uns caminant i els altres en cotxe fins al petit estany envoltat de grans eucaliptus on hi havia alguns pescadors de truites. Allà ens van donar dues hores per fer un poema sobre l’aigua que serà recollit posteriorment en un llibre i d’aquí a un any recitat per l’actriu Ofelia Medina. El meu el vaig titular Pedro truchas, traduint una expressió catalana que m’és molt familiar.

Registrats per ordre de lliurament, ens van portar en un microbús fins a l’agüegüete de San Baltasar Atlimeyaya, que diuen que té 1200 anys i encara es conserva amb plena salut. A la seva ombra van anar llegint alguns dels poemes, fins que ens van cridar a dinar en unes taules que havien parat una mica més amunt, i amb el cap, el cor i l’estómac plens de bones sensacions vam anar a descansar o banyar-nos una estrona.

Just quan començàvem a iniciar el darrer acte del dia va caure un ruixat, que la lona que havien posat sobre el pati del recentment estrenat Restaurant Fragaria no va parar del tot, fent la lectura de poemes de la desena de poetes d’Atlixco presents tingués més emoció. El propi Ricardo Pérez Quitt va fer riure tot el personal amb els seus poemes dedicats a la seva mestra Cristina i a un gat que li van robar. Aquí aprofito per dir que des de finals de l’any passat comença a treballar un Taller de Poesia, dirigit per Cohutec Vargas Genis, que a rel d’aquesta trobada ha pres més cos i al qual aquest mes també m’he integrat.

El matí del divendres ens van distribuir per 5 taules on teníem 10 minuts per llegir algun s poemes: una a la presó, una al quarter militar, una al mercat, una en una escola, i una a l’asil d’ancians. A mi em va tocar en aquesta darrera, i va ser molt emocionant, perquè els versos molt profunds i sentits de la mestra i poetessa d’Agua Azul (Veracruz) Mariángel Gasca van tocar el cor d’un dels vellets, que es va aixecar i explicar que havia estat poeta, però que ja no es recordava de cap del seus versos.

Vam dinar al jardí Los Solares, des del que es veu el cerro de San Miguel, on al vespre la gran actriu Susana Alexánder va recitar amb molta pulcritud, gràcia i senzillesa alhora alguns dels poemes que abans li havien enviat amb el lema genèric de Atlixco: La palabra escrita en el agua, deixant un boníssim regust de boca.

Els que van voler encara van poder gaudir del sopar que ens van oferir a la plaça de la Dansa del cerro de Sant Miguel, on al setembre es fa l’Atlixcáyotl i des del la qual es veu una bonica panoràmica de la ciutat.

El dissabte els poetes van esmorzar en un altre restaurant amb un nom mitològic El Quinto Sol i recitar els seus poemes a l’auditori de la Casa de la Cultura. Agrupats per zones, vam poder sentir des de les veus més veteranes dels poetes de Chiapas José Antonio Flores, o de Jorge Quintanar i Javier Duhart del D. F. però ara resident a Atlixco, fins a les mes joves de Puebla com Gina Lizeth i Abigail Rodríguez Contreras, o Claudia Morales Magañas, de Coatzacoalcos , o algunes també relativament joves però ja molt consolidades com les de Alejandro Campos, i les de dones com Mª Elena Solarzábal (Chichuaua).

L’acte es va cloure amb l’actuació del ballet hawuaià d’Atlixco, i no em va permetre gaudir de la final de Wembley. Però un dels treballadors de la mateixa Casa de la Cultura que portava posada un a samarreta del Barça al sortir m’ho va explicar, i ho vam celebrar mentre un mariachi amenitzava el dinar que es va fer als jardins del costat. Tothom va marxar molt content.

En aquesta trobada ha quedat palesa la diversitat i riquesa de la poesia mexicana actual, plena de sensualitat i sensibilitat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 31 de maig de 2011

Formacions i devocions

2011-05-09T12:43:00.001-06:00

El Valle de las Piedras Encimadas es troba a una mica més de dues hores i de 200 km al NE de Puebla i de la Ciutat de Mèxic, a uns 2 400 m sobre el nivell del mar, i té la característica i encant especial que aquí i allà es troben escampades entre els extensos prats o pinedes grans blocs de pedres amb formes molt capricioses i encimbellades les unes sobre les altres. Des d’animals domèstics i que ens poden ser molt familiars com conills, gossos, ànecs o granotes, d’altres de molt més grossos i fantàstics com un llangardaix, un elefant o un dinosaure, i fins i tot n’hi ha que semblen una cara, un atlant, una parella d’enamorats o una família sencera, com és el cas de les de la foto.

Hi ha diverses llegendes sobre l’origen d’aquestes formacions rocoses, però avui se sap que són del període terciari, i que tenen uns 65 milions d’anys. L’activitat volcànica, les reaccions químiques, l’erosió per la pluja, el vent i la humitat són els factors que al pas d’un temps immemorial formaren i modelaren el conjunt escultòric de Piedras Encimadas.

Una de les dues carreteres que hi porten passa per Zacatlán i Chignahuapan, dues poblacions que mereixen una parada, així com en època de pluja les cascades que hi ha entre aquestes dues poblacions. Els camps de pomeres florits són un altre atractiu i font de riquesa important.

Zacatlán fou fundada pels totonacas a començaments del segle VII i conquerida per Rafael López Ávila el 1520, però el monestir franciscà no es comença a construir fins el 1555, i l’actual temple de Sant Pere i Sant Pau fins a finals del segle XVI. És per tant el darrer dels temples basilicals franciscans en territori poblà, d’un estil purista, amb una preciosa pila baptismal i belles pintures recentment restaurades.

El temple parroquial és en canvi més barroc, però conserva una capella dedicada a la Verge de Guadalupe amb bells murals de la seva aparició a Juan Diego. Un gran rellotge presideix el centre del Zócalo fent honor a la tradició rellotgera quasi centenària d’aquesta població i convida a pensar en el pas del temps per aquests indrets se la Sierra Norte de Puebla i a resseguir els altres carrers abans de donar una ullada a la Barranca des del mirador o el restaurant o les cabanyes que s’hi ubiquen.

Finalment Chignahuapan és molt conegut pel balneari que es troba a 5 km, però també per la basílica de la Puríssima Concepció i la grandària tant de la imatge (més de 7 m d’alçada) com de la nau, que va visitar el llavors papa Joan Pau II i ara ja beat en una de les seves 5 anades a Mèxic. També són molt conegudes les boles d’ornament dels arbres nadalencs i els dolços de jamoncillo.

L’església parroquial, dedicada a sant Martí té una façana de facció molt popular, i la glorieta també, i com que hi plou força, molts teulats són amb ràfecs com a Cuetzalan, Zacapoaztla i altres pobles de la Sierra Norte.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 9 d’abril,de 2011

Cavalls de Menorca a Puebla

2011-04-18T12:47:00.002-06:00

En el marc del Festival Internacional Palafoxià que se celebra del 16 d’abril fins al 5 de maig amb motiu dels 480 anys de la fundació de la ciutat de Puebla el 16 d’abril, i conclou amb la commemoració de la batalla del 5 de maig, el grup català Tutatis Produccions Teatrals, S. L. , amb 26 anys de trajectòria al darrera, ha presentat en aquesta ciutat el seu espectacle Cavalls de Menorca, ple de força i d’enginy.

Primer foren les senyeres, que es movien i saltaven d’un a l’altre amb gran agilitat. I després 4 cavalls fabricats els que es movien i cridaven com els de veritat a Ciutadella, moguts per dos argentins, un colombià i un uruguaià, mentre un de Sant Cugat del Vallès tocava la bateria en un artefacte empès per un altre català pel Zócalo i després per alguns carrers per als vianants, fent passar una bona estona als vianants desvagats o atrets per aquest espectacle singular. Els qui els vulgueu veure ho podreu fer aviat a Vila-real.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 18 d’abril de 2011

L'energia inesgotable

2011-04-12T11:49:00.002-06:00

Rebo molts de missatges de tota mena, bons, dolents i regulars. Alguns els comparteixo amb els amics, parents i coneguts de qui tinc el correu, però aquest m’ha semblat que l’havia de compartir amb els blocaires que vulguin llegir-lo. Realment val la pena.

Es tracta d’un invent casual d’un científic mexicà de la ciutat d’Aguascalientes, el metge i especialista en neuro oftalmologia Arturo Solís Herrera, que després de molts entrebancs burocràtics ha estat patentat per a tot el món a Rússia, i que pot revolucionar molts camps de la medicina així com de la vida diària personal i de les ciutats, com la mateixa on ell treballa.

El que ell va descobrir és el que es coneix como fotosíntesi humana, és a dir, que la melanina separa l’oxigen de l’hidrogen i n’extreu energia, però també els pot unir i passa el mateix, de manera que mitjançant un generador Bat-Gen permet mantenir una làmpada per més de 100 anys. De fet ell té un rellotge al seu despatx que ja porta 4 anys funcionant amb una mateixa pila. És clar que això als fabricants de piles no els agradarà gaire!

L’alcalde de la ciutat es va mostrar interessat en aquest gran invent i ja hi ha un projecte per il•luminar els Jardins dedicats al gran músic Manuel M. Ponce al centre de la ciutat, i també pot aplicar-se en malalties com l’artritis, la insuficiència renal, hepàtica i cardíaca, o el mal de Parkinson.

Segons el Dr. Herrera la melanina és la molècula més estable que es coneix (pot durar milions d’anys), i potser fou la substància que permeté l’eclosió de la vida i que solucioni molts dels problemes de l’energia en el futur. Esperem que així sigui.

http://www.slideshare.net/carlitosrangel/fotosntesis-humana-por-carlitosrangel

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 d’abril de 2011

El cost humà de l'or mexicà

2011-03-25T08:51:00.002-07:00

La ciutat de Pachuca, capital de l’estat d’Hidalgo i situada a un centenar de km. del D. F., i algunes poblacions i hisendes properes foren famoses a l’època colonial per les seves mines d’or i plata, que atragueren molta població hispana i anglesa en busca de riquesa, però aquesta població vivia i treballava en condicions molt dures i hi deixà sovint la vida. Una recent excursió a tres d’aquests indrets em va permetre copsar que seva bellesa no amaga aquesta dura realitat.

Els prismes basàltics de San Miguel Regla recorden una mica la cinglera de Castellfollit de la Roca i altres formacions a Sant Joan les Fonts i el Sallent. Una passarel•la permet passar d’un costat a l’altre, i veure a més les 6 cascades, una dita de la Rosa, que acaben de dotar el conjunt d’una espectacularitat i bellesa notables. Els llocs per menjar que hi ha també són nets i agradables.

Una mica més avall hi ha la ex hisenda de Santa María Regla, arranjada una part com a hotel, i l’església i els forns i demés zona d’explotació de l’or i la plata per a visites turístiques.

Mentre el guia ens va explicant amb tota cura de detalls les condicions tècniques i humanes del treball en aquell indret, situat com els que visitàrem després a més de 2.600 m. d’alçada fan posar la pell de gallina. També sorprèn una mica la verge negre, que prové de Chipiana (Cadis). Aquesta fou la primera hisenda de plata de la regió.

La història de tot aquest rodal va molt lligada a la persona de Pedro Romero de Terreros. El 1743 s’associa amb José Alejandro Bustamante y Bustillo, qui havia aconseguit des del 1739 permís per explotar la mina la Vizcaína de Real del Monte. Al morir Bustamante el 1750 va quedar en poder seu. Fou l’única que s’explotà durant els darrers 60 anys del segle XVIII. El 1746 tenia 900 famílies de treballadors. El 1760 és nomenat Conde de Regla per Carles III. El 1760-1762 construeix les hisendes de Santa María, San Francisco, San Miguel i San Antonio Regla, i mor el 1781 deixant una gran fortuna i passant a la posteritat com la persona més rica de tota Amèrica, però ara també sabem les condicions d’esclavitud en què treballaven aquella gent. http://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_Romero_de_Terreros

Al segle XIX són els anglesos procedents de Cornwell els que exploten i treballen en aquestes i altres mines, com la de Dolores, donen a la població de Real o Mineral del Monte un caire especial, amb les seves cases amb cobertes metàl•liques i rogenques, i els qui el 1862 construeixen el seu propi cementiri en un turó que domina la població, on encara es poden veure 620 tombes totes orientades cap a Anglaterra i algunes amb signes maçònics, menys la d’un pallasso, que ho està cap al D. F.

El conductor de la combi que ens va baixar ens explicava que ell va treballar a la darrera mina que va funcionar fins que es va tancar fa 18 anys, i que hi havia un túnel molt gros que anava fins a Pachuca, que en línea recta es troba a uns 8 km. Encara ens van quedar ver veure la mina de Acosta i el museu de la Salut, prou interessants pel seu interès didàctic i per copsar tota la complexitat i la duresa de la vida a dintre.

Joan Fort i Olivella
Atlixco, 24 de març de 2011

París, Venècia i Roma

2011-03-08T11:36:00.000-07:00

Aquestes tres grans ciutats, rellevants per la seva història, el seu art i la seva gent, són l’escenari principal de tres pel•lícules recents, guanyadores de premis i de 4 Óscars en el darrer cas.

Paris, je t’aime segueix alguns moments de la vida de moltes persones que busquen en aquella ciutat la comunicació, l’amor, l’humor i fins i tot entendre la vida i la mort davant la tomba d’Òscar Wilde. Entre elles hi ha la catalana Isabel Coixet. La càmera es mou per barris i llocs molt diversos, generalment de nit i retratant ambients i situacions molt xocants, intentant reflectir el ritme que s’hi viu i com la seva màgia atrapa tant als turistes com a la població cosmopolita que hi viu.

El Turista és un film d’acció que comença amb un recorregut en tren d’alta velocitat de Paris a Venècia de la parella protagonista (Angeline Jolie i Johny Depp), i allà se’ns van mostrant algunes vistes aèries de la ciutat i voltants i altres més a peu pla dels palaus i indrets més impressionants, però sobretot dels canals, que tanta importància han tingut en la seva història. Veient la persecució espectacular amb la policia que s’hi produeix, no parava de pensar en els milers d’històries i persecucions de tota mena que aquells canals i ponts han hagut d’haver presenciat.

I El Rito, insipirada en un llibre de Matt Baglio basat en fets reals, té com a protagonista principal i just mereixedor de l’Óscar a Anthony Hopkins, passa a Roma, on un seminarista nord-americà (Michael Kovak, protagonitzat per Colin O’ Donoghue), que havia treballat a la funerària de la seva família, és enviat a un curs sobre exorcismes, i viu al costat del seu mestre, Anthoni Hopkins en el film, una sèrie de casos molt durs de possessió pel dimoni, que la seva fe titubejant no serà suficient per vèncer, i necessitarà de l’ajuda de la germana d’una persona que també ho ha patit. Aquí, a part de la importància del mal al món (500.000 casos d’exorcismes als Estats Units) i de la dificultat de lluitar contra ell en totes les seves formes, voldria ressaltar la munió de gats que hi ha a Roma, i que no per reiteradament comentada deixa de causar una forta impressió en l’espectador.

http://www.verycreer.com/index.php?option=com_content&view=article&id=278:el-rito&catid=15:editoriales&Itemid=28

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 7 de febrer de 2010

Una boda força peculiar

2011-03-07T10:36:00.002-07:00

Aquí la gent per les festes d’1, 3, 15 anys, bateigs, comunions, casaments i fins i tot morts sol tirar força la casa per la finestra, però aquest cas que va explicar un venedor de fruita del mercat a la meva cunyada és força peculiar.

Dissabte a la mitja tarda. En aquesta hora al mercat d’Atlixco quasi no hi ha gent, i les taules i parades estan quasi buides, cosa força estranya. Hi Arriba una parella que s’acaba de casar amb una criatura als braços a menjar uns tacos de cecina amb els pocs convidats a la boda.

La cecina són uns trossos molt grossos de carn de vedella que es van separant primer en capes molts fines i després en petits trossos. Immediatament alguna de les venedores de flors els regala un ram, les que couen cecina també els conviden, i un dels músics que hi havia per allà tocant una guitarra els dedica alguna cançó. De manera que mengen i beuen alegrament, fins acaben llançant el ram de núvia, que va a parar a una dona gran, així com la corbata. Heus ací doncs com els va sortir la festa improvisada i quasi gratis!

Em va recordar una boda a la que ens van convidar a Apulco, un lloc molt bonic de la Sierra Norte de Puebla, i a la qual pertany la fotografia que encapçala aquest comentari.

©Joan Fort i olivella
Atlixco, 7 de març de 2011

La nit de les estrelles

2011-02-28T09:32:00.000-07:00

La nit de les estrelles,

la plaça de la Dansa,

júpiter s’amaga, saturn s’atansa

i lluen com centelles.

Viatgem per l’espai

i tastem l’infinit,

fins s’eixampla el meu pit

i m’arriba esglai.

Mentre a Hollywood també

brillen els grans del cinema,

i més d’un trenca l’esquema

del que per molts no està bé.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 26 de febrer de 2010

Deixants

2011-02-12T19:50:00.003-07:00

Vaixells i deixants,

veles, somnis i cants,

amors i amants,

als mars n’hi ha tants

com grans espants.

14 de gener de 2010

Deixants dels isards,

dels cors i dels sards,

dels homes bastards,

d’espines i cards.

Deixants d’avions

tots plens d’il•lusions,

de negres vagons,

dofins i taurons.

Deixants en els cors

de pregons amors,

aromes de flors

i tendres olors.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 11 de febrer de 2011

a rel d’un comentari de la Mariàngela Vilallonga al seu bloc

http://mariangelavilallonga.blogspot.com/2011/01/el-deixant.html

Nadal a la cantonada

2010-12-23T10:21:00.003-07:00

Nadal que t’acostes

amb llums a les places,

i pors a les llars.

T’oferim les apostes

ànimes amb fogasses

als teus sants altars.

Per trencar les crostes

i pujar en barcasses

que surin pels mars.

I podar les brostes

per trobar les traces

de senzilles llars

on compartir amb hostes

ben lluny d’amenaces

tots els avatars.

Joan Fort i Olivella

Atlixco, 7/23 de desembre de 2010

Amb aquest poema vull agrair a tots els i les familiars, amics i blocaires que m'han seguit durant aquest any i part de l'anterior i desitjar-vos un molt BON NADAL I FELIÇ 2011, així com als periodistes de La Comarca d'Olot, El Punt-L'Avui, Catalunya Ràdio i TV3, i molt especialment a en Xavier Solà que ara des de La Nit dels Ignorants m'han permès a trevés d'Internet estar més a prop del meu país i de la meva gent.

Tot Mèxic l'aclamava

2010-12-03T13:09:00.001-07:00

Dissabte passat vaig poder gaudir escoltant per un dels canals culturals de la televisió mexicana el concert que el català de Masies de Roda Lluís G. Jordà (1869-1951) va fer el 1910 amb motiu del primer centenari de la Independència de Mèxic, i que un conjunt de joves corals van interpretar amb gran dignitat.

I dilluns vaig tenir la gran satisfacció, a part de veure com el Barça dominava i golejava al Madrid de forma exemplar, i Catalunya emprenia amb serenor una nova etapa, de rebre i llegir el llibre que en Miquel Sitjar ha tingut la gentilesa d’enviar-me en PDF amb el títol Jaume Nunó: un santjoaní a Amèrica, sobre la vida de l’autor de l’actual himne de Mèxic.

Ja m’havia comentat feia poc que la Diputació de Girona havia finançat unes beques per investigar sobre aquest tema, però veure’n el resultat tan aviat i d’aquesta forma ha estat tot un plaer.

Editat per la Fundació Casa Amèrica Catalunya i l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, la vila natal d’aquest músic fins fa poc gens conegut, els seus autors, el terrassenc Cristian Canton Ferrer i la barcelonina Raquel Tovar Abad, han dut a terme un magnífic treball, si bé com han dit en una entrevista de presentació al MEXCAT queda encara molta feina per fer als arxius per localitzar més obra seva perduda o desconeguda.

Tal com diuen ells, en Jaume Nunó i Roca (1824 – 1908) va voltar molt de món (Catalunya, Cuba, Mèxic, Estats Units) dirigint orquestres, i va tornar al Born encara que només per uns mesos, per passar els darrers anys de la seva vida i morir a Buffalo, lluny del Mèxic que li havia donat escalf i alhora problemes.

Però tot el que ells han descobert ens parla d’un home d’un gran caràcter i força talent, que va deixar en terres americanes un record notable amb la seva música i el seu tarannà, que no deixava indiferent tant als qui escoltaven les òperes i concerts que ell dirigia ni als seus alumnes , i encara perdura en aquest himne, que presentat i escrit pel seu amic i notable guitarrista Narcís Bassols amb el nom de Paz y Libertad va guanyar un renyit concurs i que encara es canta i escolta amb respecte.

Quan els mexicans dels primers anys del segle XX van descobrir on havia anat a parar, va haver de fer vàries voltes d’honor per tot el país, com els futbolistes pel camp de futbol quan guanyen un campionat o un partit tan notable com el del Barça contra el Madrid.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 3 de desembre de 2010

Fageda despullada

2010-12-03T09:35:00.001-07:00

Fageda despullada.

Ara et veig assetjada

per un estol humà.

Les fulles ja crepiten

mentre onejant leviten

i ploren pel demà.

©Joan Fort i Olivella

Llums i foscors de Mèxic

2010-11-16T11:01:00.005-07:00

He escoltat dues vegades l’entrevista que van fer ahir al programa de Catalunya Ràdio El Cafè de la República a la Lolita Bosch sobre el seu darrer llibre Veus de la nova narrativa catalana (Empúries/Anagrama 2010), en la que explica coses molt interessants sobre Mèxic i Catalunya, especialment sobre el tema del narcotràfic. Val la pena!
http://www.catradio.cat/audio/487213/Lolita-Bosch-presenta-Veus-de-la-nova-narrativa-catalana

HIM. Más allá de la luz és una pel•lícula mexicana dirigida per Frank Darrier Bazière sobre la vida de dos científics (Nathan i Maya) i la influència que en el canvi de les seves vides exerceix Jacques, el sanador francès René Mey, gràcies a l’estudi del cervell del qual descobreixen el Genoma Emocional i el Sisè Sentit.

René Mey ens ajuda a descobrir el 95 % de potencial que no utilitzem i com encaminar-lo cap al bé. Ell ensenya amb el seu exemple a través d’actes d’amor i la meditació u oració profunda, cóm assolir un estat elevat de consciència.

El seu objectiu és ajudar a despertar una nova intel•ligència, amb totes les capacitats que venen amb ella i assolir contribuir en aquest crític període de la història de la humanitat en el qual acabem i comencem un “Nou Cicle Còsmic”. La clau per a despertar aquesta “Nova Intel•ligència”és la combinació de dues coses: actes desinteressats d’amor que ens donin l’experiència viva d’unitat, una nova visió de compartir i un temps diari de meditació, oració o interiorització profunda.

Per a això des del 2008 ell i els seus terapeutes han obert a Mèxic més de 400 Centres de Salut Gratuïts, que diàriament atenen a més de 17.000 persones de forma gratuïta.

http://www.himlapelicula.com/.

Una altra pel•lícula notable és El estudiante. Es desenvolupa a Guadalajara, la ciutat més important del nord oest de Mèxic, on d’aquí a pocs dies es celebra la Fira del Llibre, i Guanajuato, i el protagonista principal és un pare de família jubilat de 70 anys (interpretat per Jorge Lavad) que decideix matricular-se a la Universitat per estudiar Filologia Espanyola, i tota la dialèctica que això suposa en ell mateix, la seva família i companys d’aula. Està tractada amb molt d’humor i tendresa alhora.

I finalment acabo de veure Biutiful, aquesta producció espanyola - mexicana que es desenvolupa a Barcelona i Sant Adrià de Besòs, protagonitzada per Javier Bardem, entorn de l’explotació dels xinesos en una fàbrica de Badalona i la persecució brutal que van ser objecte a l’entorn de la plaça de Catalunya. Aquesta escena és molt impactant, com tota la pel•lícula, per la seva duresa i degradació moral i econòmica de la major part de les persones que hi surten, i és un retrat de la Barcelona més fosca i global.

Joan Fort i Olivella
©Atlixco, 16 de novembre de 2010

Altars de morts a Huaquechula

2010-11-04T12:55:00.001-07:00

El dia de Difunts vam anar a Huaquechula, una població que es troba mitja hora al sud d’Atlixco on els dies 1 2 de novembre es posen a les cases on ha mort algú en el transcurs del darrer any altars de paper maché retallat i plegat amb ciris, flors, àngels i fruita per a que la seva ànima es pugui alimentar i retrobar amb els seus familiars que resten a la terra i que tenen la mà màxima cura en fer-lo com més bonic i complet millor per a què no trobi res a faltar.

El dia 1 és el que solen rebre més visites, i des de la nit s’orna el camí d’entrada a la casa i el lloc on s’ha preparat l’altar amb una catifa de flors de zempazúchil per a què les ànimes dels difunts, car alguns dels que vam veure els el posen des de fa 20 anys i recorden varis difunts, puguin retrobar amb facilitat el camí. En una sala o pati adjunt també es prepara menjar i beguda per als visitants.

En una ala lateral de l’ex convent franciscà també s’hi guarneix un altar de morts, i a l’entrada de l’Ajuntament n’ hi havia un altar amb els retrats dels herois insurgents que fa 200 anys van començar la Guerra de la Independència mexicana.

Aquí a Atlixco també hi havia alguns altars amb ofrenes al pati de l’Ajuntament i a les capelles de les esglésies i al vespre es va fer una desfilada de calaveres passada per aigua.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 4 de novembre de 2010

Presències i absències notables

2010-10-28T17:33:00.002-06:00

La setmana passada tornava d’una volta per la Ciutat de Mèxic i quan passava per la Alameda Central vaig creuer un grup de joves d’esperit que anaven caminant i xerrant alegrament i em va semblar que parlaven en alguna de les variants del català, per la qual cosa em vaig girar i fent com si anés al seu costat vaig gosar preguntar-los si parlaven en català o valencià, i quina no va ser la meva alegria quan em van dir que eren un grup de poetes catalans, valencians i mallorquins que anaven al Palau de Belles Arts a fer un recital.

Em van explicar que en farien alguns més a diversos llocs del país i em van donar un programa de les Jornades de Poesia Catalana Mexicana en les que participen. Vaig reconèixer en Víctor Sunyol , i pel nom i l’obra a quasi tots, i tot lamentant no poder assistir-hi vaig seguir la caminada vers el monument a Colom i pensant en allò que sovint diem de “que n’és de petit el món!” i recordant un poema que havia llegit fa pocs dies d’un d’ells sobre el mar al bloc d’en Xavier Aliaga i que m’havia agradat . Des d’aquí els desitjo que tinguin molt d’èxit i puguin acabar de gaudir d’aquests bonics dies de tardor a Mèxic, i a la fent de Girona i comarques que passin uns bones Fires i Festes de Sant Narcís.

Ahir de matinada, quan vam sortir de nou cap a la capital ens vam trobar amb la sorpresa que els veïns del davant que a la cantonada havien posat al jardí de davant la casa un enorme gat negre inflable de més de dos metres, amb els ulls pintats de blau i els unglots de blanc. Avui m’he adonat que fins i tot fa un miolar tot estrany i molt felí quan bufa el vent, algú passa a prop o no sé quan, i comentant-ho amb l’altre veïna del davant, que per cert ja des de fa dies i com fa un any tenen una gran carbassa molt riallera i amb un gat dormint al damunt s’ha posat a també a riure.

Uns altres veïns de l’altre carrer en tenen una de transparent amb una cosa a dins que es belluga i a molts llocs de menjar tenen guarnides les taules amb tovalles de plàstic primíssim amb signes de la mort, i ja no diguem que la major part de les pel•lícules que passen pels diferents canals de televisió són de morts i por. I és que s’acosta el dia del morts i molts nord-americans ja no saben que més fer per celebrar i treure tants diners com puguin del Halloween, i per tot veus carbasses, aranyes, màscares demés al•lusions a aquest dia, i aquí a Mèxic també amb tot ho copien.

Per altra part la setmana passada vaig escoltar al programa El Secret de Catalunya Ràdio la notícia de la mort d’en Joan Triadú i Font, i avui la d'en Joan Solà i Cortassa, dos grans filòlegs i divulgadors de la llengua catalana, i el seu constant i darrer missatge de no perdre l’autoestima com a catalanoparlants, que malgrat la seva absència física i personal ens ha de fer més presents ara i aquí i arreu on anem del territori de parla catalana i fins i tot més enllà, i així fer honor a la seva vida i obra.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Triad%C3%BA_i_Font
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sol%C3%A0_i_Cortassa
Joan Fort i Olivella
Atlixco, 28 d’octubre de 2010

La hispanitat i altres falòrnies

2010-10-12T18:19:00.003-06:00

Potser us preguntareu com es viu aquí a Mèxic aquest dia de la hispanitat. De fet fa més de vint anys, i especialment des del 1992 que amb motiu dels 500 anys del descobriment d’Amèrica, o millor dit de la “invenció” en el sentit llatí del verb “trobar, desvelar, topar-se amb quelcom inesperat” com plantejà l’historiador Edmundo O’Gorman, ja no és festa oficial. A part de les dones que porten el nom de la Verge del Pilar, de les misses i les celebracions que puguin fer els espanyols i les espanyoles amb més sentiment patriòtic, només en alguns articles de diaris es parla del tema, i generalment en un to força crític, i més en aquest any del bicentenari del inici de la independència, en que com ja vaig comentar s’ha parlat molt d’aquests i altres temes històrics.

Ahir en un programa del National Geographic comentaven diverses investigacions sobre els possibles descobriments anteriors, dels víkings, dels irlandesos o fins i tot d’una tribu hebraica de la que presumptament descendirien els indis cherokees. Però independentment de la certesa d’aquest descobriments anteriors, el cert és que la transcendència de la conquesta i colonització espanyola, per la imposició de la llengua, la religió i el trasllat forçós de 13 milions d’esclaus negres africans a tota la part del continent dominada per ells i el trasbals que tot plegat va suposar a ambdós móns han estat i són tant importants, que tots els aspectes positius, que són innegables, queden molt minvats quan hom intenta fer un balanç, i més des d’una perspectiva catalana.

La foto que encapçala aquest comentari és molt significativa. Aquesta creu la va fer posar el bisbe Vasco de Quiroga davant del convent de San Francisco de Tzintzuntzan (Michoacán), creat el 1550, igual que les oliveres que surten en un poema just en front de les importants i originals piràmides. Tot i que els primers espanyols van ser ben rebuts pels purépechas que havien sabut resistir-se als asteques, el 1529 Nuño de Guzmán, va tornar per colonitzar la regió, però ho va fer d’una manera tan cruel que dit Vasco de Quiroga va ser enviat des de Mèxic el 1536 per calmar els seus ardors imperialistes, posar la pau i ensenyar de tot a la gent, mentre que aquell moria a la presó de Valladolid (Espanya).
http://es.wikipedia.org/wiki/Vasco_de_Quiroga

Aquí mateix a Atlixco on visc, quan veig cada dia l’ex convent de San Francisco imponent dominant la població no puc sinó pensar en les mils de vides i persones que han sofert el seu missatge “alliberador”, i tot i la meva catolicitat i admiració pel sant, són tantes les preguntes que em faig que podria omplir pàgines i més pàgines.

Però com que això és un bloc i prima allò personal, només us diré que com que al matí he arribat a casa una mica tard i no he pogut fer allò que tenia previst, m’he posat a llegir alguns titulars i notícies de l’edició digital del Punt i l’Avui, el correu i alguns missatges pendents mentre escoltava pel YouTube el MIX del grup aragonès Ixo Rai, que tot i que moltes cançons ja tenen força anys no deixen de tenir la seva gràcia i fins actualitat i m’han ajudat a passar aquest dia d’una forma animada i diferent.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 12 d’octubre de 2010

Espinàs i Labordeta

2010-09-22T17:17:00.000-06:00

Benvolguts blocaires, cantaires, trescadors, excursionistes i viatgers. Permeteu-me que també dediqui uns ratlles a un aspecte tan destacat dels dos com són les cançons i els llibres de viatges.

L’Espinàs va ser un dels fundadors de Els 16 Jutges, i va deixar la guitarra pels llibres, però no la cançó, perquè va escriure el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs: La Campana, 1986, mentre que Labordeta va deixar les classes a la Universitat de Saragossa i la guitarra per anar al Congrés de Diputats de Madrid a tocar el nas a L’Aznar i demés recalcitrants espanyols i de tant en tant agafar la motxilla.

I donat que, com l’expresident Jordi Pujol i Soley sabia molt bé, perquè cantant de poble en poble havia conegut molt bé el seu país aragonès, va agafar la motxilla i es va posar a trescar per alguns pobles i camins polsosos i d’altres no tant per a recordar als espanyols allò que valia la pena conservar i gaudir, i no discutir sense coneixement.

Tot i que Josep Maria Espinàs ha escrit 17 llibres de viatges a peu, 11 per terres de parla catalana, 1 de parla aragonesa, 1 gallega, 1 basca i 3 castellana i José Antonio Labordeta només en va escriure 3 i la motxilla que els dona títol i la seva veu es va fer popular mercès a les càmeres de la televisió espanyola que l’acompanyaven, els dos tenen en comú una manera de viatjar i de veure el territori molt senzilla i antiga, però que ha deixat dels dos grans pàgines, plenes de llum, de color i de vida, però alhora de mort i de dolor, en parlar d’alguns dels indrets més entranyables de la geografia peninsular i illenca.

I algunes de les més remarcables les van dedicar al que diríem la gent i les terres de l’Ebre i alguns dels seus afluents, com el Cinca, la Noguera Pallaresa o el Matarranya. Encara recordo una mica els programes dedicats a aquesta darrera comarca i al delta de l’Ebre.

Amants com Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Joan Coromines de la conversa, de la bona taula, dels noms i de les tradicions, i com Maria del Mar Bonet de les cançons populars i tradicionals, han deixat en els seus discos, cançons i llibres i els que han ajudat a fer un gran testimoni del patrimoni musical i cultural de les terres que han trepitjat. Tant de bo els obrim per llegir, recordar, escoltar, cantar i difondre a les generacions futures les seves veus, paraules i aquest patrimoni.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 22 de setembre de 2010

Els Crits de Mèxic i de Catalunya

2010-09-20T19:54:00.004-06:00

La lluita per la llibertat i la independència de les persones, les entitats de tot tipus, els partits, els pobles, les nacions, els estats i els poders és un dels grans motors de la història, i en el cas de Mèxic i de Catalunya aquest any 2010 ha estat especialment marcat per la celebració del bicentenari del inici de la Independència i del centenari de la Revolució del gran país centreamericà, que ha tingut el seu punt culminant en el gran espectacle del Zócalo de la ciutat de Mèxic que ha precedit el Grito d’enguany, i a Catalunya en la celebració de molts referèndums sobre la Independència, de la milionària manifestació del 12 de juliol, de l’Any Maragall i el seu famós Adéu, Espanya, i en la campanya electoral per a les eleccions al Parlament del proper 28 de novembre.

Vivim en una època de celebracions. Segurament recordareu que la del suposat mil•lenari de Catalunya va ser força sonada i discutida, però va servir per a crear la consciència de nació en molta gent. Ara no està de més recordar que fa 1300 anys un important exèrcit d’àrabs i berbers o amaziguen (=homes lliures) s’estava preparant al Marroc per travessar l’estret de Gibraltar i segurament també cridaven força.

Fa 1000 anys que uns quants catalans van anar i tornar de Còrdova amb grans crits i un botí considerable. I fa 300 anys que molts homes i dones catalans, valencians i balears lluitaven i cridaven amb molta força contra Felip Vè. i els militars borbons que els ofegaven amb tot el pes d’un gran exèrcit, d’una diplomàcia i d’uns impostos molt forts.

Però aquí cal que em centri en el que passava fa 200 anys, 100 anys i aquest mateix any a Catalunya i a Mèxic. Des del 1808 estàvem en plena Guerra del Francès o de la Indepèndencia, suportant el pas de les tropes de Napoleó i el seu germà José Bonaparte, que aquell havia entronitzat en el tron espanyol i que la gent coneixia com a Pepe Botella, i les càrregues dels exèrcits francès i espanyol, a més de la de molts guerrillers i bandolers com Boquica i altres, i a ciutats i viles om Figueres, la Bisbal, Girona, Hostalric, Barcelona, Vic, Manresa, Lleida, Montblanc, Tarragona o Tortosa crear juntes de govern, aguantant setges que s’han fet famosos i han generat molta lletra impresa, i cridant mori Napoleó!, visca Ferràn VII!, mori el mal govern! i altres.

Mentrestant a Mèxic aquell mateix any 1808 un grup de criolls va destituir el virrei i també es van anar creant juntes i a ciutats com Valladolid, que degut a un dels seus més destacats lluitadors, capellà i cabdill José Maria Morelos y Pavón, prengué més tard el nom de Morelia, i als estats actuals de Michoacán, Morelos i Querétaro va anar sorgint un moviment primer autonomista i després independentista, que la matinada del 16 de setembre de 1810 esclatà en el crit de “!Viva la Virgen de Guadalupe!”, “!Abajo el mal gobierno! !Viva Fernando VII” que el capellà i cabdill insurgent Miguel Hidalgo y Costilla va llençar fent dringar les campanes de l’església del poble de Dolores, per anar després amb uns 300 pagesos a alliberar els presos del poble i armar el seu exèrcit. Va tenir algunes grans victòries i derrotes, però a Guadalajara va declarar l’abolició de l’esclavitud, acció molt important, però que va tardar més d’un segle a desaparèixer realment. I ell va fer afusellat el 1811, igual que altres insurgents com Ignacio Allende, Juan e Ignacio Aldama.

Retrats de José María Morelos a la seva Casa Museo de Morelia.

José Maria Morelos va declarar la Indepen-dència de Mèxic a Chilpan-cingo el 1813, però va ser afusellat el 1815 i després d’una llarga guerra, que va continuar sobretot Vicente Guerrero, el 1821 per acabar la guerra aquest va haver de pactar i acceptar amb Agustín de Iturbide el Plan de Iguala, que reconeixia les tres garanties –indepen-dència, religió i unió– , però l’any següent Iturbide es proclamava emperador, i antics insurgents com Nicolás Bravo i Guadalupe Victoria hagueren de seguir la lluita per les llibertats, aquesta vegada contra Antonio López de Santa Anna i els nous dominadors del Nord, els Estats Units d’Amèrica.

Des que Mèxic va aconseguir la seva independència d’Espanya, els Estats Units van envair i intentar comprar la província de Texas, i això va portar a una nova rebel•lió el 1836 i el 1846 a una nova guerra, que duraria fins al 1848, i els anys 1862 al 1867 una altra guerra contra França, en la que va tenir un paper destacat les ciutats de Puebla, Atlixco i Oaxaca entre altres.

Però el nou home fort del país, el general Porfirio Díaz va anar acumulant tant de poder i d’odi que el 1810 Francisco Ignacio Madero es va oposar durament a la seva reelecció, va ser empresonat i des de la presó va redactar el Plan de San Luís i cridar a una rebel•lió armada per al 20 de novembre de 1910. En el moviment revolucionari hi van tenir un paper molt destacat al nord Pascual Orozco, Francisco o Pancho Villa, que de fet es deia Doroteo Arango, el nom del carrer on visc i escric aquestes ratlles, i Victoriano Huerta, que va trair a Madero i el va fer assassinar el 1913, començant una segona etapa revolucionària i lligada als Estats Units, i Emiliano Zapata al sud, que va portar la lluita agrària molt més enllà, però també va ser assassinat el 1919.

Aquests fets són els que es commemoren en aquests dos centenaris amb multitud d’actes de tot tipus, conferències, concerts, cicles de pel•lícules i debats, i que han tingut en l’acte del dia 15 que comentava al començament el més multitudinari, costós i espectacular. Curiosament el Grito repetit de !Viva México! i els seus primers alliberadors es celebra des del 1910 el dia 15 perquè Porfirio Díaz complia anys i va voler ajuntar el centenari de la Independència de Mèxic amb el seu propi aniversari!

Jo el vaig viure per primera vegada el 2007 a Sant Joan de les Abadesses, perquè precisament allà va néixer Jaume Nunó, l’autor de l’actual himne de Mèxic, i des de fa alguns anys aquella població està agermanada amb un altra de mexicana. Per això aquest 11 de setembre de 2010 i els dies posteriors, sentint cantar l’himne mexicà i veient la foto de la plaça de Sant Jaume plena de gent com en tantes altres ocasions importants de la nostra història cridant !Viva México! m’ha omplert una gran emoció.

També m'he recordat d'altres centenaris celebrats en aquella població ripollesa i de la colla sardanista Amunt i Crits i de la sardana que amb aquest mateix nom els va dedicar Joaquim Vallmajor.

Els mitjans de comunicació i els comentaristes han ressaltat que tant les manifestacions catalanes com el Grito mexicà s’havien celebrat en pau i sense incidents. Cal afegir-hi que en el cas mexicà les mesures de seguretat van ser quasi tan grans com els actes programats, donat que com sabeu el problema de la inseguretat en aquest país, i sobretot al nord, és molt greu, degut aquests darrers anys al crim organitzat i al narcotràfic i a molts problemes endèmics que no acaben de trobar solució, com les fortes desigualtats socials i econòmiques, la corrupció i altres.

Però si per alguna cosa ha servit aquest bicentenari i centenari ha estat per a reflexionar sobre la complicada i jo diria que tràgica història del país. A la televisió pública s’està fent una sèrie de més de 500 programes que es diu Discutamos México, www.discutamosmexico.com, on es debat sobretot el seu passat, però també el seu present i futur d’una manera seriosa i clara que permeti afrontar els reptes dels següents anys i segles amb el rigor i valentia que el país necessita. Semblantment a Catalunya amb l’Any Maragall a Catalunya Ràdio. Tant de bo aquests debats s’estenguin a altres àmbits del passat, present i futur del nostre país, i aquest camí cap a la Independència que aquest any ha començat a prendre gran força assoleixi ben aviat els fruits desitjats, i ens convencem tots plegats que mirar d’aconseguir un concert econòmic com el País Basc i Navarra pot ser tant o més desgastant que anar de cara al gra i plantejar-nos seriosament la Independència com l’únic camí viable com a nació.

Sabem que no és ni serà gens fàcil, ans tot el contrari, que com en el cas de Mèxic i els demés països americans que aquest 2010 celebren també els seus respectius aniversaris d’independència les rutines, els problemes i els enemics tant interns com externs seran moltíssims, però la lluita realment val la pena, ans del contrari ja sabem que encara ho passarem pitjor.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 20 de setembre de 2010

Raimon i Labordeta

2010-09-20T12:53:00.001-06:00

Poesia i cançó, amor i lluita pels seus països van molt lligades en aquests dos grans cantautors. Mentre escolto per Internet el darrer recital que Raimon va fer a Xàtiva i l’entrevista que li va fer TV3, la televisió nacional de Catalunya, llegeixo a l’Avui la notícia de la mort de José Antonio Labordeta i els comentaris dels lectors digitals, on el seu paper polític, com és inevitable pesa molt, però qui també sap posar les coses al seu lloc just.

Jo no entraré ara en aquest darrer camp, que segurament donaria i donarà per molt, sinó que i precisament comparant una mica l’obra i la trajectòria dels dos cantautors, que van néixer amb 5 anys de diferència, voldria valorar-la i reivindicar-la en la justa mesura. Gravar més d’una vintena de discs i de la qualitat que han fet, no ha estat gens fàcil. Ni dir ni escriure, sobretot a Madrid, moltes de les frases, discursos i llibres que han fet. Com no ho és escoltar-la, per la duresa del seu contingut i el to de crit que té de vegades, i d’altres la sensibilitat i la tendresa que et fan vessar llàgrimes i emocionar-te com pocs ho podran fer, però aquesta és la grandesa dels grans poetes i cantautors.

Jo aquí només voldria recordar que vaig escoltar i saludar a Raimon a Madrid vestit de soldat i anys després a Banyoles i a Labordeta a Girona i que ambdós em van transmetre i em transmeten cada vegada que escolto algun dels seus discs o de les seves cançons una gran energia i força que sovint ja m’agradaria tenir jo. I que m’entristeix molt notar que se m’oblidin moltes cançons i sentir que la gent no canta, quan és una de les grans coses i teràpies que com a persones i pobles podem fer per a sentir-nos i ser lliures, com tant bé han Cantat Lluís Llach, Raimon Pelejero i José Antonio Labordeta a la llibertat.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 20 de setembre de 2010

Adéu, Dolors

2010-09-17T09:50:00.004-06:00

La neu freda es resisteix
a deixar la contrada,
i el vent fa una gropada
que a tots ara ens colpeix.

De cop s’ens apareix
una àliga encantada,
com la cançó estimada
que tant ens abelleix.

El silus d’Arreaga
ens parla de camins
amb una trista paga.

La gran fossa comú
i els cranis que hi ha dins
ara em parlen de tu.

Joan Fort i Olivella
1 de març del 2004,
recordant la Dolors Boada,
recentment traspassada.

5 de setembre

2010-09-06T15:36:00.004-06:00

Li costa al dia aixecar-se.

Els roures alcen les copes

esponeroses i esparses

vers un cel absent d’estrelles

i un espai silent i gran.

Dormen ells i dormen elles,

somiquegen les idees,

es barregen amb l’absurd,

la frissança d’altes terres

i nissagues sense escut.

Les falgueres, cruixen, tenses,

damunt l’herba que s’ajau,

escampades, les deixalles,

hi posen un toc de blau,

la runa que tapa els sots

estampa el camí de blanc

vers la ruta que remunta

de Navarra al País Basc.

Es va acostant la tornada

i els autos van circulant

quan es va acostant l’albada

que encara s’ho està pensant.

©Joan Fort i Olivella

Nit de tempesta

2010-09-03T11:33:00.004-06:00

La nit rondina i degota,

o més que degotar, s'escorre

pel pes de tot un estiu

d'anar remullant l'esponja.

Els espetecs són notoris

i les lluentors constants,

els trons dels més estentoris

i els llampecs molt impactants.

S'embossen les canaleres,

s'esbotzen les clavegueres

i els carrers semblen rieres.

Després tot és un fangar

i la feina és netejar

tanta brossa l'endemà.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco, 3 d'agost de 2010

El Mont

2010-08-10T16:22:00.005-06:00

Hem vingut de molt lluny
amb la fe ben encesa
a trobar la bellesa
que en un no res s’esmuny.

I et trobem en la pau
d’aquest immens balcó
d’on es veu Canigó
com un immens palau.

Palau del vent la plana
s’albira vers llevant
tostemps sardanejant
amb llestesa galana.

Al sud de la Garrotxa
la part més treballosa,
del Fluvià desclosa
com una gran panotxa.

I el gran Pla de l’Estany
que té en altres aigües
i en un immens paraigües
el major torsimany.

Palera i Besalú,
Falgons, Sant Ferriol
i un bon raig d’alcohol
que alimenta el vol.

Banyoles i Girona,
triplement immortal,
amb una catedral
que a pujar-hi esperona.

I mirant més enllà
un seguit de muntanyes
que no se’m fan estranyes
de tant de bosc que hi ha.

Rocacorba, Finestres,
el Corb, el Far, Montseny

i Cabrera que empeny

a seguir camins destres.

A ponent ja s’ajacen

tot de valls amb encant

que molt de tant en tant
els meus somnis abracen.

Garrotxes per on tracen
els meus ulls durs camins,
i preuats rajolins
que les mans bé percacen

Grans cims plens de llegendes

i coses a explicar

dels qui els van pujar

en antigues calendes.

I cims més alts que tenen
els senyals de la neu
per dir-nos en relleu
que no se’n desentenen.

I encara Canigó,

un nom que ningú oblida

des que li donà vida

un poeta molt bo

des d’aquesta miranda

de set preuats bisbats,

on els enamorats

fan la seva comanda.

A tramuntana encar

s’albiren més garrotxes

i llocs per on els cotxes

no hi poden transitar.

Un altre bell mirall

de tresors amagats

que ens mostra un devessall

de curiositats.

Els rocs i pous de neu

d’allà a les Salines,

que ens fan cloure les nines

i fins plorar el cor meu.

I tants i tants indrets,

racons, colls i contrades

que sovint i debades

em fan venir calfreds.

©Joan Fort i Olivella

El Mont, 27 de març –

Atlixco, 9 d’agost de 2010

Tocant el mar

2010-08-05T10:48:00.007-06:00

Toco el mar i em sé vaixell

que solca l'aigua i la pell

del planeta més clar i bell

de l'univers, que és molt vell.

Toco el mar i em sé captiu
de l'univers més actiu,
car es mou, plora i somriu
i alimenta tot ser viu.

Toco el mar i em sé cançó

que canta tothora en do
major que qualsevol to

entonat sens to ni so.

Toco el mar i em sé havanera

que de qualsevol manera

acompanya aquell qui espera

la calidesa costera.

Toco el mar i em sé sirena.

Et toco a tu i a balquena

la sang corre i es remena

com si tot fos una estrena.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco (Puebla), 5/08/2010

Apunts d'un viatge per l'Espanya seca

2010-07-16T11:49:00.002-06:00

PRIMER DIA: Sant Miquel – Girona – Barcelona – Reus – Gandesa – Alcanyís – Castellote – Montalbán – Terol. Colls de la Teixeta (546 m), Falset (528), Traviesas (1.180 m).

Quan s'és jove, viatjar és sempre un gran alicient, un plaer, una aventura per a explicar vora el foc i una classe viva en la qual s'aprenen moltes coses. Quan s'és gran, és un sofriment compensat amb petits descobriments que la vida diària casolana no els hauria ofert. Per això, com que els que ens disposàvem a fer aquesta curta volta per Espanya érem dos joves i els nostres pares, hem volgut combinar l'afany d'aventura amb els de conèixer la ciutat monumental i la gent del poble, i ho hem aconseguit a bastament.

Tot just eixir de casa, els bonys de la carretera ja ens volen jugar una mala passada que, per cert, no sobrepassa el caire d'ensurt. L'autopista es fa molt pesada, encara que en alguns trossos es fa palès que es tracta d'una obra de gran envergadura. L'aqüeducte romà de les Ferreries ha de contemplar cotxes que van als cent trenta i papers deixats per gent "civilitzada", descendents potser dels seus constructors, però resisteix valent el combat del temps. L'Ebre es mostra ample i cabalós al passar per Mora d'Ebre, i algun monòlit encara recorda al vianant la sanguinària lluita que es dugué a terme a ambdós costats del riu i que ha deixat la seva empremta en tots els pobles de la Ribera. En sortir de la Catalunya estricta, trobem ja dones amb burros, però a Calaceit encara no han oblidat la nostra llengua.
Calaceit és un poble molt bonic i antic. Els seus carrers sovint són escales i les seves cases són de pedra, amb treballades balconades –d'una en pagaven 50.000 duros–, reixes i ràfecs. Pels seus carrers es respira frescor i les dones cusen i xerren en els pedrissos, maleïnt els senyors de Barcelona que s'han restaurat les cases, mentre que la gent que hi vivia ha anat a Viladecans. El poblat ibèric de Sant Antoni conserva la muralla i un bon nombre de cases.
Poc després del poble comencem a veure presseguers amb bossa i cercats amb filat espinut. El Parador d'Alcanyís és molt bonic però és aviat i no ens hi quedem. A Mas de las Matas trobem més dones cosint al carrer. La carretera de Castellote brinda paisatges meravellosos, però el més espectacular és just abans d'arribar al poble, car la vall queda tancada per unes grans parets, al mig de les quals es veu una capella, que semblen infranquejables. A la sortida del túnel que les travessa, es troba el poble, també situat sota unes grans penyateres i enturonat. Comprem préssecs a la cooperativa, però quan preguntem per burres, ens diuen que ja no en queden, que s'en paguen 40.000 peles i que els hi porten del nord:
amb quaranta anys el poble ha canviat molt. Després de Escucha trobem un matrimoni que se'ls hi ha espatllat el cotxe i ella està tan espantada que omple de petons a la meva mare. Com que no trobem
fondes pel camí, ens arribem a Terol i dormim a l'Hotel Oriente, a l'altre costat del viaducte.

SEGON DIA: Terol – Albarracín – Tragacete – Ciutad Encantada – Conca. Coll de Cubillo (1.680 m).

El dia s'aixeca amb boira. Esmorzem i anem en cotxe fins a la plaça de la Catedral. La porta i la torre mudèjar són boniques, però el seu interior és fosc i només sorprèn el cassetonat del sostre. Fem una volta per la ciutat que, per cert, és molt bruta i deixada. Els Amantes de Teruel deceben un xic i les torres mudèjars són difícils de fotografiar. Total, que deixem la ciutat i seguim el riu Túria , encaixonat entre penya-segats que un dia foren habitats i rengleres d'ufanosos xops. Aviat aquestes penyes cobren vida i apareix la ciutat d'Albarracín, enturonada damunt el riu i voltada de muralles.
La plaça porticada no té parió en la nostra terra, i els escuts, balconades, reixes i portes que apareixen al llarg dels seus estrets carrers fan girar el cap a cada moment. Altrament, pujar al castell requereix un bon bastó i en fem prou amb contemplar el poble i el riu des del capdamunt del poble. Ens arribem fins a les pintures de la Cocinilla –tres figures petites que representen un toro, un bisó i un cavall– i, de nou a Albarracín, travessem el túnel i seguim el riu. Calomarde, "Corazón de la Sierra", és un poble blanc i pobre, amb sepulcres romans i cabanes habitades fins fa ben poc, situat entre espadats i camps secs. Dóna gust, després d'aquesta estampa que més aviat sembla un recordatori de mort, trobar grans i netes pinedes.

A Frías fineix la carretera bona. Quan preguntem a una dona vella per Tragacete, ens diu que no hi ha estat mai, però que hi passa molta gent per aquella pista, per afegir: "Ustedes llevan buen coche, vayan, vayan". Així que ens posem de ple als Montes Universales, "pulmón del Levante". No són pas unes muntanyes escabroses, sinó arrodonides i, a claps estan plenes de pinedes, mentre l'empremta de la neu és palesa als llocs sense vegetació. El que més sorprèn, però, és trobar al mig d'una ampla i pelada vall un regueró sec i unes estranyes estàtues: és el naixement del riu Tajo, amb els monuments de les tres províncies que allà conflueixen. La davallada del port de Cubillo vers la província de Conca és d'un gran pendent. A Tragacete, el naixement de dos rius més, el Xúquer i el Cuervo. L'hostaler ens diu que és un important centre d'estiueig , que s'hi pesquen moltes truites i que hi van molts catalans.

Seguim el riu Xúquer, que sovint sembla protegit per una gran muralla amb merlets naturals. En arribar a la Ciutat Encantada trobem una parada de fòssils i pedres, i el nostre pare s'enamora d'un cargol. Ens passem una hora per seguir-la tota. Sembla com si la natura allà s'hagi petrificat, perquè hi ha formes curiosíssimes: des del gos a l'ós, des del vaixell al mar de pedra, des del pont al tobogan i del peix espasa a la balena, passant pels Amantes de Teruel, l'amor petrificat. Tant encantada és la ciutat que ens espatlla un fusible de l'auto i l'hem d'anar a arranjar a Conca. La part vella de la ciutat té uns carrers molt pendents, però la gent hi puja i la plaça de la Catedral resta plena de cotxes. De "casa colgante" només n'hi ha una i està molt ben arranjada per a que la fotografiïn força i a totes hores. En un passeig per la ciutat veiem fuets d'Olot i molts pernils serrans. Mereix una felicitació la part nova de la ciutat, feta de rajol blanc molt escaient al lloc. L'autoservei funciona.

TERCER DIA: Conca – Carrascosa del Campo – Saelices – Ocaña – Aranjuez – Toledo. Coll de Cabrejas (1.150 m).

Sortim de Conca per la carretera de Tarancón, que fa moltes pujades i baixades i està voltada de magnífiques pinedes. Ens parem en un bar a esmorzar i l'hostaler ens diu que el pagès de Catalunya està sol i que avui, si es té un bon tractorista, s'ha de conservar; que al poble veí van robar el ràdio-casset d´un cotxe i que de bandalisme n'hi ha pertot arreu. Quan sortim, ens trobem amb el cotxe tancat i amb les claus a dins. Malgrat tot, havia quedat una finestra un xic oberta i per allà el podem obrir. Entre Carrasc osa i saelices hi hac camps inmensos de gira-sols i un d'espigol, del que collim un brot per perfumar el viatge, i a aquest darrrer poble el pare entaula conserva amb un pastor molt franc que li diu que treu els xais de petits i ven la llet de les ovelles a 45 pessetes / litre, però quin pet d'ovelles! Ens arribem llavors fins a les runes de Segóbriga, on quedem meravellats dels capitells del teatre, on estan excavant. A Ocaña no podem visitar l'església i ens hem d'acontentar amb donar una volta per la seva airosa plaça.

Aranjuez ja són paraules d'un altre cantar. En un passeig pels seus jardins, poblats de les més diverses espècies vegetals, però en els que destaquen els grandiosos plàtans i sequoies, resta palès el pas de la monarquia borbònica de gustos afrancesats. I és que, ens ho van repetir una colla de vegades, en les zalúas i palaus que allà es conserven, s'hi celebraven les festes més sumptuoses d'Europa, car el que interessava eren les aparences i poc més. Com és natural doncs, no podien desmerèixer els rellotges, mosaics –espanyols tots–, làmpades de cristall –fabricades a La Granja–, porcellanes de Sèvres i regals de tota mena.

Ja a la carretera de Toledo, ens parem en una granja de vaques molt cares i de toros mastodòntics. En arribar a aquella capital, ens sorprèn la seva estratègica situació i el bé de Déu de portes i muralles que l'envolten. El que no abunda tant són els hotels, i hem de voltar un xic per trobar-ne un. La plaça Zocodover és el centre de reunió de tothom, amb la particularitat que la gent fa ostentació de llur probat caràcter ferreny i guerrer enraonant a peu dret. De nit, l'Alcàssar encara es forma més imponent.

QUART DIA: Toledo – Maqueda – San Martín de Valdeiglesias – Àvila. Coll de la Paramera (1.395 m).

Al de matí visitem la catedral, amb la magnífica col·lecció de quadres de Goya i el treballat encadirat del cor; l'església de Santo Tomé, amb el captivador Entierro del señor de Orgaz; Santa Maria la Blanca; San Juan de los Reyes; la mesquita del Cristo de la Luz i la Torre del Sol. Per pair el dinar seguim l'Alcàsser, on es fa inmortal el record de les bombes i el setge.

El record de les guerres i lluites sembla voler engalanar el camí al seu pas de Torrijas, Maqueda, i sobretot Escalona. Després, la pineda d'Elmorox és una taca de verd tranquilitzador –per això s'hi fan urbanitzacions– i els Toros de Guisando un glop de natura petrificada. Entorn del recés de pau que és el pantà de El Burguillo s'alcen també nombrosos xalets i les eugues pasturen tranquil·les. Als extensos erms de La Paramera pasturen també nombroses ramades que ofereixen una bonica escena de pau a les portes d'Àvila, la ciutat de santa Teresa, que rep al vianant, encara que closa dins les muralles, oberta per tots els costats amb portes que donen la benvinguda i fan menyspreable l'obstacle que aquelles representen. La catedral és austera però plena de coloret gràcies a la pedra de la que està feta. Les mansions dels Velada, Verdugo i Águila amb els respectius escuts esculpits a les seves façanes donen idea de fortalesa i senyoriu. Altrament, l'hotel on dormim fa cara de resclosit.

CINQUÈ DIA: Àvila – Villacastín – La Granja – Segòvia.

Així com Toledo té molta pinta de militar, Àvila té pinta de religiosa –no en va hi va néixer santa Teresa i hi va fundar una colla de convents–: tant a San Pedro com a Santa Victoria hi diuen missa. Aquesta darrera és del millor que el romànic ha donat de sí. El que és un pèl minso és l'hort de la santa.

Sortint de la ciutat ens equivoquem de carretera, pel qual fet hem de recular un tros. Ja a la bona, apareixen sovint a ambdós costats de la ruta ramats de vaques avilenyes, negres i banyudes que espanta. Ens parem a Villacastín, però ja hem fet tard. Malgrat tot, ens assabentem que els tallen les banyes de naixement per a que creixin més valentes. A Madrona parlem amb el president del sindicat i emparaulem unes "caretos". Un niu de cigonyes presideix l'estada de dits animals. En aquest poble ja trobem l'església amb atri que a Segòvia ens escometrà a cada pas.

I ja estem a Segòvia. Des del llom per on passa la carretera abans de fer-hi cap es distingeixen per llur alçària els campanars de la catedral i altres esglésies. Però el que més sorprèn és trobar en mig de la carretera, com un compta–cotxes i compta–segles, ferm i segur, alt i ben plantat, el senyor aqüeducte, element importantíssim per al castre romà però que no es fa estrany a la ciutat moderna.

Per pair el fortet dinar, ens arribem fins a La Granja de San Ildefonso. Després d'haver vist els palaus d'Aranjuez, la veritat és que decep una mica. A més, el guia hi posa una sansònia força pesada: "vean ustedes que lamparitas tan pequeñitas" i després encara para la mà.

De tornada, tenim treballs a trobar hotel, però l'agafem amb música i tot. Després fem una volta per la ciutat: San Esteban de fora fa molt bona cara, però per dins la té un pèl blanca, imatge que trenquen els bonics dos quadres de Zurbarán: la Trinitat ja és més natural per dins, però l'hem de pagar més cara; San Martín torna a tenir el dins empastifat, bé que per fora està voltada d'arcs; la Catedral està tancada, però té uns fores un xic deixats; la Casa de los Picos és més que tot, curiosa.

SISÈ DIA: Segòvia – Riaza – El Burgo de Osma – Berlanga de Duero – Sòria – Tarassona – Saragossa. Colls de Riaza (1.200 m) i de Madero (1.140 m).

Abans de deixar Segòvia, magnífica tant de fora com de dins però amb artesonat, és l'església de San Millán. La carretera va vorejant la Sierra de Guadarrama, paisatge verd i suau, tranquilitzador. Els pobles, en aquesta zona, sovintegen més i també abunden els arbres: passem pollancredes, alzinars, rouredes i pinedes, tots molt nets. A Aillón trobem una cursa ciclista. Després el paisatge es torna més sec i obert, amb grans esplanades, algunes ermes. Fem una passada per San Esteban de Gormaz, el poble on sembla que nasqué el Cid. Les seves esglésies conserven bons atris, un, però, molt gastat –"está muy vieja, algún día se caerá"–, diuen uns nens mentre fan rodar la baldufa. Dinem a El Burgo de Osma. A Lodares de Osma ens rentem les mans. A San Baudelio de Berlanga, que està tancada, trobem un fòssil. Camí de Sòria, travessem grans pinedes plenes de ferides provocades al treure'n la marrenyina.

L'entrada a Sòria capital ens desmenteix aquella imatge de la Sòria pobre i seca. La ciutat està creixent i, des de dalt el parador, sota "las serrezuelas calvas por donde tuerce el Duero / para formar la corva ballesta de un arquero / en torno a Soria" que cantava Antonio Machado, els oms tenyeixen de verd les vores d'aquest riu "que cruza el corazón de roble de Iberia y de Castilla". San Juan de Rabanera està tancat i ens hem d'acontentar amb contemplar des d'un turó proper el claustre de l'altre San Juan, el que toca el riu i en porta el nom.

El Moncayo resta voltat de boires i ens hem de resignar a parar el vent que en baixa quan ens acostem vers Saragossa. A Casetas ja comencen les cues de cotxes, i la cua per visitar la patrona d'Espanya també és força llarga. Caminant pel passeig de la Independència , el pare ens recorda els seus passeigs de soldat. Les botigues estan molt bé i els mantons no queden enrera. El que sí desmereix un xic són els terres dels carrers, plens de papers i cigarretes.

SETÈ DIA: Saragossa – Subirats – Barcelona – Sant Miquel. Colls d'Albi (546 m) i Vinaixa (526 m).

De bon matí anem a visitar a la Pilarica. La columna i l'agenollador certament estan gastats. Després ens arribem en el cotxe fins a Torrero i ens acomiadem de l'Ebre. En dues hores i mitja ens presentem a Vilafranca, però abans d'arribar-hi ens posen una multa. La tieta Josefina està molt contenta de la visita i ens dóna un gelat de meló molt saborós. A partir de Barcelona el cel ja s'encapota. Arribem a Banyoles igual que la Llell, i en donar-nos la benvinguda tallen la llum. Arribem a casa sans i bons.

©Joan Fort i Olivella
Primers d'octubre de 1977

Un altre viatge per l'Espanya seca

2010-07-07T13:39:00.009-06:00

Preparatius i nova càmera

Aquest viatge i la crònica o notes han estat preparats i escrits a distància, tant en el temps com en l’espai, per la qual cosa potser no hi haurà alguns detalls, però en canvi té el pòsit dels records dels viatges anteriors (1977 al Centre, 1981 al País Valencià i Múrcia, 1984 al Marroc i 1985 a Algèria passant per Andalusia, i 1992 a Granada i Còrdova, a més dels nombrosos viatges a Madrid pel servei militar), de les lliçons magistrals d’en Miquel Barceló i Perelló i del mestratge d’estudis Euro-àrabs i de les lectures de Pièrre Guichard i d’altres, i la diferència que és el primer que hi faig amb la meva dona.

Per preparar-lo vaig haver-ho de fer a través sobretot del web http://www.viamichelin.com/, donat que a les llibreries de Puebla curiosament no vaig trobar cap guia turística d’Espanya, només algunes d’algunes comunitats autònomes o de les principals ciutats com Madrid, Barcelona, València o Granada. Com que a Mèxic estàvem en plena epidèmia de grip, al fer per Internet les reserves dels hotels, vaig haver d’aclarir que en tot l’Estat de Puebla no hi havia ni un sol cas. De fet però en aquest sentit no vam tenir menors problemes que els que els controls a l’Aeroport de Nova York, en què la Lupita va haver de passar vàries vegades per la policia i quasi perd els papers.

Ja sobrevolant la Península Ibèrica puc distingir el Lago de Sanabria i la Sierra de Guadarrama i el Pirineu una mica nevats. L’arribada a l’aeroport de Barcelona és bona i normal, de manera que fins i tot em permet fer unes bones fotos de Montserrat que trobareu en aquest bloc. Ens espera la família i una agradable xerrada abans d’agafar de nou el meu Suzuki Ignis en direcció a les costes del Garraf. Els túnels i barreres protectores de l’autopista fan guanyar molt de temps però no permeten gaudir del tot del paisatge i del mar, que és d’un blau preciós.

Parem a Calafell, que està desert, i dinem molt bé al Restaurant El Castell. Després de donar la volta al castell per pair el dinar seguim cap a Tarragona, on després d’intentar tirar unes fotos del teatre romà hem d’anar a la botiga de fotografia més propera i comprar una càmera nova. Això ens fa perdre la merescuda i desitjada visita a la ciutat i al delta de l’Ebre, del qual només podem veure la part final, i agafar de nou l’autopista fins a Peníscola, on arribem a 2/4 de 9 del vespre. Sort que trobem fàcilment el passeig i l’Hotel la Cabaña, molt ben situat, net i confortable. Un passeig pels bars i restaurants tocant a la platja plens de gent perquè fan el pont de Corpus, ens permet gaudir de la primera i única nit al costat de la Mediterrània estimada.

14 de juny de 2009. Peníscola, Sagunt i València.

Em desperto aviat i faig un primer recorregut pel nucli antic, del que tornen els més tocatardans. Esmorzem al mateix restaurant de l’hotel i donen una altra volta, si bé encara està tancat l’antic castell del Papa Luna. Per tant, agafem de nou l’autopista cap a València. Parem a Sagunt, també desert per ser diumenge, de manera que arribem a València al migdia. A la catedral estan celebrant la missa del Corpus i tothom espera als carrers i als balcons el pas de la popular processó per llençar-los aigua quan correspongui. També ens reparteixen uns fullets amb uns poemes que es canten o reciten. En fi, que ens hem d’obrir pas com podem per anar a la missa d’una a la mateixa catedral. Penso en el bisbe Vidal de Blanes que la va fer construir mentre contemplo les pintures de l’esplendorós retaule de l’altar Major i altres també dignes de veure.

Per omplir el pap finalment entrem al Babalú, un bar-restaurant caribeny, que resulta que és d’un cubà i on la Lupita es troba en el seu ambient i balla al ritme de la música que més l’hi agrada. Fem una mica de migdiada a l’antic llit del Túria i passegem per la part baixa del Museu de la Ciència de la Ciutat de les Arts i les Ciències, magníficament dissenyada pel famós Santiago Calatrava.

Després anem a buscar l’hotel, que es troba a Burjassot, el poble on nasqué i visqué el gran poeta Vicent Andrés i Estellés, autor del gran Mural del País Valencià, que demà recordaré a bastament rumb a Calp, població que avui ja es troba enganxat a la capital valenciana, encara que conserva una antiga torre medieval entre els blocs i les cases noves, i també hi ha el Palau de Congressos . A la TV passen un documental sobre les mines d’urani de Almadén, digne d’ésser vist.

15 de juny de 2009. Gandia, Calp, Múrcia i el Valle de Ricote.

Deixem València i Sueca a mig matí, amb el record personal d’una ciutat que ha crescut i canviat molt, sobretot estèticament, però que ha deixat molt de banda la seva llengua pròpia, i amb això una part molt important del seu ésser i la seva cultura i del llegat d’homes com Joan Fuster.

Si bé Gandia ens ofereix la imatge d’una ciutat neta i bonica, amb una Casa - Museu dels Borja i una seu que serven riques obres d’art i cultura, Dènia és una de les manifestacions més clares del desgavell urbanístic dels darrers anys, amb una corrua inacabable d’apartaments abans no arribes al nucli antic totalment desfigurat, i em quedo amb les ganes de pujar al castell, on es conserven importantíssimes restes de la suda musulmana excavades parcialment, així com d’enfilar-me a la serra d’Aitana, que només puc mirar-me d’un tros lluny.

La propera parada és Calp i el famós penyal d’Ifac. Mentre ens hi acostem vaig entenent la impressió que ha causat al llarg del temps i a mi també. La població també ha crescut molt i té molts d’apartaments i un passeig amb palmeres prou agradable, però la platja que queda sota mateix del penyal és tota de còdols. Dinem al Bar Kaluma, on al final descobreixo que el cambrer resulta que sí que parla en valencià, i que per molts anys ho pugui seguir fent, però es queixa que la temporada turística cada vegada és mes curta! Al sortir no agafem bé la carretera i tornem per una plena de revolts, però que ofereix belles imatges del Penyal com les que es mostren a la foto.

De nou a l’autopista, deixem Benidorm i Alacant també molt crescudes de cantó i ens anem endinsant cap a les terres de Múrcia, amb molta calor i ganes de refrescar-nos. Mentrestant refresco la memòria de la meva dona amb una breu síntesi de la història d’Espanya. Passejant per la catedral i pels seus principals carrers també li recordo el caràcter provincià ric d’aquesta ciutat tant barroca, que deu bona part de la seva riquesa a l’aprofitament del riu Segura.

Però no hi podem estar gaire, perquè vaig reservar la nit en una casa rural de Blanca, al Valle de Ricote, el darrer baluard musulmà de la regió i on es manifesten millor el seu treball, i la seva tècnica en obres hidràuliques com grans sínies, sèquies, bancals i altres que permeten crear entorn del riu un petit oasi de verdor ple de tarongers i llimoners. Llàstima que ja llustreja i no els puc observar amb deteniment. El supermercat de Ricote és ple i al final hem d’anar fins a Blanca mateix a comprar quelcom per sopar i esmorzar. La casa és en realitat una caseta d’un conjunt semblant enmig d’un bosc de pins que ens costa de trobar, però està ben cuidat i el seu propietari se’n sent molt orgullós.

16 de juny. Granada de nit.

M’aixeco aviat i passejo una mica pels voltants secs, però on aquests aprofitaments es fan ben palesos. Esmorzem una mica i ens acomiadem del pagès per tornar cap als afores de Múrcia i agafar l’autovia cap a Baza i Granada. El paisatge és àrid i sec i no en recordo gairebé res. Fa molta calor, però Sierra Nevada encara té una mica de neu que fa honor al seu nom. Arribem a l’hotel a l’hora de dinar, que ens tarden molt a servir, i ens estirem al llit per fer una mica de migdiada, però resulta que estem tan cansats que no ens despertem fins a les 8 del vespre, i per tant no podem visitar l’Alhambra ni els Jardins del Generalife. Ens hem de conformar de fer una passejada de nit pel centre urbà, que està ple d’estudiants i turistes asseguts als bars i restaurants. També ens crida l’atenció i ens obre la gana una gelateria amb una varietat extraordinària i molt vistosa de gelats. És una forma de celebrar el meu aniversari prou refrescant si més no!

17 de juny. Sevilla la càlida.

Abans de deixar la ciutat que van conquerir els castellans el mateix any que Cristòfol Colom descobria Amèrica o les seves illes, visitem la Cartoixa, on encara es conserven uns magnífics empedrats i grans pintures murals fetes pels mateixos monjos, i pugem fins al barri de l’Albaicín, de cases blanques i amb flors, avui molt cotitzades, per gaudir la vista sobre los Cármenes i la Alhambra.

Tampoc podem anar a veure el cortijo dels López-Barajas a Santa Fe. Veiem alguns camps de plaques fotovoltaiques i dinem en una estació de la mateixa autopista, abans de la bonica ciutat d’ Osuna, famosa pels seus ducs i les seves cases amb escuts.

Arribem a mitja tarda a l’Hotel Gran Solucar, que és a uns 10 km de Sevilla però està molt bé, i on podem gaudir d’un bany molt refrescant, ja que la temperatura ronda els 45 graus. Una mica refets i canviats visitem el centre de la ciutat, encara que la xafogor no ens ho permet fer del tot. Un temple barroc recentment restaurat mostra tot l’or que arribà de les Amèriques, especialment de la Nueva España, que és com es coneixia llavors el que avui és Mèxic.

18 de juny. Mérida, Càceres i Trujillo.

L’antiga via de la Plata, que avui encara segueixen els que van en bicicleta a Santiago de Galícia des del sud de la península, ha donat nom a l’Autovia de la Plata que porta de Sevilla a Mérida i Càceres i permet fer aquest recorregut en unes 3 hores. Però nosaltres ens deturem a Mérida per conèixer més d’aprop les importants restes romanes, visigòtiques i àrabo-musulmanes d’aquesta ciutat que fou tan important en aquells temps per la seva situació estratègica. Amb tot m’he de conformar en un recorregut per l’antiga alcassaba, on s’exposen algunes de les restes trobades, ja que la Lupita no es troba gens bé, i el mateix passarà a Càceres, on he de fer sol el recorregut per alguns dels palaus que van construir els hidalgos que també van fer fortuna a Amèrica.

Per tant, ja tenim ganes d’arribar a Trujillo, on mengem i descansem en un bar de la plaça Major abans de donar una volta pels bonics carrers del voltant i pujar fins al castell. Rematem aquest calorós dia amb una molt agradable conversa amb els propietaris de l’Hotel Rural Las Huertas, que ens expliquen tot el que han fet per comprar i restaurar la casa i donar un bon servei, que hi van molts catalans i fins l’entenen força i de fet tenen el web també en català, i ens recomanen que demà passem per Guadalupe.

19 de juny. Guadalupe i Toledo.

Mentre anem esmorzant ens segueixen explicant coses de la regió, des dels canvis que va suposar en l’economia i el paisatge el Plan Badajoz fins a les meravelles del Valle del Jerte. Amb aquest bon regust de boca ens dirigim cap a Guadalupe.

Efectivament no ens sap cap greu haver-nos desviat una mica de la ruta, perquè el recorregut és molt agradable. El tresor que alberga el museu del monestir és molt valuós, des de llibres manuscrits fins a pintures dels grans clàssics espanyols, i encara hi ha una bona comunitat de monjos. Per rematar-ho, a l’hostatgeria es menja molt bé i l’espai del claustre és d’allò més agradable.

La carretera es va enfilant cap a la meseta castellana fins a trobar l’embassament i la població de Navalmoral de la Mata, i seguir després cap a Talavera de la Reina, d’on heretà la ciutat de Puebla la tradició ceramista però on no veiem cap fàbrica ni botiga, i Toledo, que per la seva part passà a Madrid la capitalitat de les Espanyes.

Deixem les coses a l’Hotel Santa Isabel, que està al costat de l’església mudèjar del mateix nom i molt a prop de la catedral, és senzillet però el més baratet. Fem un recorregut a peu pel casc antic, que rematem amb una visita al Museu Sefardí, situat en una antiga sinagoga i que es complementa força bé amb el dels Jueus de Girona, una de les altres ciutats amb un llegat jueu molt important.

20 de juny. Madrid.

Abans de deixar Toledo visitem la catedral i la única cooperativa d'artesans de la ciutat,on ens ensenyen com fan els magnífics damasquinats, espases i altres objectes i tècniques.

Torno a Madrid després de 30 anys. Entrant per aquest cantó sud em costa de recordar alguns dels carrers i les avingudes. Finalment arribem al centre i podem aparcar força a prop de la Puerta del Sol. Estan fent obres del metro. La Plaza Mayor no ha canviat però gaire, i podem menjar uns entrepans de calamars allà a tocar. Després seguim cap al Palacio Real, que a imitació dels seus parents i veïns francesos, els reis borbons espanyols van fer tan luxós com van poder a expenses dels catalans i les altres colònies. I acabem la passejada en un teatre on fan La fiebre del sábado noche, i la Lupita recorda bells temps i belles ballades, igual que una colla de mallorquins que saludem a la mitja part.

Com que els hotels que havíem trobat aquí a Madrid per Internet eren més cars i amb problemes d’aparcament, decidim sortir i arribar fins a Guadalajara, on ja arribem de nit però finalment en trobem un que està prou bé i no tan car.

21 de juny. Guadalajara, Saragossa i Lleida.

La ciutat no té grans atractius monumentals, tot és de rajol i no tan carregat com en altres capitals, però és tranquil•la i el diumenge al matí encara més. Per tant seguim la ruta cap a llevant, molt millorada i amb molins de vent a la ratlla d’Aragó, per arribar a la seva capital Saragossa. Al voltant de la basílica del Pilar han fet una plaça on l’aigua i el formigó es donen la mà amb Cèsar August, el fundador de la ciutat. Pugem dalt de la torre del campanar, des d’on podem veure un vista panoràmica extraordinària de la ciutat i voltants.

Finalment arribem a Lleida, deixem les maletes a l’Hotel Ramon Berenguer IV, que és a tocar l’estació de l’AVE, i seguim el carrer principal, que també està molt tranquil i on sopem una mica.

22 de juny. Vic, Bracons i Olot.

Quan passem pel Lluçanès començo a notar que el paisatge i la temperatura canvia. Som al cor de Catalunya i el verd dels pins i els prats ens comença a anunciar que ens acostem a la Garrotxa. Ens aturem a Vic a trucar per avisar que arribarem a dinar. Passem el túnel de Bracons per primera vegada, i les sensacions i emocions al sortir a la Vall d’en Bas són múltiples i fortes. La resta ja és més normal. I la sorpresa i l’abraçada de la mare també molt emotives.

8 de juliol. Peratallada, Pals i Begur.

Faig un salt perquè els demés dies els passem al Callís, amb la família i amics. Aquest dia per celebrar l’aniversari de la Lupita fem una sortida cap al Baix Empordà. Comencem a Peratallada. El seu recinte emmurallat i fossat és un dels millor conservats de Catalunya, i tot ell ha estat restaurat amb molt de gust i és un plaer anar passejant i mirant els detalls de les seves cases, portes i finestres. També té el seu atractiu el poble de Palau Sa Tor i sobretot el nucli antic enturonat de Pals, anomenat el Pedró, tot ells també restaurat amb molt de gust i amb un mirador des d’on es veuen la platja de Pals i les Illes Medes.

Anem a dinar a Begur, molt més transformat, i a prendre un cafè a la cala sa Riera, des d’on entre pins i casetes seguim cap a la platja de Pals, Torroella de Montgrí i l’Estartit. Aquí ens delectem una estona a la platja amb la vista de les Illes Medes, que amb el sol de tarda agafen un color groguenc preciós.

Acabem el dia fent una altra passejada per Bellcaire d’Empordà i l’Escala, i sopant a casa d’una neboda a Vilatenim, al costat de Figueres, completant un dia meravellós. La tornada, el dia 11, és una mica més accidentada. L’avió surt amb molt de retard, per la qual cosa anem a visitar primer la cripta de l'església de la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, hem de fer nit a Nova York i escala a Miami, de manera que no arribem a Puebla i Atlixco fins l’endemà al vespre.

©Joan FORT i OLIVELLA. Atlixco, 7 de juliol de 2010

Màgica nit

2010-06-16T12:47:00.003-06:00

La nit de Sant Joan

s’esvera una mica el clan,

és de totes la més gran.

Un bany, diuen, no fa mal,

ans pot curar l’animal

d’algun mal bacterial.

Per curar mals de la pell

hi ha qui es rebolca en un vell

mantell de flors fet joiell.

La flama del Canigó

arriba amb atlètic do

del país a tot racó.

I ens anima a fer-lo viu

i fins a ser combatiu

per mantenir-ne el caliu

davant totes les campanyes

els atacs i les castanyes

que ens remouen les entranyes.

La coca no pot faltar-hi

regada amb un bon rosari

de moscatell per tornar-hi.

Per animar la berbena

música de tota mena

i begudes a balquena.

La màgia d’aquesta nit

és el foc que l’esperit

porta fins a l’infinit.

El foc que tot purifica

i a saltar-nos ens implica

molts tabús de mica en mica.

©Joan Fort i Olivella

Maria Dolors Alibés in memoriam

2010-06-16T12:33:00.002-06:00

Gairebé no et vaig conèixer,

però el que has fet amb en Jan

a molts xicots has fet créixer,

fins a mi, que sóc “bon jan”.

A molts vailets has fet péixer

en pastures lluny del clan

i enfilar-se fins renéixer

en el setè cel o arran.

Més de 40 llibres. Prompte és dit

tot el que d’aquelles mans i esfera

amb art, treball i llestesa han sortit.

Quan passi per aquella carretera

i vegi la casa que ens acollí

sempre recordaré tant de magí.

I una feina per fer. La de llegir-los

amb tanta cura i humor compartir-los

com de l’autora i l’obra trascendí.

©Joan Fort i Olivella

Atlixco (Puebla, Mèxic), 7/5/2010

amb motiu de l'escampada de les seves cendres.

La Vall de Santa Pau

2010-06-16T12:21:00.003-06:00

Revolts de Colitzà.

Quantes pedalades!

Quantes bategades

per anar més enllà!

I segueixen les pujades

en vista a Santa Pau,

i Finestres, on molt plau

trobar-se vaques i prades.

Els Arcs o Sant Martí,

Sant Jordi o Santa Llúcia.

L’esport o qualque argúcia

m’han portat fins aquí.

©Joan Fort i Olivella

Hospital General de Puebla,

20 d’abril de 2010

Poemes de terra enllà

2010-03-08T18:42:00.016-07:00

E T

M E

E R

O R

P A

E N L L À

Joan Fort i Olivella©

1984

Sumari

Entre el sojorn i el tiberi
Passat present

PAISATGES ENCADENATS

No sé què hi ha

DE LLORET A SANT FELIU (12 poemes)

AL MARROC EN QUATRE PASSES
Primer pas
Segon pas
Tercer pas
Quart pas

LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU
Cercant uns límits
Besiberris (4 poemes)
Era Val d’Aran
Maladetes (2 poemes)
Crònica en vers d’un “tres mil” no assolit

PAISATGES I MIRATGES
Olor de sublim

POEMA DEL TEMPS EN TRES TEMPS
El temps
L’imperi del temps
La tragèdia d’aquest temps

ACTITUTS DE VIATGER (tres poemes)

IMATGES I SONS D’UNA NIT D’INSOMNI (7 poemes)

De la mesura del silenci

DEL MITE, EL VERB I L’ENTENENT (3 poemes)

SOM UN COR MIXTE I POLIFÒNIC (3 poemes)

Entre el sojorn i el tiberi

Terra enllà se’n va el poeta,

terra enllà va el trobador,

fins a l’àmbit de la pleta,

la monjoia i el pedró.

Fa camí quan va despert

entre esplets i tarongers,

oliveres i ametllers,

terra i rocs, fins al desert.

Fa camins d’ona i d’escuma

entre el mar i l’oceà,

fa camins de sac de ploma

entre un llac i un ivó sa.

Sols s’atura a agafar alè

per seguir-ne sense empara.

Per ser guia cal saber

com s’apaga l’alimara.

Granollers del Vallès,

26/07/1984

Passat present

Era un desert. Es desvetllà del somni

anorreat per l’enrenou del verd.

Entre palmeres, on jeia en desconcert,

la blanca sorra, immòbil en l’ insomni.

Era un oasi. La força dels alisis

turmentava tots els dàtils durament.

Tots feien pinya entorn del displicent

esmaperdut fantasma de les crisis.

Eren saurins. Tostemps buscaven deus

que alimentessin llur mal de calentura,

però sovint un xic galifardeus.

Era un món sec, poblat d’espines vives,

que a embats del vent tornava’s un xic fura

i trobava aigua on sols formes votives.

17 de juny de 1984

SAT

ººº

PAI GES

ººº ººº

ººº

CA NATS

ºº ººººº

ººº

No maltractis ni oprimeixis els immigrats

Èxode, 22, 21.

Hombres, mujeres, mudos, querían ver claro,

asomarse a mi alma,

acercarle una cerilla

por ver si es la misma.

Quieren, quisieran...

–Habla.

Y van a morirse, mudos,

Sin saber nada.

Rafael Alberti

No sé què hi ha en el fullam del paisatge

que tant m’atreu i m’inspira tants versos.

Potser m’hi miro amb humors molt diversos

I hi endevino encantats habitatges.

M’hi reconforto. Hi faig llarg estatge.

Sembla que hi trobi vestigis immersos.

Hi reconec subterfugis dispersos

embolcallats entre humits modelatges.

Tot jo m’hi trobo envoltat de muntanyes

amb noms bellíssims i fosques entranyes,

i amb forts declivis que embelleix el verd.

Mon trist esguard s’hi recrea i s’hi perd,

i en ell retroba camins de misteri

que seguirà amb rejovenit senderi.

18 de juny de 1984

I U

N T

29/12/1983

Costa Brava, costa fura,

que t’amagues i t’esmunys

entre focs, fums i retrunys

en difícil singladura.

Costa verda, blanca i rosa,

que tenyeixes mar i ona

entre un cel que t’esperona

i un infern que crema et posa.

Costa aimada, costa rica,

que t’enyores una mica

i et voldries posar plica.

Costa encara, aquest novembre,

que senyora seràs sempre

portis roba d’home o fembra.

De Lloret a Sant Feliu

hi ha mil cales, mil redossos,

on es banyen mils de cossos,

mig vestits, fent la viu–viu.

De Canyelles a sant Elm

hi ha mil boscos, mil revolts,

i mil vòmits irresolts

sense un salm de sant Anselm.

Sorra fina, secs rials,

molts xalets com de joguina

amb piscines per fanals.

Solitud quan porta el vent

tancament dins la boirina

del sublim solet ponent.

III

Per passar-hi bé l’estona

hi ha camins de tota mena,

uns creuant la mar serena,

d’altres passen per Girona.

Mes, per dur-se’n bon record,

cal seguir vora la platja

i trobar-se hom amb la imatge

del que és l’aigua i que és l’esport.

Passejar-se arran del líquid,

onejant-se en marinada

sense l’impossible líquid.

Delejar les ones braves,

mentre es renta la fillada

Sense cues, crits ni traves.

Potser calgui fer un bufet

on les aigües són molt bones,

i tan càlides a estones

te n’oblides que hi fa fred.

Aturar-hi la carrossa

perquè s’ompli de grans somnis

–pas de gàngsters ni dels ovnis,

ans de tendres mans de rossa–.

Deixar enrere l’estació

i el tut, tut del tren de càrrega

que duu aigua o bé carbó (?).

I acostar-se a alguna font

on veure la gran descàrrega

de la terra quan es fon.

Arribar-se a indrets Solius

on impera un ver silenci,

digne doll d’un Innocenci

per regar racons ombrius.

Deixar enrere la bugada,

cascavells i cants frenètics,

mals humors i plors hermètics

–coïssors de matinada–.

Aturar-se a la capella

a pregar pel món esvàstic

que es sublima i s’esgavella.

Parar l’auto arran del clos

i aixecar precs, planys i plors

al xiprer del clos monàstic.

O anar en barca fins a Tossa,

llavors fer el pelegrí

amb roba feta de lli

i un bastó per si ets carrossa.

I quan tornis, ben lassat,

contemplar-ne les muralles

–els combats i les batalles

que el turc li ha proporcionat–.

Seguir amb llum clara, de teies,

els carrers, de pedra i rostos,

escalfats pels passos tostos.

Mirar, remirar, esguardar

com encara hi surt fum clar

de les blanques xemeneies.

VII

Platges, les de Lloret,

diuen són de meravella,

guardades del vent més fred,

que el més noble desgavella.

Més m’hi atrau la gent senzilla

–bruna, bella, bona i baixa–,

que al moment de l’horabaixa

t’assegura que no ets illa.

El seu tracte sempre càlid

i el seu tarannà sincer,

que sempre sabràs que és vàlid.

La noblesa del seu fer,

que bé et dóna a l’entenent

que no és moll el seu paper.

VIII

A Canyelles hom s’hi para

perquè el vent que l’aclapara

el deixa un moment tranquil.

Li porta la marinada

en vera i lleugera onada

molt i molt i molt subtil.

El deixa en un bon recer

per parlar amb el cor sincer

del que és cert i el que és segur.

El mena al més bon esquei

on l’aguanti el petri bei

del moll solitari i nu.

S’hi troba en un ferm refugi

esperant que no lo pugi

la nocturna solitud.

S'hi sent en eterna glòria,

mentre l’hora –la memòria–

li para del temps perdut.

A Sant Elm t’hi acull l’ermita

que, convertida en mesquita,

no sé si veurà Alà.

Un redós ple d’atzavares

en camisa d’onze vares,

però orfe d’ermità.

Un dinar que cal portar-se’l

per notar, a l’empassar-se’l,

el salat accent dels seus.

Un cafè, que en la sirena

del vaixell que ja es remena

de Cuba fa els portaveus.

Un silenci condensat

en l’ interval esperat

entre el que ve i el que arriba.

Un preludi del que fuig,

sinuós i amb enuig,

vers la tarda de la riba.

Arreu, entre cala i cala,

ens hi esperen mil ressols

–cant joiós de rossinyols

amb cançons a ritme d’ala–.

Ens hi estimen cards i flors

entre espines de maragda

i sentors fins a trenc d’alba

de sublims, dolces olors.

Ens hi esperen, ens hi esperen!

I si es cansen d’esperar

i tant tant es desesperen?

Tant se val, doncs, que hi anem,

que no fem desesperar

a la flora d’a peu pla.

Endinsar-nos, endinsar-nos

en els més sublims secrets

dels cors nostres, tan discrets,

fins que aprenem a estimar-nos.

I llavors, omplir el poema

de versos fets de paraula

complerta arran de taula

sense dir-nos cap fonema.

Mots carnals indescriptibles,

totalment inescrutables

per les ments més susceptibles.

Que corrin sobre el paper

en llaços inenarrables

d’esperma no escadusser.

XII

A redós del monestir,

del benedictí cenobi,

hi viu –lluny de tot oprobi–,

un clergue amb un gran destí.

Viu en plena senectut

–plena d’hàbits de gran home–

agafat a la maroma

d’una fe sens solitud.

De nosaltres depèn l’hora

de la gran confirmació,

de l’entrega sens demora.

Que nosaltres sapiguem

dir que sí o dir que no

per entrar en el cercle etern.

AL MARROC

EN QUATRE PASSOS

Crònica d'un viatge

pels extrems d'uns continents

(14 d'abril a 1 de maig de 1984)

PRIMER PAS

Era tanta la fal•lera
d'anar a l'Atlas marroquí
que tot era anomenar-lo
i de galtes enrogir.

Tant en fer l'Embardissada
com pujant fins el Cadí
teníem la pensa fixa
en l'Estret i el seu camí.

Però uns dubtes ens voltaven:
Passarem de continent?
Els penals que no arribaven,
els noms que no concordaven
l'allunyaven lentament.

Calgué que el dia arribés;
que passéssim moltes vinyes,
ametllers i tarongers,
hortes, vegues, camps, campinyes;

palmerars, jardins, l'Alhambra,
la Costa dels Gratasols,
una platja feta cambra,
la Línea dels Si bemolls.

SEGON PAS

Passar l'Estret costà una llarga espera,
recerques folles de bosses introbables,
despertars súbits per la Guàrdia Civil,
i un hora i mitja de ser damunt les aigües.

A l'altra costat, els carrers de Ceuta,
un port i uns quarters en terreny de moros,
i moros que passen, a peu, la frontera,
carregats de mobles, de fruita o de roba.

Minuts burocràtics. Signar alguns papers.
Donar una propina; passar la barrera.
Moments de trifulga dins uns caps escèptics
que per fi respiren a fons i tranquils.

Trobem gent amb burro, a peu o amb Mercedes,
muntant bicicletes o enquibits al bus,
camions brunzents i cotxes francesos,
els jeeps de l'exèrcit vigilant l'abús.

Passem Tetuà. El captard arriba.
Els petits ramats van a joc amb pena:
és tan bona l'herba que banya l'Atlàntic!
Arriba la nit. La lluna pleneja.

Quan el jorn clareja, sortim de la tenda,
travessem la platja per l'aigua solcada,
i rentem els plats en aigua d'Atlàntic
cuitant no mullar-nos quan ve alguna onada.

Carretera i manta, ja som a Asilah.
Aquí tot és bo, barat i agradable
si hem de fer cas a l'entès de torn,
que sap idiomes i coses d'Espanya.

Passem aiguamolls, ruïnes romanes,
campaments de nòmades i ciutats deixades
pintades de blanc per semblar més netes
i amb brillants mesquites talment copiades.

Un tros d'autopista fins a Casablanca,
i rectes molt llargues amb vores pels ases,
marjades de cactus i pous per treure aigua.
Mines de fosfats. El tren de la tarda.

Per fi Marràqueix, la perla de l'Atlas.
Amb conxa galana d'erectes palmeres.
Un xic més enllà, una font de fama
on carreguen l'aigua damunt de someres.

El riu s'encaixona entre plecs juràssics.
Els pobles el vetllen des d'altes terrasses
amb cases d'adob, palets i pissarra.
Dormim vora l'aigua, en plana boscada.

S'aixeca el tercer dia de córrer pel Marroc
clar i nítid de cel, remorosa l'aigua.
Un nen tot castís la travessa a gual
i ens demana un dírhams com han fet tants d'altres.

Els altres s'ho miren i ens deuen dir tacos.
Un xic més enllà la brigada d'obres
i la llarga pista que va fins Imil
vorejant terrasses regades a estones.

La plaça del poble és plena de cotxes
vinguts de molt lluny amb el mateix fi.
La gent del país ens rep amb ofertes,
els fa gràcia el cava i el tabac d'ací.

El que tots volem és un animal
per dur la manduca, les botes i el gas.
Un cop carregat emprenem camí,
travessant el poble, vergers i canals.

En Josep té feina a seguir la bèstia
i a fer alguna foto si el pas li ho permet.
Els altres pugem amb allò que ens toca,
la nostra motxilla i al cap un barret.

Creuem caravanes de gent forastera
i gent del país que baixa cantant
carregada amb feixos de mata espinuda
i un 'bon jour' simpàtic tot temps entonant.

El verd de les planes va deixant el lloc
als rocs despullats de tot vegetal.
Un corral d'altura i un eremitori.
Són els últims nuclis de clar habitatge.

Desprès venen coves de sopluig precari
i el modern refugi que el Mohamed guarda,
passats els tres mil i arran de la neu,
a sota d'uns cims que tothom esguarda.

Li caiem simpàtics i ens deixa el de sota,
que és on dorm el 'jefe' quan ve a visitar-lo.
El quid de la cosa rau en els Ducados,
en tractar-lo bé i saber raspallar-lo.

Els dos primers dies fem dues sortides
i uns quans quatre mils podem assolir.
Desprès ve el mal temps, un vent de pronòstic
i pesades boires ens fan desistir.

Més vénen els bascos i alegren la festa,
parlen de mil coses que a tots ens afecten.
El bo del Maderas hi posa la salsa
i treu un formatge d'aquell que t'hi entestes.

Quan torna el bon temps tornem a fer cims,
amb cels molt més nítids i llargs horitzons.
I al baixar trobem un paper de wàter
amb un llarg missatge dels companys de sons.

TERCER PAS

Llegim al registre: 'Pasad de Ketama'.
Ens explica el guarda que a casa són vint,
que no hi ha treball al país ni a fora,
que ha de fer de guia si els vol mantenir.

Aprenem els límits del poble berber
i fórmules clares per bé distingir
a gent pertanyent a dues cultures
que es troben unides per un sec destí.

Amb aquest bagatge baixem de bell nou
al brogit rural ruixat pel plugim,
sense veure els cimals que la boira amaga
i entonant uns noms que ens costa de dir.

Desfem el camí desgranat de records,
escoltant cançons que ens parlen sens fi
d'amor i de lluita, de grans veritats
que un hom va trobant arreu del camí.

Correm la Medina del gran Marràqueix.
Veiem com treballen l'aram i el setí,
la llana i l'espart, teixits de bon veure.
També olorem menjar ben florit.

Així estem en forma per anar al desert
a veure camells, i sorra i oasis.
Quan ens hi acostem, tot travessant l'Atlas,
veiem horitzons cada cop més amplis.

Muntanyes pelades, poblades de cards.
Estrats successius despullats del tot.
Llits de riu eixuts carregats de còdols.
Si es veu una cabra ja sembla que és molt.

L'Wäd Dra porta aigua i alimenta oasis
amb quatre palmeres i desmais retorts.
El gra ja és a l'era i ros el rostoll.
No es veu un bri d'herba que brolli d'enlloc.

Planúries immenses sens res que hi habiti.
Uns quans dromedaris escapçant uns brots.
Unes tendes nòmades amb ramats de cabres.
Més al nord comença el retorn del bosc.

És l'Atlas mitjà. El verd altra volta.
Uns cedres altíssims i uns pins de gran port.
Al bac creixen roures i alzines pertot.
Hi acut el turisme que aprecia l'ombra.

I arribem a Fès. Per dins, no tan blanc.
El riu que el travessa fa un pèl de pudor.
La gent és pesada, no et deixa un moment.
– 'Sols vull que m'ensenyis a dir quatre mots'.

Abans no arribem a passar l'Estret
ens cal passar el Rif –la persecució–
uns sots de pronòstic i boires espesses,
i encara fer nit allà on es fa fosc.

QUART PAS

Altra volta a la Península.

El paisatge no canvia,

mes la gent fa un altra cara

i el vi et fa companyia.

Pobles blancs, braus que pasturen,

no més ases pels carrers,

tot olora a primavera

entre creus, valls i vergers.

A la Còrdova nostrada

tot és festa i veure vi.

Cada creu es veu voltada

de flors i gent animada

que balla i canta sense fi.

Es balla 'por sevillanas";

cadascú mostra el seu art.

Mentrestant en el Varsobia

els tecnos i la 'new wave'

s'estilen un món a part.

Ens costa d'acomiadar

una terra amb tant d'encant,

tanta vida i tant de vi,

i algun que altre interrogant.

Però s'acaba el passeig

pels dominis de l’ Islam,

pel Magreb -llunyà- que un dia

projectà més llum que un llamp.

16 de juny del 1984.

http://www.posets.com/blog/?p=1160

                     A B             NEU
             T     R           I
         S        A            R
          O        V         I
      C            A    P

LA                     DEL

1           4
9       8
7       9
4 -1

Cercant uns límits

De l’Orí al Canigó
hi ha petjades de geleres,
taques blanques de sabó
d’endurides primaveres.

De la pèira Sant Martin
als esqueis del port de Rat
la frontera és un forti(n),
la muntanya és un combat.

Del Somport a l’Envalira
torb i neu, gent que delira
amb l’ gneis o amb el granit.

Farbalans de xops rectes
que vigilen els suspectes
d’alpinisme destenyit.

17 de juny del 1984

Besiberris

Pedres punxegudes,

cel de tempestat,

verticalitat

d’unes roques mudes.

Aguait ideal

de brillants blavosos,

lcaid de formosos

harems de coral.

Cabell d’un ros pàl•lid,

la pell arrugada,

la cara ombrejada

per un sol esquàlid.

22 de setembre del 1974

II
Era pels volts de Tots Sants,
fa cinc anys si no em descompto,
dies de Fira a Girona,
de bescanvi a tots els boscos.

Dies tensos de capmès,
de canvi i compra de roba,
de records de forts aiguats
i festa llarga l’escola.

Eren dies esperats
per fer cap a la muntanya,
potser els últims de bon temps,
la vigília de nevades.

Eren dies de suor
abans d’ésser a la feina,
d’immergir-se al negre túnel
dels exàmens i els problemes.

Eren hores a l’asfalt
per un mosaic de comarques,
vorejant embassaments
que esperen gèlides aigües.

Eren hores de cançons
amb si bemolls d’esperança,
de tocs gràcils i acudits,
de pujades sens frisança.

III
El Dia de Difunts
la neu comença a caure...
I tots anem a raure
a Graus, camí del Run.

El run, run ens arriba
pel pas d’un camió...
La fressa o la remor
d’alguna força esquiva.

Esquiva com el fum
del te o del cafè,
que embruna com l’alè
del nas i de la llum.

La llum fluorescent
que allarga la vetllada,
l’espera inesperada
d’un pare encara absent.

Absent i que no arriba...
No arriba la notícia,
l’alè de la carícia
malgrat fos fugitiva.

Fugitiva ens la du
el filat telefònic.
ell li diu, mig afònic,
-Jo no vinc, malgrat tu.

13 d’octubre del 1984

El dia de Cap d’Any

enguany ja som a casa,

sens elm i sense espasa

hem acabat antany.

Antany s’ha fet un cim

malgrat no arribar-hi,

però ha calgut anar-hi

per veure’ns amb l’avim.

L’avim dels tres mil metres

damunt l’aigua del mar,

damunt l’Ebre i el Far,

Lloret i molts de retre’s.

De retre’s cohibits

per trajo i pajarita,

i un peu que ja s’irrita

pels passos encabits.

Encabits dins de casa (?),

damunt les quatre rodes,

de Pilat fins a Herodes

corrent ja som a casa.

A casa no esperaven

que tornéssim tant d’hora,

que no fóssim a fora

la nit que desitjàvem.

13 d’octubre del 1984

Era Val d’Aran

En un extrem de la pàtria,

ignorada per la terra,

aïllada per les muntanyes,

esventegada de sempre

pel vent d’allà a l’Occitània...

T’han conegut les ovelles

que cerquen l’herba més sana,

que tresquen rere la vida

i la mort les aclapara.

En un racó de la casa

et trobaren els qui estimen

ço que era verge encara,

prô et trobaren un pèl bruna

i et deixaren malmenada.

Volent-te rentar les venes

et deixaren la sang clara.

Ets espill en cada tarda,

els rentadors s’emmirallen.

Vora el llarg camí de França

i de l’Europa avançada,

cresqueres i et vas fer maca,

i el seguires amb llestesa

rere l’aigua que hi menava.

Els Ports que tu no creuares

per fer via vers Espanya

aviat els transitaren

tropes i gent de la plana.

En tes llars i en tes vesprades

una vida hi va glatir,

tot un art, vell, de pissarra,

i un parlar molt genuí.

Mes la moda ciutadana

t’ha posat un nou vestit,

ha tenyit manta façana...

Pels carrers, ni un sol sospir

en la parla mil•lenària.

Maladetes

I
Per un metre maleït
moltes hores he patit.
per un metre, solament,
molts dolors de pensament.
......

Per un metre..., quin suplici.
quantes hores de desfici!
Per un metre..., quants moments
de bellíssims pensaments.

II

Espera l’Alba la nostra visita.
No sent recança i roman consirosa
damunt Cregüenya, Paderna, Valleta,
fent cantonada amb espais abismals.

Espia el dia vers la Val d’Aran
damunt les tuques d’un blanc devonià,
i com l’Aneto es sostreu el barret
de boira franca vinguda del nord.

Mira la Dent, el Queixal, Maladetes,
tota la ossada que porta al darrera,
i la pell blanca que el vent arrecera
devers costelles un pèl costerudes.

III
Gira l’esguard i ja té el Salva-guardia,
que amb cara fosca li ofusca l’espill,
veu Gorgoters que escatimen quefers
als qui ansien lluents llunyanies.

Té al seu davant el Remunye i el Bom,
i del Malpàs ja està fent Cabrioles,
a Lliterola amb isards fa tabola
tot ansiant veure Estós de reüll.

Prô espera l’Alba la nostra visita.
Vol que li portin sublims horitzons
sense aixecar-se ni anar a fer volts
fins a tasques del veí Benás.

13 d’octubre del 1984

Crònica en vers d’un “tres mil” no assolit

L’àliga vola pel cim de la Múnia,
reina del regne dels grans animals,
sola planeja damunt els cimals.
ales esteses qui sap si amb rancúnia.

Porta la boira per a Tres Sorores,
barret de copa de feltre gris fosc,
deixant tot hora com l’home més llosc
el Som Perdido en Cilindro de amores.

El vent mossega trencades pissarres
on la neu guixa intricats veredictes,
talla la marxa d’afèrrims addictes
al règim petri dels pics més bandarres.

El sol escalfa allò que el vent no toca
–que ja és ben poc aquí dalt on fem vida–.
Queda ben clar que aquí ens posen a mida
tots els qui ronden la gèlida roca.

16 d’octubre del 1983

SAT
ººº
PAI     GES
ººº ººº

I

MI     GES
ººº       ººº
RAT
ºººº

Na foxa comun collido,

caieu sobre o morto a terra,

caieu sobre a terra a olvido

M. Curros Enríquez

ës el temps el mateix, amb fonda

màscara de tosca fronda,

el geni d'aquest lloc pur

Carles Riba

Olor de sublim

Sentim l’olor de sublim
de la flor de les altures,
suaus, rocalloses, dures,
amb sentors de regalim.

Patim l’al•lèrgia de crim
entre urbanes floritures,
servils, ruïnoses, cures
que no curen ni a Caím.

Preferim el pas pausat
entre camps o verds boscatges
orejats pel vent gelat.

I gaudim del pas tranquil
que animats per verds paisatges
tots marquem amb gran estil.

13 de desembre del 1983

POEMA

D
E
L

T
E
M
P
S

EN TRES TEMPS

El temps

Moments, circumstàncies, segons;
anar de cara a la pela;
per postres veure mistela.
Això és la vida en el fons.

Ser, fer, desfer, tornar a fer;
lligar, deslligar uns lligalls;
relligar cebes i alls,
i llançar-ho potser al femer.

Repensar raó i follia;
estimar-se pels racons;
nedar, caminar, fer via.

No aturar-se pel carrer
ni fer-se massa il•lusions,
i dormir quan ho cal fer.

L’imperi del temps

És terrible aquest imperi del temps.
Potser convindria acostumar-nos-hi.
Potser convindria no capficar-nos-hi,
o bé fugir-ne com d’allò que tems.

Però no, no pot ser, midem per hàbit.
Pesem, comptem, escatim, sospesem.
La contingència que tots transportem
homo soportat, sed non ista amavit.

Lluitem, correm, posem finalment música
al toc de les hores, que es fon infal•lible.
És fer el combat, quelcom molt terrible.

Però ho suportem com febre palúdica.
Patint preferim les hores diürnes
a eterns subterfugis d’estones nocturnes.

La tragèdia d’aquest temps

La tragèdia d’aquest temps
és saber que és l’hora justa,
que un imperi toca fusta
i que l’altre toca fems.

Que es barallen els dos grans…
i el tercer sempre ha de rebre.
Que no hi valen passos-cebra
ni pregàries, precs o cants.

Que pengem tots junts d’un fil…
“llarg i prim, parent d’en bufa”,
i que som com en barrufa.

Que vindrà algun home vil….
“Que algun dia petarà”…
i de res ja no hi haurà.

ACTITUTS DE VIATGER
===================

I
Roman atent i serè
el qui escriu aquí aquests versos
als dilectes fills perversos
de tot so que té un perquè.

S’aixopluga dins el te
del tedi on som immersos
per fitar tots els comerços
des del solc d’un canapè.

Escolta el xiulet del tren,
que l’anima i el corprèn
per córrer sense vertigen.

Camina estant assegut
prop d’un públic força eixut
immers en boira aborigen.

II
Fita els rètols corregits
i els cartells de les conteses,
que s’acosten, i són preses
amb ardor i fins amb neguits.

Mira els rostres encongits
que reconten les despeses
en viatges i escomeses,
en betums i colorits.

Sent parlar de comadrones
sense plaça adés a estones,
de Pamplona i de Madrid.

Tot li lliga: està en estat
dividit i maltractat
per jugades de partit.

III
No hi ha noies al vagó
–potser dormen o treballen,
o estudien i es barallen
amb l’amant i professor–.

Tot és gent més gran que jo.
N’hi ha que parlen i que callen.
I també que dormint ballen
el gran ball del llit rodó.

Hi ha bufandes desplegades
i finestres entelades
que una mà neteja amb cura.

Hi ha qui hi ha, gent que trafica,
que s’enrotlla i s’embolica,
i en cabòries s’entafura.

IMATGES I SONS

D’UNA NIT D’INSOMNI

Sant Miquel de Campmajor

16 de juny de 1984

M’encanta el mar i m’enamora el mont,

i em sento tota l’ànima guspira

saltironant –de goig– de pira en pira,

del bosc al llac i del camí a la font.

Al llit de llana, m’hi adormo sense son.

Però sovint mon cos també s’estira,

i encara que no dorm calla i admira

en sac de ploma vers a saber on.

Allà on estic més bé dic que és a casa,

però és el bosc i al catre d’un arxiu,

i onsevulla que la vida viu.

En un replà d’escala o en un temple,

Entre dos fulls d’un llibre per exemple,

o en una cresta que sembli una espasa.

Sento els gossos que lladren a baix l’era,

la babeca que udola enmig la nit,

i ara el silenci trencat pel rellotge

que va corrent pels volts de les cinc.

El son és fràgil aquesta nit clara

–clara a la cambra pintada de blanc,

Amb un quadret tot ell ple de medalles

I un quart de segle de córrer pel fang–.

El Nen Jesús que ha perdut el bressol

reposa i mira amb ullets de misteri

com té uns ditets d’una gràcia infinita,

en els quals diuen que hi cap tot l’eteri.

I la parella de berbers de marbre

(ell seriós i mirant endavant,

ella amb un sac i mirant vers l’altura).

Vés a saber què estarà suplicant!

III

Són els companys d’una nit de juny,

tirant a càlida, i amb la lluna grossa,

que estic veient que passaré en blanc

escrivint versos en paper de bossa.

No em diuen res i em parlen de tot,

de caminades, de versos d’infant,

de les sardanes i de tot un món

que avui s’ajunta, i m’entona un cant.

Un cant de gràcies pels dies viscuts

en companyia d’uns éssers volguts

que fan un ball de compassos diversos.

Un cant d’espera dels dies propers

en companyia de molts altres sers

que si perduro cantaré en nous versos.

Paisatges encadenats

pel camí de les estrelles,

pel soroll d’un avió

que ara senten mes orelles.

Pel cant monòton d’un gall

que ja sent com neix el dia,

i pel fosc ric-ric d’un grill

que assaja una melodia.

Guspires d’un fogueró

que arreu veig que m’il•lumina,

mostrant-me els averanys

per on el jo s’encamina.

Recordant-me allò que he estat

i què he fet d’ençà que corro,

avisant-me que demà

tot pot ser que tregui el morro.

Debades demano el son

i un somni que l’acompanyi,

però em surten altres versos

en els quals sembla que em banyi.

Els pardals ara em desperten

i fan un xic-xic simpàtic,

persistent, tan repetit,

que ja em resulta antipàtic.

Em recorden nits de càmping

i bivacs al Bassegoda,

el camí de Baumes d’Uja

i els captards de tornaboda.

El falcó dels Clochetons

i els isards d’a prop la Pica,

perdius blanques i senglars,

i molt més que no s’explica.

Tants camins he corregut

per garrotxes i muntanyes,

que em ve al cap tot la fauna

–de banyuda i sense banyes–.

M’he endinsat per tals fondals,

que em faig creus que sigui viu,

que vagi pujant amunt

pel soroll d’un rajoliu.

He seguit tants de relleixos,

tantes crestes amb bons deixos

i tants lloms mig emboirats,

que ara em sembla tot més fàcil

i fins veig la cara gràcil

de cims amb dificultats.

VII

Ensopego amb les caigudes

i el dolor de les ferides,

amb les cames corregudes

per un rec de sangs eixides.

Topo de cap amb esculls

de bufetades terribles,

que feren fondre els fusibles

de la caixa dels meus ulls.

És un tort que m’esperona

a malfiar-me de l’ona

i del rec que surt lliscós.

És un pes que m’arrossega

on es vagi per fer brega

i hom es trobi mut i clos.

!-----------!

De la mesura

del silenci

!---------!

Ai! Es mesura en desmesura

i, mesurat ben mesurat,

no queda res per confitura

del que és més dolç i el més nostrat.

Es fa tiretes del silenci

com si el silenci es pogués vendre! -.

I es donen llargues perquè hi pensi

el qui dempeus no ho pot comprendre.

És, tot plegat, un desgavell

de tant segur que es vol posar,

pell de gallina pel novell.

Es trenca el jo i allò que és seu,

i l’infinit de cada humà

perdut enmig d’un pont de neu.

Del mite, el verb i l’entenent

Del mite, el verb i l’entenent

vivim tothora enamorats,

amb ells lluitem asserenats

fent la delícia del moment.

El temps és mite i pensament,

i un gran vagó ple de retrats,

de polseguera i d’acanyats

que pots collir degudament.

I el verb, escombra de la ment

que ens apilona a grat cient

el temps, el mite i l’escarment.

I aquest, què fa, que va abstraient

la gràcia innata del servent

per fer-lo lliure del turment!

Que certament som postmoderns,

mirem com passa el tren i el sol,

fem del moment uns goigs eterns

a la presó de l’entresol.

Tracem imatges de governs

damunt un llibre de Gogol,

ens sadollem a sota uns verns

del gran silenci del mussol.

I quan llegim, mitifiquem,

i quan parlem, i quan cantem.

De tot fem mite i quefarem.

Però és un fet, i cal saber-lo.

com les presons i l’estraperlo.

Com una síndria que ara esberlo.

III

Llegim La Luna de Madrid,

el Patufet i la Muntanya,

i fins l’Extrem, cosa no estranya,

perquè som joves i amb delit.

Ens divertim fent un convit

dalt d’una Agulla o d’una Banya,

i fins i tot pesquem amb canya

un peix petit i deseixit.

Som sobretot el dir sincer,

i l’exponent més bo és el còmic,

que és el discurs més anatòmic.

Sempre tenim quelcom a fer.

Quan ens ve bé, escoltem la ràdio,

que no escoltem Estudio Estadio.

SOM

UN COR

MIXT I

POLI FÒNIC

Sant Salvador de Bianya

26/07/1984

A en Manuel Saderra i Puigferrer

i l’Eugeni Molero

Som com el vent, eterns romeus

d’eternes platges maragdines,

soldats erectes de pardines,

de tornapuntes i capbreus.

Anem suats de draps piteus

que ens hem trobat arran d’espines,

venim vermells de teranyines

que ens han parat entre fideus.

Portem la pols a les espatlles

i una campana al campanar

–si nuvolada hem de trobar,

la liquidem amb quatre ratlles.

Llavis de glaç lluïm a estones,

l’esguard serè sempre al damunt

–som de la dansa el contrapunt

Al cor flamant de les persones–.

D’ací d’allà, ben dolçament,

tracem esquemes d’esperança.

Omplim de notes de lloança

el pentagrama del moment.

Xerrem en parla d’Ontinyent,

de Formentor o de Bonansa.

Ens entenem amb els de França

i els de la Franja de Ponent.

Fem un cor mixt i polifònic,

esbatanat de bat a bat.

Entonem himnes de combat

i grans concerts de rock simfònic.

Entretenim el personal

amb melodies ben nostrades,

però també ho fem a vegades

amb algun clàssic sideral.

III

També sabem guardar silenci

entre els compassos més aguts.

Ens anomenen carabruts

o personatges de Terenci.

Mes no deixem que ningú es pensi

que som uns tímids ni uns creguts,

doncs ho diem, i sense embuts,

–sempre que cal– que res no es llenci.

Ben dolçament anem traçant

algunes fugues encantades,

i fins sardanes oblidades

d’ací dallà saltironant.

Perquè duem l’Estany als braços,

i amb ell el drac, sant Mer, las goja,

i l’alegria quasi boja

d'anar pujant en grans enllaços.